2mil9

Després de molts anys celebrant el cap d’any a Barcelona, enguany he optat per festejar l’arribada de 2mil9 a la província de Conca, concretament al terme municipal de la Villa de Cañete.

Òbric parèntesi. Sí: puc escoltar les vostres rialles des de ma casa. Tanque parèntesi.

La pàgina web de la Villa de Cañete ens dóna informació tan útil com ara que la població humana no arriba als 900 habitants, que el poble es troba a 1.075 metres d’alçada i que l’arquitectura popular es ‘encantadora’ (sic).

Un apartat especial mereix ‘el rico patrimonio folclórico y cultural’ de la Villa:

El tronco folclórico común es, sin ninguna duda, el castellano, obvio en una multiplicidad de rasgos. No obstante, también son notorias un buen número de pequeñas influencias aragonesas, sin duda por la proximidad espacial. En los últimos años se están añadiendo a algunas celebraciones populares elementos de corte valenciano traídos por los emigrados que retornan a los pueblos en las jornadas festivas.

No puc deixar de preguntar-me quines celebracions hauran exportat els valencians, fills i néts de Cañete, a la Serranía de Cuenca, però puc aventurar-ne unes quantes: el vot massiu al Partit Popular, la devoció incondicional per la Mare de Déu dels Desemparats o el gust per la cocaïna d’ínfima qualitat.

Siga com siga, des de Conca o des de la civilització, venturós 2mil9!

Ingenu i ingènua

Algun advocat ingenu podria pensar que la pitjor forma de passar l’últim cap de setmana de l’any seria restar a casa agonitzant a causa de la febre i de la grip, però això és perquè el nostre advocat ingenu no comptava amb una guàrdia de vint-i-quatre hores del torn especial de violència domèstica que no el deixaria dormir més de dos hores seguides en tot el cap de setmana.

El cas més sagnant, en el sentit més literal del terme, tingué lloc a les quatre del matí, quan una dona amb la cara i el cos ple de bonys i de blavures va decidir denunciar el seu marit i, quatre hores després i ja a la porta del Jutjat, renunciar a la denúncia perquè ‘sé que en el fons encara em vol’.

Clar que en el fons et vol, pensà el nostre advocat ingenu, però en el fons del cementeri.

- En realitat no es tan fàcil retirar una denúncia quan has mobilitzat dos patrulles de la Guàrdia Civil i una altra de la Policia Local durant unes quantes hores, quan t’han portat al servei d’urgències i t’han fet un part de lesions, quan l’Estat ha posat a la teua disposició un advocat a les quatre del matí d’un dissabte i un altre per al teu marit, quan un jutge, un fiscal i tres funcionaris ens estan esperant al primer pis per celebrar un judici ràpid i, finalment, dictar una ordre de protecció per evitar que el teu marit acabe per matar-te qualsevol dia.

El discurs del nostre advocat ingenu no tingué cap resultat sobre la dona maltractada, la qual preferí marxar i fer com si la tota la feina feta, les hores i els recursos públics destinats a protegir les víctimes de la violència masclista no tingueren cap utilitat, ja que l’agressor isqué lliure i com si no res haguera passat.

Algú podria pensar que es tracta d’un cas evident de dominació masclista, de subjugació de la voluntat femenina i d’autèntica paüra al maltractament, però no té res a veure amb això, i opinar així resultaria encara més naïf que l’advocat de la nostra història, ja que esta mateixa dona, víctima d’una violència ferotge, havia presentat amb anterioritat set denúncies contra la seua parella, totes les quals havien estat retirades de la mateixa forma.

Set denúncies, i totes retirades a les poques hores.

El nostre advocat ingenu només esperava que, per una vegada, la víctima ratificara la denúncia i es poguera condemnar l’agressor i dictar una ordre de protecció. Només esperava això.

Serà el Nadal una època d’ingenuïtat?

Inspiració cinematogràfica

Diumenge vaig convidar Ulls Blaus a casa a passar la vesprada i vaig poder comprovar com les nostres cites han anat perdent amb el temps, de forma que només se limiten a sexe.

Òbric parèntesi. En contra del que puga semblar, a este primer paràgraf no estic queixant-me de res, ja que el sexe continua funcionant tan bé com el primer dia, de forma que encara tinc l’únic que m’interessava d’Ulls Blaus. Tanque parèntesi.

Si en la tercera cita, Ulls Blaus es va desmarcar amb un ‘me puedo duchar en tu casa, es que se me ha acabado el butano’, en esta quarta cita es va lluir quan li vaig preguntar si tenia ganes de vindre a casa:

- ¿Tienes alguna peli porno? -fou la seua resposta a la meua proposta.

No havia vist porno acompanyat des que vaig deixar enrere l’adolescència i les masturbacions en comunitat, de forma que la idea em va semblar més tendra que no pas perversa. Tot i això, vaig acceptar de bon grat.

Un cop a casa, vam buscar una pel·lícula on line en la primera escena de la qual, dos xics es mostraven molt compenetrats al vestidor d’un gimnàs.

- Vaya, nosotros todavía no lo hemos hecho así... -vaig apuntar.

I Ulls Blaus, sense apartar la mirada de la pantalla amollà:

- Bueno, pues hoy follamos así.

I així ho vam fer: drets i contra la porta de l’habitació.

Monstres

Divendres vaig iniciar el cap de setmana amb un sopar amb els amics que s’allargà fins el migdia de dissabte i que tingué per resultat una ressaca que hui encara em passa factura.

És impossible explicar per què a les dotze del migdia encara portava una cervesa a la mà i em trobava en companyia d’un amic a un after del centre en el qual la meitat dels clients eren joves que oferien sexe a canvi de diners mentre parlava amb una jove arquitecta de Zaha Hadid.

Pel camí vam deixar un penjat que havíem conegut hores abans al ‘primer after‘ i que es confessà com el primer president de falla que era homosexual.

La condició de president de falla la pogué demostrar amb un clauer de color blau que incloïa la inscripció ‘casal’ i amb les reiterades al·lusions a la ‘dolça llengua valenciana’; i la condició de gai fou palesa quan insistí per quart cop per convidar-nos a sa casa i per la manera de refregar el seu cos contra el de qualsevol home que trobava.

De nit tots som monstres.

Fàstic

no fa ajco?

Hi ha un fum de coses que em produeixen una curiositat malsana. Són coses moralment reprovables, d’un gust dubtós o pròpies d’un nivell d’integració realment preocupant.

Es tracta de persones, de manifestacions culturals, d’opinions o d’imatges que em provoquen al mateix temps el fàstic més nauseabund i l’interés més morbós.

Entre estes coses es troben els editorials d’El Mundo i els informatius de Gabilondo, Jaime Cantizano i María Antonia Iglesias, els abrics de pell i els animals dissecats, la cosmètica masculina i el color rosa, Cadena 100, la pàgina de facebook d’Esteban González Pons i els blogs de temàtica cristiana, el sexe heterosexual o els llibres de Jaime Bayly.

Diumenge passat, però, i a l’espera de veure què passarà este diumenge, vaig viure un d’aquells moments esquizofrènics que barregen el menyspreu més absolut i miserable amb la curiositat morbosa i insana en comprovar que El País Semanal havia dedicat la portada i un extens reportatge al cantant Raphael, un personatge que em resulta repugnant i que em ve a contrapèl.

Vaig barallar la possibilitat de llançar el suplement al fem, però no vaig ser capaç i em vaig empassar l’entrevista des de la primera lletra fins a la última. Dues vegades.

Tan reconamable com censurable.

Ulls blaus a l'armari

Ahir Ulls Blaus es deixà caure per casa. El vaig convidar a berenar i a vore una pel·li, però no vam fer ni una cosa ni l’altra, ja que vam passar la vesprada al llit: primer follant i després dormint.

Tindre el sexe assegurat, amb un xic atractiu i amb el qual no res resulta complicat, podria ser considerada en teoria una situació ideal, però en realitat no ho és.

I no ho és perquè Ulls Blaus, tot i ser un xic simpàtic, sexual i, definitivament, senzill i fàcil de portar, està completament armaritzat: ninguna persona, imagine que tret d’aquells amb els quals ha compartit llit, sap que és gai.

- ¿Nadie? -vaig preguntar una mica estranyat, ja que la última vegada que ho vaig comprovar vivíem a l’Europa del segle XXI.

- Nadie -contestà com si fóra la cosa més normal del món.

- ¿Ni siquiera un amigo? ¿o una amiga? -vaig repreguntar.

- Nadie -recontestà, novament, com si fóra la cosa més normal del món.

