L'informàtic (II)

Divendres, amb la intenció de treure’m el regust amarg de l’encontre que havia patit unes poques hores abans, vaig convidar després de sopar el meu informàtic per veure una pel·li al sofà.

Mentre el disc dur extern reproduïa Rec, de Balagueró, jo mirava de reüll el meu convidat, i feia una llista mental dels pros i dels contres que suposaria encetar una relació amb ell.

Els contres formaven una llista tan llarga com insubstancial: és informàtic -amb tot el que això implica-, va vestit com si vivira a un caixer automàtic, té una arracada horrible i un pentinat passat de moda, li agrada l’anime japonés i pensa que la millor sèrie que s’ha emés mai a la televisió és Bola de drac.

La llista de pros també és llarga: és tendre, no té cap trastorn mental evident, és divertit, graciós i simpàtic, és atractiu i folla molt bé.

La pel·li acabà i el meu informàtic em proposà anar al llit, però jo continuava pegant-li voltes al cap sobre la conveniència d’iniciar una cosa més seriosa i se’m va ocórrer mirar-li als ulls.

Vaig guardar uns segons de silenci, mentre provava a endinsar-me en la ment del meu informàtic, després dels quals només vaig dir:

- Anem.

I mentre em besava i follàvem de forma tendra i animada vaig veure ben clar que no podia proposar res seriós al meu informàtic, ja que vaig reconéixer allò que havia vist al seus ulls abans d’entrar al llit: es tracta d’una bona persona.

I una bona persona és el pitjor que es pot creuar pel meu camí, perquè em fa sentir miserable.

L'informàtic

El meu portàtil porta uns quants dies donant problemes: li costa arrancar, hi ha aplicacions que no em permet executar i no deixa d’advertir-me d’alguns errors interns que no entenc i que, simplement, em limite a ignorar.

Per això, i perquè ahir tenia un desfici a sobre que no em deixava viure, vaig telefonar el meu informàtic particular per veure si podria solucionar almenys un dels dos problemes: els del portàtil o el meu desfici.

L’informàtic va saber eliminar el desfici que tenia a sobre de la millor forma possible: amb un bon clau abans de sopar, el qual, igual que ocorre amb el meu ordinador, costà una miqueta d’arrancar, però que resultà satisfactori al cent per cent i amb un desenllaç, com dir-ho?, força explosiu.

Això sí, el portàtil ni el mirà.

Tres cites i una fel·lació

La setmana passada vaig tindre tres cites desastroses: la primera fou amb un home quarantí, simpàtic i atractiu, però res d'això no compensava els contra: portava joieria masculina (que és una de les meues fòbies particulars) i tenia els peus menuts i oberts en més de noranta graus, una cosa que em resulta impossible d'assumir. Li vaig pagar una cervesa i el vaig acomiadar.

La segona cita tingué lloc a Campanar, a un lloc anomenat La Taverna de la Vane (!), i el meu partenaire es presentà amb xandall i una bandolera que portava estil mariconera. Podia haver fugir en qualsevol moment, però ja que havia fet el viatge em vaig deixar convidar a dos cerveses. La cosa es posà peluda quan vaig comprovar que el paio del xandall posava els ulls en blanc a tothora (una altra cosa que també me mata) i em preguntà: “¿Has visto cómo se ha quedado Lorena, la de Gran Hermano?”. Em vaig alçar i vaig marxar.

La tercera cita tingué lloc amb un informàtic (!) de l'Horta Nord (!!) que feia dies que m'enviava fotos de la seua enorme polla (!!!).

Òbric parèntesi. D'eixes tres coses, com resulta evident, la tercera és l'única que es podria considerar un al·licient per a quedar amb ell. Tanque parèntesi.

Tot, però, jugava en contra: no era lleig, però vestia fatal, es comportava com un xiquet, anava sobreperfumat, es va demanar una infusió i, també, portava una bandolera-mariconera. Per si tot això fóra poc, que no, que no ho era, a més a més s'havia deixat unes celles de vedet de varietats.

Òbric un altre parèntesi. Un informàtic amb celles perfilades? Definitivament, el món necessita una glaciació per a extingir esta subespècie. Tanque un altre parèntesi.

En el temps que va tardar a beure's la gotada d'aigua amb herbes jo em vaig fotre dos cerveses, de forma que quan em preguntà “I ara què fem?”, vaig prendre aire i vaig contestar: “Mira, follar no, però si vols me la menges”.

I, almenys, això va fer.

Balanç de 2mil8

Abans d’emprendre les aventures que em té reservades 2mil9, tinc ganes de fer un resum d’allò que 2mil8 ha suposat des de diferents punts de vista.

A nivell professional, a l’octubre vaig abandonar el despatx on em prostituïa i vaig prendre la determinació de treballar per a mi mateix, la qual cosa em permetria fixar els meus mètodes de treball i prioritats i, sobretot, no supeditar el meu creixement professional a les ocurrències de qui era el meu cap a l’antic despatx. És massa prompte per fer una valoració mesurada i ponderada, però fins el moment estic content amb la decisió que vaig prendre ara fa tres mesos.

Des d’un punt de vista personal, 2mil8 ha estat l’any de RasoirHouse, un gran projecte al qual he destinat la gran part de les energies i expectatives amb què he comptat i que durant l’any que ha acabat ha rebut l’impuls definitiu, de forma que en els pròxims mesos es veurà convenientment finalitzat.

Però 2mil9 no serà només l’any de RasoirHouse, ja que un altre projecte ocupa el meu pensament i fa reviscolar les meues il·lusions. Es tracta d’un projecte respecte del qual encara vull mantindre un prudent silenci. Tindrem més notícies ben prompte.

A nivell sentimental, vaig iniciar l’any amb la ressaca d’una ruptura recent i dolorosa, mal asumida i massa poc racionalitzada, que em feu sobredimensionar el dolor i el sentiment de pèrdua, i de la qual em va costar massa temps refer-me.

A banda d’això, 2mil8 no ha tingut cap sentit: m’he embarcat sistemàticament en pseudorelacions que no m’han portat enlloc i de les quals no he tret cap profit i que només m’han servit per a obtindre un bon grapat d’orgasmes fàcils.

En eixe sentit, inicie l’any amb dos follamics tan eficaços com insulsos: Ulls Blaus i l’informàtic tan bona persona que em fa sentir miserable. Però ni un ni l’altre tindran massa recorregut en 2mil9.

Per últim, en pocs dies Matt i qui ací escriu celebrarem el nostre primer aniversari de convivència: un any de llargues passejades, d’hores de sofà, de malcriar i de consentiment mutu. En definitiva, doncs, un any de companyia.

Ara sí: 2mil9, t’espere amb els braços oberts.

Una d'espies

La meua vida sexual fa passes gegants en una única direcció: l’esperpent.

Així, mentre Ulls Blaus em va demanar divendres passat a mitja vesprada una sessió de sexe pujadeta de to i m’obligà amb crits de ¡dame más! a traure les manilles que guarde a la tauleta de nit, l’informàtic em que feia sentir miserable m’ha confessat que té nóvio i el bakala que es deixà la cadena d’or a casa encara no s’ha dignat a vindre a recuperar-la.

Per això esta setmana he decidit abstreure’m dels afers sexuals i gaudir amb la trama d’espionatge que El País ens ve regalant des de dilluns i que no sabem quan ni com acabarà.

Dilluns, els diari de Prisa ens informava, com qui no vol la cosa, que el número dos de la Comunitat de Madrid havia muntat una mena de cos d’intel·ligència secreta amb el reclutament d’ecs!policies i d’ecs!guàrdies civils amb la intenció d’elaborar informes no sabem ben bé amb quins propòsits

Dimarts el mateix diari publicava que algú havia espiat un membre de l’executiu d’Aguirre amb la intenció de vincular-lo a possibles casos de corrupció política, però sense vincular directament esta informació amb la notícia de dilluns.

Hui, finalment, hem tingut notícia que també ha estat objecte de seguiment el número dos de l’Ajuntament de Madrid i mà dreta (i també esquerra) de Gallardón i ja no hi ha dubte que les tres notícies estan relacionades.

Tot plegat, és tracta d’una trama interessantíssima i que posa en evidència les misèries de la política.

Este cas, però, haguera estat completament justificat (i tampoc no haguera sorprés ningú) si en lloc de tindre per protagonistes els governs autonòmic i municipal de Madrid, haguera estat obra i gràcia del tripartit de Catalunya, amb els esquizofrènics departaments d’ERC espiant-se entre ells.

Haguera estat molt més divertit, sense cap mena de dubte.

Benjamí

La Bíblia ens conta que Benjamí era el fill menut de Jacob (però no, no pense parlar de Lost, tot i que la relació entre els noms hebreus bíblics i la sèrie americana és més que evident) i hui amb el substantiu benjamí fem referència al fill predilecte o al més menut d'un grup i, també, a la categoria esportiva de menors de 9 anys.

Òbric parèntesi. Començar un text fent referència a la Bíblia o a la tradició jueva em recorda perillosament a César Vidal i no puc evitar sentir com un calfred elèctric em recorre l'espina dorsal. Tanque parèntesi.

La providència, no sé si divina o no, ha volgut que també portara este nom el jove informàtic (!) gadità (!!) que dedicava el seu temps a assetjar adolescents nòrdics fent-se passar per una xica lleugera de roba i que acabava per exigir fotos i imatges amb contingut sexual als menors víctimes del parany, amenaçant-los amb fer públics aquells documents que prèviament li havien fet arribar.

Per la informació publicada hem sabut que Elisa-Benjamín ja fou identificat i detingut dos anys abans i que els seus pares li havien tallat la connexió a Internet (!), però recentment havia tornat a fer de les seues i que les seues amenaces havien arribat a l'extrem de provocar que un jove estonià se suïcidara.

Este cas torna a posar en evidència que fent ús d'Internet resulta exageradament fàcil mentir, coaccionar terceres persones, desenvolupar trastorns bipolars i, fins i tot, canviar de gènere.

Però, sobretot, ha tornat a evidenciar que, tal com ocorre en la vida real, poques coses són com sembla i que darrere de la imatge d'una suggeridora Elisa podem trobar un pertorbat Benjamín.

Atenció, doncs.

La caverna avortista

La web de Libertad Digital no només té l'honor (!) d'allotjar el blog d'Alaska i Mario Vaquerizo, ja que compta amb un gran nombre de col·laboradors encara més estúpids i sensacionalistes.

És el cas de Mienmano, un jove amb un domini espectacular dels programes de disseny informàtic, que ens regala imatges sobre l'actualitat des d'un punt de vista clarament neolític.

Un dels últims dissenys publicats fa referència a la polèmica proposta del Govern català en relació a l'avortament: el tripartit proposa que les menors de 16 anys puguen avortar sense que siga necessari el consentiment dels pares o tutors legals.

Esta mesura, que és difícil que puga encaixar amb la normativa estatal, ha encés la ràbia de la dreta cavernària i dels grups provida (!) i ha obligat Mienmano a regalar-nos una imatge veritablement clarificadora, en la qual ens mostra dos joves vestits amb uniforme escolar que opinen sobre el tema, davant dos xiques que personalitzen el perfil de jove avortista, sempre segons l'autor: maquillades, fumadores i lleugeres de roba.

La imatge, per miserable i talibànica, no té desperdici:

AussieTrip (III): els companys de viatge

Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.