dimarts, 4 de maig de 2010

Els mocadors són per a torcar-se els mocs

No seré jo qui defense el dret de ningú a portar qualsevol element d'identitat religiosa a cap àmbit de la seua vida, ja que he arribat a un punt de materialisme i utilitarisme vital que em resulta impossible trobar cap rastre d'espiritualitat a la meua persona.

Òbric parèntesi. De fet, he arribat a un extrem de mundanitat tan exagerat i passat de rosca que ja ni la blasfèmia gratuïta em reconforta: només m'interessen els objectes de decoració i les sabates. Tanque parèntesi.

Però, i malgrat haver assolit este nou estat de negació espiritual, no puc evitar de comentar algunes de les brutalitats que he escoltat en relació al tema que durant tota una setmana ha posat contra les cordes la tradicionalment cristiana Confederació Ibèrica de Nacions: una xiqueta pretenia assistir a l'escola amb un mocador al cap.

Busca qui t'ha pegat.

En este sentit són moltes les veus que reclamàvem que si 've a Espanya ha d'integrar-se' o que 'quan visitem els seus països no ens tracten tan bé com nosaltres els tractem ací', comentaris que obliden que, en primer lloc, la xiqueta és tan espanyola com Belén Esteban i, en segon lloc, que si a Europa (i per extensió al món civilitzat) es respecten els drets individuals (almenys més que a altres latituds) és precisament perquè som millors que els seus països.

Torne a obrir parèntesi. I sí, és supremacia política. Torne a tancar parèntesi.

Esta xiqueta, com deia, ha fet saltar totes les alarmes de la beata reserva espiritual d'Occident i les autoritats respectives, ja siga dels centres educatius afectats, de les conselleries atòmiques corresponents o dels ministeris que, presumiblement, havien de dir la seua, s'han afanyat a sembrar declaracions contradictòries i contraproduents.

Des d'un punt de vista estrictament legal la qüestió és ben senzilla: el mocador és un símbol religiós i, per tant, la llibertat religiosa, tal com actualment està regulada, permet la seua exhibició tant a llocs privats com als públics perquè es tracta d'una determinació personal i així, per exemple, no és el mateix que una xiqueta porte una creueta d'or al coll que un crist de tres pams i mig presidisca l'aula d'un col·legi públic.

En eixe sentit, que una determinada escola equipare el mocador d'una musulmana amb la gorra d'un latin king per prohibir l'entrada a classe amb l'excusa que no es pot fer amb el cap cobert no només és un frau de llei, sinó que insulta la intel·ligència: en este país de missa i de processó a l'aire lliure les creences religioses gaudeixen de protecció legal, però el mal gust a l'hora de vestir de moment encara no.

Estic convençut que la xiqueta ha d'anar a classe, perquè si ho fa i aprova cada curs, continua amb els estudis superiors i, amb una mica de sort, passa tot un any follant per obra i gràcia d'una beca Erasmus, al remat la nostra musulmana acabarà per deixar-se un dia el mocador a casa, amagat al fons d'un calaix.

Si després de trenta-cinc anys de democràcia a la Confederació Ibèrica de Nacions encara hi ha centenars d'escoles públiques i concertades amb crucifixos a les parets i no ens hem pogut traure del damunt l'omnipresent, asfixiant i expansiva influència de l'Església catòlica, com podem esperar que una xiqueta es trega d'un dia per a l'altre la pesada llosa del mil·lenari mocador musulmà?

Potser estiga fet de seda i estampat amb un color pastís, però el seu pes és semblant al de la nostra creu.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails