Episodio Piloto #38

Cuota valenciana

El conseller encargado de velar por las señas de identidad de los valencianos clamaba esta semana en Twitter contra un programa de humor que hizo una coña sobre la corrupción de la terreta. “Que los valencianos llevamos la corrupción en el ADN es un insulto inadmisible” se lamentó el conseller del partido de Rus, Castedo, Alperi o Fabra y al cual parece que le molestan más las bromas de Dani Mateo en El Intermedio que las causas de corrupción de sus correligionarios.

Sólo por las vergüenzas políticas del PPCV los valencianos mereceríamos una televisión pública, porque no es de recibo que el País sea noticia todos los santos días por lo mismo y que saturemos los informativos y las tertulias estatales con grabaciones, contratos amañados y sumarios en el Tribunal Superior de Justicia.

Echo de menos una televisión que nos informe sobre todo esto, pero acto seguido me vienen a la cabeza los momentos más negros de Canal 9 y me asalta la duda: ¿Cómo informaría el Canal 9 de Lluís Motes del caso Imelsa? ¿Cómo se trataría en una tertulia presentada por Manu Ríos los abucheos a Rita Barberá en los mercados del Cabanyal y Russafa? ¿Qué dirían de la campaña electoral esos presentadores que antes retransmitían los actos de Fabra con fervor y que ahora encabezan candidaturas moradas a la desesperada?

Los valencianos, como decía, nos merecemos una televisión pública propia, pero también nos merecemos una que no tenga nada que ver con la que hemos sufrido, la que ha servido al poder, la que manipuló la información hasta la náusea y la que hizo, en definitiva, que nos avergonzáramos y que muchos acabáramos por no sentirla como nuestra.

Sólo espero que este domingo de elecciones empiece la cuenta atrás para esa nueva televisión que sí que nos merecemos.

Article publicat a Levante-EMV, el 20 de maig de 2015

.

E2015: Compromís

Mónica Oltra ha repetit en tots els actes de campanya i precampanya el mantra «Vull ser presidenta», i potser sembla agosarat voler ser presidenta amb 14 o 15 diputats, però Oltra ha estat la primera a entendre que la fi de les majories absolutes i l'arribada del pluripartidisme ha canviat les regles de joc que fins ara hem patit.

Anit a Levante TV vam gaudir d'un debat amb els candidats de set (!) forces polítiques. Tret d'UPyDEP i, possiblement, d'Esquerra Unida, la resta tenen garantida la presència a les Corts per a la pròxima legislatura, de forma que l'escenari tan fragmentat que es dibuixa obri les portes a quasi qualsevol solució de govern i esta situació de pluralitat i de diàleg forçós dóna ales a la pretensió d'Oltra.

En principi, Compromís a València ho té més fàcil: la suma de Rita i Ciudadanos no dóna majoria i algunes enquestes posen a Joan Ribó com el candidat de l'esquerra més votat, per damunt dels socialistes i de les candidatures sui generis de Podemos, de forma que seria ell l'encarregat natural de liderar un acord de govern alternatiu a la dreta.

Al País Valencià, però, l'escenari per a Compromís és més complexe: les enquestes posen el PSOE per davant, encara que es deixen pel camí un terç dels diputats que tingueren en 2011. Significa això que hauria de ser Ximo Puig el pròxim president de la Generalitat? La pregunta és retòrica i la resposta ben senzilla: per descomptat que no.

En el nou escenari polític, els encarregats de liderar el canvi no seran aquells que tinguen un vot més que els altres, sinó aquells capaços de consensuar majories. En el millor dels casos caldrà la suma de tres partits per a investir el nou president de la Generalitat, i Puig, que a dures penes aconseguiria el suport dels seus, no comptarà amb els vots de les noves forces que entraran a les Corts.

El debat d'anit fou revelador en eixe sentit: mentre alguns es tiraven els trastos al cap (UPyDEP a Ciudadanos, Ciudadanos a Podemos, Esquerra Unida a Ciudadanos), ningú va gosar a alçar la veu a Oltra, que va arraconar Fabra contra les cordes i va llançar propostes per al consens.

No sé si Mónica serà presidenta a partir del diumenge, però el que tinc clar és que ja actua com si ho fóra.

.

Episodio Piloto #32

Birgitte Nyborg no es de UPyD

Hace semanas que asistimos en directo a la muerte de UPyD como partido político. La televisión, a golpe de rueda de prensa, nos ofrece la agonía de una formación que alarga innecesariamente el dolor y cuya desaparición definitiva se producirá en pocas semanas.

