Meduses

Divendres vaig fugir a la platja amb la intenció d'encetar el cap de setmana de forma més o menys sana, i així, vaig passar el matí de dissabte amb el caiac que un parell de setmanes abans havíem regalat a mon pare pel seu aniversari.

Em vaig endinsar a la mar per fer uns llargs al fons, però els bancs de meduses gegants que nadaven al costat del caiac em van fer canviar d'opinió i em vaig haver d'acontentar amb una lesió al trapezi dret.

De nit vaig deixar enrere la platja i les meduses i vaig sopar amb el meu amic S. a València. Teníem més o menys tancada la nit, però els plans van saltar pels aires quan al local més depriment que conec vam fer amistat amb uns desconeguts i vam continuar la festa a un pis, propietat del novio d'una estudiant del col·legi femení Guadalaviar (!), drogant-nos sobre una cadira Barcelona de cuir negre.

Definitivament, necessite unes vacances.

ACV Tirant

Després d'haver col·laborat (i d'haver afonat) els diaris digitals Pica'm i l'Informatiu i d'haver propiciat l'ERO de RTVV en passar pel programa Alta Fidelitat de Ràdio 9, els responsables de l'ACV Tirant lo Blanc m'han convidat a participar a la Universitat del Tirant, que tindrà lloc a València al mes de setembre, per parlar de producció cultural.

Sí: "Producció cultural".

Poca broma.

Empassar (i II)

— Després ens vam quedar una estona al llit sense fer res.

— Que bonic.

— No diria tant, però va estar bé.

— Què vols dir?

— Home, que fa goig tindre un xic de 20 anys estés al llit.

— Encara que tinga la teua lletada a la boca?

— Sí, encara.

(...)

— ¿20 años? Tienes casi el dobl...

— Ni se te ocurra decirlo.

— Bueno, ¿y luego qué?

— Quiso repetir. Me despertó, me dió un golpecito en el hombro y me dijo “Va, peguemos otro”. Y yo le dije “'¿Va?' ¿Me has dicho 'Va'?”

(...)

— Els joves no saben comportar-se...

— Este xiquet era un descarat. Em digué “Esta vez córrete en mi pierna, que la boca todavía me sabe a polla”.

Silenci.

— Que fort.

— Fortíssim.

Empassar (I)

— Em va demanar que em correguera a la boca, i ja saps que n'opine al respecte.

— Sí, clar.

— Si algú et demana que et córregues a la seua boca ho has de fer. És una qüestió...

— D'educació.

— Exacte. De molt bona educació.

(...)

— Joder, tío. Eres un poco cerdo.

— ¿Perdona? Cerdo él, que se lo tragó.

— No me puedo creer que haya gente que todavía haga eso.

— Pues creo que últimamente vuelve a estar de moda...

— No me jodas.

— Que sí, tía. Pero la cuestión es que me dijo que como me había corrido tanto, que se lo tragó por accidente.

— Ya, claro. Por accidente.

— Qué poca vergüenza, ¿eh?

Al parc

Fa unes setmanes vaig presenciar un fet curiós al jutjat mentre la fiscal, molt disciplinada però amb bigot, interrogava un testimoni que havia d'implicar el meu client en un robatori:

— ¿Puede decirnos qué pasó?

— Pues, no sé, estábamos allí y tal y él vino y nos dijo no sé qué del móvil.

— ¿Perdón?

Per la cara que posà la fiscal, em féu la impressió que havia patit un ictus.

— Pueeees... que estábamos allí y tal y él vino y...

— ¿Se da cuenta de que eso no significa absolutamente nada?

— ¿Qué?

— Que tiene que expresarse mejor, porque 'y tal' y 'no sé qué' no significan nada.

En aquell moment haguera besat la fiscal, amb bigot i tot.

— Empecemos. ¿Dónde estaba usted y con quién?

— En el parque. Con El Charly.

Això ja explicava moltes coses.

— ¿Y qué pasó?

