Pàgines

dimecres, 25 de setembre del 2013

L'esterilització és la solució


(I)

Hola, soy yo.
Sí, lo sé. Dime.
Pues mira: ha pasado algo. Resulta que este fin de semana a mi hijo le tocaba estar con su padre, y ya van dos fines de semana seguidos que me lo devuelve sin duchar y, claro, las vecinas se dan cuenta y me lo echan en cara, y la que queda de guarra en el vecindario soy yo... ¿Sigues ahí?
Sigo aquí, aunque no sé muy bien el motivo, la verdad.
Además, el niño tiene el pelo graso, que lo ha sacado de su padre, y enseguida se nota si está duchado o no.
Tela...
Entonces, mi pregunta es: ¿qué podemos hacer al respecto? Porque, claro, para hacerse fotos con su hijo y ponerlas en el whatsapp sí que tiene tiempo, pero para duchar al niño no, eso que lo haga su madre.

(II)

Mi hija me ha contado que este fin de semana su padre la ha reñido.

La clienta ha tingut el detall de portar la filla, de set anys, al despatx.

Disculpa, ¿puedes decirle a tu hija que baje el volumen de la videoconsola?
Hija, haz el favor...

La xiqueta alça la mirada de la pantalleta i me mira desafiant.

La cuestión es que me preguntaba si esto es motivo para anular las visitas de fin de semana, porque a mi hija nadie le habla así.

Em torne a adreçar a la xiqueta:

Niña, ¿por qué te riñó tu padre?
Por nada...
¿Por nada?
Bueno, sí: porque le rayé las puertas del coche con un alambre.



dilluns, 23 de setembre del 2013

President



Fins ara, quan anava a passar un cap de setmana a la platja havia de fer-ho a l'apartament dels meus pares i, el que és pitjor, en companyia dels meus pares.

Este estiu, però, quedà lliure un segon apartament, a la mateix urbanització però en un altre edifici, també propietat dels meus pares i que havia estat llogat els últims trenta anys a diferents inquilins.

Òbric parèntesi llarg i xafarder. Els últims inquilins d'este apartament eren una parella jove que hi havia fixat la residència habitual. El van deixar perquè, després d'un grapat d'anys de festeig, havien decidit casar-se i buscar un pis a un centre urbà de veritat i no a una zona de platja que en hivern resulta l'escenari perfecte per a una seqüela de The Shining.

La qüestió és que després d'anys passant l'hivern tots sols a una urbanització deserta van deixar la relació perquè ell va conéixer una altra a la primera reunió del claustre de l'institut on feia classes el curs passat. Tanque parèntesi llarg i xafarder.

Com deia, l'apartament estava lliure per primera vegada en tres dècades i mon pare va decidir que calia reformar-lo. Vam estar fent càlculs i, després de trenta anys, la reforma havia de ser tan gran que no tenia sentit si la idea era llogar-lo de nou, perquè farien falta trenta anys més per traure-li profit.

Mon pare, per tant, me'l va oferir, i després d'una reforma brutal, l'1 de juliol estrenava apartament.

Tot, però, no podia ser tan perfecte i, la primera setmana d'estiu el porter de l'edifici em va preguntar quan volia convocar la reunió de l'edifici, perquè resulta que jo era el president.

M'he instal·lat enguany. No puc ser el president.
Això parla-ho amb l'administrador.

I això vaig fer: vaig tancar la data de la reunió per a un dia que estava de guàrdia i no vaig aparéixer.

Com a la platja el curs presidencial va d'estiu a estiu, vaig donar per suposat que ja havia acabat el meu mandat, però res d'això, perquè resulta que al món paral·lel de les administracions de finques de platja, les legislatures duren dos anys, fet del qual em vaig assabentar la setmana passada en rebre este correu electrònic de l'administrador:

Buenos días. Adjunto presupuestos de los trabajos que se solicitaron en la reunión de este verano. Por un lado se solicitó el cambio de los bancos de piedra de la entrada, y por otro hay que renovar el contrato de mantenimiento de los ascensores, que en un principio se había conseguido que se bajara el precio trimestral, pero en la reunión un propietario, solicitó que se pidiera precio para que se incluyeran las reparaciones, es decir un contrato a todo riesgo, te paso los precios de las dos opciones. Indicarte que en la reunión se delegó en el presidente la elección del presupuesto más adecuado para la comunidad, por lo que le han pasado la pelota a usted.

I ara he de triar entre els models de banc “Leopoldo” i “Vilamarxant” per a una comunitat de propietaris que sembla decidida a castigar-me durant tot l'hivern.

Definitivament, no seré el president més popular que ha tingut este edifici.

divendres, 20 de setembre del 2013

#In/fidels #05 i #06 a Valencia Plaza




In/fidels #05
No sé molt bé com he començat les vacances. Els xiquets em tracten com una estranya i estan llejos i este cada dia està més gros. Ai, he de ser l'única mare del món que troba els seus fills llejos, però és que és així. El major és igual que son pare i el menut... Em fa por tindre determinats pensaments. Imagine que és perquè estan en una edat difícil i que prompte els tornaré a reconéixer. 

In/fidels #06
Quan els gossos troben un animal mort, s'hi refreguen per dissimular l'olor i no deixar rastre. És un instint dels llops que milers d'anys de domesticació no han aconseguit esborrar de la conducta de moltes races de gossos. Doncs bé, amb els homes i el foc passa el mateix.
- Però ara gasten davantal, pinces i una barbacoa de cinc-cents euros.
- Exacte. I parlant de comportaments primitius, les meues sospites s'han confirmat.




dijous, 19 de setembre del 2013

Un dia normal (i II)


 
El segon polític imputat ahir fou Lorenzo Agustí, “Loren” per als amics i alcalde de Paterna, per un possible delicte de prevaricació en haver adjudicat un contracte sense importància, la construcció d'un auditori pressupostat en 456.470 euros, sense haver respectat les exigències de publicitat i de concurrència que estableix la normativa relativa a la contractació pública.

Fins ara Agustí era conegut com un alcalde particular entre tots els que el PP té a l'Horta de València: té estudis universitaris, va sotmetre a referèndum la continuïtat o no de les festes taurines a Paterna (guanyà el no), traslladà el seu despatx a una cova (!) i, també, s'ha deixat veure amb banderes tricolors al cementeri de Paterna fent un homenatge als republicans afusellats pels franquistes.

Òbric parèntesi. Pel que sembla, però, esta sensibilitat republicana d'Agustí no era compartida per tot el col·lectiu del PP de Paterna: de tots els episodis de revival franquista que ens han regalat les NNGG durant este estiu, potser el més humiliant el protagonitzà Óscar Rodríguez, del qual també arribà a transcendir una foto en calçotets del Badoo. Tanque parèntesi.

El futur judicial de “Loren” és incert, però el més interessant de tot és que Agustí anava en les llistes del PP per València a les Corts, ocupant el lloc número 27.

En 2011 el PP només va obtindre 22 escons per la província de València, però entre fugues i imputacions diverses, la llista ha corregut tant que abans d'estiu va estar a punt de ser diputat gràcies a la renúncia a l'escó per part d'Alicia de Miguel arran la seua imputació per haver fraccionat contractes de la conselleria de Benestar Social (!!) per adjudicar-los més fàcilment a les empreses del cas Gürtel.

Agustí no arribà a prendre possessió de l'escó i la llista del PP va tornar a córrer, de forma que es feu amb l'acta de diputada María Rosa Roca, ecs!alcaldessa de Godella i candidata número 28.

Si “Loren” haguera pres possessió de l'acta, ara les Corts tindrien un altre diputat-imputat per València a sumar als que ja ho estan o ho han estat en algun moment: Francisco Camps (imputat per Gürtel i després absolt d'aquella manera), Rafael Blasco (número 8 de la llista, actualment al grup de no-adscrits i imputat al cas Cooperació) i Alicia de Miguel (número 15 de candidatura).

