Des
que la setmana passada la Mesa del Congrés aprovara retre un
homenatge a la monja en qüestió amb la col·locació d’una placa
commemorativa no he deixat de flipar: tot plegat, sembla una broma de
mal gust o un episodi esperpèntic protagonitzat per PP Bono.
Els
que practiquem l’ateisme més recalcitrant estem d’enhorabona:
estes últimes setmanes han tingut un gran ressò mediàtic algunes
iniciatives particulars relacionades amb l’exhibició pública de
símbols religiosos.
En
unes circumstàncies normals resultaria escandalós que estos grups,
embravits per l'Església catòlica i autoconsiderats 'defensors de
la vida', eixiren a ocupar els carrers per protestar contra un dret
si no fóra perquè estem massa acostumats, ja que els ultraortodoxos
i talibans repetiran el mateix patró que ja seguiren en les
mobilitzacions contra el matrimoni homosexual: eixir al carrer per
protestar contra el dret dels altres a fer allò que consideren
convenient amb la seua pròpia vida.
Encara
que puga semblar-ho, no estic de conya, així que reproduiré les
paraules textuals de l'arquebisbe de Granada per evitar que algú
puga pensar que és un malentés causat per una traducció
incorrecta: 'matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia
madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar
del cuerpo de la mujer'
Hem
arribat a un punt, doncs, en el qual no només hem de patir i pagar
la visita d'un vell retrògrad que llança un missatge ranci i ple
d'odi, sinó que ara hem de suportar que l'església catòlica agafe
el paper de suposada víctima de la Història i que els seus
portaveus ens diguen que les nostres crítiques a la seua
visita/cavalcada/festival d'estiu ofenen tota la cristiandat.
Vull
dir, és lògic que l'home cultive un sentiment espiritual (o
supersticiós) per justificar allò que no entén i per provar a
trobar respostes satisfactòries a coses que no en tenen, però
dedicar-se en massa a intentar tocar un tros de fusta perquè se
suposa que representa la mare de déu es pot qualificar de moltes
formes, però jo no trobe el component religiós per cap lloc.
-
Pues jo
crec que la
gent que creu en déu és intel·lectualment inferior a la gent
que només creiem en la raó, en The
Wire i
en el prêt-à-porter.
De
la mateixa forma, sorprén que hi haja més gent que creu en
l'astrologia (això inclou l'horòscop de la Cuore) que en
l'existència dels àngels i que el nombre de persones que afirma
creure que existeix el cel siga més alt que els que creuen en
l'existència de l'infern, la qual cosa posa en evidència que els
catòlics no són tan idiotes com es podria pensar.
No
seré jo qui defense el dret de ningú a portar qualsevol element
d'identitat religiosa a cap àmbit de la seua vida, ja que he arribat
a un punt de materialisme i utilitarisme vital que em resulta
impossible trobar cap rastre d'espiritualitat a la meua persona.
Este
portal condensa a la perfecció l'espanyolisme més populista i un
cristianisme agressiu gairebé medieval, el qual es resumeix a la
perfecció en una de les
campanyes més populars encetades des que van començar a saltar
els casos massius de pederàstia a l'Església catòlica i que demana
sense cap tipus de vergonya: La
Iglesia Católica sufre una campaña desatada e insidiosa para
laminar la liberadora influencia de su mensaje en el mundo. La
persecución
te
incumbe,
tanto si eres o no creyente.
De
tots els elements que envolten els casos de pederàstia que assetgen
l'Església catòlica hi ha un que resulta, sense cap mena de dubte,
el més greu: la doble moral d'aquells que es permeten condemnar
al foc etern aquells que no ens empassem allò que ens diuen i
alhora deixen caure la mà per sota dels llençols del llit d'un
xiquet.
Els
plantejaments religiosos necessiten de la ignorància per estendre's
i de la por per arrelar, per la qual cosa la ciència, el progrés i,
sobretot, la llibertat i la individualitat humana són els únics que
poden lliurar una societat de la llosa que suposa la religió.
Compartisc
el punt de vista d'Eco, ja que a mi em resulta completament
indiferent, per exemple, que el Vaticà considere un dogma de fe
inqüestionable que un colom prenyà una verge i que el resultat
d'este experiment -que hauria de ser objecte d'un profund estudi
bioètic- siga el fill d'un déu, però és que el problema no és la
doctrina de l'Església, la qual només és d'aplicació o exigència
als seus fidels, sinó el caràcter expansiu d'esta institució tan
integrista.
L’efeminat
Martínez Camino presentava este matí a la Villa y Corte la imatge
gràfica d’una campanya a
favor de la vida
(sic)
pocs dies després de l’anunci per part del Govern d’una llei de
terminis per regular l’avortament.
Igualment,
pot indignar que l'Església catòlica arreplegue cada mes eixa
quantitat obscena de diners en una situació de crisi que frega la
recessió econòmica, però novament hem d'estar a la lletra menuda:
fou la Llei 42/2006 de Pressupostos Generals per a l'any 2007 la que
establí per primera vegada que el Govern entregaria a l'Església
el 0,7% de la quota íntegra de l'IRPF d'aquells contribuents que
així ho desitjaren (la famosa creueta
dels
catòlics) a costa, això sí, dels pressupostos de tots els
ciutadans i que suposà que ja en 2007 els escarabats de negre
s'emportaren 12.501.051,76 euros mensuals.
Em
pensava que si alguna cosa positiva havia de tindre la tornada de la
dreta al Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions i a la
Generalitat
de Catalunya era que la
jerarquia de l'Església catòlica, tan hiperactiva durant els
últims anys, deixaria el carrer (i les televisions) i tornaria a les
coves, però no: resulta que sóc més ingenu del que imaginava.
Seria molt ingenu
que algú encara s'indignara perquè un bisbe condemnara l'avortament
o vinculara l'homosexualitat i la prostitució afirmant que els
xiquets que se senten atrets per persones del seu mateix sexe "de
vegades per comprovar-ho es corrompen i es prostitueixen o van a
clubs d'homes nocturns" o que acabe condemnant a l'infern les
unes i els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada