Pàgines

dimecres, 30 de gener del 2013

69




Des que Alberto Fabra llançà la idea de rebaixar el nombre de diputats a Les Corts, la proposta ha seguit el ritme de les marees i, depenent de la lluna i dels casos de corrupció populars, per part de la dreta autòctona ha resultat més o menys recurrent.

Estes últimes setmanes, però, la premsa ha insinuat negociacions entre el PPCV i els socialistes valencians per reformar l'Estatut i pactar una rebaixa que podria ser, fins i tot, de 20 escons.

Hui Les Corts tenen 99 diputats i jo, sincerament, no sé si en són molts o en són pocs o, millor dit, si en són massa o si ens hem quedat curts per garantir la representativitat de la voluntat popular, però em sembla de conya que vulguen pactar la rebaixa dels escons els mateixos que pactaren que la cambra valenciana passara de 89 a 99 diputats en 2007, fa només sis anys.

Òbric parèntesi. Per no parlar de com de ridícul resulta, amb la que tenim a sobre, provar a fer de la rebaixa d'escons de Les Corts l'eix central de la política valenciana. Tanque parèntesi.

Ahir mateix insistí en la idea Rafael Maluenda, diputat popular vitalici (ho és des de 1983!), i que és capaç de tuitejar coses com “El Gobierno ha puesto en marcha en el último año una agenda de reformas con una intensidad sin precedentes en la última década” o “Es compromiso firme por dotar de un clima de flexibilidad y competitividad a nuestra economía, clave para el emprendimiento y la inversión” o “Además España se presenta como líder mundial en sectores clave y como una puerta abierta a Europa” com si res d'això significara alguna cosa.

Òbric parèntesi. És clar que en estos tuits Maluenda se limita a reproduir l'argumentari que el partit fa arribar al seus diputats cada dia, però la gràcia d'este senyor és quan va per lliure. Tanque parèntesi.

Com deia, Maluenda ahir va penjar en pocs minuts una sèrie de tuits a propòsit de la hipotètica rebaixa d'escons que no tenen desperdici i que venien precedits d'un títol (en majúscules) que el popular copià tal qual:

EL PSPV, CONTRA LA VOZ DE LOS CIUDADANOS. CONTRA LA AUSTERIDAD

La propuesta del President, @AlbertoFabra, de reducir el número de diputados en Les Corts de 99 a 79 no gusta en el PSPV

A socialistas valencianos se les llena boca exigiendo austeridad pero, a la hora de la verdad, cuando les llega, se remueven en sus asientos

Para que la reducción de diputados sea efectiva ya en las próximas elecciones, la reforma del Estatut debe abordarse sin más demora.

Las excusas del PSPV responden a estrategia dilatoria que persigue que la reforma no se pueda llevar a cabo a tiempo

Su objetivo es mantener el número de diputados, al menos, una legislatura más.


Jo no sé si el nombre ideal és 99, 89, 79 o, ja posats, 69 diputats, però algú hauria de dir-li a Maluenda (a mi em té blocat) que de moment els únics parlamentaris que sobren a Les Corts són els que el seu grup té imputats pels casos de corrupció Gürtel, Brugal i Cooperació i que en són un bon grapat.

En això, disculpeu-me, també he perdut el compte.



dimarts, 29 de gener del 2013

Destrellat en tres actes (i III)



(III)

És impossible que no te'n recordes...

Torna-li la trompa al xic.

Ho sent de veritat, però tampoc t'ho prengues com una cosa personal...
Home, és cert que no vaig estar molt bé aquella nit, però que no te'n recordes de la meua cara... Vull dir, no espere que recordes el meu nom, però la meua cara...

La situació era terriblement incòmoda, per la qual cosa vaig provar a defensar-me:

Espera un segon, que estic quedant jo com un puto tarat i a vore si eres tu el que està enganyat i m'estàs confonent amb una altra persona...

El xic va arrugar el front:

Vam prendre un parell de cerveses a ta casa, que m'agradà molt per cert, amb aquells sostres tan alts, i tenies un gos... un gos flac i amb el morro llarg.

Ara només podia reconéixer la derrota:

Sí, eixe sóc jo. I el gos és Matt.


dilluns, 28 de gener del 2013

Destrellat en tres actes (II)



(II)

El xic se mostra incrèdul:

No em puc creure que no te'n recordes de mi... M'estàs prenent el pèl?
De veres que no... fa molt d'això?

El xic alça la mirada i s'assegura que el seu acompanyant està prou lluny i que no ens sent:

Jo estava començant amb el meu novio, així que farà un any i mig.

Òbric parèntesi. No haguera estat malament que el xic haguera tingut el mateix zel per evitar que el meu acompanyant escoltara tota la conversa amb cara de flipat, però ja que estava comportant-me com un personatge vaig decidir continuar amb el destrellat. Tanque parèntesi. 

Un any i mig? Redéu, tu saps tot el que he fet en un any i mig?

Destrellat en tres actes (I)


(I)

Dissabte nit, després de sopar amb un ecs! i de mitja dotzena de copes, estem a una discoteca de Russafa en eixe punt de flirteig que no pot acabar bé quan un xic amb el qual havia creuat un parell de mirades s'apropa i em saluda:

Hola, com estàs?

Dibuixe un somriure etílic i conteste:

Molt bé, i tu?

El xic calla un segon, em mira i pregunta:

No te'n recordes de mi, veritat?

Prove a refer-me:

Home, si no em dónes més dades...

El xic alça una cella:

Tio, que hem follat.

Li pegue un glop a la copa i reconteste:

De veres, si no em dónes més dades...

divendres, 25 de gener del 2013

Llarg



Ací què posa?

La iaia es lleva les ulleres i s'apropa el paperet a la cara:

Rosquilletas.
No posa rosquilletas, però és igual. Què posa després?

La iaia torna a apropar-se el paperet.

Medio pollo.
Sí, però medio pollo què?
No ho sé.
Com que no ho sap?
Ho he escrit este matí i ara no me'n recorde.
Loyo?
No.
Layo?
No.

La iaia se'm queda mirant.

Largo! Posa medio pollo largo!

Ara sóc jo qui es queda mirant la iaia.

Iaia, no hi ha pollastres largos. Són tots iguals.
Ja sé que els fan tots iguals. Largo vol dir que em dugues mig pollastre a lo llarg.

Tela. 

* * *

Més llistes de la iaia ací i ací

dijous, 24 de gener del 2013

Bocamoll Honorable



És cert que les xifres econòmiques de Catalunya no són les millors i que la qüestió nacional ha paralitzat el Parlament i, fins i tot, que algú pot sentir incertesa respecte al futur del nou “subjecte polític i jurídic sobirà” que ha parit la Declaració que ahir aprovà el Parlament, però d'això a dir "Yo levanto el brazo y digo aquí está la Comunitat Valenciana a aquellas personas que ven dudas e incertidumbres en la falta de estabilidad política en Cataluña" hi ha un tros.

Esta declaració del Molt Honorable Alberto Fabra no és ridícula només pel que implica de confrontació, sinó perquè si la situació a Catalunya és lamentable, al País Valencià fa temps que la catatonia econòmica, política i social que patim amenaça amb col·lapsar el sistema.

Però per sort, sembla d'això també n'és conscient el Molt Honorable i en el mateix acte ha afegit quan li han preguntat pels sobres de Bárcenas: "Los únicos sobres que conozco y que me preocupan son los de las facturas que tengo que pagar a los proveedores".

Toca, almenys hem començat a reconéixer part del problema. Ara només falta pagar.




No em puc queixar



L'EPA ha vomitat unes dades que fan tremolar: a Espanya els aturats ja són 5.965.400 (un 26,05% de la població que hauria de treballar) i al País Valencià, on els nostres governants semblen decidits a demostrar que les coses sempre poden empitjorar, la xifra ja passa dels 700.000 aturats, amb un percentatge del 28,10%.

Amb este panorama, sembla que sóc l'únic (juntament amb els jutges encarregats d'investigar els casos de corrupció dels populars valencians) que en 2012 ha tingut més feina que mai i que, pel que sembla, en 2013 en tindrà encara més.

En estos vint-i-tants dies que portem de l'any, per exemple, no només he fet dues guàrdies i he tancat assumptes que arrossegava de l'any passat, com un cas d'insolvència punible i alçament de béns i un altre relatiu a la divisió judicial d'una herència, que són temes que no havia vist mai, sinó que els casos de família, després d'haver tancat tres divorcis en poc més de dos setmanes, s'han disparat al despatx: només esta setmana, per exemple, han entrat dos clients nous disposats a demandar els ecs!

Òbric parèntesi. Les crisis sentimentals i la crisi econòmica són línies paral·leles. Tanque parèntesi.

A banda d'això, també tinc damunt la taula assumptes penals com ara robatoris, denúncies falses, robatoris, lesions imprudents, robatoris, receptacions, robatoris, danys i, també, robatoris.

A la vista de la situació general, per tant, no em puc queixar. Encara que em toque treballar este cap de setmana preparant demandes civils, no em puc queixar. Encara que quan arribe a casa només tinc ganes de tirar-me al sofà i no parlar amb ningú, no em puc queixar. Encara que els clients tenen barra lliure per telefonar-me des de les nou del matí a les deu de la nit, no em puc queixar.

I encara que em toque fer-me càrrec d'un assumpte relacionat amb un nínxol del cementeri del poble pel qual els hereus estan discutint, no em puc queixar.


dilluns, 21 de gener del 2013

Sobre Bárcenas (II)



El paper que estan jugant els diaris de la caverna en relació als comptes suïssos de l'ecs!tresorer del PP i als sobres que sembla que molts dirigents populars haurien cobrat durant anys (que sí, que són dos coses ben distintes) ens pot servir per fer-nos una idea de quin és el panorama periodístic espanyol.

D'una part, sorprén (és un dir) que La Razón no es fera ressò de cap informació a la portada fins dissabte, quan Soraya Sáenz de Santamaría comparegué després del Consell de Ministres del divendres i digué allò de “Que se aplique la Ley con todas sus consecuencias”. No vull imaginar-me el desconcert que provocarien les paraules de Santamaría en aquells que només s'informen de l'actualitat a través de les portades de La Razón

Òbric parèntesi. Segur que hi ha algú. Tanque parèntesi.




 
El diari de Marhuenda, eixe personatge amb carnet del PP que ha esdevingut una caricatura del que hauria de ser un periodista, ens sorprenia encara més amb la portada de dilluns: “El 97% de los españoles exige un pacto político anticorrupción”.

Se li havia avançat l'ABC el dia anterior, en publicar una portada amb una barreja impossible de personatges públics imputats (i no imputats), processats (i no processats) o condemnats (i no condemnats) per diferents causes de corrupció amb una declaració amb lletres grosses: “ABC por la regeneración. Los españoles dicen basta”. 

 
Tant l'enquesta inventada de La Razón com la grandiloqüència impostada de l'ABC, posant els espanyols pel mig i evitant informar de la realitat, només pretenen tapar les vergonyes del Partit Popular, al qual un i l'altre reconeixen com a amos, perquè, anem a vore si els votants del PNB o de Compromís, per exemple, han de sentir la mateixa vergonya que els que han votat Duran i Lleida al Congrés, Bustos a Sabadell o Sonia Castedo a Alacant.

Finalment, i dintre del que es coneix com el ventilador, destaca la portada d'El Mundo d'este mateix dilluns, que continua amb les exclusives sobre el cas dels sobres amb diners B que es repartien a Gènova (“Decenas de cargos y empleados del PP firmaron recibos de sobres con billetes”) i, tot seguit, i amb foto de Rubalcaba inclosa, afirma: “La fundación del PSOE pagó 600.000€ a allegados y familiares de sus líderes”. 

 
Cal llegir només dos línies de la notícia per comprovar que el que féu la fundació socialista fou contractar treballs amb empreses de familiars de càrrecs socialistes, sense que això tinga cap rellevància ni transcendència política o jurídica.

Així doncs, mantinc la meua opinió al respecte: El Mundo podria fer mal al PP, però és que els gossos no mosseguen els amos.

Sobre Bárcenas (I)


A l'hora d'analitzar les dues grans informacions publicades la setmana passada sobre el Partit Popular hauríem de tindre en compte un aspecte que sembla obvi però que no tothom té tan clar: una cosa són els 22 milions d'euros que Bárcenas, ecs!tresorer del partit, tenia a Suïssa i una altra el suposat pagament de diners negres a la cúpula del partit.