- Vaya... ¿y cómo lo llevas?

- Bien. Muy bien, la verdad.

El problema de follar amb una persona tan armaritzada és que la relació mai podrà anar més enllà, la qual cosa, per descomptat, de moment ni em plantege.

I dic que no podrà anar més enllà, perquè resulta gairebé impossible integrar en el model de vida pel qual he optat una persona tan reservada pel que fa a la seua opció sexual.

Entenc perfectament que cadascú ha de triar el millor moment i les persones adequades a les quals fer partícips de qualsevol cosa: des de la seua orientació sexual fins al fet que amaga un cadàver al congelador. Al mateix temps, però, em costa molt entendre que hui en dia un xic de 28 anys no tinga suficient confiança amb ningú per dir-li, simplement, que és gai.

I que conste que jo no sóc cap exemple a seguir en eixe, ni en cap altre aspecte.

Però sobretot en eixe.

D&G

Dolce&Gabbana fa temps que deixà de ser un referent de la millor moda italiana per passar a convertir-se en part de l’imaginari popular de les discoteques de polígon industrial.

El responsables d’este crim no són uns altres que els mateixos Domenico D. i Stefano G., els quals sembla que no teníem prou amb el que feien i van decidir estampar els seus logos sobre qualsevol peça de roba o complement, independentment de la seua qualitat i del seu ús.

Així doncs, hui és possible trobar gairebé qualsevol objecte amb una D i una G ben grans, i en la moda la democratització mal entesa és incompatible amb la qualitat i amb l’exclusivitat.

Independentment d’això, D&G mai ha estat una de les meues firmes favorites i, des del meu punt de vista fa anys que el seu interés radica únicament en les campanyes de publicitat que ens regala cada temporada.

Així, fa unes setmanes que podem trobar a qualsevol dominical les dues fotografies de la última campanya de roba interior de la marca italiana, protagonitzada per cinc jugadors de la selecció italiana de rugbi.

I ahir, que vaig passar el dia entre el sofà i el llit, provant a deixar enrere un principi de grip, em van fer molt companyia les imatges i el meravellós vídeo del making-of de la campanya, amb el Fluorescent Adolescent dels Arctic Monkeys de banda sonora.

No és que siga el millor mètode per baixar unes dècimes de febre, però a qui li amarga un dolç italià?

Boda de comarca

Dissabte estava convidat a una boda a la Vall d’Albaida, una comarca valenciana gairebé desconeguda per a mi.

Un company de facultat, del qual no havia tingut notícies des de feia dos anys, m’envià un correu electrònic que deia: ‘Martí, com sabràs em case el dia 13...’.

Com sabràs? vaig pensar mentre blasfemava i renegava de l’amor heterosexual i de les seues cerimònies, ja que era, en realitat, la primera notícia que tenia de la boda.

El convit tingué lloc a migdia, a una alqueria al mig del camp, i tingueren la barra i la poca decència de servir l’aperitiu a l’aire lliure, quan la temperatura no passava dels 7 graus.

- Ací no fa molt de fred? -vaig preguntar a un aborigen de la comarca mentre m’ajustava l’abric.

- Redéu, els de capital sou poc fluixos... calla i beu -em recomanà l’indígena amb menyspreu.

Vaig bufar, em vaig adreçar a la barra i vaig demanar la primera copa de la que seria una interminable llista: després de tres vermuts, vaig començar amb el vi, blanc primer i negre després, mentre empassava tones de pernil i de frivolitats insípides.

Quan arribà l’hora de dinar ja estava completament intoxicat, però el fred havia desaparegut, així que vaig continuar amb el vi, amb el cava i amb els licors d’herbes que ens serviren.

Vaig mantindre l’estat etílic fins la matinada, després d’apurar la barra lliure del convit i de festejar la nit a Xàtiva, la capital de la Costera, de forma que vaig passar gairebé quinze hores bevent.

El fred, però tornà diumenge de matí, quan vaig despertar a casa d’un altre company de facultat amb una ressaca diabòlica i amb un principi de grip que ahir m’obligà a restar al llit més de mig dia.

I hui encara em fa mal el cap.

Ulls blaus: segona tassa

Divendres vaig convidar a menjar gelat al llit Ulls Blaus, el xic que vaig conéixer la setmana passada i que em proporcionà, amb tota probabilitat, un dels millors polvos de tot l’any.