El último episodio lo vivimos ayer en Valencia, con Toni Cantó saltando de un barco que se hunde y en el cual ya solo quedan cuatro suicidas que han decidido dormir el sueño de justos en el lecho marino más abisal.

Tras los pésimos resultados de las elecciones en Andalucía, Rosa Díez llegó a hacer la siguiente reflexión para justificar las cuestionables formas de la dirección: “Creamos un partido para Dinamarca, pero en España” y a servidor le vino a la cabeza inmediatamente la serie danesa Borgen, que narra cómo Birgitte Nyborg, del Partido Moderado, llega al gobierno de Dinamarca.

Si en general las comparaciones son odiosas esta lo es mucho más porque Nyborg, como Díez, es la líder de un partido pequeño, pero aquí acaban las coincidencias entre una cosa y la otra.

Borgen es una serie que toda persona interesada en la política debe ver. Díez, en cambio, es una política de la que se debe huir. Nyborg preside un partido con ideas, posicionada ideológicamente, de fuerte carácter europeo y con una clara vocación integradora; UPyD, en cambio, ha jugado a la ambigüedad ideológica, ha realizado más purgas internas que los comunistas y la dirección ha manejado el partido como un cortijo regentado por señoritos vestidos de magenta.

Los que hemos visto Borgen hemos disfrutado durante sus tres temporadas de los recovecos de la política, pero son muchos los mártires torturados que deja UPyD en toda España.

Rosa, no te engañes: UPyD es lo más español que hay.

Article publicat a Levante-EMV, el 8 d'abril de 2015

E2015: el PSPV-PASOK

El drama d'estes eleccions per al PSPV no és que continue perdent suport electoral i que totes les enquestes els donen, almenys, 10 diputats menys a les Corts dels que ja tenen perquè la cosa és més greu: el veritable drama del socialisme valencià és que, tot i portar dos dècades sense tocar poder autonòmic, ningú els considera una alternativa útil al PPCV.

És dur escoltar com molta gent (sobretot els més joves) equiparen el PP de Rus, de Camps, de Cotino, de Blasco i de tants altres amb el PSPV que ara comanda Ximo Puig perquè no és just.

Ara bé, que no siga just no significa que esta situació que fa que la percepció general siga que el PSPV és inútil per a garantir un canvi polític al País Valencià no siga responsabilitat exclusiva del mateix PSPV.

Independentment de les causes, la gran pregunta és saber si el PSPV pot, d'alguna forma, canviar la tendència que el porta a la irrellevància política i a la desaparició física de les institucions, amb la ciutat de València com a paradigma d'imminent massacre electoral.

Personalment crec que no, que el PSPV es troba en un punt de no retorn, que ja no està en les seues mans fer res per recuperar el vol (i els vots) i que de forma irremeiable assistirem a l'extinció del socialisme valencià.

El dubte és saber com de llarg pensen fer-ho.

. 

Moixeta

A casa del iaio (el pare de ma mare) tenien un gat taronja, estil Garfield, de nom Peret. Era gros i manso i es deixava fer de tot.

Un dia, Peret va desaparéixer i en el seu lloc aparegué un altre gat, blanc i negre.

—On està Peret, iaio? —vaig preguntar.

El iaio va assenyalar el nou gat:

—Que no el veus?

Jo era molt menut, però ja sabia diferenciar un gat d'un altre:

—Este no és Peret. Peret és...

—Eixe gat és Peret. Ara voràs.

I el iaio va cridar el nou Peret pel nom i el gat es va apropar.

Poc de temps després vaig descobrir que per al iaio tots els gats es deien Peret, i després del Peret blanc i negre, va vindre un altre Peret (només blanc) i quan en vam tindre dos alhora també es deien Peret. Tots dos Peret.

Fa un mes i escaig que em vaig trobar una gata a la porta de casa i que se'm va fotre dins de casa. Des d'aleshores no ha fet una altra cosa que beure's l'aigua del meu got quan estic sopant, amagar-se entre els llençols sense que em done compte, mirar-me mentre em dutxe, refregar-se contra la meua tovalla humida quan la deixe al terra, amagar els seus joguets (Cordellet i Coixinet) baix del llit, furtar-me els calcetins, dormir-se en qualsevol lloc tret del llit que li vaig comprar, picar del tecles del portàtil quan estic treballant, fotre's als armaris i al rentaplats, al microones i a la rentadora i no hi ha forma de fer-la baixar del banc de la cuina.