Pot fer la impressió, com deia, que totes dues notícies són el mateix però no és així. Sí que és cert, en canvi, que gràcies a la primera hem pogut assabentar-nos de la segona: ha fet falta que la investigació judicial destapara els comptes no declarats per Bárcenas perquè poguérem conéixer que molts dirigents del PP han rebuts diners negres cada mes durant molts anys.

Podem donar per fet, per tant, que Bárcenas, en vore els seus milions al descobert, haja amenaçat amb destapar les misèries del PP i que haja triat el diari El Mundo per portar endavant esta estratègia de supervivència i xantatge.

Este diari, que sembla ser l'únic que disposa de les proves necessàries per demostrar qui i quant cobrà cada dirigent del PP gràcies, sense cap mena de dubte, a la informació que ha filtrat el mateix Bárcenas, no només ha decidit dosificar la informació, sinó que sembla decidit a mantindre al calaix una part important de la mateixa gràcies a un acord amb l'actual direcció del PP i, concretament, amb la secretària general del Partit, María Dolores de Cospedal. I per a mostra el tractament mel·liflu que el diari donà al paper de Cospedal en tota esta història en publicar la primera informació:

Fue María Dolores de Cospedal, abogada del Estado excedente, y a instancias de Rajoy, la que dijo "basta ya" al reparto de sobresueldos en B en el partido tras acceder a la Secretaría General del partido en el Congreso de Valencia de junio de 2008. La actual presidenta de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha adoptó en 2009 la draconiana decisión de poner fin a más de 20 años de salarios en negro y de declarar al fisco hasta el último euro que entraba y salía del partido, nóminas incluidas.

Crec que, tal com apuntà Ignacio Escolar, es tracta d'un intent de voladura controlada i que el diari que dirigeix Pedro Jota (sic) Ramírez farà mal al PP, però no tot el que puga, sinó només el que vulga.

I tampoc serà per a tant.

dijous, 17 de gener del 2013

Dolor


Ahir em vaig alçar amb un malestar general considerable: tenia mal de cap i un fort dolor al nas. Al llarg del matí vaig haver de sumar un inexplicable dolor a la mandíbula inferior dreta i tres dit unflats a la mà esquerra.

No vaig anar cara l'aire en tot el dia i no sabia per què, fins que vaig recordar que dimarts em vaig gitar considerablement tard i prou borratxo: havia quedat a poqueta nit amb un xic per fer-nos una cervesa, però al remat en van ser sis i això, probablement, explicava el mal de cap i la falta de son.

Les sis cerveses ens van portar al llit i també recorde que un moviment prou maldestre del meu convidat mentre ens despullàvem acabà en una cabotada al mig de la meua cara. També recorde que canviant de posició vaig recolzar malament la mà esquerra al llit i que em vaig doblar tres dits: el del mig, l'anular i el menut. Això explicaria el dolor al septe nasal i els dits unflats.

Però, encara hui no he aconseguit esbrinar per què em fa mal la mandíbula i ara tinc un dubte: potser em va pegar i no ho recorde?

dimecres, 16 de gener del 2013

El precipici de CiU



Resulta molt complicat entendre què ha passat a l'escena política catalana des del 25N, perquè mai guanyar unes eleccions havia estat tan desastrós per a un partit polític.

Estic segur que Artur Mas passà les nits immediates al diumenge electoral mirant al sostre, preguntant-se qui li manava avançar les eleccions i recordant com de bé estava amb els 62 diputats de 2010, però a dia de hui haver perdut 12 diputats sembla el més lleu dels mals que assetgen el Molt Honorable i el Govern de Catalunya.

Els múltiples casos de corrupció de Convergència, el reconeixement de finançament irregular d'Unió, la paràlisi institucional del Parlament, la comoditat en la que s'ha situat Esquerra, que senzillament veu passar les coses com si no tinguera res a dir i no haguera votat la investidura de Mas, i, sobretot i especialment, el paper que juga en tot això Duran i Lleida dibuixen un inici de legislatura horribilis a Catalunya.

Ni tan sols la qüestió nacional és capaç de tapar el desficaci que s'ha instal·lat al país: dos dies després de presentar una declaració sobiranista, CiU i ERC han hagut de renunciar a allò de l'“Estat propi” per provar a sumar-hi algú. Qui siga.

Òbric parèntesi. En eixe sentit, m'agradaria recordar que el lema de la Diada de 2012, la mateixa que motivà la convocatòria avançada de les eleccions, era “Catalunya, nou Estat d'Europa”. De res. Tanque parèntesi.

Ahir, gràcies a la suspensió cautelar del Constitucional a l'euro per recepta que imposà la Generalitat en estiu, vam tornar a vore un altre símptoma de la bogeria i el destrellat que s'ha instal·lat a Catalunya: “Un día nos dirán que es inconstitucional respirar en catalán” vomità el portaveu del Govern, Francesc Homs, sense que li tremolara la veu.

Convergència i Unió sembla decidida no només a fer baixar la cara al milió i escaig de votants que obtingué el 25N, sinó també a demostrar que Pere Navarro no era tan mala opció com molts pensàvem.

I mira que això era difícil.

dimarts, 15 de gener del 2013

Where is my mind



No és cap secret que quan algú visita un advocat no passa pel millor moment de la vida: amb una mica de sort només ha mort algú amb el cotxe; si no té tanta sort potser l'han despatxat de la feina, la parella l'ha deixat o el banc vol quedar-se amb sa casa.

Per això, els advocats hem de tindre clar que no podem jutjar a la lleugera la salut mental de qui es presenta un bon dia al despatx: probablement es tracta de persones que porten una existència normal i avorrida, però les circumstàncies de la vida fan que coincidim en un moment complicat per a ells.

Això, però, no ho justifica tot:

Es que mi marido era lo peor. Durante todo el tiempo que estuvimos casados (y fueron siete años) me tocó trabajar, hacerme cargo de la casa y cuidar de los niños.
Ajá...
Y, por si fuera poco, todas las noches me tocaba tener sexo con él.

Em costà un segon assimilar esta informació innecessària.

Esto... esto, aunque parezca difícil de creer, no viene al caso...
Y te diré más: teníamos tanto, taaaaaaanto sexo que a mí me salió un bola así de grande aquí abajo.

I ja podeu imaginar quina part del cos s'assenyalà mentre deia 'aquí abajo'.


Me has conocido en un momento extraño de mi vida”


dilluns, 14 de gener del 2013

Polsera


La setmana passada, pel carrer, em vaig trobar una polsera. Considerar que era una peça de bijuteria seria un acte de generositat: una goma elàstica travessava una sèrie de perletes de plàstic i una creu, també de plàstic, amb corets i vidrets incrustats.

Una cosa terrible, en definitiva.

Me la vaig fotre a la butxaca i després de dinar amb la iaia, sense pensar-hi massa, li la vaig donar:

Tinga, per a vosté.
Açò què és? Un rosari?
Déu, espere que no... és una polsera.
Quina preciositat! Açò són els meus reixos?

Vaig dubtar un moment.

Sí, són els reis, que han arribat amb retard i vaig marxar com si res.

De nit, però, em va telefonar ma mare:

Atén, d'on has tret això que li has regalat a la iaia?
El què?
Eixa polsera.
Ah, me l'he trobada pel carrer.
No pots imaginar-te la nit que ens està donant a ton pare i a mi: que si eres l'únic que ha pensat en ella, que si eres l'únic que està agraït per la feina que fa...
Hòstia...
Espera, que ara ve la millor part: li l'ha mostrat a tot el veïnat dient que és un regal del seu nét major.
Hòstia puta... Però si és horrible! No vull que la gent pense que regale eixa classe de coses...
I que te l'has trobat pel carrer, fill, que te l'has trobat i que no saps de qui és...
A vore com ho apanye ara...
Sí, a vore com ho apanyes...

Al dia següent em vaig trobar la iaia a la porta de casa parlant amb la veïna.

Hola iaia. Hola tia Inés.
Ja m'ha ensenyat la iaia la polsera que li has comprat intervingué Ineseta.

No sabia on fotrem.

Sí... iaia, entrem, que vull parlar amb vosté.

