¡Ay, prima!

522. Açò només ho arregla una roda de premsa de Mariano. 

523. Açò només ho arregla... només ho arregla... TAXI! A L'AEROPORT! 

527. Que bé ens vindria un poquet d'ETA ara mateix, eh? 

529. #ohyeah 

531. Enviem Pastora Soler al BCE per rebaixar la prima? 

532. I espereu, que Elena Valenciano intervé ara al Congrés. 

533. Algú sap quin és el tope? 

534. Ara l'esclerosi múltiple no sembla un problema tan gran, veritat? 

Els mitjans informen que la prima supera els 530 punts. Jo vos dic que ara mateix estem a 536. De res. 

538. Feliz Día de Canarias. 

Quan arribes a 666 el comptador es posa a zero i tot torna a començar. 

La culpa de l'augment de la prima la tenen les ambaixades catalanes. 

I Gibraltar? Què passa amb Gibraltar? #tuprimamadre 

Amics, amigues: 540 punts.

Un país inabastable

A un país normal, la declaració judicial d'un ecs!vicepresident del Consell per un cas de finançament irregular del partit de govern haguera estat un gran escàndol, però al País Valencià el PP ha aconseguit que els ciutadans (fins i tot aquells que fem i que ens interessem per la política) acabem veient-ho amb naturalitat i, el que és pitjor, amb certa indiferència.

Però és que amb prou feines ho han aconseguit: han necessitat vertebrar el país de Nord a Sud (amb Fabra a Castelló, la Gürtel a València i la Brugal a Alacant) i corrompre's amb transversalitat (tant feia si se saquejava una empresa pública de depuració d'aigües com EMARSA o els fons públics destinats a la cooperació internacional) per fer-nos perdre el compte dels imputats que hi ha a Les Corts, dels milions d'euros desapareguts o de quina conselleria encara no està afectada per un cas de corrupció, i ja només ens sorprenem quan l'obscenitat és suprema, com la conversa entre dos investigats el cas Cooperació en el qual es parlava de la violació de la diputada de Compromís Mireia Mollà com una cosa que es 'podia fer'.

És impossible donar abast: el PPCV es podreix com un animal mort a la vora d'una carretera i els valencians ja ens hem acostumat a la pudor.

"Eres muy guapo"

Ahir, dilluns, a les 12.40 hores, m'arribà un sms al mòbil des d'un número desconegut: “Eres muy guapo”.

Durant un minut vaig pensar si havia de contestar o no el missatge anònim, però al remat vaig decidir que no havia de deixar passar cap oportunitat (com als glory hole, mai se sap qui pot estar a l'altra banda) i ho vaig fer, però, a les 12.59 hores, sense comprometre'm massa: “Gracias, pero no sé quién eres”.

A les 13.03 hores el mòbil tornà a sonar: “Soy Susana”.

Susana? Bah.

A les 13.04 hores contestí: “Pues lo siento, pero no te conozco”.

El mòbil tornà a piular a les 13.06 hores: “Claro que no me conoces, aunque he estado en tu oficina esta mañana”.

Vaig notar com les galtes començaren a bullir-me. Al llarg del matí havia passat prou gent pel despatx, però Susana només podia ser la xica que acompanyava un jove marroquí que havia vingut a primera hora i que no havia obert la boca durant tota la visita.

Em vaig posar digne, i a les 13.16 hores contestí “Pues muchas gracias, pero no deberías enviarme mensajes”, i vaig donar per tancat el tema.

Però no del tot, perquè un minut després Susana tornà: “¿Por qué no?”.

I, la veritat, ja no vaig saber què contestar.

Però potser ara, que vaig de camí a fer un judici del xic que vingué amb Susana, em ve al cap alguna resposta enginyosa.

Negres

 

Dissabte, no sé si ressacós o encara bufat després d'una llarga nit de divendres, vaig anar a dinar a casa dels pares. En un moment indeterminat entre mos i mos vaig explicar a mon pare que esta setmana m'havia entrat el cas d'una dona dominicana, que també havia estat pacient seua, negra com el carbó. No sé ben bé què va entendre la iaia, però com qui no vol la cosa deixà caure:

 

— A mi esta gent em fa llàstima.

 

Mon pare, ma mare, Matt i jo vam intercanviar mirades, fins que mon pare preguntà:

 

— Per què diu això, mare?

 

I la iaia contestà:

 

— No és que jo conega molt negrets, però els veig passar pel carrer i dic, Senyor, amb el temps que porten vivint ací i la pell no se'ls ha aclarit ni una miqueta.

