dimarts, 9 de desembre de 2008

Ulls blaus

Per arrodonir un cap de setmana ben llarg, diumenge a poqueta nit vaig convidar a follar a casa un xic que havia conegut uns dies abans.

Eixe era el tracte, i no hi havia cap altre pretext: ni conéixer-nos, ni prendre un café, ni res de res.

La sorpresa vingué quan vaig baixar al carrer a per ell perquè no sabia com trobar ma casa i em vaig topetar amb un paio de vora dos metres, fibrat, amb el cabell negre com la nit i amb els ulls més blaus que he vist mai.

- Perdona que te haya hecho bajar, pero es que no encontraba tu calle -em digué i a continuació em llançà un somriure que em deixà mort.
- No... no... no pasa nada -vaig aconseguir articular mentre provava a tancar la boca perquè la mandíbula se m’havia despenjat.

Em vaig quedar callat, al mig del carrer, fins que el meu convidat preguntà:

- ¿Vamos?

A casa el vaig fer seure al sofà i, mentre estudiava els pros i els contres de lligar-lo al llit uns quants dies i fer front a una condemna per segrest, vaig obrir una botella de vi.

Vam iniciar una conversa distesa, de diumenge, i després de tres copes el vaig fer entrar al llit, on vam estar follant durant molta estona: fou un clau llarg, reposat i terriblement excitant.

- ¿Qué hora es? -vaig preguntar encara nu al llit.
- A ver... -contestà mentre buscava el rellotge que havia quedat en algun lloc de la tauleta de nit: las once y cuarto.

Vaig guardar tres segons de silenci i vaig preguntar:

- Sé que es un poco raro, pero... ¿te quieres quedar a cenar?
- Claro -contestà immediatament.

Mentre sopàvem li vaig oferir més vi i em digué:

- No debería beber más... si luego tengo que conducir.

Li vaig omplir la copa i vaig repreguntar:

- Sé que es un poco raro, pero... ¿te quieres quedar a dormir?
- Claro -contestà immediatament, i afegí: y no es tan raro: estoy muy a gusto.

Tenia la sensació d’haver fet la cosa més antinatural del món: donar de sopar i convidar a dormir un perfecte desconegut. O millor: un desconegut perfecte.

Marxà ahir a mig matí, gairebé a hora de dinar, i durant tota l’estona que va passar a casa em vaig sentir còmode, amb una estranya confiança i amb un grau de complicitat sexual que poques vegades he arribat a experimentar.

Quan l’acompanyava al cotxe i abans d’acomiadar-me, em va mirar amb els seus ulls, cansats per les poques de son però més blaus que la nit anterior, i em digué, recolzat a la porta del cotxe:

- Me lo he pasado muy bien y me gustaría volver a verte.

De camí a casa, amb un estúpid somriure a la cara, em vaig preguntar: de veritat era tan complicat trobar algú normal?


5 comentaris:

Anònim ha dit...

ai aia aiiaiai que encara t'enamoraras i ens quedarem sense les teves croniques promiscuals!

jo tambe vull algu normal

:(

nuriet

Comtessa d´Angeville ha dit...

i per què a mi sempre me toquen els anormals?

pos perquè m'agraden, obvi. I quin cap de setmana més llarg, sí... no me queixe, no... Què bonica pot ser València a voltes

(bonica no és la paraula però tu m'entens)

Anònim ha dit...

Eres genial, estic enganxat, primer al fotolog i ara al blog... gràcies per fer-me somriure

Carles

Busca qui t'ha pegat ha dit...

nuriet: non ti preoccupare, honey. crec que no em podré enamorar tan fàcilment... ;)

comtessa: a mi també m'agraden els anormals... però de tant en tant, convindràs amb mi, un paio sense tares no ve gens malament.

carles: moltes gràcies per passar per ací i pel teu comentari tan benevolent!

Anònim ha dit...

Cielo!!! no existe nadie normal. (Si yo no lo encuentro tú tampoco! Aquí o jugamos todos o pinchamos la pelota! :p )
besets. Dori

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails