Un divendres de realitat fictícia

Ahir vaig passar la vesprada amb el xiquet andalú a casa: vam xarrar una estona, vam compartir llit i el vaig despatxar abans de sopar.

Mentre li obria la porta de casa m’amollà que tenia una sensació estranya, que no se sentia reconfortat i que no entenia ben bé què estava passant entre nosaltres.

No vaig saber què contestar, ja que per primera vegada en molt de temps em sent una mica confós respecte a allò que tinc i allò que vull en realitat i, sobretot, entre allò que vull i allò que espere de la vida i, en concret, d’una relació.

En lloc de provar a tranquil·litzar-lo, em vaig limitar a recomanar-li descans i assossec, i, encara no entenc per què, abans de tancar la porta vaig ser jo qui es va sentir abatut.

Vaig intentar deixar enrere la malenconia d’un divendres casolà amb la pel·lícula Frost/Nixon, en la qual Ron Howard ens narra els detalls de l’entrevista que el pitjor president dels EUA -amb el permís de Bush- concedí en 1977 al periodista David Frost, la qual es convertí en l’únic judici públic contra l’expresident nord-americà.

Però per si no tenia prou amb esta nova dosi de ficció real, abans d’entrar al llit em vaig topetar, com qui no vol la cosa, amb un vídeo de l’Xtube que tornava a jugar amb la frontera entre versemblança i imaginació: dos joves universitaris suposadament heterosexuals, que pertanyen a una d’aquelles germandats que es bategen amb lletres de l’alfabet grec, se sotmeten a una mena novatada clarament homoeròtica al crit de Are you chicken?

El vídeo, terriblement excitant i morbós, deixa en l’espectador el gran dubte: es tracta en realitat de dos joves heterosexuals carregats de marihuana que entren al joc homoeròtic o són senzillament dos actors que es fan passar per allò que no són?

Dead set o qui no voldria assassinar Mercedes Milá

Una de les últimes meravelles que ens ha proporcionat la televisió anglesa és la minisèrie Dead set, que consta només de cinc capítols de poc més de vint minuts.

El plantejament de la sèrie és força interessant: al Big Brother és nit d’expulsió i tot està gairebé preparat: els concursants fent l’imbècil, el plató ple de llums, el públic congregat a l’eixida de la casa i la presentadora -la vertadera presentadora del Big Brother, Davina McCall- a punt de rebre la concursant expulsada de la nit.

Mentre tot això té lloc als estudis, al món real s’estén una pandèmia que amenaça la supervivència de l’espècie humana, ja que, en poques paraules, uns homes es mengen els altres sense cap tipus de mirament: a mossos.

En poques hores el món està completament infectat, tret de la casa de Big Brother, que roman -com sempre- aliena a la realitat, de forma que esdevé l’únic lloc segur on escapar dels atacs dels altres humans.

La metàfora és òbvia, ja que fa referència a la cita de Hobbes homo homini lupus (en cristià: l’home és un llop per a l’home), barrejada amb una crítica ferotge a la televisió sensacionalista, i que ens deixa fabuloses perles d’humor negre, com quan el productor de Big Brother assassina la presentadora davant la mirada aterrida d’una concursant que li retreu la seua acció i s’excusa:

- Vaig ser jo qui la va contractar per al programa, així que puc assassinar-la si vull.

La minisèrie, doncs, a més de mostrar-nos la misèria de la televisió i un fum d’imatges plenes de sang, violència i budells, delectarà l’espectador amb un somni prou recurrent per a aquells que ens agrada la televisió: assassinar Mercedes Milá.

Dead Set New E4 Horror - The funniest bloopers are right here

La caverna avortista

La web de Libertad Digital no només té l'honor (!) d'allotjar el blog d'Alaska i Mario Vaquerizo, ja que compta amb un gran nombre de col·laboradors encara més estúpids i sensacionalistes.

És el cas de Mienmano, un jove amb un domini espectacular dels programes de disseny informàtic, que ens regala imatges sobre l'actualitat des d'un punt de vista clarament neolític.

