Dilluns
vaig tindre l'audiència prèvia, que és un tràmit per a
determinats procediments civils en el qual les parts intenten buscar
un acord i anuncien quins mitjans de prova utilitzaran al judici, del
cas de l'oli, aquell en el qual una empresa cordovesa reclama
a la meua client deu mil euros per la compra de quatre mil litres d'oli d'oliva.
Abans
d'entrar a sala, com mana el protocol, se'm va presentar l'advocada
contrària, una pija tan andalusa com l'oli desaparegut, i m'amollà:
— No
encontraba estos juzgados, como son tan pequeños...
—
¿Pequeños? Es un
edificio de tres plantas, nena.
—
Bueno,
a lo mejor es porque estoy acostumbrada a los de Plaza
de Castilla...
Odi.
—
Claro, claro...
Eso debe ser.
En
això aparegué la funcionària encarregada de cridar a les parts i
ho féu, desgraciadament, amb unes xancles amb velcros.
—
Home Martí. Te
toca a tu? —em
saludà.
— No,
jo vaig al de les deu.
—
Molt bé —em
contestà abans de cridar: ¡JUICIO VERBAL CUATRO TRES NUEVE!
Quan
la funcionària desaparegué tornà l'advocada andalusa:
— Qué
cutre es esto, ¿no? Has visto las chancletas...
— Sí
—vaig
interrompre la pija, i tot i que he de confessar que les xancles amb
velcro constitueixen una de les meus fòbies particulars no estava
disposat a que una pija andalusa se'n fotera dels meus
jutjats, i vaig haver d'afegir: Y la verdad es que tienen pinta de
ser muy cómodas.
Òbric
parèntesi. Tampoc sé quina altra cosa es pot dir d'unes xancles.
Tanque parèntesi.
Quan
vam entrar a sala, però, i fins i tot abans d'obrir la boca, la
jutgessa havia tirat per terra els meus esforços per mostrar una
mica d'orgull dels meus jutjats: no s'havia pentinat, tenia la
brusa feta un nyap i portava les mans brutes de retolador.
Davant
el panorama, l'advocada andalusa em va mirar i alçà les celles, i
jo em vaig haver de donar per vençut: la jutgessa portava al braç
una calcomania de Bob Esponja.