— Pues que llegó El Pera y nos dijo “Eh, vosotros, no sé qué”

— ¿Les dijo “No sé qué”?

— Bueno sí, nos dijo que le diéramos el móvil y eso.

Al final, però, la fiscal aconseguí el que buscava.

Malparit

 

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Estes declaracions de Gallardón, fetes al llarg d'una entrevista concedida al diari La Razón, suposen un pas més enllà d'aquelles que realitzà en març al Congrés quan afirmà que una mena de “violència estructural” obligava les dones a avortar, però mantenen el mateix esperit: la negació de la realitat.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l'avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

Independentment de la misèria moral del ministre, però, no acabe de creure'm les seues declaracions. Potser estic pecant d'optimista, però veig incapaç qualsevol Govern (fins i tot este Govern) de portar endavant una regulació més pròpia d'una república islàmica que d'un país que, només de moment, encara és europeu.

Els ministres de Rajoy haurien de saber, en definitiva, que l'Eurocopa o els Jocs Olímpics també funcionen com cortines de fum per provar a tapar la realitat i que, al mateix temps, resulten menys obscenes i miserables.

El model de les fotos és Samuel Visentin i la sessió completa la teniu ací.

#sacatuculoaRajoy

Fabra i la intranscendència

A la primera entrevista que van fer a Alberto Fabra després de substituir Camps a la Presidència de la Generalitat li van preguntar si parlava valencià i ell va contestar que “Muy poquito”. I afegí “El mío es un valenciano de tomar café”. I encara més: “Le prometo que lo voy a estudiar. Me va a tocar, pero lo voy a hacer encantado”.

“Me va a tocar” digué, entenc, perquè a partir d'aquell moment passava d'alcalde de Castelló a President de tots els valencians. Com si a la capital de la Plana en lloc de valencià parlaren xinés.

Diumenge farà un any d'aquella entrevista a Las Provincias i no sé si la competència lingüística de Fabra s'ha quedat al café (curt i sense sucre) o ja té nivell suficient per a demanar un tallat (amb llet desnatada), però el balanç del seu primer any a la Generalitat no podia ser més amarg.

És cert que la feina no era fàcil: heretar un país en fallida econòmica i un grup parlamentari farcit d'imputats i de morralla política no han ajudat el de Castelló a provar a posar ordre en el desficaci al qual ens portà, sobretot però no només, la nefasta gestió realitzada per Camps, del qual hui només ens queda una caricatura grotesca i ridícula.

Això, però, també tenia una part positiva: havíem arribat a un nivell tan exagerat de misèria econòmica, política i social que qualsevol intent per fer del País Valencià un territori normal seria ben rebut. Per molt xicotet que fóra.

La realitat, però, és que Fabra ha malbaratat estos dotze mesos sense posar ordre al calaix financer i sense haver gosat a alçar la veu a pesar dels casos de corrupció que s'estenen als escons del Partit Popular com una taca d'oli i ha decidit despenjar-se amb propostes destrellatades com les de reduir el nombre de diputats a Les Corts o traslladar a dilluns les festivitats del 9 d'Octubre o Sant Josep per fer front a la crisi, com si el nombre de diputats de Les Corts o els festius entre setmana foren els responsables del fet que les farmàcies valencianes no hagen cobrat des de gener la facturació presentada. Per exemple.

Fabra, al remat i en contra del que molts esperàvem, ha optat per la intranscendència i la irrellevància política.

Guanyar interés

— I l'augment de les retencions als autònoms també entra en vigor l'1 de setembre?

— Sí, segons el Decret sí. Sis punts de moment. Després en seran set.

— Abans d'arribar he escoltat a la ràdio que l'FMI ha dit al Govern que potser se li n'ha anat la mà amb els ajustos...

— Redéu, és que ningú sap per on anem?

— El tabac apujarà entre 40 i 50 cèntims per paquet. Estic plantejant-me deixar de fumar d'una vegada per totes.

— L'any passat, tot i l'apujada dels impostos, la recaptació pel tabac fou inferior a la de 2010. El Govern ha aconseguit que l'exemple perfecte de producte de demanda inelàstica acabe sent tan elàstic com el pollastre.

— I has portat algun cas de la nova amnistia fiscal, la de pagar només el 10%?

— Ni de conya. La gent el que fa és emportar-se els diners a l'estranger.

El més normal és que després de follar amb un assessor fiscal la conversa post coitum fóra avorrida, però l'actualitat fa que ara resulte terriblement interessant.

Gràcies, Mariano.

Lladrar al cel

Quan passes molt de temps al mateix lloc és inevitable que amb els amics desenvolupes un codi per referir-te a la gent que no coneixes, però que saps qui és. Això és, exactament, el que em passa amb els amics on estiue: no sabem massa coses de la gent amb la qual compartim la platja, però sabem identificar-los perfectament.

Ens ajuda saber quin és el seu apartament, amb qui ha follat, si porta o no mamelles de plàstic, quin és el seu cotxe o de quin color és el banyador que porta a la piscina. Així, per exemple, quan algú diu “la xica que li la mamà a un tio a les dunes” tots sabem de qui estem parlant.

En eixa línia, fa un parell d'anys que una dona que fregarà els quaranta s'ha convertit en una celebritat en haver patit un curtcircuit al cap i haver començat a parlar sola. I no només parla, sinó que és capaç de mantindre unes discussions amb ella mateixa dignes de qualsevol programa de debat.

Vaig saber que esta dona havia perdut el cap quan una vesprada, a la platja amb els amics, no feia més que escoltar lladrits darrere meu i vaig pensar que no era just que jo no poguera baixar amb Matt i que algú ho haguera fet amb un gos-rata lladrador. En girar-me, però, em vaig trobar amb esta dona, a pocs metres d'on jo estava, estesa a la tovalla i lladrant, primer, als núvols, i després a les ones de la mar. Talment com faria un gos de veritat.

Pocs dies després me la vaig tornar a trobar a la piscina, i mentre jo feia els meus llargs ella es dedicava a nadar, per descomptat a l'estil gosset, fent cercles per la part menys fonda de la piscina.

Els rumors sobre esta dona han crescut i hi ha qui diu que es quedà tocada de l'ala per una ruptura sentimental, però uns altres parlen de temes relacionats amb les drogues. El més interessant, però, fou comprovar com la gent li tirava imaginació i deia que fins i tot després d'haver-se begut l'enteniment la pobra encara conduïa el seu cotxe o que era advocada. I que encara exercia la professió.

Personalment, mai vaig donar pàbul a estes murmuracions perquè em semblaven destrellatades: com una dona que lladrava a les ones de la mar podia posar-se al volant d'un cotxe? O com una dona que discuteix i desenvolupa arguments contradictoris tota sola pot treballar, encara que siga d'advocada?

Doncs bé, fa unes setmanes, em vaig creuar amb la dona que lladra i parla sola a la Ciutat de la Justícia, vestida amb toga i repassant la documentació d'un expedient tot just abans d'entrar a celebrar un judici. Superat el xoc inicial, vaig escriure un missatge de WhatsApp als amics per informar-los que sí que era advocada: “La tía que habla sola está en los juzgados y lleva una toga. Flipo”. I també els vaig enviar una foto que li vaig fer sense que se n'adonara.

Des d'eixe moment, com resulta lògic, crec que els meus amics han perdut el respecte per la meua professió.

"El toque esnob"

Quan la novia del meu germà ve a passar un parell de dies a la platja es nota: l'apartament fa olor al seu xampú, Matt agafa vergonyeta i es posa carinyós, el meu germà s'alça a parar taula sense que mon pare li ho diga tres milions de voltes i ma mare gasta arròs bomba per fer la paella de diumenge.

Tots, doncs, eixim guanyant.