Sé que semblen pocs, sobretot si ho comparem amb la llista d'imputats que ha proporcionat a les Corts la província d'Alacant, però no hem de descartar que prompte també ho estiga Rita Barberà (i Camps) pel cas Nóos. I això, benvolguts, equilibra qualsevol balança.



Un dia normal (I)






Ahir vam viure un dia molt normal al País Valencià, que podríem resumir de la següent forma: va eixir el sol, van imputar dos polítics valencians per investigacions relacionades amb la corrupció i, a poqueta nit, el sol es va pondre. Gairebé com tots els dies.

El primer polític imputat fou Ángel Luna, diputat socialista per Alacant i Vicepresident Segon de la Mesa de les Corts, a petició de la fiscalia del TSJ de Múrcia (!). La primera resposta de Luna als mitjans ha estat “No tengo ni la más remota idea de los delitos que se me imputan”. Fins ací, tot en ordre.

Per sort per a Luna i la resta de persones que no teníem idea del cas, la premsa sí que sap alguna cosa en relació a la imputació del cap de llista socialista a les Corts per Alacant: el TSJ de Múrcia porta el cas Novo Cartago, que investiga la construcció de 3.000 habitatges a una zona protegida del litoral murcià, coneguda com Lo Poyo (!!), per part d'una empresa per a la qual Luna treballava com assessor urbanístic.

Òbric parèntesi. En realitat, fins ara res ens hauria de sorprendre perquè, total, no sé quina responsabilitat pot tindre un assessor urbanístic si l'empresa a la qual assessora decideix construir 3.000 pisos a un espai natural protegit. Tanque parèntesi.

De confirmar-se la imputació, Luna no només es convertirà en el tercer alcalde d'Alacant imputat per delictes relacionats amb la corrupció (honor que compartirà amb Castedo i Díaz Alperi), sinó que també se sumarà així a la llista de diputats-imputats que la província alacantina ha ofrenat a les Corts durant esta legislatura tan boja, i de la qual formen o han format part il·lustríssimes com ara: Sonia Castedo (número 1 de la candidatura popular, imputada pel cas Brugal), Milagrosa Martínez (número 3 de la candidatura, ecs!presidenta de les Corts, alcaldessa de Novelda i, també, imputada al cas Gürtel), Luís Díaz Alperi (número 4 de la candidatura, imputat també al Brugal), Angélica Such (número 8 de la candidatura, imputada pel cas Gürtel), David Serra (número 10 de la candidatura i imputat a Gürtel), Pedro Hernández Mateo (número 13 de la llista i ja dimitit en ser condemnat a tres anys de presó per prevaricació i que fou substituït per Elisa Díez, filla de, efectivament, Díaz Alperi) i, de moment, Yolanda García (número 19 de la candidatura, ecs!tresorera del PPCV i imputada a Gürtel).

Per ser justos, i sense cap ànim de desenvolupar un argumentari de defensa per al PSPV, cal deixar clar que tots els diputats-imputats del PP per Alacant ho són per delictes que haurien comés durant l'exercici del seu càrrec i, en canvi, Luna ho és per uns fets que van succeir entre el seu pas per l'alcaldia d'Alacant i l'acta de diputat autonòmic.

La millor estratègia de defensa política de Luna, però, passaria per fer pròpies les frases que Camps li va dedicar quan era portaveu del PSPV, algunes de quals formen part de les grans cites del parlamentarisme valencià, com ara:



Total, a Camps no li anà tan malament.



dimarts, 17 de setembre del 2013

El compte de la iaia



Si passes pel Cònsum em portaràs una llepolia?
Una llepolia? Iaia, que no és una xiqueta, eh? Per cert, sap quants anys té?
Vora cent.
Vora cent? Això són... noranta-nou?
No, menos.
Noranta-huit?
Menos.
Noranta-set?
Menos.

(...)

Noranta-tres?
Menos.
Noranta-dos?
Menos.
Com que menos? Iaia, té noranta-dos anys.
Bé, si tu ho dius.
No és que ho diga jo, iaia. Anem a vore, si nasqué l'any 21 ara n'ha fet... però, atenga, és que no porta el compte?
No.
Per què?
Mira, fill, qui vulga plets que porte el compte.