I una vegada dins de casa:

Iaia, no pot anar ensenyant la polsera pel carrer.
Per què no, ma filla?

Vaig callar. Potser abans d'haver dit res havia d'haver desenvolupat un argument.

Perquè li la poden furtar.

La iaia arrugà el nas.

Què dius?
Un lladre. Un lladre pot vore-la i pensar que té més joies a casa i entrar a furtar.
Ai, Jesús... no ho havia pensat!
És que hi ha que pensar un poquet les coses... Mire, el millor que pot fer és alçar-la i no traure-la al carrer.

Encara em passa poc.

divendres, 11 de gener del 2013

Quàdriceps



Ahir, mentre passejava amb Matt pel parc, vaig presenciar la conversa de tres xics que seien a un banc i que amb prou feines arribaven als vint anyets:

Mira qué bola. Toca, toca convidà el primer.

I el segon començà a grapejar-li el quàdriceps.

Vaya mierda es queixà . Tocar la mía, que está más dura.

El primer i el tercer van palpar mentre el segon afegia:

Es que yo, de pequeño (!), jugaba mucho al fútbol.

I el tercer, que fins eixe moment havia callat i s'havia limitat a tocar les cames dels amics, s'alçà, s'ajustà el pantaló del xandall i sentencià:

Vale, ahora tocar la mía y veréis que estoy to' Cristiano.

I en eixe moment vaig decidir marxar.

dijous, 10 de gener del 2013

L'aeroport de Castelló: capítol 1.465


La inauguració de l'aeroport de Castelló constitueix un dels moments més delirants de la història política valenciana. I ara recicle el que vaig escriure en el seu moment, en març de 2011:

Si la idoneïtat i el cost d'esta construcció era més que qüestionable, la inauguració ha posat en evidència que els governants valencians han arribat a la conclusió que poden insultar la ciutadania sense que els tremole la mà, ja que, efectivament, l'aeroport està acabat, però no hi ha cap data prevista perquè el primer avió s'enlaire o aterre a les flamants instal·lacions que el president de la Diputació de Castelló, l'imputadíssim Fabra, portava entre cella i cella des de feia anys, la qual cosa ha fet que la notícia no siga la inauguració d'un aeroport, sinó la d'un aeroport sense avions.

Inaugurar un aeroport que no se sap si algun dia entrarà en funcionament podria ser la idea original d'un original esquetx satíric, però si hi afegeixes els elements que van acompanyar este acte de propaganda, a saber: la presència d'una autoritat eclesiàstica que llançava aigua d'un perol, autobusos plens de jubilats de mig país, l'escultura gegant d'un bufó de la cort, un discurs de Camps passat de rosca i l'anunci del mateix Fabra d'obrir durant un mes i mig l'aeroport i les pistes d'aterratge perquè qui vulga puga visitar-les i fer-hi una passejada, l'acte deixa de ser satíric per submergir-se de ple en l'esperpent més delirant.

Des d'aquell moment, des de la inauguració del aeropuerto del abuelo, esta infraestructura s'ha convertit en el paradigma de la corrupció, del balafiament de recursos públics i de la poca vergonya dels polítics populars valencians, la qual cosa no està malament si tenim en compte que no té cap altra utilitat.

Des d'aquell sainet inaugural, tots els focus han estat pendents de qualsevol notícia o rumor sobre l'aeroport, i és innegable que l'administració de Camps, primer, i la d'Alberto Fabra, després, han ajudat a fer que l'aeroport de Castelló haja esdevingut una icona dels temps que corren.


Absolutament tot el que té a vore amb este edifici és notícia, i per això quan hui hem sabut que els compradors que anuncià ahir Carlos Fabra eren libis i que es comprometien a gastar-se 200 milions d'euros (100 per l'aeroport i 100 en obra pública) només una pregunta m'ha vingut al cap: a Líbia mengen conill?



dimecres, 9 de gener del 2013

Cooperació necessària



Caldria començar enunciant una obvietat: de la mateixa forma que no tots els valencians som el PPCV, tots els catalans no són CiU. Però, i això és important, entenc que en els casos de corrupció política existeix una concurrència de culpes entre els corruptes i aquells que els voten.