Per la meua part, a banda que considere que la xica és una bona influència per al meu germà i que és molt guapa (i jo respecte sobretot la bellesa), aprofite per fullejar les revistes que compra i que després deixa abandonades per casa. Són eixa mena de revistes per a dones que inclouen sobretot publicitat à gogo i un grapat d'articles intranscendents.

Esta setmana s'ha fet amb el número de juliol de Telva (sí: la Telva!) i entre mostres de colònia i d'una màscara capil·lar he trobat un article digne d'emmarcar: "La mejor guía para aperitivear" (de veres) i que inclou un destacat que han batejat amb el nom de "El toque esnob" i que diu: "Impresiona a tus amigos dejando caer (!) frases como éstas durante el aperitivo: '¿Habéis probado la cerveza La Virgen? Tan natural, tan fresca'. 'Añadid a vuestro Bloody Mary un chorrito de vodka Mamount, se destila con agua de Siberia'. I la millor: '¿Queréis champán? Me encanta combinar una copa de Veuve Cliquot con el jamón Dehesa del Conde'.

Per si la novia del meu germà se m'avançava me les he aprés i he arrancat la pàgina. A mi a esnob no em guanya ningú. I menys a ma casa.

Les llistes

Paternitat (i II)

 

— I tu, no penses tindre fills o què?

— No, papà. Passe.

— Com que passes? I no mires a Matt, que un gos no és un xiquet.

— Tens raó: Matt és més guapo.

(...)

— Tots els meus amics ja tenen néts i jo no.

— I per què no li ho dius al meu germà?

— Ja tens una edat... a vore si se't passa l'arròs.

— No puc tindre eixe problema, bàsicament perquè no tinc úter.

(...)

— Però com és que no vols tindre fills?

— Principalment perquè no m'agraden els xiquets...

— Però...

— ... i perquè no tinc la necessitat de tindre hereus.

Silenci:

— Fill, eres molt raro.

(...)

— Però tu saps tot el que et perdràs si no tens fills?

— Ni idea, però sí sé tot el que em perdré si en tinc.

— Fill, no pots ser tan egoista.

— Sí, sí que puc. A banda, què passa si en tinc un i es mor?

Silenci.

— Fes el favor i no parles de xiquets morts a la taula.

— En general, no s'hauria de parlar de xiquets a la taula.

 

Paternitat (I)

 

Amiga 1: Pues J. y yo estamos pensando en tener un hijo.

Jo: ¿Un hijo? ¿Para qué?

Amiga 1: Pero no ahora... dentro de un año, tal vez.

Jo: ¿Pero para qué?

Amiga 2, que ha estat mare recentment: Pues deberías pensártelo bien, que tener un hijo te cambia la vida.

Amiga 1: Ya sé que un hijo te cambia la vida, que no soy idiota.

Amiga 2: Yo en tu caso me prepararía con tiempo. Estaría, no sé, seis meses sin salir para saber lo que significa.

Jo: ¿Seis meses? ¿Perdona? ¿Y por qué no un año?

Amiga 2: No te rías, Martí, que ser madre es muy complicado.

Jo: Mira, no me toques los cojones, que los monos también crían.

Visino

Fa unes setmanes, en un judici, em van fotre una pallissa. Ho tenia tot perdut, però el client, un jove àrab, va voler que celebrara el judici en contra del meu consell d'acceptar la pena que oferia el Fiscal i vaig haver de fer el paperot.

Dijous passat em van notificar la sentència i, vés per on, tot i haver-me limitat a sol·licitar l'absolució del meu client en virtut del principi de presumpció d'innocència (que funciona com un comodí) el jutge va accedir a rebaixar un mes la pena sol·licitada per el fiscal.

Gràcies, doncs.

Vaig llegir detingudament la sentència, molt ben estructurada i argumentada, però quan el jutge començà a resumir les declaracions, en la tercera pàgina, em va deixar amb la boca oberta, perquè va transcriure les paraules del meu client tal com les havia pronunciat:

“Yo salí a comprar a Mercadona y un visino mío, un joven, necesitaba un tiléfono para comprarlo. Este hombre me ha dicho 'yo vendo mi teléfono'. Él se asercó a mí. El serca de mi casa se asercó. Él me conose. Se asercó y me ha dicho: 'yo vendo mi móvil'”.