Estes frases de la iaia són les que em fan callar.

I ara, fes cas a la iaia, i vés al Cònsum i porta'm una llepolia. Ah, i que tinga bona cosa de xocolate.



dilluns, 16 de setembre del 2013

L'harakiri de Botella


Per a qualsevol valencià amb dos dits de front és una bona notícia que Madrid s'haja quedat sense els Jocs Olímpics de 2020: a la terreta sabem perfectament quines són les conseqüències d'allotjar la celebració d'allò que els governants anomenen “grans esdeveniments” i que per als mortals són només saraus per a multimilionaris en pantaló curt.

El somni olímpic de les elits madrilenyes ha esdevingut un malson per a l'alcaldessa de la Villa y Corte, la qual s'ha convertit en el centre de totes les crítiques, fins al punt de qüestionar-se, encara més, la seua possible candidatura a les eleccions municipals de 2015.

Considere, però, que la majoria d'estes crítiques són injustes: sí, és cert que és una política mediocre, però això no és cap novetat si fem una ullada a l'escena política local espanyola; sí, és cert que esdevingué alcaldessa de rebot a una ciutat de la qual només coneixia el barri de Salamanca, però això s'ha convertit en un fet recurrent a Espanya; sí, és cert que parla un anglés lamentable i que té la capacitat oratòria d'una sabata, però això no la inhabilita per a l'exercici de la política, sinó que la fa susceptible de ser presidenta del Govern; sí, és cert, que el COI ja ha dit tres vegades que no a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, però d'eixes tres Gallardón se n'ha emportat dos i encara el tenim de ministre.

Potser la societat s'ha acarnissat injustament amb Ana Botella, però la vida tampoc no és justa i sí, és innegable que la candidatura olímpica de Madrid ha costat un grapat de milions de diners públics, però si això significa que els madrilenys no hauran de suportar una legislatura més Ana Botella d'alcaldessa podríem considerar que no han estat tan mal invertits.



Portades de la revista francesa Hara-kiri, dels anys 60

divendres, 13 de setembre del 2013

In/fidels #03 i #04 a Valencia Plaza



- Hola
- Hola. Què tal?
- Bien. Aburrido en la playa. Mi novio se ha ido a las dunas a hacer cruising y me ha dejado aquí. ¿Tú qué tal?

Els primer mesos, quan estàvem al llit, me la imaginava contínuament fent-ho amb l'altre. És molt fotut imaginar la cara de plaer de la teua dona fent-ho amb un altre home, però un bon dia esta imatge va desaparéixer. No sé exactament ni com ni quan, però la qüestió és que deixà de vindre'm al cap i la meua dona i jo vam continuar avant.



dijous, 12 de setembre del 2013

Funció



 
Tinc una clienta per la qual sóc incapaç de sentir cap mena d'empatia, tot i que les seues pretensions són, en principi, correctes i ajustades a Dret: està separada i l'home no li passa tota la pensió del fill ni es fa càrrec de les despeses a les quals el va obligar el jutge.

Entenc perfectament que, en una situació com l'actual, la seua vida no ha de ser fàcil, però de cap manera això justifica que em torture amb imbecil·litats, com ara la llet que pren el seu fill, cosa que ja ha fet.

Ha arribat a un punt en el qual sóc incapaç de dissimular que em resulta molesta per culpa de la impertinència amb la qual em parla i ella, que no és idiota del tot, ja se n'ha adonat, de forma que en lloc de vindre al despatx quan té nous rebuts impagats, senzillament deixa els papers a la bústia o els passa per sota de la porta.

Pensava que el destrellat màxim al qual podia arribar esta senyora és el que vaig viure en Nadal, quan em va telefonar per dir-me que s'havia gastat catorze euros en una disfressa de pastoret per a una funció escolar del xiquet i que volia reclamar la meitat a l'ecs!, però esta setmana la cosa ha anat a més: entre els rebuts impagats dels últims mesos que m'ha deixat a la bústia ha inclós el tiquet de la disfressa de l'obra escolar de fi de curs del nano, i ara he d'ampliar una demanda d'execució pels següents conceptes: “Disfraz infantil Pedro Picapiedra” i “Maza cavernícola 60 cm”.

