"A
ver, señora, si lo he entendido bien, porque llevo todo el día de
guardia y a lo mejor, con un poco de suerte, me he perdido algo. Me
llama para pedirme que solicite un permiso para que su hijo, que no
pudo despedirse correctamente de su padre el día de su funeral (!),
pueda ir al cementerio desde la cárcel (!!) y usted, por su parte aunque todavía no sé
cómo, ordenará abrir la tumba de su marido (!!!), que falleció,
por cierto, en un incendio (!!!!), para que su hijo le vea la cara
antes de que se descomponga (!!!!!) y así, por lo menos, conserve un
buen recuerdo del que fue su padre (!!!!!!). ¿Es eso?"
Pàgines
▼
dimecres, 30 de novembre del 2011
dimarts, 29 de novembre del 2011
Quarantins en la vintena
Hi
havia una època en la qual els homes que fregaven els quaranta anys
tenien la vida resolta: gaudien d'una posició social i econòmica
dignes, vestien com adults, sabien follar con déu mana i tenien un
bagatge cultural, personal i emocional capaç d'impressionar els
joves i de compensar les arrugues o un abdomen flàccid.
La
crisi/depressió/recessió/desacceleració econòmica i financera que
ens toca patir, però, s'ha emportat per davant esta raça que
tradicionalment havia fet les delícies d'aquells joves que buscaven
els llençols d'un home capaç de tindre casa pròpia, art penjat de
les parets i un passaport ple de visats.
Hui,
però, no queda rastre d'aquella espècie i els nous quarantins, els
nascuts a primeries dels setanta, pateixen tant com la resta de la
població les vicissituds d'esta crisi que sembla eterna i que ha
acabat amb qualsevol signe de l'estabilitat que caracteritzava el seu
estatus en uns altres temps (molt recents, en realitat, però tan
llunyans sensorialment que ja no formen part de l'imaginari
col·lectiu).
Diumenge
vaig passar la vesprada al llit amb un d'estos exemplars, un jove
de quaranta al qual la crisi econòmica (a la qual calia afegir
una ruptura sentimental recent) no només havia obligat a tornar a
casa dels pares i a deixar tot el que tenia abans (incloent-hi una
carrera professional a l'estranger), sinó a replantejar-se novament,
i des dels fonaments, què havia de fer amb la seua vida en
tantíssims nivells que el vertigen resultava paralitzant.
Desprenia
una incertesa i una inseguretat vitals en relació al futur en
general i al seu en particular que no resultaven pròpies d'un home
de la seua edat, però que sí que havia percebut en altres ocasions
amb xics molt més joves, i això, clar, també es trasllada al llit.
Els
joves de quaranta tornen a portar samarreta, però perquè no
saben planxar-se les camises ni tampoc poden pagar algú perquè els
ho faça.
dilluns, 28 de novembre del 2011
Ressaca electoral
Entre
els premis de La
Cartelera
de Levante-EMV
de dijous i la Nit del Tirant organizada per l'associació
valencianista Tirant
lo Blanc al centre Octubre de dissabte, divendres vaig traure
temps per sopar a casa d'uns amics als quals no veia el pèl des de
feia massa setmanes per culpa de la campanya electoral i d'una agenda
massa plena de compromisos .
Ens
vam posar al dia entre copes d'albariño
i vam passar per damunt dels resultats de les Eleccions
Generalíssimes del 20N:
— Pues
el domingo me encontré con una compañera de trabajo cuando fui a
votar y me preguntó cómo se votaba.
—
¿Qué?
— Lo
que oyes. Tiene 28 años y no había votado nunca.
— Y
lo que es peor: tampoco sabía cómo hacerlo... y eso que han hecho
vídeos y todo.
— Exacto.
Total, que votó al PP pero haciendo uso de este argumento: "Rajoy
me cae muy mal y aunque Rubalcaba sí que me gusta, prefiero que gane
el PP porque soy un poco racista". Flipa.
divendres, 25 de novembre del 2011
Un preguntat
Tinc
un client empresonat per haver comés (entre molts altres) el robatori més estúpid de la Història criminal espanyola, però, per
si no fóra prou tortura haver d'anar a la presó cada volta que
necessite parlar amb ell, em faltava sa mare, el paradigma del que en
llenguatge marxista es coneix com lumpenproletariat, la qual no deixa
de telefonar al despatx per consultar-me com avança el cas i,
sobretot, qualsevol xorrada que li passa pel cap.