Durant un moment vaig barallar la possibilitat de posar-li Pereta de nom, però el que tocava —després de l'experiència de Moixa— era posar-li Moixeta. 

Foto

Mon pare a hora de dinar:

—Vine un moment al despatx, que vull parlar amb tu...

Òbric parèntesi. De menut, sempre que mon pare havia de marmolar-me em feia entrar al seu despatx. Tanque parèntesi

—… i agafa una cadira.

Reòbric parèntesi. I sempre em feia seure. Retanque parèntesi.

—Com m'havies dit que la porta de ta casa no tancava bé, este cap de setmana vaig anar a posar-li tres en uno.

—Sí, ja he vist que va molt millor. Gràcies. Dinem?

—Però resulta que quan estava allí va baixar un gat.

Sobre açò volia parlar mon pare.

—Sí, fa unes setmanes que tinc una gata. Potser t'ho havia d'haver dit...

—No passa res... Va vindre i es va refregar. És molt bonica.

No calia ser molt espavilat per a saber que en esta conversa hi havia trampa: si no era per la gata seria per un altra cosa.

—Sí, Moixeta és molt bonica... Anem a dinar?

—Moixeta es diu?

—Sí, Moixeta.

—Molt bé. La qüestió és que ja que estava allí vaig decidir pujar al saló i vaig dir: «Quin saló més ordenat i quina casa té el meu fill...».

Hi havia trampa segur.

—Papà, hauríem d'anar a dinar...

—I, bé, vaig estar mirant i em vaig donar compte d'una cosa.

Mon pare estava torturant-me. Suposí que havia trobat alguna cosa que no devia haver vist, com ara alguna pista del meu xic, així que vaig empassar saliva i vaig fer la pregunta:

—Què vols saber, papà?

Mon pare es va posar seriós:

—Vull saber, fill, per què en ta casa tens fotos teues, de ta mare, del teu germà, de Matt... però no de ton pare.

Em va deixar descol·locat.

—Què?

—Per què no tens una foto meua en ta casa?

Vaig notar com el coàgul que se m'estava fent al cervell es desfeia i recuperava la circulació arterial.

—Ja la tinc triada... però és que estava esperant a trobar un marc adequat.

Va alçar una cella.

—Afanya't, perquè vull una foto meua a ta casa. I si necessites diners per al marc m'ho dius i jo te'l pague, però vull una foto meua allí.

Mon pare s'ha fet vell i s'ha tornat sentimental. 

Episodio Piloto #34

A los leones

Reconozco que tuve que dejar lo que estaba haciendo (que era, básicamente, jugar con la gata que hace unas semanas se metió en mi casa) cuando ese concursante tan raro se presentó ante el jurado de Masterchef con una patata que simulaba la cabeza de un león y unas tiras de pimiento a modo de melena en la prueba de eliminación.

Me descojoné mucho con la explicación con la que el chico justificó el platito en cuestión: “Me han pedido que sea un león... y he hecho un león con una patata”. Fue todo maravilloso: la puesta en escena, la impostada brutalidad de la expulsión, cómo se llevo al límite al muchacho hasta que dijo aquello de “No voy a volver a cocinar en la vida” y “Me voy a meter en un pozo dos años”.

La cosa, como no podía ser de otra forma, se convirtió en viral en el circo social y estuvimos días riéndonos del “León come gamba” (y del propio concursante) hasta que algunos sacaron la monja que llevan dentro y empezaron a cuestionar el escarnio público con el que la masa estaba disfrutando.

A veces conviene recordar que en televisión todo es mentira y que pocas cosas se dejan al azar: en Mujeres y hombres y viceversa los tronistas no buscan pareja, en De buena ley no se resuelven conflictos entre vecinos, en El objetivo Ana Pastor no sólo da datos para que nosotros saquemos las conclusiones y, por supuesto, en MasterChef la cocina es lo de menos.

La televisión es una trituradora de personajes: ella los crea y la turba los explota. Este programa de Masterchef se grabó, se editó y se montó hace semanas y la repercusión de este momentazo era fácilmente imaginable. Lamentarse por un mayor de edad que accede a presentarse a un reality, que firma contratos con cláusulas leoninas (nunca mejor dicho) y se convierte en el hazmerreír de España de forma voluntaria es de una condescendencia insoportable. Por lo menos estos leones no muerden.

Publicat a Levante-EMV, el 22 d'abril de 2015