Cretinisme urbà

Tinc una cosina terriblement estúpida amb la qual només parle en comptades ocasions. Fa uns mesos, no recorde si en un casament o en un soterrar, me la vaig trobar amb sa mare, ma tia, la qual tampoc ajuda massa, i em va demanar:

- Tu que eres un xic amb coneixement, dis-li alguna cosa a la teua cosina, que ara diu que se'n vol anar a viure a l'Índia.

- Que se'n vaja -fou el meu consell immediat.

- És que està molt guai, saps? -intervingué la cretina-, perquè he vist per Internet que hi ha un grup d'europeus que ha muntat una comuna, fan meditació i, flipa, tenen un hort i es mengen el que cultiven.

Vaig guardar silenci.

- Tenen un hort i es mengen el que cultiven? De veritat?

- Sí! És fort, eh?

- Fort? Però no et dónes compte, tros d'inútil, que això és justament el que han fet els llauradors valencians, i entre ells el iaio, tota la vida?

La cretina callà davant l'evidència.

- Si vols plantar cebes i després menjar-te-les no cal que te'n vages a l'Índia a fer la mona: pots fer-ho en qualsevol dels horts que ton pare ha deixat perdre o, si m'apures i vols ser més jipi, a la vora de la via del tren, com fan els xurros jubilats.

- La veritat és que no ho havia pensat des d'eixe punt de vista.

- No, clar que no... Ara, et dic una cosa, si vols fer-ho a l'Índia, no seré jo qui t'ho impedisca...

Esta conversa, tal qual, em vingué al cap quan vaig llegir que els acampats del 15M havien plantat un hort urbà a la Puerta del Sol.

Punts

La cara amb la qual Carme Chacón es va plantar davant els mitjans de comunicació el passat dijous presagiava el desastre: els capitostos del PSOE l'havien feta caure de les primàries per presentar Rubalcaba com l'únic candidat possible dels socialistes per a les eleccions de l'any que ve.

Porque yo lo valgo.

Hi ha mil interpretacions i teories sobre com s'ha gestat esta maniobra, i sobre qui ha apunyalat qui i amb la complicitat de quin sector del partit, però tot això és secundari, ja que la principal conseqüència que hem d'extraure d'esta renúncia a les primàries és que el PSOE dóna per perdudes les Generals de 2012 i pitjor encara: tots ho sabem perquè tots ens hem adonat de la desesperació socialista.

Potser Chacón no haguera guanyat les eleccions, probablement no, però almenys haguera jugat el partit, que ja és prou. Després d'escoltar el seu discurs, en el qual va dir tantes i tantes coses, me la vaig imaginar de presidenta del Govern (no sé si en 2016 o en 2020) però ara dubte fins i tot que puga tornar a ser ministra.

En canvi, amb el relleu (sic) de Zapatero a favor de Rubalcaba el PSOE s'allunya de la societat, que reclama noves idees, noves polítiques, més transparència i més participació en la cosa pública, ja que Rubalcaba no representa res d'això, sinó tot el contrari. De fet, el problema és tan considerable que l'actual ministre de l'Interior no només no representa un nou fons, sinó que ni tan sols suposa unes noves formes, que podrien acontentar els més ingenus. Ni tan sols això.

En definitiva, sobre els muscles d'este polític sexagenari, intrigant i orgànic el PSOE ha dipositat l'única esperança que té per a l'any que ve: dissimular la derrota i no perdre per massa punts de distància.

Esperem que al remat no siga el PSOE el que acabe necessitant massa punts, però de sutura.

L'ambient de la política valenciana

No és cap notícia que la política és plena d'homosexuals: el caràcter manifasser gai i una militància interioritzada són les causes que fan que molts homosexuals i lesbianes decidisquen participar de la vida pública.

Òbric parèntesi. Molts ho fan també per lligar perquè hi ha més gais als òrgans de direcció de la majoria dels partits que a qualsevol sauna un diumenge de vesprada. Tanque parèntesi.

Cal destacar, però, dos candidats gais (ben atractius) que han triomfat en les eleccions municipals i autonòmiques del diumenge passat: el primer és el candidat del PSOE a l'alcaldia de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, el qual, en contra de tots els pronòstics, s'ha fet amb la majoria absoluta d'esta ciutat de l'àrea metropolitana de València coneguda per tindre, juntament amb Paterna i Xirivella, uns dels nivells de 'xonisme' més alts del País.

El primer 'contacte' que vaig tindre amb Bielsa fou fa molts anys: havia vingut en companyia de molts altres joves socialistes a rebentar un ple municipal del meu poble, que no recorde de què tractava. Em va resultar atractiu aquell xic prim i fibradíssim i cada volta que me'l trobava a l'ambient, enfundat en un polo verd Lacoste, m'apropava i li recordava l'incident i li preguntava si assistir a plens d'altres pobles a escridassar els portaveus populars era una pràctica habitual entre les joventuts socialistes.

Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.

Ara, una mica més assenyat i vestit amb americana i texans per dissimilar els anys de xandall que haurà viscut (perquè el caràcter mislater es porta per dins, però també per fora), Bielsa sembla que ha fet una bona campanya i s'ha emportat el gai a l'aigua. Enhorabona, doncs.

El segon candidat gai que ha triomfat com la Coca-cola (o, millor encara, com la Vitamina Compromís) ha estat Fran Ferri, també conegut com Flam Ferri, número quatre per la circumscripció de València de Coalició Compromís i que, al contrari que Bielsa, aprofità la seua orientació sexual per atraure els flaixos dels periodistes en anunciar públicament la seua homosexualitat (!).

L'anunci pillà tot el món per sorpresa perquè ningú podia imaginar que al Bloc Jove, entitat de la qual és secretari general, poguera haver algun gai més dels que ja hi ha: estadísticament és impossible.

L'eixida de l'armari de Flam Ferri, per inesperada i sorprenent, està a l'alçada de les grans notícies que el món ha ofert estos últims anys i encara no entenc com Wikileaks no ho havia filtrat abans, ja que es tractava d'un dels grans secrets que fa anys que havia de ser desvetllat.

Personalment, el meu contacte amb Flam Ferri es limita a haver furtat de sa casa (en un estat d'intoxicació severa) un bon grapat de bombons de Ferrero Rocher durant la celebració d'aniversari d'un company seu de pis a la qual vaig estar convidat; bombons que després em vaig dedicar a repartir a una discoteca gai amb la frase: 'Bienvenido a la fiesta del embajador'.

Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.

En definitiva, tant Fernández Bielsa com Flam Ferri s'han guanyat merescudament un lloc en la política valenciana i, independentment de la seua orientació sexual, tenen molt feina per fer: el primer s'ha convertit en pràcticament l'únic baró socialista de l'Horta Sud, amb tot el que això suposa; i el segon haurà d'aprendre molt a unes Corts Valencianes farcides de corruptes i incompetents i on les coses no són, precisament, de color de rosa.

Òbric un altre parèntesi. Flam, però, juga amb un clar avantatge: la seua cara de bon xiquet li farà gaudir de l'atenció de personatges com Cotino. I això, donades les circumstàncies, no és poc. Tanque un altre parèntesi.

Independentment de tot això, la gran qüestió no és qui dels dos em sembla més atractiu, sinó quin dels dos està disponible: al remat, tant fa un alcalde com un diputat.

Posar-se al dia

El PSOE no és l'únic que encara no s'ha recuperat de la jornada electoral del 22 de maig, ja que encara hui continue una mica perdut i em costa una barbaritat focalitzar l'atenció en la meua vida anterior a la campanya i a les eleccions, aquella vida dissoluta i trivial que m'encantava i em feia tan feliç.

Amb prou feines aconseguisc centrar-me a la feina (el muntó d'expedient pendents de resoldre no fa més que créixer) o provar a reprendre el ritme vital que portava fins fa poc més de quinze dies: ara, de fet, no recorde ni tan sols amb qui estava follant tot just quan va començar la campanya, però només sé que de sobte han tornat a aparéixer insistentment persones que ja no m'interessen i que aquelles que sí que ho fan encara no han donat senyals de vida.

Òbric parèntesi. No podia ser d'una altra forma. Tanque parèntesi.

El meu cas, però, tot i resultar desesperant, té millor traça que la travessia pel desert que espera els socialistes, ja que sembla que per digerir la terrible derrota electoral han passat de l'antiàcid i l'autocrítica i s'han llançat de cap a devorar les restes del cadàver. O, dit d'una altra forma: les restes de ZP.

Difícilment l'actual Secretari General del PSOE aconseguirà posar ordre entre tant de baró (i alguna que altra dama) amb ganes de fer sang i al mateix temps contenir els atacs d'una dreta envalentida que ja toca amb la punta dels dits la presidència del Govern espanyol.

Ben mirat, la meua situació no pinta tan malament.

Pantalons

La setmana passada, mentre repartia propaganda electoral, em vaig trobar al carrer amb un client habitual del despatx: és un jove marroquí, alt, fibrat i molt templat que té una deliciosa tendència a veure's immers en situacions delictives.

- ¿Qué te ha pasado, Hamid? -vaig preguntar mentre assenyalava amb els pamflets de propaganda la crossa sobre la qual es recolzava per a caminar.

- No he hecho nada, abogado.

- Eso ya lo sé, Hamid. Tú nunca haces nada.  

M'explicà que durant el cap de setmana havia passat per una discoteca i que un desconegut, sense donar-li cap explicació, li havia clavat una navaixa a la cuixa, per darrere, perforant-li la cama. Em va preguntar, també, com aniria el procediment i si havia de cobrar alguna cosa.

- Hombre, claro. Tiene que pagarte por las lesiones... se llama responsabilidad civil. Pásate la semana que viene por el despacho y me traes los papeles para que les eche un vistazo.

I ahir, mentre provava a posar en ordre la taula després de dos setmanes electorals de bogeria i quan ja ni recordava la cita amb Hamid, s'hi deixà caure a primera hora.

- La herida ha empeorado y ahora tengo una pierna más gorda que la otra.

- ¿Qué?

- Toca, toca...

I em vaig alçar de la cadira i vaig tocar. I, efectivament, tenia la cama lleugerament inflamada.

- ¿Qué te ha dicho el médico? -vaig preguntar mentre tornava a la meua cadira, a l'altra banda de la taula, lleugerament excitat.

- Pues que evite moverme mucho y que me cure la herida cada día.

- ¿Y le haces caso?

I per a la meua sorpresa, o no tant, amb prou feines s'alçà de la cadira, es descordà el cinturó i, tot seguit, els pantalons. Se'ls abaixà fins els turmells i digué:

- Claro, mira.

I vaig mirar, però no em vaig fixar precisament en la ferida. Vaig guardar uns segons de silenci mentre mantenia la respiració.

- ¿Sabes que... nunca antes... nadie se había bajado los pantalones en este despacho?

I mentre se'ls tornava a apujar va dir:

- Pues a veces está bien ser el primero.

Ressaca electoral

A estes hores del dilluns encara estic gaudint de la ressaca de les eleccions.

Òbric parèntesi. Parle d'una ressaca no només metafòrica, ja que a ningú més se li va ocórrer la idea de portar una botella de vodka a l'hotel de concentració de Compromís a València. Tanque parèntesi.

És cert que el Partit Popular al meu poble s'ha fet per primera vegada amb la majoria absoluta, que repetirà governs a la Generalitat i als principals ajuntaments del País i que ha fet que la Confederació Ibèrica de Nacions siga tota blava, però res d'això em llevarà el somriure (taronja) que se'm dibuixà a la cara quan les dades dels primers sondejos es confirmaven: Compromís es convertia en tercera força política a Les Corts, Joan Ribó entrava al cap i casal amb tres regidors i per tot el país apareixia una plaga de caretes amb somriures descarats, especialment a l'Horta de València.

Potser algú pensarà que és contradictori alegrar-se per uns resultats que mantenen un partit farcit de corruptes a les institucions valencianes, però seria injust descarregar tota la responsabilitat en la coalició que forma Compromís (i també, d'aquella manera, en EU) i obviar el que resulta més evident: el PSOE valencià no ha fet els deures.

Efectivament, són els socialistes els que han fet una campanya lamentable, els que presentaven uns candidats que no guanyarien ni la presidència de la comunitat de veïns i als que, en definitiva, la societat valenciana ha castigat per no haver sabut fer oposició ni per ser capaços de generar ni optimisme ni possibilitat de canvi.

Davant este panorama, Compromís esdevé la tercera força al País en nombre de vots i de regidors, obté un digníssim 9% de vots a la capital i tres regidors amb Joan Ribó al capdavant i, contra totes les enquestes que ens deixaven fora de Les Corts, sis seran els diputats, amb Morera i Oltra com a referents, que ocuparan escó a la cambra valenciana.

En resum, ha quedat demostrat que, davant la inutilitat dels socialistes, l'invent que ha permés sumar el valencianisme polític i l'ecosocialisme ha donat el resultat esperat i que si el PP ha de témer alguna cosa és a l'èxit de Compromís.

Ara només cal posar-se a treballar per determinar quina serà la candidatura que aprofite este èxit de cara a les eleccions al Congrés i al Senat de l'any que ve, perquè queda menys d'un any per posar una nova veu valenciana a Madrid.

Que es vagen preparant: el futur del País Valencià passa per Compromís.

A votar!

L'arribada de la jornada de reflexió (sic) que posà fi a la campanya electoral i el mateix dia de les votacions han vingut marcats per les concentracions que al voltant del moviment Democràcia real JA! encara hui es mantenen ben vives a les principals places espanyoles i no, paradoxalment, per la feina que els grans partits han fet fet durant estos quinze dies.

Tots els telenotícies han obert tota la setmana amb imatges en directe de les diferents acampades i el gran interrogant és saber quina serà la repercussió electoral de les protestes i dels missatges que volen fer-nos arribar. Qui guanya amb les protestes? La dreta perquè l'esquerra es quedarà a casa? El PSOE perquè fa dies que es mostra 'comprensiu' amb els joves (i no tan joves) acampats i per la criminalització que la caverna ha fet dels manifestants? Els partits minoritaris que recolzen este nou moviment i que ja incloïen gran part de les seues reivindicacions en els respectius programes electorals?

Personalment no considere que estes últimes mobilitzacions eviten allò que ja sabem sobre el dia de hui: que el PSOE es precipitarà a l'abisme, que el PP no perdrà cap de les places que ja té assegurades i aquelles que les enquestes li atribuïxen des de fa setmanes i que el resultat dels partits minoritaris hauria de vindre determinat per la feina feta i no per canvis d'última hora.

No vull dir amb això que inclús que aquells que ens mostràrem (i encara hui ho fem) prou escèptics sobre la utilitat immediata de les protestes (i sobre els efectes reals que tindran) però que hem passat a vore-ho amb uns altres ulls, per allò de la mobilització social, de l'esperit crític i del qüestionament del sistema que ens imposen, no valorem com toca este moviment.

Caldrà concretar les propostes, centrar les reivindicacions i canalitzar els esforços pel camí que corresponga si no volem deixar passar l'oportunitat que este moviment ha posat en marxa i que les protestes encetades el 15 de maig no siguen flor d'un dia, però això serà a partir de dilluns: hui el que toca és apropar-se al col·legi electoral i votar.

I si és per Compromís, molt millor.  

Avança la campanya

He de reconéixer que al poble estem fent la millor campanya possible: mentre la resta de partits fan el tòtil penjant pancartes i organitzant actes on reparteixen orxata o munten futbolins humans (!), en la meua candidatura hem tingut el trellat de planificar una estratègia electoral basada en la proximitat.

Així, sense oblidar la presència pública en cartells i tanques de publicitat (impressiona vore't en una imatge de tres metres d'alçada a l'entrada del poble), estem treballant a peu de carrer, parlant amb els veïns i distribuint material de campanya gairebé de forma personal: per zones del poble i per problemes concrets, repartint el pes de la candidatura no només en el cap de llista, sinó també en la resta dels principals candidats.

Òbric parèntesi. Per descomptat, també es fa campanya a Internet, amb blocs i xarxes socials, i la primera conseqüència és la denúncia que m'ha interposat un actual regidor de l'Ajuntament davant la Junta Electoral. Sorprenentment, no ha estat el PP qui m'ha denunciat. Tanque parèntesi.

Tot això fa que al llarg del dia hages parlat amb molta gent per, primer, presentar-te i, a continuació, explicar les propostes de Compromís, escoltar els seus suggeriments (generalment sense cap ni peus) i llançar somriures a tort i a dret.

En general, tot i que resulta esgotador, la gent respon amablement encara que, de tant en tant, algú és capaç de deixar-te sense paraules:

- Hola, bona vesprada, sóc Martí i estem repartint el programa electoral de Compromís per si vol...

- ¿Y a mí qué coño me importa todo esto?

- Home, senyor... el dia 22 són les eleccions...

- A mí eso me da igual... lo que me preocupa es que mis hijos me llevan este sábado a una residencia porque quieren deshacerse de mí.

Vaig guardar silenci per si de cas el vell s'emocionava i em fotia una hòstia amb el gaiato.

- Así que, como comprenderás, me importan un carajo las votaciones.

I vaig optar per fer mutis perquè, total, el pobre home tenia motius per estar emprenyat i perquè hi ha coses que els polítics no podem solucionar.

La recta final: tots a votar

He encarat esta última setmana de campanya amb la ressaca d'un cap de setmana a la Villa y Corte que ha implicat escorcolls de policies nacionals d'incògnit a un local de mala mort, visita a afters infernals, passejos pel Madrid més cutre i ranci i l'allotjament a la mateixa Castellana, entre el Bernabéu i el Ministeri d'Economia espanyol.

L'arribada de nou a la lluita electoral ha estat emmarcada per la detenció als EUA del director de l'FMI per unes suposades agressions sexuals i no, curiosament, per allò que ja tenim més que comprovat: que l'FMI s'ha dedicat a estendre el liberalisme com si es tractara d'una nova plaga bíblica, a desmantellar l'estat del benestar a mig planeta, a qüestionar els sistemes públics de protecció social, a condicionar els rescats econòmics al fet de deixar els estats com si un tsunami els haguera passat per damunt...

Imagine, si vull ser generós, que tot això serà el que reivindiquen (entre altres coses) els manifestants que al llarg del cap de setmana s'han concentrat a diverses ciutats espanyoles demanant una “Democràcia real JA!” (sic), però si deixe de banda la ingenuïtat no puc fer una altra cosa que estar en contra d'aquell discurs que no diferencia entre uns polítics i uns altres i que repeteix com un avemaria allò de 'No els votes' perquè al remat és justament la gent suposadament crítica la que es queda a casa i, paradoxalment, els més immobilistes els que acudiran en massa a votar el proper diumenge.

És a dir: justament per 'no votar' tenim el govern que tenim i, per això, diumenge cal que tots aquells que no estem d'acord amb les motos que ens venen i que pensem que hi ha altres formes de fer les coses anem a votar.

Diumenge, tots a votar. 

PS: per descomptat, no puc evitar dir-ho: la presència de Willy Toledo en qualsevol acte o reivindicació no fa una altra cosa que restar credibilitat a les protestes.

 

Fals

Els casos de violència en l'àmbit familiar, els robatoris amb força i les denúncies falses són els comodins que de forma conjunta o per separat indefectiblement apareixen en totes les guàrdies.

La forma més comuna de fer una denúncia falsa, com ja he explicat en alguna ocasió, consisteix a denunciar davant la policia que hom ha estat víctima d'un robatori per cobrar de l'assegurança una quantitat de diners quan, en realitat, el robatori ha estat un simple furt o ni tan sols ha existit cap fet delictiu.

En cas que la denúncia falsa done resultat i el denunciant aconseguisca cobrar alguna quantitat de l'assegurança la cosa es complica una miqueta més, ja que apareix en joc un nou delicte: l'estafa.

Per a la policia són casos fàcils de tancar (la gent és molt inútil i ni tan sols sap mentir correctament) i les forces de l'ordre ja saben que un considerable percentatge de les denúncies que arrepleguen cada dia són falses. Hi ha qui, de fet, diu que al voltant del vint per cent.

Durant la última guàrdia em va tocar, com no podia ser d'una altra forma, un cas de denúncia falsa: un paio havia declarat que un atracador li havia furtat pel carrer la bandolera, el mòbil, la cartera i un bon grapat d'objectes d'or que identificà com anells, cadenes i esclaves. En total, declarà que el valor dels objectes passava dels tres mil euros.

Normalment la policia utilitza diverses tècniques per aconseguir la confessió del detingut quan sospiten que està formulant una denúncia falsa: comprova les càmeres de vigilància de la zona, busca testimonis o empra unes tècniques interrogatòries tan agressives que freguen la il·legalitat.

En l'últim cas que em tocà, en canvi, tot resultà molt més senzill i no calgué treballar massa, ja que quan la Policia Judicial cità el sospitós per ampliar la denúncia, este es presentà a la comissaria amb la bandolera, el mòbil, la cartera i el grapat d'objectes d'or que feia només un parell de dies, segons la seua declaració, li havien robat.

- I no podies haver vingut amb una altra bandolera que no fóra la que digueres que t'havien robat? -li vaig preguntar a la porta de la comissaria mentre m'encenia un cigarret.

- No ho vaig pensar, la veritat... per cert, la teua cara em sona... et presentes a les eleccions?

I ja posats li vaig demanar el vot perquè, com diu la iaia, tota pedra fa paret.

Mònica al despatx

 

 

Este matí havia de coincidir amb Mònica Oltra en un acte de campanya electoral de Compromís al meu poble i vaig proposar que el punt de trobada fóra el meu despatx, RasoirOffice.

- M'agrada molt el despatx... si algun dia em quede sense faena vindré ací a demanar-vos-en.

Seria de conya: se suposa que és Mònica qui ha de donar-me un càrrec de confiança i no al revés.

Per sort, tot apunta en la direcció contrària i Oltra tindrà molta feina a partir del 22 de maig.

I jo també.

Càrrega que plau no pesa

Diumenge a mitja vesprada, i mig adormit al sofà, vaig dubtar entre masturbar-me o fer una telefonada per convidar un amic a passar una estona al llit. Tot i no tindre tarifa plana de cap de setmana, com no podia ser d'una altra forma, em vaig decantar per la segona opció i vaig buscar el telèfon.

Mitja hora més tard ja estava al llit, gaudint d'una sessió de sexe pujada de to que s'allargà una bona estona. En acabar, encara estés al llit i mentre provava a deixar enrere el pantaix i a recuperar l'alé, el meu convidat apuntà:

- T'he vist a un cartell electoral quan venia de camí.

- És el que sol passar quan eres candidat... que has de donar la cara.

- Ja m'ho imagine... i què, com va la campanya?

Vaig prendre aire.

- La veritat és que molt bé... però molt cansat: porte des de dijous quasi sense parar per casa, tot el dia al carrer, menjar malament, parlant amb gent que no conec, bevent més del compte i dormint menys del que estic acostumat... i, per descomptat, al mateix temps he de fer hores al despatx per evitar que s'amunteguen els expedients...

- No et queixes, que diuen que 'sarna con gusto no pica'...

- ... 'pero mortifica'.

Vam riure i em va llançar una proposta:

- Què? Tens ganes d'un segon assalt?   

Vaig protestar:

- Ara? Si estic mort...

- Va, que esta 'sarna' ni te 'picarà' ni te 'mortificarà'...

Vaig tòrcer el morro:

- T'han dit alguna vegada que eres el rei de les analogies?

- Hehe... no renegues tant i vine ací...

I tenia raó: ni picà ni mortificà.

Reconstrucció

Informe de la Policia Judicial

“La persona herida ha sido trasladada al centro de salud de la localidad, donde mantenemos una primera entrevista con la víctima, realizándose igualmente un reportaje fotográfico (Anexo III) de las lesiones que presenta, siendo esta persona inmediatamente trasladada al Hospital, dado que presenta hasta cuatro heridas incisas en abdomen, costado, espalda y mano izquierda”.

Part d'actuació de la patrulla

“Que según nos informan los allí presentes, dos personas han tenido una discusión iniciada porque una de ellas se había puesto a cantar el himno de un club de fútbol y la otra se había sentido ofendida. La persona ofendida primero le ha lanzado un puñetazo en la cara y después le ha asestado diversas puñaladas”.

Declaració del germà de la víctima

“Que cuando ha ayudado a su hermano a levantarse después de la primera agresión ha visto que tenía el cuerpo lleno de sangre, por la espalda, el abdomen, la pierna y un gran corte en la mano”.

Declaració del propietari del bar

“Que conoce a los agresores de vista, que son padre e hijo y de raza gitana. Que tienen un puesto de venta ambulante en el mercado”.

Informe d'urgències de l'Hospital

“Motivo de la atención: El paciente refiere agresión.

Exploración física: lesiones por arma blanca en hipocondrio izquierdo, 7º espacio intercostal derecho y subescapular izquierda. Herida incisa en pliegue interdigital 1º y 2º dedo mano izquierda de 6 cm de longitud”.

Acta del reportatge fotogràfic

“Fotografía número 1: en esta fotografía se observa a la víctima después de haber sido asistido por los servicios médicos del ambulatorio cercano al lugar donde ocurrieron los hechos. Se puede observar cómo han sido vendadas las heridas que sufre en la parte frontal”.

Declaració del principal imputat davant el jutge de guàrdia

- ¿Por qué llevaba una navaja en el bolsillo?

- Porque, mire usted, no me quedan dientes y la navaja me sirve para cortar la comida. Podría decir que la navaja son mis dientes.

No em puc prendre seriosament la meua feina.

E2011: Ara sí

Esta mitjanit comença la campanya electoral per a les eleccions municipals i autonòmiques i els que mai n'han fet una asseguren que la Confederació Ibèrica de Nacions sempre està de campanya.

Ho expliquen apel·lant al sistema autonòmic que patim i que permet la coexistència d'estes eleccions amb comicis generals, europeus i els que celebren pel seu compte les comunitats atòmiques considerades nacionalitats histèriques, de forma que la sensació que es trasllada a la ciutadania és la de una campanya contínua i infinita.

Les municipals no són, però, unes eleccions comparables a la resta, ja que l'ajuntament constitueix el graó més immediat als seues problemes i, encara que és inevitable que el clima de política estatal i atòmica hi tinga certa repercussió, el vot no està tan marcat per qüestions ideològiques o de partit. Això dóna lloc a resultats particulars i és possible trobar, per exemple, municipis que a nivell local opten majoritàriament per un partit i a nivell autonòmic voten tot el contrari en funció de les fílies i les fòbies que cadascú cultiva envers els candidats.

Amb la campanya local, en sentit estricte, ocorre el mateix que amb la política municipal: és la més miserable, però també la més agraïda; la més sacrificada, però també la més satisfactòria; la més humil, però també la més resolutiva.

La política local, en definitiva, et permet intervindre i solucionar els problemes de la gent de forma més immediata, i la campanya electoral exigeix baixar al carrer i escoltar què preocupa veritablement la societat que t'envolta, però també passar-ho bé amb els amics, agafar alguna borratxera i, amb una mica de sort, lligar amb algun votant indecís. 

Que una cosa no lleva l'altra.    

Xixo

 

Feia un parell de dies que l'animalet rondava pel veïnat. No sé d'on havia aparegut, però es passava el dia jugant per la plaça i alguns veïns li havien donat aigua i menjar. Era exageradament confiat i es pegava a roda de qualsevol que li fera una miqueta de cas.

Se notava que feia poc que s'havia perdut (o que l'havien deixat perdre's) i no tindria més d'un any. El deshonrat es deixava caure a prendre el sol en qualsevol lloc, fins i tot al mig del carrer.

En un parell d'ocasions el vaig traure del mig de l'asfalt per evitar que algun cotxe se l'emportara per davant, però el seu destí estava escrit i la setmana passada, quan tornava amb Matt de passejar, em vaig trobar amb un xic del barri que portava el llastimós gosset al braç.

- Què ha passat? -vaig preguntar al xic, que estava frenètic.

- Un fill de puta li ha passat per damunt amb el cotxe i mira com l'ha deixat.

L'animalet tenia una pota ferida i marques de pneumàtic pel llom. El xic l'havia arreplegat i es disposava, amb la samarreta plena de sang, a portar-lo al veterinari del barri per si encara podia fer alguna cosa.

Em vaig sentir terriblement impotent i en arribar a casa vaig abraçar Matt:

- Gos afortunat...

Des d'aleshores este episodi havia estat rondant-me pel cap de forma, potser, massa insistent, fins que ahir em vaig trobar novament amb el xic que havia arreplegat el gosset ferit.

- Ei, xic! Com vas quedar amb el gosset de l'altre dia?

- Ah! La veritat és que és molt pesat...

- Com dius?

- Resulta que el veterinari li curà la pota i me'l vaig emportar a casa. Ara ve darrere meu tot el dia, encara mig coixet, però només fa que jugar. No hi ha forma de traure-me'l de damunt.

No vaig poder evitar somriure: gos afortunat.

Bin Laden com a excusa

 

Tot el que envolta la mort de Bin Laden fa pudor a despropòsit, començant pel contrasentit que suposa que un premi Nobel de la Pau siga qui haja ordenat i anunciat per televisió el seu assassinat. Però no només això, ja que els líders europeus, amb l'ínclit ZP al capdavant, s'han afanyat a felicitar Obama pel seu gest, sense tindre en compte que ells, amb la legislació estatal i internacional a la mà, no podrien fer el mateix sense haver de respondre davant la Justícia acusats de terrorisme d'Estat.

Igualment grotesc resulta tot el que envolta la seua mort: el seu cadàver, amb almenys un tret al cap, ha estat llançat al mar (!) des d'un portaavions (!!) i embolicat amb un llençol blanc (!!!) per part de l'exèrcit dels EAU amb la idea d'evitar que la seua tomba poguera convertir-se en un lloc de peregrinació (!!!!), de forma que la gran nació d'Obama no només es permet el luxe de practicar el terrorisme d'Estat a l'estranger, sinó de decidir què fer amb les deixalles humanes d'aquells que executa.

De la mateixa forma, m'inquieta que els mitjans de comunicació hagen fet ús de forma massiva de la paraula 'mansió' per referir-se a la casa on vivia Bin Laden, quan sembla clarament una barraca d'extraradi. Això és falta de rigor. 

La mort del terrorista més buscat del planeta no només no farà del món un lloc més segur, sinó que s'ha emportat per davant la millor coartada que han tingut els dirigents de la primera democràcia del món (sic) per retallar les llibertats i els drets civils de propis i estranys.

Efectivament, la figura de Bin Laden ha servit als EUA per encetar guerres interminables que han causat milers del morts, violar drets fonamentals en nom d'una renovada seguretat, crear espais com Guantánamo, estendre la violència a mig món, amagar la veritat sota les pedres i, el més important, obligar-nos a traure'ns les sabates als arcs de seguretat dels aeroports i prohibir-nos els recipients de més de cinquanta centilitres de liquid a l'equipatge de mà.

Així, la pregunta és: quina serà ara l'excusa per continuar fent-nos la vida impossible?

E2011: Bildu, tampoc, no és legal

 

La dreta espanyola i, també, gran part de l'esquerra argumenten que a la Confederació Ibèrica de Nacions no es persegueixen idees i que la nostra democràcia és tan gran, tan ideal i tan de color de rosa que qualsevol plantejament polític hi té cabuda.

Estos polítics i els gossos-altaveus que reprodueixen abnegadament els seus missatges afirmen que les idees abertzales estan representades per partits com Aralar o Nafarroa Bai i que, per tant, qui haguera volgut votar Sortu o Bildu pot fer-ho a favor d'estos altres partits que, almenys de moment, encara no han estat il·legalitzats per la Justícia espanyola. Això és tan democràtic com no legalitzar el PSOE i recomanar als seus votants que opten pel PP ja que, al remat, uns i altres realitzen les mateixes polítiques.

El pronunciament del Suprem que impedirà que les més de 250 llistes de Bildu puguen concórrer a les eleccions no només deixarà milers de ciutadans sense veu sinó que fa un pas més enllà i il·legalitza de fet partits com Eusko Alkartasuna i Alternatiba, formacions democràtiques que formaven part de la coalició i que havien apostat per forçar els candidats abertzales a condemnar la violència i a desmarcar-se d'ETA, que és justament allò que exigeix la Llei de Partits per permetre que un partit puga presentar-se a unes eleccions.

Batasuna ha afirmat que el procés polític i l'aposta per la pau continuen en marxa, malgrat la sentència del Suprem i a l'espera del recurs del Constitucional, la qual cosa posa en evidència que ara va de bo, que no hi ha marxa enrere i que el Govern espanyol, no oblidem que fou qui impugnà les llistes, s'ha demostrat incapaç de gestionar la fi d'ETA sense caure en el parany i cedir a la pressió del PP i d'uns tribunals que resolen basant-se en criteris polítics i no segons allò que diu la Llei.

Després de quaranta anys de democràcia no només hem de vore com a Espanya s'il·legalitzen partits i el PP i el PSOE continuen aprofitant-se de l'existència d'ETA, sinó com les forces vives de l'Estat estenen el concepte de terrorista a partits democràtics i a gran part de la societat (basca i espanyola) que pensem que la solució a tot açò passa per la política.

El Suprem i el Govern han aconseguit allò que semblava impossible: fer ETA més gran del que era.