La
setmana passada em contà que havia conegut un fiscal i que
volia saber si jo voria amb bons ulls que ella li preguntara què fer
per traure el seu fill de presó.
—
Mire, señora, yo no puedo
decirle nada al respecto. En primer lugar porque no sé de qué
conoce a ese fiscal y, ni siquiera, si esa persona es
realmente un fiscal. Y si, al final, fuera un fiscal de
verdad y usted realmente lo conociera de algo, tampoco sé
qué tiene pensado decirle, así que...
—
Pero entonces qué me aconseja,
¿que hable con él o que no?
Esta
setmana em tornà a telefonar i em va agafar en un mal moment:
— Mire,
señora. Hago todo lo que puedo para que su hijo salga pronto de la
cárcel, pero tiene que dejarme trabajar...
—
Verá, abogado, es que ha
pasado algo grave: mi marido ha muerto.
Vaig
callar per deixar que la dona em contara la història:
— Resulta
que él vivía en una caseta en medio del campo y esta noche pasada
la caseta se ha quemado... con él dentro. Se ha quemado del todo
(!) y ha muerto.
Vaig
callar de nou fins que vaig piular:
— Lo
siento.
— Gracias
y, como comprenderá, me gustaría que mi hijo saliera
de la cárcel para que pudiera asistir al funeral, porque el que ha
muerto es su padre.
— Claro,
claro... ¿Cuándo es el funeral?
— Pues
mañana le hacen la autócsia (!!) así que será pasado
mañana.
— Pues
tranquila, que yo me encargo.
La
veritat, però, és que mai m'havia trobat en una situació pareguda,
així que vaig optar pel més recomanable que es pot fer quan no tens
ni idea: fer un preguntat. Vaig telefonar al centre penitenciari i
vaig exposar la situació. Em van informar que en estos casos, que
sembla que sovintegen més del que em pensava, és l'intern qui ha de
formalitzar la petició al director del centre penitenciari i que, en
cas que se li denegara el permís, ja em tocaria a mi formular un
recurs davant el Jutjat de Vigilància Penitenciària.
Òbric
parèntesi. En Dret penitenciari no es diu mai 'presó' o 'pres',
sinó 'centre penitenciari' i 'intern'. És llenguatge eufemístic.
Tanque parèntesi.
Vaig
telefonar la mare i li vaig donar les instruccions i el número de
fax on havia d'enviar una còpia del certificat de defunció del
cremat i vaig tancar l'assumpte. O això em pensava, ja que el mateix
dia del soterrar em va tornar a telefonar la mare:
— Qué
poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las
diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han
equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han
dejado ir al cementario ni nada.
— Lo
siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.
— Que
no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su
padre.
— Lo
sé, señora, lo sé.
— Que
no era un perro, que era su padre —repetí
la dona no entenc ben bé per què.
I
ara m'he quedat amb el dubte: què haguera passat si en lloc del pare
haguera mort el gos del meu client? L'hagueren deixat eixir?
Potser
quan tinga una estona m'informaré. Per si de cas.
dijous, 24 de novembre del 2011
El triomf de l'antipolítica (i II)
La
majoria dels que ens molestem a entendre la Política (amb majúscula)
i els que fem política diària (amb minúscula) detestem UPyD per
moltes raons i no sols perquè el seu discurs jacobí i
recentralitzador disfressat de federalisme està construït a
base de veritats a mitges (i de mentides senceres) i peca d'una
vaguetat i d'una ambigüitat que fan tremolar, sinó per les pròpies
contradiccions del mateix.
Quan
MentiRosa
Díez entrà al Congrés en 2008 ho féu amb un suposat discurs
regenerador de la política, denunciant els privilegis dels diputats,
menyspreant el que considerava 'casta política', criticant 'els
abusos' dels nacionalismes perifèrics i prometent 'aire nous' quan
la seua biografia està a l'abast de qualsevol i justament ha
consistit en això que ara denuncia: amb el PSOE ha estat diputada
foral de Biscaia (1979-1987), diputada autonòmica al Parlament Basc
(1987-1999) i consellera de Turisme durant set anys (1991-1998) en un
govern participat pel PNB (!) i, finalment, eurodiputada (1999-2007).