Per dir-ho d'una altra forma: en els casos de corrupció existeixen diferents graus de participació que inclouen, també, aquells que possibiliten que els imputats, processats i acusats de corrupció continuen a les institucions.

No negue que el cas del País Valencià és paradigmàtic: de nord a sud, o el que és el mateix: de Carlos Fabra a Sonia Castedo i el cas Brugal, passant pels casos Gürtel, Emarsa i Cooperació, el PPCV ha vertebrat el país alhora que, encara hui, es manté com a força hegemònica a gairebé totes les institucions amb el recolzament de la majoria dels electors valencians.

Això no obsta, o no hauria d'obstar, però, per desviar l'atenció del que ha passat, i encara passa, a Catalunya amb Convergència i Unió: els primers tenen segrestada la seu principal del partit per fer front a una fiança de tres milions d'euros i tenen els casos ITV i Palau oberts; i els segons, democratacristians (!), han arribat a un acord amb l'acusació pública per evitar la presó al cas Pallerols a canvi de tornar la meitat dels 600.000 euros de diners públics que es van desviar per a finançar el partit i algunes butxaques particulars cristianes.

CiU ha aconseguit que els valencians puguem mirar els catalans directament als ulls i sense cap tipus de sentiment d'inferioritat, perquè la corrupció afecta tant els òrgans vitals de la dreta valenciana com de la catalana i tot i això la situació institucional d'uns i dels altres és immillorable: els primers mantenen la majoria absoluta a la Generalitat, a les diputacions i als mateixos ajuntaments que han arrasat en benefici propi i els segons acaben de reeditar un acord de govern amb ERC per mantenir-se a la Generalitat tot el temps que faça falta amb la qüestió nacional com a cortina de fum.

Qui ha possibilitat que totes dues forces continuen governant al País Valencià i a Catalunya són, justament, els electorats valencià i català, els quals, tot i ser conscients dels casos de corrupció que assetgen els capitostos del PPCV i de CiU han tornat a convertir-los en les primeres forces polítiques a una i a l'altra banda de l'Ebre.

Potser sona fort, i em fa una mica de por escriure-ho, però els votants del PPCV i de CiU mereixen la consideració de cooperadors necessaris en tots estos casos de corrupció.

dimarts, 8 de gener del 2013

Cita 'alla veneziana'


La setmana passada vaig quedar amb un venecià que es troba a València per motius professionals i la cosa començà molt bé: era un xic alt, amb ulls blaus i molt templat.

Vam quedar després de dinar per prendre un café i quan es feu fosc li vaig oferir continuar la cita a casa. Ell acceptà i vaig obrir un primer parell de cerveses.

La cita anà guanyant en intensitat i abans del segon parell de cerveses ja havia començat un lleuger però evident flirteig i tot indicava que el delicat moment en el qual proposes anar al llit i l'altre diu que sí era imminent.

Quan estava a punt de verbalitzar la proposta m'amolla:

Vado un attimo in bagno. La birra...
Certo! Prima porta a destra.

Mentre el xic era al bany a mi també m'entraren ganes de pixar, perquè sóc incapaç de retindre la cervesa més de deu minuts i perquè sóc de pixera solidària, però en lloc d'anar al servici de la meu habitació i deixar-lo sol al saló vaig esperar que el xic isquera del servici de cortesia per entrar-hi jo.

I ací fou quan la cita saltà pels aires, perquè en entrar al bany em va agafar agonia: el venecià no havia pixat sinó que (en menys d'un minut!) havia buidat el cos al meu bany, deixant una pudor de merda tan insuportable que vaig haver de pixar tapant-me el nas i contenint les nàusees.

Quan vaig eixir, amb cara de fàstic, li vaig dir que havia de fer coses i que era millor que quedàrem un altre dia i el vaig acompanyar a la porta.

¿¡Lo echaste de casa porque cagó!? em preguntà una amiga quan li vaig contar la història.
No, querida: lo acompañé a la puerta, que es diferente, porque cagó en mi casa. Y porque me dio mucho asco, joder.
Yo también he cagado en tu casa.
Ya, pero tú luego no te metes en mi cama.
Joder, el pobre chico tuvo un apretón...
A ver, el tío caga en mi casa y encima voy a ser yo el raro...