Ell:
Com ho tens per a esta nit? El passiu diu que podria a partir de les
deu.
Jo:
Esta nit no puc. És impossible.
* * *
Diumenge
vaig rebutjar un trio per un programa de televisió. La Sexta, en
realitat tot el grup d'Atresmedia, feia dos setmanes que promocionava
a tothora un documental sobre el colp d'estat del 23F realitzat per
l'equip de Salvados i l'expectació, creada sobretot pel grup
empresarial per al qual treballa la productora del programa, havia
estat la conseqüència d'una campanya publicitària brutal.
Durant
els dies previs a l'emissió, la cosa anà concretant-se i el que
s'insinuà era que el programa donaria els detalls d'una conspiració
per part de les forces vives polítiques de l'època per provocar un
autocolp, no sabem bé si per frenar els comunistes, els
nacionalistes perifèrics, els militars o denunciar la connivència
entre Suárez i els extraterrestres.
El
producte comptà amb la participació de polítics i periodistes de
l'època per donar-li versemblança i als pocs minuts, tres en
realitat, el plantejament general ja estava dibuixat: un grup de
prohoms, reunits al Palace, havia decidit que calia organitzar un
autocolp per evitar-ne un de veritat i en la conxorxa participaren la
dreta i l'esquerra espanyoles, i les dretes basca i catalana. I,
també, la casa reial.
A
partir d'este punt la cosa entrà en el despropòsit: es contractà
Garci com a director d'escena, Ónega com a redactor del discurs del
rei... Als deu minuts aquells que teníem accés a les xarxes socials
ja podíem confirmar que era un fals documental, un gènere que a
partir d'ara es coneixerà com “una pallassada més de Jordi
Évole”.
Temporada
rere temporada, Salvados s'havia convertit en una referència
per a l'esquerra indignada per tractar temes amb els quals era fàcil
indignar-se i que li van suposar reconeixement periodístic i popular
(ningú sembla recordar aquells Salvados en els quals Évole
passejava en cotxe amb el Yoyas) i que al País Valencià arribà al
súmmum de l'adoració amb el programa dedicat a l'accident del metro
de València o, més concretament, amb l'assetjament a Juan Cotino en
la Fira de Vins del riu.
El
resum de qualsevol Salvados és senzill: Évole entrevista
pobre/bona persona i Évole entrevista ric/mala persona. I així anem
fent. La setmana passada, per exemple, en el programa dedicat a la
pobresa energètica Évole es presentava a un edifici d'una barriada
de Madrid i ens ensenyava, literalment, com la gent enganxa la llum
il·legalment perquè no pot pagar-la i després entrevistava el
representant de la patronal de les elèctriques que es neguen a
assumir la despesa de les famílies que no poden pagar-la perquè
així ha decidit ell que cal fer-ho, tot i que el més lògic seria
que ho assumira l'Estat.
Esta
fórmula de camises a quadres i denúncia social lleugera ha
funcionat durant molts diumenges, però ahir el senyor Évole volgué
innovar i mostrar-nos a tota la resta de persones que els mitjans ens
enganyen, que a Espanya hi ha censura i que es pot falsejar la
història, coses sobre les quals la resta de persones no teníem ni
puta idea. Calia, per tant, que Évole dirigira un fals documental,
promocionat fins la nàusea i amb la complicitat de persones que, a
priori, ens haurien de donar certa confiança, per explicar-nos allò
que no sabíem.
El
resultat del producte ha pogut agradar més o menys, però la
conseqüència més immediata és que qui era considerat l'enfant
terrible de la televisió espanyola s'ha evidenciat com un simple
enfant gâté. O dit d'una altra forma: Jordi Évole torna a
ser, senzillament, el Follonero.
Ah,
i que jo m'he perdut un trio per res.