A més, ha estat candidata a l'alcaldia d'Ondarroa en 2003 i es
presentà a les primàries del PSE en 1998 i a les del PSOE en 2000,
perdent en ambdós casos.
En
2008, pocs mesos després de deixar el PSOE, ja tenia una nova
paradeta, Unidad de
destino en lo universal,
Populismo
y Demagogia,
i després de quatre anys al Congrés en fer-se amb l'acta de
diputada per Madrid, HorroRosa
Díez ara tindrà al seu costat quatre diputats més, entre ells
l'inefable Toni Cantó, gràcies al milió i escaig de vots rebuts
diumenge passat. Total, i fins a 2015: 36 anys en cotxe oficial i un
grapat de viatges a Brussel·les en primera classe. Per a parlar
després de 'casta', 'privilegis polítics' i 'renovació'.
Si
això és evident i està a l'abast de tothom, per què UPyD ha
aconseguit uns resultats tan bons? Senzillament, per fer
l'antipolítica, per vendre's davant l'electorat com si no foren
polítics (Què són, doncs? Carnissers?), per no haver esmentat en
campanya ni una sola ratlla del seu programa electoral o d'allò que
aspiren a fer més enllà de recolzar els pobres xiquets obligats a
parlar en llengües cooficials o reactivar els programes d'armament
militar i per voler fer-nos creure que els conceptes 'dreta' i
'esquerra' ja no existeixen i que es pot parlar, senzillament, de
'progrés'. Populisme pur i dur.
I
esta és l'essència d'UPyD: denunciar situacions que no es corresponen amb la realitat, presentar polítics que diuen que no ho
són i fer política dient que no la fan. De fet, sembla que els seus
candidats no coneixen ni el sistema electoral més bàsic, ja que,
abans d'encetar la campanya, al seu compte de twitter
Cantó anuncià que es presentava al Congrés “por mi ciudad,
Valencia” quan la circumscripció de les Eleccions Generalíssimes
és la província. Però és que ell no és polític; és actor. I
ciutadà. .
Eixe
és, en realitat, el nivell general d'UPyD i les intervencions de
Toni Cantó en campanya insisteixen en eixa mateixa idea: el
menyspreu a la Política. Un altre exemple claríssim el trobem en la
vida 2.0 del senyor Cantó: durant la campanya es plantà a Castelló
(encara que no era candidat per les terres del Nord) i denuncià amb
un twitt
que no es podia estudiar en castellà a cap escola pública de la
capital de la Plana.
I
no li tremolà el pols mentre ho escrivia, que conste.
Perquè
clar, a Cantó, com a la resta dels militants d'UPyD els sembla que
'les llengües no tenen drets' (tampoc, per tant, els ciutadans que
volen gastar-ne una en concret) i que cadascú ha de fer servir
aquella que vulga en cada moment, com si fóra tan fàcil com triar
entre posar-se una samarreta blanca o una negra. Això sí: ni una
paraula dels milers de xiquets valencians que cada any no poden
estudiar en valencià per falta de places, tot i haver-ho demanat en
la matrícula, ni de la desaparició de l'ensenyament en valencià en
secundària o en les carreres universitàries. Per posar només un
exemple de la realitat lingüística del País Valencià.
L'èxit
d'UPyD, en definitiva, es déu a que han sabut aprofitar que la gent
està farta dels polítics per fer-nos creure que ells no ho són i
en eixe sentit és fàcil advertir l'ús i abús que ha fet Cantó en
cada entrevista del mot 'ciutadania', com si la seua llista electoral
fóra una cosa nascuda de les places del poble i les assemblees de
barri i no la conseqüència d'unes pseudoprimàries a la búlgara de
la sucursal valenciana del partit de la més professional
dels polítics actuals.
UPyD
és l'antipolítica.
dimecres, 23 de novembre del 2011
El triomf de l'antipolítica (I)
Dos
de les forces polítiques que han experimentat un considerable
augment de la seua representació estes Eleccions Generalíssimes han
estat el PP i UPyD. Els primers han guanyat mig milió de vots i en
l'assignació d'escons s'han vist afavorits de forma molt evident per
sistema vigent.
Dos
exemples: a Cantàbria els conservadors s'han emportat quatre dels
cinc escons en joc (el 80%, doncs) amb només el 52,2% dels
vots vàlids. A Múrcia, que repartia deu escons, el PP ha arrasat
amb el 64,27% dels vots, però ha guanyat huit escons (novament, el
80%).