“No sé su nombre, no tengo ni idea. Conosco a su padre, sus madres, sus amigos, pero no sé su nombre”.

“Compré el móvil por cuarenta y tal. Cuarenta me parese”.

“La polisia mi prisionó. Me ha dicho 'Dime rápido y nos vamos' pero me apresionaron. Me dijeron 'dilo rápido y sales fuera'”.

I el jutge, després de posar entre cometes tot açò, sentencia: “Esta declaración es absurda y las palabras del acusado no merecen ninguna credibilidad”. I la veritat és que no, clar que no.

Qui necessita un novio en estiu?

Dissabte, a la platja en companyia d'una parella d'amics, Ella em retreu que se me'n vagen els ulls darrere de cada xic guapo que passava per davant nostre:

— Martí, para ya, que te estoy hablando.

— Joder, ¿qué quieres? Desde el sábado pasado que nadie me come la polla.

Òbric parèntesi. Sí, ja ho sé. Tanque parèntesi.

Intervé Ell, el novio d'Ella:

— ¿Una semana? Bah, no te quejes, que tampoco es tanto tiempo. Yo ya ni me acuerdo...

Calle i alce les celles; Ella contesta:

— Pues me parece a mí que no te vas a acordar durante un par de semanas más.

(...)

Diumenge, novament a la platja, prenia el sol en companyia d'una altra parella d'amics fins que Ell toca el coll d'Ella i amollà:

— Joder, cari, lo que te está saliendo aquí...

Ella pregunta:

— ¿Qué es? ¿Qué és?

I ell:

— Un puto grano. Madre mía todo lo que va a salir de ahí.

Ella:

— Cari, eres subnormal.

Deu minuts després, amb la mateixa parella però vora mar. Ell mira la novia i amolla:

— Cari, ¿pero tú has visto la barriga que te está saliendo?

Automàticament em quede mirant la meua amiga per esperar la resposta:

— ¿Pero tú de qué vas, puto retrasado? A ver, me tiene que bajar la regla hoy o mañana, por eso me ha salido un grano y por eso tengo la barriga hinchada. Imbécil, que eres un puto imbécil.

I Ell, per rematar, sentencia:

— ¿La regla? Joder, ya decía yo que estabas de muy mala hostia esta mañana.

Rentaplats

Ma mare, al telèfon:

— Marti (llegiu Màrti), necessites alguna cosa del súper?

— No, gràcies.

— Segur?

Pense un segon.

— Bé, sí: se m'ha acabat el detergent del rentaplats.

— Vale. Alguna cosa més?

— No, això només.

— Segur?

— Segur.

Mitja hora més tard, a la porta de casa:

— Ací tens el detergent del rentaplats.

— Molt bé, grà... es pot saber què és tot açò?

— Les càpsules que m'havies demanat, una cosa per netejar el rentaplats, un líquid per donar brillantor a la vaixella i un ambientador perquè faça bona olor.

Silenci.

— De veres? Un ambientador per al rentaplats? Mamà, que no gaste ambientador ni al quarto de bany!

— Ai, haver-m'ho dit i te n'haguera portat un.

Ma mare té un problema.

Oronetes (i III)

En perdre la covada, però, les oronetes no es van donar per vençudes i després de tres o quatre dies voltant el pilar on estava el primer niu van emprendre les tasques de restauració d'un que estava buit a l'estable.

Òbric parèntesi. Al corral de la iaia ja no hi ha estable però per distingir una zona de l'altra la iaia encara els fa referència amb allò que hi havia fa més de cinquanta anys. Tanque parèntesi.