Un dels últims dissenys publicats fa referència a la polèmica proposta del Govern català en relació a l'avortament: el tripartit proposa que les menors de 16 anys puguen avortar sense que siga necessari el consentiment dels pares o tutors legals.

Esta mesura, que és difícil que puga encaixar amb la normativa estatal, ha encés la ràbia de la dreta cavernària i dels grups provida (!) i ha obligat Mienmano a regalar-nos una imatge veritablement clarificadora, en la qual ens mostra dos joves vestits amb uniforme escolar que opinen sobre el tema, davant dos xiques que personalitzen el perfil de jove avortista, sempre segons l'autor: maquillades, fumadores i lleugeres de roba.

La imatge, per miserable i talibànica, no té desperdici:

Esteban Histriònic Pons

Esteban González Pons forma part d’aquella mena de polítics, completament desideologitzats, que viu de la política d’imatge, sense oferir un rerefons i que considera que la participació ciutadana s’aconsegueix amb obrir un perfil al facebook.

Pons pateix allò que podríem batejar com la Síndrome del Polític Valencià a Madrid (SiPoVaM) i que es concreta en considerar que la política estatal és igual que la política al País Valencià, de forma que es pot viure de jocs de paraules i d’ocurrències destrellatades.

Pons, però, no és l’únic que ha patit la SiPoVaM, ja que Zaplana el Conqueridor donà en el seu moment mostres evidents de patir esta síndrome letal, de la mateixa forma que Lerma i tots els paràsits que s’emportà darrere han tardat a acostumar-se a jugar a la política de veritat.

Igualment, el nostre Esteban no ha sabut jugar les poques cartes que tenia i ha quedat en evidència per a qualsevol amb dos dits de front que es tracta d’un autèntic venedor de fum, però amb un somriure esmolat de cocodril i encantado de haberse conocido.

El seu facebook, que recomane que visiteu de forma urgent i imperativa, és un dels símptomes més clars de la SiPoVaM, ja que un dia es pensa que és Rosa Díez i es queixa de la persecució que pateix el castellà allà on ha de conviure amb altres llengües, un altre dia justifica els atacs a la població civil de Palestina perquè Israel té dret a defensar-se o, tal com va passar ahir es declara objector a la sentència del Suprem que estableix que no cap l’objecció de consciència a l’assignatura d’Educació per a la ciutadania.

Jo estic cansat de dir-li que abans d’obrir la boca respire, deixe que l’oxigen li arribe al cap i pense un poc, perquè resulta, per exemple, que el seu partit ha votat a favor, quan no ha estat directament l’impulsor, de les lleis de política lingüística que s’apliquen hui en dia a Catalunya, Illes Balears i Galícia; que l’ONU ha denunciat l’ús desmesurat d’Israel contra la població civil palestina o que ningú, ni tan sols ell, es pot declarar objector davant una sentència del Tribunal Suprem.

Això li passa perquè de vegades Pons oblida que ja no està a València, on pot demanar allò d’agua para todos sense sentir vergonya, acusar els catalans de voler robar la identitat i la recepta secreta de la paella als valencians o posar-se un mocador al cap i pensar que no està fent el ridícul.

Esteban, te lo tengo dicho: ara jugues a la política de veritat.

Imatges de la seua pàgina web. Impagable.

Andalú

Ahir vaig convidar a sopar un xic andalú que fa un parell de setmanes m’havia escrit al perfil interessant-se per la meua persona.

En un principi tot eren punts negatius: era andalú (ho sent, però no puc fer una altra cosa que compartir les tesis d’Ana Mato i Montserrat Nebrera), no arriba als 25 anys i encara estudia una diplomatura. En resum, podem dir que havia dipositat en este xic les mateixes expectatives que el Partit Popular en les properes eleccions d’Euskadi: cap ni una.

Només hi havia un factor que el salvava: és exageradament guapo.

Finalment, i amb prou feines, vaig acceptar compartir un café amb el xic andalú i vaig poder comprovar com, de tant en tant, els meus prejudicis poden arribar a jugar-me una mala passada, ja que, tot i que continua sent andalú, encara és terriblement jove i estudia aquella diplomatura sense trellat, en persona és molt més guapo.