Esta
situació no ha estat, ni de lluny, a costa dels socialistes, que a
Cantàbria han tingut un 25,18% dels vots i a Múrcia un 20,95% i,
per tant, han guanyat els escons que els pertocaven, sinó de
terceres forces: a Cantàbria el partit de l'ecs!president
Revilla s'ha quedat sense escó amb un 12,54% (!) dels vots i a
Múrcia ni UPyD, amb un 6,26%, ni IU, amb un 5,69%, han aconseguit
representació al Congrés.
I
així fins arribar als 30 diputats que el PP ha guanyat per
sobrerepresentació: amb el 44,62% dels vots vàlids li
correspondrien 156 diputats i no els 186 que ocuparan a les butaques
del Congrés.
Efectivament,
amics, estes són les maldats del sistema d'Hondt.
Així,
si a Rajoy li ha beneficiat el sistema electoral (i no haver piulat res de trellat en un mes), amb UPyD ha estat
tot el contrari: els seus resultats són excel·lents, amb més d'un
milió de vots, però només han obtingut cinc escons: quatre per
Madrid, amb un 10,29% dels vots, i un cingué per València, amb un
5,92% i vora 85.000 vots a tota la província. Amb un sistema més
proporcional, o amb el mateix sistema però amb correccions per
evitar estos despropòsits, UPyD haguera aconseguit més de 15
diputats.
Efectivament,
amics, estes són les bondats del sistema d'Hondt.
Independentment
de l'aritmètica electoral, que és tan entretinguda com inútil, em
resulta cridaner l'èxit que ha tingut la formació UPyD a moltes
províncies i a València en concret, ja que la sucursal valenciana
d'HorroRosa Díez estava encapçalada per algú tan alié a la
política com Toni Cantó.
Demà
més.
dimarts, 22 de novembre del 2011
Una primera anàlisi dels resultats
Qualsevol
anàlisi mínimament honesta del resultat de les Eleccions Generalíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent el triomf
de la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) i del PP
en particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cinc milions
d'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a la Moncloa,
però al remat allà el tenim.
A
continuació caldria valorar l'hòstia dels socialistes, que s'han
deixat quatre milions de vots pel camí i només han estat la primera
força a les províncies de Barcelona i Sevilla, de forma que els
néts dels sevillans de naixement han votat el mateix que els seus
iaios. Estes dos províncies, a pesar de la distància que les
separa, constitueixen una unitat universal: Barcevilla. O
Sevillona.
La
massacre socialista ha estat dramàtica a tot l'estat però a
determinades circumscripcions podríem arribar a parlar
d'acarnissament. És el cas de Múrcia, on el PP s'ha fet amb huit
diputats i els socialistes s'han hagut d'acontentar amb només dos. O
Cantàbria, ja que dels cinc diputats en joc, la dreta popular se'n
emporta quatre i deixa els socialistes amb només un.
CiU
ha guanyat sis diputats, posant en evidència que els catalans
continuen el camí de l'autodestrucció: han votat massivament una
llista encapçalada per un paio que ha insultat andalusos, gais,
àrabs i la intel·ligència i les formes normals de fer política.
Cap català pot mostrar-se preocupat per la majoria absolutíssima
del PP a Espanya i ignorar que a Catalunya la dreta extrema de CiU
s'ha convertit en la primera força amb un 30% dels vots i que
l'extrema dreta del PP ha passat del 20%.
A
una altra nacionalitat histèrica, Euskadi, la desaparició
d'ETA ha disparat Amaiur, que es converteix en la primera força
basca, seguida del PNB. Els socialistes són, paradoxalment, els gran
perjudicats per la imminent pacificació del País Basc. Em vénen al
cap idees malèfiques...
Izquierda
Unida esdevé la gran beneficiada per l'hecatombe socialista. O no?
En un moment de crisi generalitzada i en el qual els socialistes
perden 60 escons, les llistes de Cayo Lara n'augmenten només nou,
dels quals dos corresponen a Iniciativa per Catalunya a la província
de Barcelona i un altre a Saragossa que s'emporta la Chunta. Si tenim
em compte que Llamazares també va més o menys per lliure per la
nació asturiana, els motius de celebració dels comunistes són
menors: només València, Sevilla i Màlaga.