I tot per un import de dotze euros i quinze cèntims.

dimecres, 11 de setembre del 2013

Fabra, amb el cul a l'aire



Els valencians vam assistir ahir a un episodi més en el descrèdit i la irrellevància política que ha suposat l'arribada d'Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat Valenciana, en retirar-se al Congrés una proposta aprovada per unanimitat a les Corts i que pretenia reformar l'Estatut per adequar les inversions de l'Estat a la població real del País Valencià.

En definitiva: més pasta.

El PP valencià, i la figura de Fabra especialment, tornen a quedar en evidència després d'haver fet ús (fins la nàusea) de l'excusa del finançament per a justificar la fallida econòmica del País, com si la nefasta gestió que el PP ha fet des de 1995 no hi tinguera res a vore.

Òbric parèntesi. La fallida social i política del País Valencià és una altra història i dóna per a molt més. Tanque parèntesi.

Ahir el PP espanyol vetà la proposta de reforma instada des de València, de forma que deixà les Corts com una cambra intranscendent i inútil i es pixà, no només sobre la màxima institució de l'autogovern valencià, sinó també sobre les demandes de la gran majoria dels agents socials i econòmics del País, començant per l'empresariat local.

Un nou ridícul que ens hauria de fer plorar si no fóra perquè este Consell i el partit que el manté també ens fa riure de tant en tant: després d'una reunió de la Comissió de Senyes d'Identitat (!!!) del PPCV, presidida pel paranyer Serafín Castellano, NNGG anuncià que per respondre a la Via Catalana organitzada amb motiu de la Diada de Catalunya, quatre desfaenats del sector no-tan-jove del PPCV realitzaran una caravana amb parades “en puntos simbólicos que representan a los valencianos, tales como un arrozal en Cullera, el Miguelete de Valencia, una barraca en Alboraia” per a “defender simbólicamente a la Comunidad Valenciana de esos ataques nacionalistas catalanes que quieren imponer a los valencianos”.

I és que els valencians tenim un país esquizofrènic.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Menjar




Quan vaig començar a festejar amb el Nou Novio, ja fa uns mesos enrere, m'enganyà: havia de preparar el sopar per a la primera cita, que és aquella en la que folles, i li vaig telefonar per preguntar si tenia alguna al·lèrgia o si hi havia algun aliment que no li agradara:

No, menge de tot em va contestar.
Perfecte, perquè pensava fer unes cigales i...
Bé, en realitat el marisc no m'agrada.

Òbric parèntesi. Opine que la gent que no menja marisc és perquè no ha passat l'adolescència. Tanque parèntesi.

Cap marisc?
Cap.
Bé, i si faig un tàrtar de tonyina amb alvocat...
És que l'alvocat no m'agrada.
Com?
I tampoc menge coses crues.

Redéu.

No et calfes el cap. Amb unes creïlles fregides i un ou deixat caure anem bé.
Creïlles fregides i un ou deixat caure? Bé, almenys triaré un bon vi...
Vi? La veritat és que preferisc una cocacola. O aigua.

Podia vore com les cigales fresques que tenia al banc de la cuina se'n fotien de mi.

Disculpa, però quan m'has dit que menges de tot, a què et referies? A pizza, kebab i mcdolalds?
Sí, i potser a alguna cosa més.

I eixa cosa més compensa (i molt) la deficitària educació gastronòmica del Nou Novio.

divendres, 6 de setembre del 2013

In/fidels #01 i #02 a Valencia Plaza



In/fidels #01
- L'altra nit m'ho vaig muntar amb un romà...
- Amb un romà o un romanés? Ja saps que no són igual...
- Un romà de Roma.
- He de recordar-te que més d'una volta els has confós...
- Ara ja sé diferenciar-los.


