16
de maig, la que em va dir “nacionalista exacerbado” per contestar
una demanda en valencià presenta un escrit al jutjat:
“Que
se me ha dado traslado de un escrito de la parte demandada de lo que
parece (!) ser un escrito de oposición y contestación a la demanda
de esta parte”
“Que
la letrado (sic) del demandante desconoce por completo el
idioma valenciano por lo que no se ha podido enterar del contenido
del mismo”
“Que
este hecho puede generar indefensión a mi representado por lo que
solicito al juzgado que requiera a la parte demandada y, en concreto,
al letrado director de la misma a fin de que aporte una traducción
al castellano o subsidiariamente se nombre por este juzgado un
traductor jurado”
19
de maig, el “nacionalista exacerbado” contesta l'escritet:
“Que
a través d'este escrit faig les següents MANIFESTACIONS a l'escrit
presentat de contrari:
PRIMER.-
En primer lloc, i a títol il·lustratiu, caldria recordar que tant
la Constitució Espanyola i la Llei Orgànica del Poder Judicial, com
l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana així com la
Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (Llei 4/83) emparen i
regulen l’ús del valencià davant l’Administració i també
davant els òrgans judicials.
En
concret, l’article 12 de la Llei 4/83, de 23 de novembre, d’Ús i
Ensenyament del Valencià, estableix que:
- D’acord amb el que disposa la present Llei, tots els ciutadans tenen el dret de poder adreçar-se a l'Administració de Justícia en la llengua oficial que creguen convenient d'usar, sense que se'ls puga exigir cap mena de traducció i sense que se'n puga seguir retard o demora en la tramitació de llurs pretensions.
- Totes les actuacions, documents i escrits, realitzats o redactats en valencià davant els Tribunals de Justícia i les que aquests duguen a terme en la mateixa llengua, tenen plena validesa i eficàcia.
Este
article estableix clarament quins són els drets dels ciutadans per a
adreçar-se a la Justícia i afirma que no se’ls podrà ni
exigir una traducció ni patir un retard o una demora en les seues
pretensions.
SEGON.-
La mateixa Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià estableix a
l’article 3 que l’ús del valencià pels ciutadans en les
relacions públiques com privades produeix efectes jurídics, igual
que en castellà, sense que puguen derivar-se de l’exercici del
dret a expressar-se en valencià qualsevol forma de discriminació o
exigència de traducció.
Este
dret dels ciutadans també es reconeix per l’art. 142.3 de la Llei
d’Enjudiciament Civil: Las partes, sus procuradores y
abogados, así como los testigos y peritos, podrán utilizar
la lengua que sea también oficial en la Comunidad Autónoma
en cuyo territorio tengan lugar las actuaciones judiciales,
tanto en manifestaciones orales como escritas.
TERCER.-
Esta part entén, per això, que la principal pretensió formulada de
contrari no s'ajusta, doncs, a Dret i que no se'ns pot exigir que
aportem cap traducció.
QUART.-
No ens oposem, en canvi, si així ho estima convenient el jutjat, es
designe un traductor dels nostres escrits per a l'advocada del
demandant si no es troba capacitada per a llegir i entendre la
llengua del lloc on viu i exerceix professionalment la seua
activitat.
No
podem admetre, però, les al·legacions d'indefensió adduïdes de
contrari: no és l'ús d'una llengua oficial el que podria causar
indefensió (sic) a la part demandant, sinó el
“desconeixement” del valencià expressat per la seua
representació lletrada, el qual, a més a més, provoca retards en
la tramitació de l'expedient i, en conseqüència, a la resolució
de les pretensions del seu client.
21 de maig, el
jutjat resol:
“Considerando
que el escrito presentado por la parte demandada se entiende
debidamente y no causa indefensión, en virtud de lo establecido en
el art. 231 de LOPJ, no ha lugar a lo solicitado”