I
ara arribem a la sorpresa del diumenge: els jacobins d'UPyD se
disparen a tota Espanya i es fan amb quatre diputats per Madrid i un
per València i es converteixen en tercera força a la capital
espanyola i a la comunitat atòmica que l'envolta. I també al cap i
casal valencià. Este fenomen mereixerà, però, una anàlisi més
detinguda, però només dir que els valencians no hem enviat Toni
Cantó a Madrid: ell ja hi vivia allà.
Des
de València, en canvi, sí que hem aconseguit enviar a la Villa y
Corte un suecà de part de Compromís. A les noves Corts Generals
de la X Legislatura els valencians comptarem amb una veu pròpia amb
accent de la Ribera del Xúquer.
No
tot anava a estar tan malament.
divendres, 18 de novembre del 2011
Debat a quatre a Canal 9
Abans
del #debatc9
#dbtc9
un capítol d' #americanhorrorstory
per obrir boca.
Moment
llauro de Baldo: la PAC agrària i les trampes per a la mosca blanca.
#somsatsuma
#debatc9
#dbtc9
Lo
de Sizzzzzzzzto és de conya. #debatC9
'O
gobierna el Partido Popular o gobierna el Partido Socialista' diu
Piñero sense adonar-se'n que eixe és el problema. #debatc9
#dbtc9
Els
gràfics de Piñero no estan tan mostosos com els de Pajín, però
fan la meteixa pena. #debatc9
#dbtc9
Si
Lenin alçara el cap estaria més viu que Ricardo Sixto cc
@JosepFBisbal
#debatc9
#dbtc9
Ara
és quan Sizzzzto ens diu que estem tots morts i que res d'açò ha
passat de veritat? #debatc9
#dbtc9
De
conya: Pons critica l'AVE a Madrid i diu que el gasta 'la gente
importante'. Ale, que el desmunten. #debatc9
#dbtc9
Wait,
no hi ha ningú d'EU per defensar el paper jugat per Ricardo Calimero
Sizzzzto? #debatc9
#dbtc9
Quin
és el sentit de començar cada intervenció amb un 'bona nit'?
Demostrar que és una dona educada? #debatc9
#dbtc9
Que
Pons, que porta anys encadenant càrrecs, parle de 'las moquetas' és
un insult a la intel·ligència. #debatc9
#dbtc9
Després
d'escoltar a Pons, la possibilitat que Europa ens impose un
administrador no em sembla tan malament #debatc9
#dbtc9
He
fet 40 tuits durant el #debatc9
#dbtc9.
Un per cada espectador. Buenas noches... y buenas noches, otra vez.
dijous, 17 de novembre del 2011
Altres tres converses impossibles durant la ressaca d'una guàrdia
UNA
— Saps
si Mediamarkt tanca a migdia? —em
pregunta un client mentre esperàvem que ens notificaren la sentència
del seu cas.
— Crec que no —conteste.
—
És que vull anar a comprar-me un joc de
matar que ha eixit nou,
saps quin dic?
— L'he vist anunciat a la
tele, però no sé com es diu —vaig mentir.
— Té bona pinta... i ja que
no puc matar a tots els funcionaris d'este jutjat, almenys mataré
zombis.
DOS
— Ací tens la sentència.
Ara no pots portar durant huit mesos cap vehicle a motor.
— I
com vaig a treballar?
— Això és cosa teua...
— T'ho
pregunte perquè jo treballe en el poliment, i allí gastem una
màquina per a polir el pis.
— I
què?
— Com has dit que no puc...
— Que no pots conduir cap
vehicle a motor... però una màquina de polir no és un vehicle i va
a llum, veritat?
TRES
— Martí, vamos a tomar
declaración a su cliente. ¿Sabe si viene medicado?
— Me ha dicho que se ha
tomado sólo dos pastillas, y que se ha olvidado de la tercera.
—
¿Y cuáles se ha tomado?
— No está seguro, señoría.
Dice que no recuerda si se ha olvidado de la medicación prescrita
para la epilepsia o para la esquizofrenia.
El
jutge sospira i resol:
— Será mejor que no nos la
juguemos: envíelo a casa y le dígale que vuelva el viernes... pero
medicado.
dimarts, 15 de novembre del 2011
Tres converses impossibles durant una guàrdia
UNA
— ¿Me
dice su nombre, letrado? —
em pregunta un agent de la Guàrdia Civil de Trànsit, una unitat amb
la qual no he coincidit en massa guàrdies.