Durant esta segona cita vaig poder comprovar moltes coses que la barreja de malenconia i d’excitació post coitum no em vam deixar apreciar correctament en un primer moment: en primer lloc, em va resultar molt més atractiu del que recordava: als ulls blaus i al somriure perfecte, cal afegir una cara masculina, amb una barbeta salvatge però perfectament estudiada i un domini en la mirada que em produeix pànic i em fa enrogir.

En segon lloc, i encara no entenc per què, ja no em va semblar tan alt, i els seus 194 centímetres d’alçada no em feren sentir com un hòbbit, tal com succeí durant la primera cita. No sé si hauré crescut als 29 anys o el fet d’haver passat tota la vetllada al llit em donà una altra perspectiva.

De la mateixa forma, la confiança sexual que em va sorprendre el primer dia ha anat a més i al llit em sentia relaxat, com si en volta de ser el segon cop que follàvem haguérem estat fent-ho durant tota la vida.

Estic encantat amb Ulls Blaus.

Tan i tan encantat que fins i tot li perdone que la cançó que sona quan li telefonen al mòbil siga la infame Ella elle L’a de la histriònica i insecte pal Kate Ryan.

No tot podia ser perfecte, veritat?

Rosbif

La gastronomia anglosaxona és pesada, calòrica, excessivament elaborada i insana i, en definitiva, gens recomanable. Existeix, com en qualsevol cosa, una excepció a destacar: el rosbif, que és un plat de vedella rostida lleugerament, de forma que queda crua per dintre.

Òbric parèntesi etimològic. ‘Rosbif’, calcat de la fonètica anglesa, és la forma en la qual hem adaptat a la nostra llengua l’original roast beef. Tanque parèntesi etimològic.

Explique açò perquè justament ahir vaig berenar rosbif: un tros de carn poc fet i amb un gran valor nutritiu, que vaig acompanyar amb tres copes de vi negre.

Me explicaré: vaig convidar a casa una cita que tenia pendent des de feia alguns dies. Es tracta d’un jove que vorejarà els quaranta -si no és que ja els ha fet-, atractiu, musculat, proteínic i molt ben dotat.

Amb la segona copa de vi al cos em va fotre mà al paquet, em besà i m’amollà a l’orella amb un to pretensiosament forçat:

- Eres un chico muy formal, me parece a mí...

Li vaig treure la mà de l’entrecuix i, fent apologia de l’alcoholisme, vaig contestar:

- Posa’m una altra copa de vi i voràs com de seguida perdré els papers.

En acabar la tercera copa, i amb el regust del Ribera del Duero encara a la gola, ja érem al llit, mig despullats i terriblement excitats.

El clau s’allargà durant mitja hora llarga i, en acabar, ell restà al llit, alenant com un peix fora de l’aigua i tot esguitat de semen, meu i seu, mentre jo em posava els pantalons i encenia un cigarret.

- Ha estado muy bien... tenemos que repetir -amollà a dures penes mentre recuperava l’aire.

Em vaig apropar amb el cigarret a la boca, li vaig apartar els cabells del front i vaig intervindre:

- Sí, ha estat molt bé... però, a veure si m’entens, podem dir que porte una dieta... com ho diria... més lleugera?

Em va mirar amb cara de no entendre una paraula i amollà:

- ¿Qué?

Vaig somriure, li vaig fotre una altra calada al cigarret i contestí:

- Va, posa’t els pantalons. T’espere a la cuina.

Mentre em servia una quarta copa de vi a la cuina i rematava el cigarret, encara descalç i sense samarreta, em vaig dir a mi mateix:

- Redéu, Martí: estàs fet un personatge.

El que tuvo, retuvo...

De tant en tant em sorprén escoltar com alguns periodistes, fins i tot els que es consideren progressistes, lloen sense cap mena de pudor el paper de Fraga durant la transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia.

Hem escoltat dir més de mil vegades que Fraga fou l’artífex de la renúncia al franquisme i de l’acceptació de la monarquia parlamentària per part de la dreta franquista.

Flipe quan els opinadors són capaços d’assumir amb tanta naturalitat la capacitat de Fraga per reciclar-se des del seu càrrec de ministre franquista a president-cacic de la Xunta de Galícia, com si esta evolució fóra la cosa més natural del món, com un cuc que es transforma en papallona.

Ara que s’han celebrat els primers trenta anys de la Constitució espanyola hem assistit a un revival dels últims anys dels 70 i hem vist com ningú posava en dubte el caràcter democràtic i conciliador de Fraga, el qual no es ruboritzava en afirmar en 1976 que el carrer era seu, i no de tots els ciutadans.

Fraga ens sorprengué la setmana passada en afirmar al programa 59 segundos que tenia una hoja de servicios limpia i que no calia treure els morts de la Guerra i de la dictadura de les cunetes de les carreteres espanyoles per no obrir no sé quines ferides.

Este matí, però, Fraga ha anat més enllà i ha dit que per ponderar el pes dels nacionalistes no espanyols en la política estatal la solució passaria per colgarlos de algún sitio.

I és que, en contra del que puga semblar, la saviesa popular castellana és molt encertada en dir que el que tuvo, retuvo, i em permet afegir: y guardó p’a la vejez.

De vosté?

Són molts els clients que de tant en tant proven a donar-me un tracte de cortesia i em parlen de vosté, fen ús de la tercera persona del singular.

Com podeu imaginar, m’agrada tallar amb esta situació ben prompte i exigir un tracte més informal, i no només perquè sóc un advocat jove i atractiu (sic), sinó perquè considere completament innecessari mantenir un tracte de formalitat que no fa una altra cosa que establir més barreres de les que ja existeixen entre un advocat i el seu client.

Molts companys de professió, però, insisteixen a mantindre este tracte de cortesia per evitar l’excés de confiança que de tant en tant es prenen determinats clients, com ha fet últimament Amparo, la pitjor clienta que tinc ja que, no contenta amb amargar-me l’existència amb la seua miserable vida fregint-me a telefonades intempestives, ara li ha pegat per dir-me cariño.

- ¿Dónde estás? Llegas media hora tarde... -li vaig retreure molt emprenyat el dia que se suposa que havia de ratificar una denúncia contra el seu ecs! per violència de gènere.

- Ai, cariño, perdona... -començà melosa i afegí: se me ha puesto la nena enferma y te iba a llamar, pero... pero es que me he quedado sin saldo... no te enfades, cariño.

Vaig respirar i li vaig amollar:

- Mira, Amparo, dos cosas: una, deja de llamarme cariño, porque me llamo Martí y soy tu abogado; y dos, tienes cuarenta años, joder, ¿no te da vergüenza ir por ahí todavía recargando el móvil?

Que em facen esperar em posa de mal geni.

És lubricant, mamà

Com resulta fàcil imaginar, no em produeix cap tipus de vergonya adquirir preservatius i lubricant a la farmàcia, però és que de tant en tant cal donar alguna explicació innecessària, com per exemple quan fa uns mesos vaig voler comprar un pot de lubricant i la dependenta em va servir un tub de lubricant, però vaginal.

- Perdona, però... açò què és? -vaig preguntar mirant amb cara d’espant el tub de color rosa i blanc mentre llegia alguna cosa relacionada amb la flora vaginal.

La dependenta m’explicà, amb tota mena de detalls, que es tractava d’un producte per a la higiene íntima femenina que funcionava com un lubricant.

Un cop superat el fàstic que em produeix l’expressió ‘higiene íntima femenina’, vaig haver d’explicar:

- Voràs, és que no tinc intenció de fer servir el lubricant a cap vagina... no sé si m’entens.

La dependenta tardà tres segons en entendre què volia dir, i finalment digué:

- Aaaah... pues entonces es mejor que te lleves otro -i m’allargà un lubricant normal.

Òbric parèntesi. Des que vaig comprar aquell lubricant les meues parelles han protestat enèrgicament: sembla ser l’efecte mentol és massa fort per a determinades parts del cos. Tanque parèntesi.

Per episodis com el relatat, m’encanta poder trobar al supermercat del meu carrer no només una dotzena de classes de preservatius, sinó també lubricant i fins i tot un anell vibrador: l’agafes, el pagues i ja està: no cal parlar amb ningú.

El problema, clar, és si eixe mateix supermercat és on acostuma a comprar mig veïnat teu i, també, part de la teua família, i tens la mala sort de coincidir a la caixa amb ta mare i una amiga seua i què et pregunten què has comprat quan només portes a les mans un pot de lubricant i un tros de formatge.

Impossible d’amagar.

Imatge d’un anunci de lubricant, amb l’eslògan Enjoy the other side