 

Vam tornar a intercanviar mirades, fins que ma mare va intervindre:

 

— Tia, faça el favor de no dir això.

 

I mon pare es mostrà pedagògic:

 

— Mare, estes persones tenen eixe color, i no depén del poble on viuen.

— Què vols dir?

— Que naixen amb eixe color, iaia —vaig intervindre. Que els negres són negres i punt. Es pot saber què es pensava?

 

I la iaia resolgué:

 

— La veritat és que no ho sé... jo pensava que potser els seus països estaven més a prop del Sol que el nostre i per això eren negres.

´

Ja no quedaven mirades per a intercanviar a la taula.

 

— Sí, iaia, per això tot el món sap que els negres vénen de Mercuri. 

Orgull judicial

Dilluns vaig tindre l'audiència prèvia, que és un tràmit per a determinats procediments civils en el qual les parts intenten buscar un acord i anuncien quins mitjans de prova utilitzaran al judici, del cas de l'oli, aquell en el qual una empresa cordovesa reclama a la meua client deu mil euros per la compra de quatre mil litres d'oli d'oliva.

Abans d'entrar a sala, com mana el protocol, se'm va presentar l'advocada contrària, una pija tan andalusa com l'oli desaparegut, i m'amollà:

— No encontraba estos juzgados, como son tan pequeños...

— ¿Pequeños? Es un edificio de tres plantas, nena.

— Bueno, a lo mejor es porque estoy acostumbrada a los de Plaza de Castilla...

Odi.

— Claro, claro... Eso debe ser.

En això aparegué la funcionària encarregada de cridar a les parts i ho féu, desgraciadament, amb unes xancles amb velcros.

— Home Martí. Te toca a tu? —em saludà.

— No, jo vaig al de les deu.

— Molt bé —em contestà abans de cridar: ¡JUICIO VERBAL CUATRO TRES NUEVE!

Quan la funcionària desaparegué tornà l'advocada andalusa:

— Qué cutre es esto, ¿no? Has visto las chancletas...

— Sí —vaig interrompre la pija, i tot i que he de confessar que les xancles amb velcro constitueixen una de les meus fòbies particulars no estava disposat a que una pija andalusa se'n fotera dels meus jutjats, i vaig haver d'afegir: Y la verdad es que tienen pinta de ser muy cómodas.

Òbric parèntesi. Tampoc sé quina altra cosa es pot dir d'unes xancles. Tanque parèntesi.

Quan vam entrar a sala, però, i fins i tot abans d'obrir la boca, la jutgessa havia tirat per terra els meus esforços per mostrar una mica d'orgull dels meus jutjats: no s'havia pentinat, tenia la brusa feta un nyap i portava les mans brutes de retolador.

Davant el panorama, l'advocada andalusa em va mirar i alçà les celles, i jo em vaig haver de donar per vençut: la jutgessa portava al braç una calcomania de Bob Esponja.

Enllaçar

— Què faràs quan el gos morga?

De tant en tant la iaia fa esta mena de preguntes.

— Matt no morirà mai.

I de tant en tant jo done esta mena de respostes.

— El d'Ambrosio no s'ha mort?

— No és Ambrosio; és Alfonso. I a eixe gos el xafà un cotxe.

— Ara que ho dius: resulta que la tia Pasqualeta tenia família a Foios, allà a l'altra banda de València, i una neboda seua se'n vingué al poble i es va casar amb un ferroviari, cosí de Furtaperes (!), i tingueren dos xiques, i una nit la major isqué a tirar el fem i passà un camió i 'xut!', la matà.

— Què?

— Pobra, elles que vingueren d'aquell poblet, que entonces tenia només dos carrers, el de l'església i el de l'estació, i es pensaven que havien vingut a una capital.

La capacitat de la iaia per enllaçar arguments en una conversa cada dia és millor.

Cry

Ahir, quan tornava de passejar amb Matt i travessàvem la plaça de davant de casa, una xiqueta va caure de la bici a pocs metres d'on em trobava amb el gos. Vaig presenciar la caiguda com si fóra a càmera lenta: la criatura girà massa el manillar i la bici es desestabilitzà i acabà damunt de la xiqueta, atemptant contra totes les lleis de la Física, ja que la bici encara portava dos rodetes enganxades a la roda de darrere i tenia, per tant, quatre punts de suport.