Li'l
dic.
— ¿Perdón?
Li'l
torne a dir.
— ¿“Martí”? Vaya... ¿es
usted extranjero?
La
veritat és que cada dia més.
DOS
— ¿Sabes qué te digo?
—
No, no lo sé...
— Que si tengo que ir a la
cárcel, pues que iré...
— A ver, no tienes que ir a
la cár...
—
Además, así tendré el gimnasio gratis.
La
veritat és que sí que deuries anar a presó.
TRES
— Letrado, hable con su
cliente porque yo creo que este tío está medio subnormal.
— Sí, señoría.
Parle
amb el client:
— A ver, ¿vas al psicólogo?
— Claro. Y también al
psiquiatra.
— Perfecto... ¿Y qué te han
diagnosticado?
— ¿Qué?
—
¿Que
qué
tienes?
— Ah, pues dicen que tengo
epilepsia, transtorno de personalidad y esquizofrenia.
— Una más y hacemos
póquer...
—
Pero bueno, mi madre lo que dice es que estoy un poco loco.
La
veritat és que les mares sempre tenen raó.
dilluns, 14 de novembre del 2011
11 segons (o 'El debat')
Esta primera setmana de campanya electoral ha portat
el mateix ritme que la meua vida sexual: pausat. Només cal eixir al
carrer per adonar-se'n que els diferents partits polítics estan
desenvolupant una campanya de baixa intensitat: uns, perquè no poden
arribar a més; els altres, perquè no volen.
Els motius d'esta campanya tan aigualida són
diferents: la campanya de les municipals està encara molt recent, els
partits no volen fer ostentació en una situació de crisi generalitzada
i, sobretot, la desafecció de la ciutadania envers els polítics no
aconsella exagerar la presència al carrer de les candidatures per evitar
la saturació.
dijous, 10 de novembre del 2011
L'ombra de Camps
Els
primers moviments d'Alberto Fabra (aka Alberto Fabra-Mohedano)
com nou i flamant Molt Honorable de tots els valencians després de
la caiguda als inferns de Camps va descol·locar a molts, ja que en
som massa els que vam vore el recanvi de qui havia personificat el
pitjor de la política (i també un bon grapat de malalties de qualsevol compendi de psiquiatria) per un homenet gris i sense
personalitat com un pas enrere en la política-espectacle que veníem
gaudint i patint a parts iguals des de feia massa anys.
Les
primeres decisions de Fabra-Mohedano van insistir en eixa mateixa
idea i, a banda del fet de rebre als grups de l'oposició, de
concedir entrevistes no pactades als mitjans, de reunir-se amb
entitats a les quals Camps havia ignorat, com ara Escola Valenciana o
la principal associació de víctimes de l'accident de metro de
Jesús, d'anunciar que permetria l'oposició accedir als expedients
més compromesos, de replantejar-se la imbecil·litat aquella del
model educatiu trilingüe, de permetre la presència de l'oposició a
Canal 9... en fi, de fer allò que qualsevol governant democràtic
faria però que al País Valencià semblava una quimera, per un
moment va semblar que els partits de l'oposició es quedarien sense
el seu principal argument per fer política: la pròpia existència
de Camps.
Ara,
tres mesos i escaig després del lisèrgic i estupefaent anunci de la dimissió de l'ecs!Molt ecs!Honorable, i tret
d'aquelles bones intencions, encara no hem vist res que ens permeta
albirar que el nou executiu fabrià (fabrista o
fabriàtic) aportarà cap novetat seriosa a la política
desenvolupada pel seu antecessor, entre altres coses perquè Fabra no
només ha heretat un executiu format per consellers de Camps, sinó
perquè la Generalitat continua en estat catatònic i perquè l'ombra
de qui governà este país a colp de despròposit és més llarga del
que molts podien imaginar: molt més de la que projectaven les
maquetes que Calatrava encolomà a la Generalitat per només
15 milions d'euros.
Més
llarga, fins i tot, que la que hagueren projectat les torretes si
algun dia s'hagueren arribat a fer.
dimecres, 9 de novembre del 2011
Matt i Joan Ribó
Este cap de setmana, amb una inevitable ressaca, vaig assistir a un acte electoral en el qual participaren el candidat de Compromís Joan Baldoví, el diputat Enric Morera i el regidor de l'ajuntament de València Joan Ribó.