Durant el café es mostrà com un xic senzill, agradable i sense complicacions, ja que confessà no sentir cap interés per cap tema mínimament elevat ni d’actualitat: afirmà no llegir mai el diari i estar convençut que Gran Hermano és, en realitat, un experiment sociològic de primer nivell.

Tot i això, com deia al principi, anit el vaig convidar a sopar i vaig passar una vetllada agradable, sense pretensions i exageradament distesa i còmoda, ja que no vaig haver de fer cap esforç.

Al llit, però, el meu convidat deixà enrere la innocència de la joventut i es comportà com un autèntic home, perquè encara em fan mal els llavis dels mossos que em va fotre.

Apaga y vámonos

De totes les preguntes estúpides que la ciutadania (sic) formulà a Zapatero al programa Tengo una pregunta para usted hi hagué una que em resultà especialment cridanera: un capellà, revestit de mala hòstia i amb un aire de superioritat propi d’un cardenal i no d’un capellà de poble ens va voler fer creure que es trobava al púlpit on cada diumenge arenga davant un grup de velles beates i preguntà: ¿Cree que el embrión es un ser humano?

Sorprenentment, Zapatero va estar a l’alçada de la pregunta i confirmà que no pensava encetar un debat científic, però es mostrà partidari d’una nova llei de terminis perquè, segons ell, no està a favor d’enviar cap dona a presó per haver decidit lliurement interrompre el seu embaràs.

Actualment, a la Confederació Ibèrica de Nacions l’avortament està castigat amb presó tret de quan es practica dintre de determinats supòsits que el Codi Penal ha despenalitzat i esta regulació tan restrictiva constitueix una excepció a Europa i, en conseqüència, al món civilitzat.

Justament eixe ha de ser el debat que la societat ha d’encetar i no entrar en qüestions acientífiques per fer-li el joc a la caverna catòlica, perquè en cas contrari no descarte que ben prompte ens trobem discutint sobre si la terra és plana o si és possible que un colom puga fecundar una verge.

I ho sent, però per a debats d’este estil ja tenim La noria de Jordi González.

En paper

El fotolog primer, i este blog després, m’han servit, sobretot, per conéixer gent interessant i fabulosa a més de funcionar com una mena d’exercici terapèutic.

Una de les primeres persones que vaig conéixer fou Ester, xica encisadora acompanyada sempre d’una càmera de fotos en companyia de la qual vaig acabar moltes nits festejant l’ambient del raval i tancant els locals de Plaça Reial.

Fa un parell d’anys, una nit d’hivern Ester em va fer una proposta mentre féiem cua a la porta del Sidecar: va treure del bolso un llibre i m’explicà que era l’últim títol que la seua editorial havia publicat. Es tractava de L’aeroplà del Raval, adaptat del blog de Tina Vallès, i m’amollà:

- Volem fer una cosa semblant amb el teu fotolog -i afegí: què em dius?

En escoltar l’oferta de l’Ester tot el vodka i les drogues que havia consumit aquella nit se’m van baixar als peus i, pocs segons després, van tornar a pujar al cap amb més força.

Des d’aquella primera oferta, feta a boca de canó, ha plogut una mica, però el principal objectiu d’este cap de setmana era concretar els detalls amb Ester, en concret els terminis d’execució del projecte.

Així, encara nerviós i una mica frenètic, puc confirmar que, si tot va com ha d’anar, el mes de març es presentarà Busca qui t’ha pegat a Barcelona i contindrà una selecció dels textos que van aparèixer al fotolog durant els anys 2005, 2006 i 2007.

L’expectativa de veure en paper Busca qui t’ha pegat em fa tremolar d’emoció i de paüra, i no només per la por a ser desheretat per la meua família i per l’allau de demandes que em cauran a sobre per atemptar contra la intimitat i l’honorabilitat de moltes persones, sinó pel fet que es tracta d’un projecte que m’il·lusiona moltíssim.

I només per això: moltíssimes gràcies.

Imatge d'Ester, clar.

Barcelona Metro

La nit de dissabte havia de ser lleugera: després de sopar i de ravalejar una mica, la nit ens portà a la cua de Sidecar, que sempre és una aposta segura per a les nits a Barcelona.

Un gir inesperat -i malparit- de la nit ens obligà a fer un canvi de plans extrem tot just quan ens trobàvem a punt d’entrar al local i, encara no entenc per què, vam deixar enrere la bona música i ens vam encaminar a Metro, una disco d’ambient gai sobre la qual havia sentit parlar molt malament.

Metro és la típica discoteca gai, amb música infame, gent tarada, cues infinites als banys i preus escandalosos.

Després d’haver pagat els quinze euros de l’entrada i l’euro i mig del guarda-roba i haver baixat les escales que donaven accés a la pista de ball principal, dues preguntes es van acumular al meu cap: una, per què la gent és tan vella en esta discoteca?; i dos: per què tot el món va drogat excepte jo?

La segona pregunta tenia una resposta ben òbvia: falta de previsió, però per a la primera vaig decidir que era millor no resoldre-la i deixar l’interrogant obert, ja que fins aquella nit estava convençut que el meu avi havia mort en 1993, però ara sé que viu a Metro i porta samarreta sense mànegues.

Un dels meus acompanyats va voler fer una broma de mal gust i m’assegurà que hi havia una pista on punxaven pop-rock i on estava permés fumar i allí ens van endinsar: cal dir que sí que es podia fumar, però pel que fa a la música, podem dir que el meu amic havia deixat volar una mica la imaginació, sobretot en comprovar quina cançó sonava en el moment de l’entrada.

- Una pregunta, estimat: en quin gènere musical inclouries tu Devórame otra vez, al pop o al rock? -vaig preguntar escopint cinisme i ràbia.

La nit, doncs, m’obligà a beure vodka fins gairebé perdre el sentit i a fugir al Gòtic, a la cerca del Papillón, un after de negres que vaig descobrir fa anys i que continuava tal com estava.

I ja no recorde res mes.

Barcelona Taxi

El viatge a Barcelona començà de forma massa accidentada: l’Euromed arribà a Sants amb més d’una hora de retard i el taxi que em portà des de l’estació al lloc on m’allotjava va patir un accident amb un altre cotxe i en lloc de parar per fer papers va decidir fugir.

- No és per ré, però no cunvé fugí quan has tingut un accident -vaig advertir des del seient de darrere del taxi assajant el meu accent barceluní.

- ¿Qué accidente? Yo no he visto ná -contestà el taxista.

El problema és que els semàfors de General Mitre, com tots els de Barcelona, no estan massa sincronitzats i, cent metres més avant, ens vam trobar de nou amb el cotxe accidentat.

- Hijoputa, que me has dado -fou la salutació del particular del sinistre que isqué del cotxe amb la boca plena d’escuma.

- ¿De verdad? -contestà el taxista sense baixar del cotxe.

- Me he tomado nota de la matrícula y te voy a denunciar -amenaçà l’afectat.

- Bueno, no te preocupes, hombre: dejo al chico en Muntaner y lo hablamos tranquilamente -proposà el taxista.

- No pateixi… que jo puc baixá aquí -vaig intervindre.

La sang no arribà al riu i vaig poder continuar amb el cap de setmana amb prou normalitat, però si vaig agafar aquell taxi amb la intenció d’evitar el metro, la nit de dissabte fou Metro, una discoteca inefable, la que hauria d’haver-me evitat a mi.

Pròxima parada: Barcelona-Sants

Este cap de setmana el passaré a Barcelona i, en contra del que puga semblar, no tinc cap intenció de beure, drogar-me o follar, ja que el principal objectiu del viatge és, a banda de retrobar-me amb vells i nous amics, començar a tractar -con el permiso de la autoridad y si el tiempo no lo impide- un d’aquells projectes que espere veure materialitzat en 2009 i del qual avançaré notícies ben prompte.

Independentment d’això, ja fa temps que he fet de Barcelona una mena de ciutat-amagatall o reserva espiritual per fugir de la realitat i que em permet tornar a posar els peus al terra. Així, este cap de setmana em servirà per provar a deixar enrere una sensació d’incontinència emocional que em persegueix fa massa dies i que ahir em portà a viure un moment estúpidament inefable.

En acabar de dinar vaig anar a la piscina amb la intenció de fer uns llargs, però en posar el peu a l’aigua vaig comprovar que alguna cosa no estava bé del tot: la piscina era completament buida, sense rastre de cap altre nadador, ni dels xiquets escandolosos dels cursets, ni tampoc dels socorristes-monitors.

Després d’uns quants llargs la piscina continuava a oferir la mateixa imatge i només s’escoltava el soroll de l’aire condicionat, així que vaig decidir prendre aire, omplir els pulmons, i surar, com quan era menut i feia el mort a la platja el dies de ponent.

Vaig acabar al mig de la piscina, completament estirat i relaxat, surant com feia temps que no ho feia, amb les orelles sota el barret de goma, i amb mig cap sota l’aigua, de forma que només escoltava el soroll de les màquines depuradores d’aigua i el vent a l’exterior de la piscina.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar la ment en blanc durant uns minuts, fins que vaig tindre la sensació d’estar a una pel·lícula de la Coixet, envoltat de pretesa artificiositat, i que la piscina s’havia traslladat a un poble industrial d’Escòcia o a una zona suburbana dels EUA.

Immediatament vaig eixir de la piscina i em vaig encaminar als vestidors una mica alarmat, perquè quan creus formar part d’una pel·lícula de la Coixet és que alguna cosa no va bé del tot.

Más es menos

Ahir a hora de dinar em vaig trobar amb les imatges a la televisió del nou videoclip perpetrat per Fangoria i vaig haver de fer un gran esforç evitar l’angúnia i no vomitar.

En acabar de dinar vaig voler comentar amb el meu amic Màrius les impressions i fòbies que em produeix la dona aquella i el seu marit/muller:

Un xic amb iniciativa dice:

A la tele han tret hui el nou clip de Fangoria i estic convençut que Alaska s'ha menjat la Vaqueriza, perquè està més grossa que mai.

mr dice:

xDDD

mr dice:

Encara més?

Un xic amb iniciativa dice:

Mooooolt més: ara seria impensable veure-la de blanc.

mr dice:

Pensava que era imposible.

Un xic amb iniciativa dice:

I el tema es titula: Más es más… tot i que el més correcte seria: Más gorda todavía.

mr dice:

xDDD

Un xic amb iniciativa dice:

Mira, ací el pots veure, però compte quan es pose de cara...

mr dice:

Espero que no em mengi.

(…)

Un xic amb iniciativa dice:

Nadie duda de que más es más...

Un xic amb iniciativa dice:

bacanal de falsificaciones...

mr dice:

No la suporto.

Un xic amb iniciativa dice:

Es pensa que escriure una cançó es posar una paraula darrere de l'altra i prou?

(…)

mr dice:

No suporto a les gordes orgulloses de la seva gordura

Un xic amb iniciativa dice:

Però ella no creu estar gorda

mr dice:

Això tampoc ho suporto

mr dice:

Ni les "jo sóc gorda però sóc feliç"… ets gorda, com a mínim has de sentir-te desgraciada

Un xic amb iniciativa dice:

jajaj

(...)

Un xic amb iniciativa dice:

Hi ha una cosa, però, que m’intriga, i no només a mi, ja que a la Facultat de Matemàtiques, al departament d’Àlgebra, porten anys intentant desxifrar una equació molt complicada: quantes Vaqueriza és una Alaska?

mr dice:

xDDD

mr dice:

depèn: a nivell físic…

Un xic amb iniciativa dice:

Parlen de pes atòmic i tot, eh?

mr dice:

…9000, però a nivell intel·lectual són 9000850, tot i que ella no és gran cosa…

Un xic amb iniciativa dice:

Home, Alaska i la seua novia juguen en una lliga diferent… en la dels grans simis.

(…)

mr dice:

Estic llegint el seu blog a Libertad Digital i puffff

Un xic amb iniciativa dice:

Mira, esta nit li dedicaré un post i prendré coses del nostre diàleg...

Un xic amb iniciativa dice:

... a veure si em denuncia!

El clip de Niños Mutantes va dedicat a Alaska... que li ve al pèl.

Una d'espies

La meua vida sexual fa passes gegants en una única direcció: l’esperpent.

Així, mentre Ulls Blaus em va demanar divendres passat a mitja vesprada una sessió de sexe pujadeta de to i m’obligà amb crits de ¡dame más! a traure les manilles que guarde a la tauleta de nit, l’informàtic em que feia sentir miserable m’ha confessat que té nóvio i el bakala que es deixà la cadena d’or a casa encara no s’ha dignat a vindre a recuperar-la.

Per això esta setmana he decidit abstreure’m dels afers sexuals i gaudir amb la trama d’espionatge que El País ens ve regalant des de dilluns i que no sabem quan ni com acabarà.

Dilluns, els diari de Prisa ens informava, com qui no vol la cosa, que el número dos de la Comunitat de Madrid havia muntat una mena de cos d’intel·ligència secreta amb el reclutament d’ecs!policies i d’ecs!guàrdies civils amb la intenció d’elaborar informes no sabem ben bé amb quins propòsits

Dimarts el mateix diari publicava que algú havia espiat un membre de l’executiu d’Aguirre amb la intenció de vincular-lo a possibles casos de corrupció política, però sense vincular directament esta informació amb la notícia de dilluns.

Hui, finalment, hem tingut notícia que també ha estat objecte de seguiment el número dos de l’Ajuntament de Madrid i mà dreta (i també esquerra) de Gallardón i ja no hi ha dubte que les tres notícies estan relacionades.

Tot plegat, és tracta d’una trama interessantíssima i que posa en evidència les misèries de la política.

Este cas, però, haguera estat completament justificat (i tampoc no haguera sorprés ningú) si en lloc de tindre per protagonistes els governs autonòmic i municipal de Madrid, haguera estat obra i gràcia del tripartit de Catalunya, amb els esquizofrènics departaments d’ERC espiant-se entre ells.

Haguera estat molt més divertit, sense cap mena de dubte.

Goodbye&Welcome

En poques hores Obama prendrà possessió del càrrec de president nord-americà, però la bona notícia és que George W. Bush deixarà la Casa Blanca, i ho farà huit anys després d’haver-hi entrat.

La gestió de Bush està considerada per molts analistes com la pitjor que es recorda i l’índex de popularitat i d’acceptació del futur expresident és la més baixa de la història, no només als EUA, sinó també a la resta del món.

Això és així perquè la gestió Bush ha estat una contínua agressió a la legalitat internacional, als Drets Humans, al medi ambient, a les regles de joc i a la justícia social. No és poc, doncs.

El problema, com sempre passa, és que Bush ha deixat tan sota mínims el nivell que ha d’oferir un president que Obama ho tindrà fet: succeir un borratxo analfabet i extremista religiós ha de resultar fàcil per un home que s’ha mostrat, fins el moment, correcte en les formes i tibi en el contingut.

El gran repte d’Obama no serà acabar amb la crisi o solucionar el polvorí de l’Orient Mitjà, ja que sembla que tothom ha dipositat en este pobre home tots els seus anhels: els ecologistes esperen que EUA ratifique els compromisos internacionals en defensa del medi ambient, sobretot pel que fa a canvi climàtic; els defensors dels Drets Humans no només esperen que acabe amb la vergonya de Guantánamo i amb tortura d’Estat, sinó que no signe cap pena de mort; els economistes esperen que la nova administració puga solucionar la crisi financera i que abans que acabe el seu primer mandat l’economia mundial estiga recuperada; els pacifistes esperen una retirada d’Iraq i un canvi de rumb en política militar internacional; els cubans es freguen les mans esperant no només un alçament del segrest econòmic que ofega la població sinó un restabliment de les relacions bilaterals...

La llista, com podreu imaginar, és gairebé infinita ja que una recent enquesta, publicada no recorde en quin diari, afirmava que la majoria dels espanyols esperaven que Obama beneficiara el paper que juga la Confederació Ibèrica de Nacions al món.

Per la meua part, m’acontentaré si Obama és capaç de no bombardejar cap país en estos quatre anys i de tancar Guantánamo demà mateix.

En la política, com en les relacions sentimentals, el secret per evitar la decepció és no dipositar massa confiança en ningú.