Andalú

Ahir vaig convidar a sopar un xic andalú que fa un parell de setmanes m’havia escrit al perfil interessant-se per la meua persona.

En un principi tot eren punts negatius: era andalú (ho sent, però no puc fer una altra cosa que compartir les tesis d’Ana Mato i Montserrat Nebrera), no arriba als 25 anys i encara estudia una diplomatura. En resum, podem dir que havia dipositat en este xic les mateixes expectatives que el Partit Popular en les properes eleccions d’Euskadi: cap ni una.

Només hi havia un factor que el salvava: és exageradament guapo.

Finalment, i amb prou feines, vaig acceptar compartir un café amb el xic andalú i vaig poder comprovar com, de tant en tant, els meus prejudicis poden arribar a jugar-me una mala passada, ja que, tot i que continua sent andalú, encara és terriblement jove i estudia aquella diplomatura sense trellat, en persona és molt més guapo.

Durant el café es mostrà com un xic senzill, agradable i sense complicacions, ja que confessà no sentir cap interés per cap tema mínimament elevat ni d’actualitat: afirmà no llegir mai el diari i estar convençut que Gran Hermano és, en realitat, un experiment sociològic de primer nivell.

Tot i això, com deia al principi, anit el vaig convidar a sopar i vaig passar una vetllada agradable, sense pretensions i exageradament distesa i còmoda, ja que no vaig haver de fer cap esforç.

Al llit, però, el meu convidat deixà enrere la innocència de la joventut i es comportà com un autèntic home, perquè encara em fan mal els llavis dels mossos que em va fotre.