Abans d'atendre els mitjans i,
per tant, d'encetar l'acte, vam fer un café a un baret i la
providència volgué que em tocara seure al costat de Ribó i davant
de la filla d'onze anys d'una companya de Compromís.
— Tu qui eres? —preguntà
la xiqueta.
— Jo sóc Joan —contestà,
és clar, Joan Ribó.
— Ell és Martí —m'introduí
la xiqueta, contra la meua voluntat.
Vaig
traure el morro del café amb llet per dibuixar un somriure.
— Hola
Joan —vaig anunciar.
— Martí
té un gos... —reprengué
la xiqueta.
— Ah, sí? —fingí interés
Ribó.
— ...
i li diuen Matt, té ratlles, sembla un tigre...
— No crec que a Joan li
importe res d'això, bonica.
— ...
i li parla en castellà.
Vaig
guardar silenci.
— Xiqueta, segurament això
encara li importa menys —vaig protestar.
— Li parla en castellà?
—però, preguntà Ribó.
— Sí, perquè diu que Matt
és xurro.
I
a mi em preocupava causar una mala impressió perquè portava de casa
una lleugera ressaca...
dimarts, 8 de novembre del 2011
El debat, tuit a tuit
Em
pense que seguiré el #caraacara
a @levante_tv
amb els amics del #raonem
A
Rajoy no li cap la llengua a la boca #raonem
#seacabóelcirco
#reiniciaeldebate
#11segonscompromís
Alicia
de Miguel ha dit bona nit. Era la quota en valencià del PP. #raonem
I
quines eses ens regala @MireiaMolla
al #raonem
;-) #11segonscompromis
No
són corbates blaves; són collars amb corretja #raonem
#11segonscompromis
És
possible q Rubalcaba estiga més nerviós q Rajoy? #raonem
Rubalcaba
está en tonos mate. Rajoy opta por el brillo. :P cc @xavibellot
#raonem
#11segonscompromís
Els
primers plànols de Rajoy són CRIMINALS #semblamònguer
#raonem
O_O
Rajoy se tira la figa al llom i diu: Ushted mieeeente #raonem
Ara
és quan Lidia Lozano fa el baile chuminero i la Esteban es menja un
iogurt? #raonem
#caraacara
Rajoy
es rubio #raonem
Alberto
Mohedano-Fabra en contra d'eliminar les diputacions. '¿Y qué haré
con el chiquitín?' ha declarat. #raonem
#11segonscompromís
Tots
sabem que Rajoy no és de Twitter. Ell és de Badoo. #raonem
Quan
acabe el debat entre estos dos em posaré un capítol de The Walking
Dead. Bàsicament per no canviar de tema. #raonem
#11segonscompromís
Però
és que Rajoy no s'ha preparat un puta intervenció??
#marianosabeleer
#raonem
#11segonscompromís
Mariano
fa risa. #raonem
Rubalcaba
s'ha llegit el programa del PP. Mariano no. #raonem
Rajoy
volia fer gràfics en #comicsans
però no li han deixat. #raonem
¿ququququququqquququququqé
cosas dice? #rubalcabafacts
Ja
és la tercera volta que les cares de Rajoy em fan riure XD #raonem
#11segonscompromís
La
paraula més pronunciada per Rajoy: 'inshidia' #raonem
Mariano
Rajoy: "Los gais se podrán casar... pero con mujeres"
#raonem
Inshidioshosh
homosheshualesh #raonem
Rajoy
Edison inaugurava la llum en 1983. #raonem
"Fantástico
gráfico" de Rubalcaba? #meloexpliquen
#raonem
La
niña de Rajoy? Ha crescut, és lesbiana i vota UPyD només per fer
la mà. #raonem
Rajoy
ha dit que Cazalla i no sé quin altre poble estan a Càdis i resulta
que estan a Sevilla. I jo em pregunte: i no és igual? XD #raonem
Quan
PP/PSOE diuen que la sanitat és 'universal' volen dir que hem d'anar
a Saturn a demanar cita amb el metge? #raonem
#11segonscompromís
La
setmana que ve Mariano i Alfredo faran un altre debat ben
interessant: boxers o slips. #raonem
Rubalcaba
"Hay dos posibles gobiernos". Eixe és el problema. #raonem
#11segonscompromís