Amb el nou niu reformat, les oronetes han començat a covar una altra llocada, però semblen més receloses que mai i han començat a atacar qualsevol cosa que consideren perillosa, sobretot a Matt, que es distreu provant a capturar-les a l'aire.

La més perjudicada, per a variar, ha estat la iaia, perquè les oronetes la veuen com una altra enemiga, a l'estil del gos, i a la qual assetgen només posa un peu al corral.

— No he pogut eixir a estendre en tot el dia per culpa de la guatlles eixes —es queixà la setmana passada l'ornitòloga.

— La veritat és que no ho entenc, iaia: tota vestida de negre i tan menuda sembla una oroneta.

—Tota la vida criant-les i mira com m'ho paguen.

Però tot ha valgut la pena, perquè este cap de setmana hem tornat a escoltar el plors llastimosos dels nous pollets.

Oronetes (II)

Des d'aleshores les oronetes han tornat any rere any. Sé que no són les mateixes, però m'agrada pensar que d'alguna manera les que arriben cada primavera estan emparentades amb aquelles primeres exploradores.

Les filles o les nétes de les primeres oronetes, però, no sempre han covat al mateix joquer: de vegades sí, i han reformat i ampliat el primigeni, però amb els anys el corral de la iaia s'ha convertit en una mena d'urbanització d'extraradi per a les oronetes del veïnat, amb mitja dotzena de nius.

Al llarg de tantes primaveres he perdut el compte dels exemplars adults que he tret de casa perquè s'havien colat per una finestra i no sabien eixir-se'n o dels pollets que han caigut del niu i que m'ha tocat retornar al lloc fent ús d'una escala altíssima, però també de les covades que no han anat enlloc i dels pollets que no han sobreviscut. El balanç final, però, és molt positiu i són dotzenes les oronetes que han nascut a casa.

Enguany passà una cosa que no havia passat mai: en arribar a dinar amb la iaia vaig vore com un niu havia caigut sencer al terra. És cert que de tant en tant algun tros de fang es trencava i queia, però mai un niu sencer.

Les oronetes ja portaven una setmana covant i de l'impacte els ous es van obrir i el pollets a mig fer van acabar escampats pel terra.

Oronetes (I)

 

Fa vint anys que les primeres oronetes van arribar al corral de la iaia. Durant un parell de setmanes es van limitar a descansar als fils d'estendre i a tafanejar el pati per assegurar-se que no passava res fins que un bon dia es van decidir a construir el primer niu al costat d'una biga.

Jo era molt menut i em tenien obsessionat: seguia amb deler (i d'amagat entre trastos vells) els mil viatges que feien cada dia amb el bec ple de fang barrejat amb saliva i com anaven apegant-lo a la paret per donar forma al joquer.

La iaia no tardà en protestar perquè embrutaven el corral, però recorde que el iaio, que encara vivia, tancà el tema amb un autoritari: “Deixa-les estar, dona”. I ara ja no, però aleshores la iaia era creguda de bon tros.

El primer any van covar dos voltes i a casa tots ens vam emocionar, primer en vore les corfes dels ouets al terra i, un parell de dies després, en escoltar els plors dels pollets demanant menjar.

Jo passava hores a la cuina de la iaia, veient com els pares empapussaven els fills, sobretot amb parotets de la marjal, i com anaven fent-se grossos dia a dia, fins que arribà un moment en el qual es feren tan grans que amb prou feines cabien tots al joquer.

“A què esperen eixos dropos per a eixir?” preguntava impacient la iaia cada dia i jo li contestava com si fóra un expert: “No falta molt, potser demà”.

Un dia, en arribar d'escola, vaig guaitar al corral des de la cuina i vaig vore el niu buit. La iaia em digué “Ix al corral i mira” i això vaig fer, encara amb la motxilla a l'esquena. Estaven els cinc pollets, tan apegats que semblava que estigueren un damunt de l'altre, fent equilibrismes per no caure del fil d'estendre.

I ara, des de fa vint anys, cada estiu espere eixe moment.

Fotografies de L. Chehere