Des de terra la xiqueta se'm quedà mirant i, després de tres o quatre segons, començà a plorar com una boja, tot i que era impossible que s'haguera fet mal.

Em vaig apropar amb la intenció de dir-li “No plores, que no és res”, però sa mare, que es trobava seguda a un banc darrere meu, se m'avançà:

— Venga, cariño, que no ha sido nada —cridà des de lluny.

I vaig vore com la xiqueta agafà aire, plorà encara més fort i amollà a sa mare:

— ¡Que te calles, idiota!

Em vaig quedar quiet, a un metre i mig de la xiqueta, i no em vaig poder contenir:

— A vore si ho he entés, nena: caus d'una bicicleta que té quatre rodes, ve ta mare a vore què t'ha passat i li dius idiota i que se calle?

La xiqueta se'm quedà mirant amb la boca mig oberta i amb els ulls plorosos, però qui em sorprengué fou la mare:

— ¿Y se puede saber quién eres tú para decirle nada a mi hija?

Vaig acaronar el cap de Matt i vaig dir:

— Té tota la raó, senyora.

I vaig marxar cap a casa donant gràcies al cel perquè Matt encara no parla.

La data del Congrés

Algú molt ingenu podria pensar que el PPCV ha tingut mala sort en triar el cap de setmana que ha celebrat el 13é Congrés/Pantomima Regional perquè no havien passat ni 24 hores des que ens assabentàvem que la Generalitat havia oblidat/amagat 800 milions d'euros al calaix en factures impagades quan declarà el dèficit autonòmic de 2011 i que les imputacions de la trama Gürtel vinculades a la visita del Papa a València arribaven a dos tècnics de Canal 9, delatats per l'ecs!president de RTVV.

Però la veritat és que la data del Congrés era irrellevant: fa mesos (o anys, en realitat) que la corrupció, el destrellat i malgovern són les úniques notícies que ens regala el PP valencià (sic) i ja és palés que el nivell de putrefacció de la nostra dreta no té remei: la setmana passada, per exemple, començàvem amb un dilluns orgiàstic amb noves imputacions als casos Gürtel i Nóos, amb la comissió d'investigació/sainet sobre la desfeta financera de la CAM i amb l'anunci dels accionistes del Banc de València de denunciar José Luis Olivas i, també, per exemple i a falta de saber quines novetats ens donarà esta setmana, Ric Costa està citat el divendres per a declarar a la causa que investiga el finançament irregular dels populars valencians.

Per això, per celebrar un Congrés sense que la corrupció i les notícies sobre la mala gestió que hem patit els valencians planejaren per damunt de les ponències que presentaven o de l'elecció d'Alberto Fabra com a president, el PPCV hauria d'haver esperat al 2025. O al 2045.

Blanc

Pensava que el més estrany que podia passar-me esta setmana era que una clienta em diguera que a un sopar a la Universitat de Cambridge (!) algú li havia preguntat si em coneixia (a mi!), però una ravalera que fa uns mesos que ha arribat al veïnat em va fer tocar de peus a terra ahir a migdia:

— ¿Sabes que eres muy guapo? —m'amollà quan ens vam creuar pel carrer.

Em vaig limitar a donar a les gràcies i a continuar el meu camí, però encara vaig escoltar com la filla adolescent, tan ravalera com la mare, li va retraure:

— Mamá, eres gilipollas. ¿P'a qué dices ná?

Però la mare no va voler callar:

— ¿Qué quieres, hija? Esta semana estoy muy salida.

És cert que ahir portava una camisa blanca i que el blanc em para molt bé, però quasi preferisc que només pregunten per a mi a Cambridge. 

L'hora del café

Per facilitar la reforma del garatge de casa vaig haver de traure totes les caixes que al llarg dels anys la família (en general) havia anat amuntegant. En una d'elles vaig trobar un joc de café de quan ma mare era menuda, fotos antigues, una tona de papers i, també, molts llibres.

El que més gràcia m'ha fet es titula Formación familiar y social, escrit al 1954 per Carmen Werner Bolin i “destinado a las alumnas que asisten a las Escuelas de Hogar de la Sección Femenina”, per si algú encara tenia algun dubte.

El manual conté lliçons molt útils per a les joves i barreja consells tan idiotes com que “una persona es elegante cuando se viste apropiadamente” (!), que “en el cuarto de baño el orden es caridad” (!!) o que “cuando llueve no sueltes un paraguas chorreando en cualquier parte” (!!!) amb cites de José Antonio Primo de Rivera (!!!!) i refranys espanyols.

La lliçó titulada “Sobre la higiene” mereix un extracte digne de ser emmarcat:

 

De la higiene y disimulo de la vida animal

¿Qué quiere decir la ocultación o disimulo de la vida animal? Casi no es necesaria la explicación, pues aparte de la educación que todas las alumnas ya tienen, existe un pudor natural que nos enseña a cada uno desde que tenemos uso de razón a respetar al prójimo y a ocultarle, por respeto y por higiene, cuanto desagradable existe en las manifestaciones de nuestra fisiología.

Del olor

El mal olor producido por el sudor no se quita con agua de colonia. Es una tremenda falta de educación y de caridad no lavarse suficientemente.

El millor és que gràcies a la lliçó titulada “Las meriendas, las diversiones y las pequeñas renuncias” podré fer un ús correcte del joc de café que vaig trobar i convidar les amigues a berenar (“Una merienda exige una buena presentación”) i gràcies a la lliçó “A ver cómo te portas cuando te invitan” sabré si les meues amigues són dignes de la meua amistat: “Darán las gracias si les han dado de merendar, y dirán que se han divertido mucho”.

Calcatta

— El sábado hice el ridículo más grande mi vida. Estuve en Calcatta y...

— ¿Por qué?

— ¿Por qué qué?

— ¿Por qué fuiste a Calcatta?

— Era el cumpleaños de un amigo y, mira, quería ir.

— ¿Y qué?

— ¿Cómo que y qué?

— Pues que eso no es excusa.

Silenci.

— Bueno. Estaba hasta el culo y salí a fumar un cigarro. Entonces se me acercaron dos tíos y me preguntaron —i la meua amiga posa veu d'una barreja entre tartamut i borratxo— “Qué-qué-qué tal es-es-es-esta dis-disco”.

Silenci.

— ¿Tan mal iban para hablar así?

— Eso pensaba yo, aunque no lo parecía. Total, que les dije lo que ya sabemos: que el sitio está guay pero que la música es una puta mierda.

— Exacto.

— Y ellos me contestaron: “Es-es-es igual. So-so-somos sordos”.

Silenci.

— ¿Eran sordos de verdad?

— Sí, tío, eran sordos. Me quise morir.

Silenci.

— Tía, te pasas.

Orgiàstic

Qualsevol que tinga un blog diari (encara que siga este) i que, entre destrellat i destrellat, pretenga opinar sobre l'actualitat informativa necessitaria un mes sencer per provar a entendre tot el que tingué lloc ahir a València.

 

D'una part, a la seu del Tribunal Superior de Justícia tornàvem a vore El Bigotes, el personatge més caricaturitzat de la trama Gürtel, per a declarar no per allò que molts qualificaven de "quatre tratges" (i unes sabates de pell de poltre) i que tantes alegries processals ens donà a finals de 2011 i principis de 2012, sinó per la causa que estudia el finançament irregular del Partit Popular valencià.

 

Al mateix temps, però a la Ciutat de la Justícia, el jutge Castro que investiga el cas Nóos a Palma prenia declaració a un grapat de prohoms valencians (germans Roig inclosos) i acabava el dia amb dues noves imputacions: el secretari autonòmic de Turisme i Projectes Estratègics (!) de la Generalitat i la responsable jurídica de la Ciutat de les Arts, tots dos acusats de prevaricació.

 

Quasi a la mateixa hora, la junta general d'accionistes del Banc de València (en queda algun amb ganes de parlar-ne?) aprovava denunciar la cúpula directiva de l'entitat intervinguda, entre els quals es troba José Luis Olivas, ecs!president de la Generalitat entre Zaplana i Camps.

 

I només faltaven Les Corts, amb una altra sessió de la comissió d'investigació què pretén determinar (d'aquella manera) què ha passat a la CAM, per evidenciar com han deixat el país aquells que ens malgovernen des de fa massa anys.

 

I mentre tot això passava a València, Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra passejava per Calp i posava una placa als peus del penyal d'Ifac.

 

De veritat no podia haver anat més lluny?

Agraït

Unes setmanes després de les eleccions atòmiques de l'any passat vaig passar un cap de setmana a la Meseta en companyia d'un amic. La primera nit que vam eixir jo estava cansat i malhumorat i tot i que havia begut com un cosac rus no aconseguia animar-me. El meu amic, en canvi, estava prou borratxo i no parava de parlar amb tot el món mentre jo cuidava de les jaquetes segut a un tamboret de la barra de la disco.

Quan estava a punt de fotre'm un tir, el meu amic aparegué en companyia d'un jovenet al qual volia tirar-se. El problema és que el meu amic no podia quasi ni parlar i el xic buscava conversa i se'm va adreçar:

— ¿Y tú no dices nada?

Vaig tòrcer el morro:

— ¿Qué edad tienes, chico?
— Dieciocho.
— Hostia puta...¿Y qué? ¿Vas al cole?

El xic va somriure davant la meua impertinència abans de contestar:

— No, estudio primero de Políticas.

Això canviava lleugerament les coses.

— Muy bien... pues yo estoy en Compromís —vaig dir no sé ben bé per què.

El xic va obrir els ulls em va agafar el braç i em preguntà molt seriós:

— ¿Y conoces a Mònica Oltra?

Potser els valencians tenim moltes coses que agrair a Mònica, però jo en tinc una més: aquella nit vaig follar gràcies a ella.

Etologia d'anar per casa

La iaia no veu bé que mon pare i jo malcriem i juguem més del compte amb Matt, perquè segons ella acabarem per fer que siga gai.

Òbric parèntesi. La iaia no fa ús de la paraula 'gai', com resulta fàcil imaginar. Tanque parèntesi.

En lloc d'amenaçar amb portar-la a una residència (que és el que hauria d'haver fet), vaig decidir mostrar-me pedagògic i explicar-li que l'etologia havia determinat que els gossos domèstics continuen mantenint una estructura jeràrquica i que en el cas de Matt, a falta de més gossos amb els quals relacionar-se, la jerarquia del seu grup era molt senzilla: primer anava jo, després mon pare, després ell, després ma mare i, finalment, la iaia.

Òbric un altre parèntesi. Esta jerarquia no fa, per exemple, que en el cas que mon pare i jo li donem dues ordres contradictòries Matt em faça cas a mi, sinó que li'n fa menys a mon pare. Tanque parèntesi.

L'ordre jeràrquic establert per Matt, tot i estar heretat directament dels llops, no es basa en una qüestió de força (o de dominació), sinó que respon a uns altres criteris més subjectius: com a conseqüència de segles de domesticació, un gos se sent més proper (i dependent) d'aquell que més el passeja, que més vegades li dóna de menjar, que més juga amb ell o, senzillament, d'aquell que més li deixa apujar al sofà.

— Per això, iaia, Matt no juga més amb mon pare i amb mi perquè siga gai, sinó perquè ens vol més.

La iaia, però, contrària declarada, entre moltes altres ciències, a la teoria de l'evolució, no ha pogut assumir estos nous corrents de l'etologia:

— Que el gos vos vol més? Sí, home... Aneu a cagar!

I és que crec que està gelosa del gos.

Cinquecento

Fa cinc dies

— Papà, quan el cotxe faça deu anys crec que hauria de comprar-me un híbrid.

— Un híbrid? Això és de raros.

— Però...

— A banda, no sigues capritxós, que el cotxe et pot durar deu anys més.

Fa quatre dies

— Mira, fill, m'he recorregut tots els concessionaris del polígon i t'he portat uns papers. Vés pensant quin cotxe t'agrada.

— Però no havíem quedat que el cotxe...

— Home, no pensaràs portar eixe trasto deu anys més, no?

Fa tres dies

— Papà, he rebut un missatge al mòbil d'un tio que em pregunta quants quilòmetres té el meu cotxe. Tens alguna cosa a vore amb això?

— Ah, sí: serà Miquel.

— Miquel? I per què vol saber...?

— És que no t'ho havia dit: li he venut el cotxe.

Fa dos dies

— Anem al concessionari a triar el cotxe, que ja he donat un senyal.

— Un senyal?

— Lo que va davant, va davant

— Però papà... si encara no sé quin cotxe vull!

Ahir

No sé ben bé com ha passat, però tinc un cotxe nou.

Trencar

Durant molt de temps, quan repassava el meu historial sentimental, pensava que només havia tingut dos novios. Un i dos. I fins fa poc, realment, creia que havia estat així. La realitat, però, és que n'he tingut molts més. Tants que no vull fer una llista per si me n'oblide d'algun.

L'explicació que trobe per haver pensat en algun moment que només havia tingut estos dos novios, que no eren els que més he estimat i, amb tota seguretat, no eren els millors, és perquè són els dos que em van deixar. O, per ser més exactes, els dos que més mal em van fer quan em van deixar.