In/fidels #02
Marta: Els ho ha contat als seus pares.
Carme: No!
Marta: Sí...
Carme: No!
Marta: Que sí... I els seus amics també ho saben.
Carme: Quin detall més lleig: el que passa entre una parella i els seus amants només és cosa d'ells. 



dijous, 5 de setembre del 2013

Foto



Mira quina foto m'he fet per al Grindr.
A vore... Oh, eixe eres tu?
Clar que sóc jo.
Estàs molt follable en esta foto. Puc posar-la al blog?
No, clar que no.

(...)

Doncs sembla que a la gent del Grindr no li ha agradat.
Com és això?
L'he enviada a dos: un em va blocar directament i l'altre em va dir que no era el que estava buscant.
Bé, no t'ho prengues com una cosa personal: hi ha molt de marica que odia el pèl. I tu en tens.
A tu t'agrada?
Clar que sí: follaria amb tu sense pensar-m'ho.
Gràcies. Eres un bon amic.

(...)

Crec que vaig a passar del Grindr.
Vas a instal·lar-te el Bender?
No. He decidit que no vull follar amb ningú que faça faltes d'ortografia.
Hòstia, en eixe cas només podràs follar amb Muñoz Molina o Pérez Reverte... i depén dels gintònics que porten.

dimecres, 4 de setembre del 2013

HE/HA




 
A hora de dinar. Mon pare, la iaia i jo.

Papà, este matí he comprat...
No es diu “he comprat”intervé la iaia.
Ah, no? I com es diu? “He crompat”?
No. Es diu “ha comprat”.

Em quede un segon pensant.

No, iaia, es diu “he comprat”. Jo “he” comprat, tu “has” comprat, ell “ha” comprat...
No, senyor.
Que sí: jo “he” comprat i ell “ha” comprat.
Això serà en castellà (!), perquè sempre s'ha dit “jo ha comprat una garba de cebes” o “jo ha'nat al sequer” o “jo m'ha menjat una cuixa de pollastre” o “jo ha pensat que ja toca canviar les flors del cementeri”.

Òbric parèntesi. Els exemples que posa la iaia formen part de realisme màgic de l'Horta de València. Tanque parèntesi.

Bé. Comence: papà, este matí ha comprat...
Veus com no era tan difícil.


dimarts, 3 de setembre del 2013

Setembre



No hi ha informatiu que durant estos dies no faça una peça explicant que setembre és el mes en el qual més divorcis es produeixen. Per completar esta no-notícia, els redactors solen colar l'opinió d'algun psicòleg que explica que l'estiu és una època fotuda per a les parelles en crisi perquè la família passa més temps junta i això accentua el desgast.

Ahir, primer dia laborable de setembre i a primera hora, vaig tindre una visita:

Vull separar-me.
Molt bé. I què diu el teu marit?
La veritat és que no li he dit res encara.
Com?
No, no li he dit res. Creus que hauria de fer-ho?
Dona, si vols puc fer-ho jo.

Definitivament, setembre és un bon mes per als advocats.

dilluns, 2 de setembre del 2013

Perro




Túmbate, que te voy a comer la polla.

Òbric parèntesi. Hi ha qui sap com sorprendre al llit i hi ha qui necessita avançar qualsevol moviment. Tanque parèntesi.

Faig cas i em deixe fer, fins que el meu convidat deixa de fer el que estava fent i em diu:

El perro está mirando.

Alce una miqueta el cap i veig Matt guaitant des de la porta de l'habitació.

Sí, es Matt.
¿Y qué hace?
Pues no sé... ¿Mirar?
No me atacará, ¿verdad?
Claro que no; es inofensivo.
¿Seguro?
Seguro. Sólo curiosea.

Però el meu convidat no es queda tranquil i demana:

¿Te importaría cerrar la puerta? Es que me estoy rayando un poco...

M'alce, li rasque una galta a Matt i tanque la porta de la habitació. Mentre torne al llit i em tombe de nou amolle:

La verdad que es para ser un miembro de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado eres un poco miedica.