Potser la decepció ens marca més dels que voldríem o, directament, la rancúnia que guardem per aquells que ens deixen no ens permet valorar les coses com realment són i, no ho sé però podria ser, això explicaria perquè Antonio Basagoiti anunciava dilluns sobtadament que el PP basc trencava palletes amb el PSE de Patxi López després d'haver mostrat públicament les misèries de la seua relació durant estes últimes setmanes i, també, després d'haver-ho demanat per Internet fins i tot l'ecs!alcalde de Donosti Odón Elorza.

Basagoiti i López han competit per no ser el deixat i ser, en canvi, qui deixe l'altre, tot i que ambdós fa mesos que havien donat per mort el matrimoni, concretament des de la nit del 20 de novembre de l'any passat.

De cine

Amb determinats clients una mica més especials, molt sovint als advocats ens toca fer de consellers sobre qüestions que no formen part estrictament del Dret i que se limiten a una esfera més personal.

Això ha estat així sempre, i tot i que és cert que abans estos consells vitals se limitaven a persones que havien perdut la perspectiva sobre un determinat tema per una causa concreta (com un divorci, per exemple), la crisi ha fet que les consultes sobre com salvar una economia domèstica constituïsquen ara la tònica general i ja m'he vist massa vegades fent preguntes retòriques de l'estil “Estàs preguntant-me com fer front a tres hipoteques amb un sou de 1.000 euros?”; o també: “Saps quants mesos necessites amb la teua pensió d'incapacitat per pagar els 350.000 euros que deus al banc?”; i, sobretot: “Es pot saber quin banc et va finançar tot això?”.

Òbric parèntesi. De les respostes que em donaven els clients a esta última pregunta puc assegurar que la dimissió de Rato i la imminent intervenció de Bankia no m'ha sorprés massa. Tanque parèntesi.

Per sort, de tant en tant, apareix algun client d'aquells amb necessitats especials que encara vol fer-te preguntes que et permeten sentir-te una miqueta més útil, tal com tingué lloc a migdia de divendres passat:

— Mira, Martí, no sé què fer i el meu ecs! em farà tornar loca. Resulta que este cap de setmana em toca a mi tindre el xiquet, i ara em ve i em diu que té entrades per anar el dissabte al cine amb son pare. Què faig? Li dic que no perquè este cap de setmana em toca a mi i quede de mala o li dic que sí i acabe més prompte?

— És una pregunta complicada... Saps quina pel·li volen vore?

La clienta se'm quedà mirant:

— I això és rellevant?

— La veritat és que no molt: total, ja sabem que al cine no fan res de bo.

Frau

Una de les primeres coses que aprén qui viatja a Itàlia és l'obligació d'emportar-se lo scontrino quan compra qualsevol cosa, des d'un cappuccino a un segell per enviar una postal. Una mesura tan senzilla com exigir que el comerciant emeta un rebut detallant totes les dades fiscals i que el consumidor se l'emporte de la botiga, sota pena de multa en cas d'incompliment, ajuda molt més del que podríem pensar a preveure el frau fiscal, el qual a Itàlia frega el 30% del PIB.

Implantar esta obligació a Espanya suposaria, per exemple, que tots aquells cafés que diàriament se serveixen als nostres bars i restaurants i que mai s'inclouen a la facturació de la caixa passarien a pagar tots els impostos. I qui diu cafés diu qualsevol altre producte.

Divendres passat vaig anar al dentista i quan vaig tirar a pagar em van dir que no acceptaven la targeta de crèdit. Em va estranyar, però amb mitja boca adormida no em sentia capaç d'articular cap mena de discurs de protesta i vaig anar al banc a traure els diners per poder pagar.

En tornar i abonar la quantitat que m'havien demanat, la recepcionista de la clínica (que era d'una franquícia!) va emetre un rebut en el qual només constava que jo havia abonat una quantitat determinada, sense especificar si hi havia IVA i sense incloure les dades fiscals de la clínica. De fet, el concepte del rebut era simplement 'servicios prestados'.

Amb el rebut a la mà vaig assenyalar tot allò que no em semblava bé i vaig protestar, però per culpa de l'anestèsia només vaig ser capaç d'emetre un seguit de grunys incomprensibles. La recepcionista, però, va guardar els bitllets a la butxaca de la bata i va somriure.

I ara com em desgrave jo esta factura en la pròxima declaració trimestral de l'IVA?