El "nacionalista exacerbado" sóc jo (II)

16 de maig, la que em va dir “nacionalista exacerbado” per contestar una demanda en valencià presenta un escrit al jutjat:

“Que se me ha dado traslado de un escrito de la parte demandada de lo que parece (!) ser un escrito de oposición y contestación a la demanda de esta parte”

“Que la letrado (sic) del demandante desconoce por completo el idioma valenciano por lo que no se ha podido enterar del contenido del mismo”

“Que este hecho puede generar indefensión a mi representado por lo que solicito al juzgado que requiera a la parte demandada y, en concreto, al letrado director de la misma a fin de que aporte una traducción al castellano o subsidiariamente se nombre por este juzgado un traductor jurado”

19 de maig, el “nacionalista exacerbado” contesta l'escritet:

“Que a través d'este escrit faig les següents MANIFESTACIONS a l'escrit presentat de contrari:

PRIMER.- En primer lloc, i a títol il·lustratiu, caldria recordar que tant la Constitució Espanyola i la Llei Orgànica del Poder Judicial, com l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana així com la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (Llei 4/83) emparen i regulen l’ús del valencià davant l’Administració i també davant els òrgans judicials.

En concret, l’article 12 de la Llei 4/83, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, estableix que:

1. D’acord amb el que disposa la present Llei, tots els ciutadans tenen el dret de poder adreçar-se a l'Administració de Justícia en la llengua oficial que creguen convenient d'usar, sense que se'ls puga exigir cap mena de traducció i sense que se'n puga seguir retard o demora en la tramitació de llurs pretensions.
2. Totes les actuacions, documents i escrits, realitzats o redactats en valencià davant els Tribunals de Justícia i les que aquests duguen a terme en la mateixa llengua, tenen plena validesa i eficàcia.

Este article estableix clarament quins són els drets dels ciutadans per a adreçar-se a la Justícia i afirma que no se’ls podrà ni exigir una traducció ni patir un retard o una demora en les seues pretensions.

SEGON.- La mateixa Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià estableix a l’article 3 que l’ús del valencià pels ciutadans en les relacions públiques com privades produeix efectes jurídics, igual que en castellà, sense que puguen derivar-se de l’exercici del dret a expressar-se en valencià qualsevol forma de discriminació o exigència de traducció.

Este dret dels ciutadans també es reconeix per l’art. 142.3 de la Llei d’Enjudiciament Civil: Las partes, sus procuradores y abogados, así como los testigos y peritos, podrán utilizar la lengua que sea también oficial en la Comunidad Autónoma en cuyo territorio tengan lugar las actuaciones judiciales, tanto en manifestaciones orales como escritas.

TERCER.- Esta part entén, per això, que la principal pretensió formulada de contrari no s'ajusta, doncs, a Dret i que no se'ns pot exigir que aportem cap traducció.

QUART.- No ens oposem, en canvi, si així ho estima convenient el jutjat, es designe un traductor dels nostres escrits per a l'advocada del demandant si no es troba capacitada per a llegir i entendre la llengua del lloc on viu i exerceix professionalment la seua activitat.

No podem admetre, però, les al·legacions d'indefensió adduïdes de contrari: no és l'ús d'una llengua oficial el que podria causar indefensió (sic) a la part demandant, sinó el “desconeixement” del valencià expressat per la seua representació lletrada, el qual, a més a més, provoca retards en la tramitació de l'expedient i, en conseqüència, a la resolució de les pretensions del seu client.

21 de maig, el jutjat resol:

“Considerando que el escrito presentado por la parte demandada se entiende debidamente y no causa indefensión, en virtud de lo establecido en el art. 231 de LOPJ, no ha lugar a lo solicitado”

Ressaca europea

Tales You Lose

Una persona com jo, amb incontinència a l'hora de parlar de qualsevol cosa sense tindre ni puta idea, estaria temptat de fer alguna mena d'anàlisi dels resultats de les europees i de provar a traure conclusions, però no ho faré. En primer lloc, perquè qui en sap ja ho ha fet i, en segon lloc, perquè preferisc criticar aquells que sense saber-ne també ho fan.

Tot el món hauria d'estar d'acord en una primera lectura elemental: el PP i el PSOE s'han hostiat, IU i UPyDance obtenen uns excel·lents resultats, Podemos entra amb moltíssima força, a Catalunya i al País Basc i Navarra ho peten Esquerra i Bildu i, pel que fa al País Valencià (i pel que a mi em toca per les hores de son perdudes) Compromís aconsegueix un eurodiputat, la qual cosa suposa un èxit sense precedents a casa nostra.

Hi ha, però, qui considera que alguna d'eixes afirmacions és qüestionable, com ara que a Compromís no tenim motius per a celebrar res perquè les expectatives eren més altes. I això obliga a preguntar-se: quines expectatives?

Hauríem de començar, en primer lloc, pel punt de referència del qual partíem i que no era, curiosament, les anteriors eleccions europees, sinó les generals de 2011, per dos motius: un, aleshores Compromís encara no existia; i dos, el resultat del Bloc, per triar el del partit majoritari de la coalició, en aquelles eleccions de 2009 fou un ridícul 0,98% (!) dels vots.

Així, per tant, gràcies a una consuetud tàcita dels opinadors, les expectatives electorals de Compromís venien marcades pels resultats de les generals de 2011 i que van situar Joan Baldoví al Congrés dels Diputats per la circumscripció de València. Doncs bé, prova superada: tot i tractar-se d'unes eleccions tan diferents, el resultat de Compromís al País Valencià ha millorat aquells anteriors amb un 7,94% al conjunt del País (davant un 4,8% en les generals de 2011), un 10,07% a la província de València (6,03% en 2011) i un 8,95% a la ciutat de València (5,91% en 2011).

Per tant, eixa lectura que hui podem llegir a tants mitjans i a tantes cròniques que diuen que “Compromís se estanca” no podien estar més equivocades. A no ser, és clar, que algú comptara amb la possibilitat que Compromís, que vull recordar que naix en 2011, es convertiria en la força hegemònica al País Valencià en unes eleccions europees.

I a partir d'esta mena d'anàlisis és on es cau en el despropòsit amb extrapolacions marcianes de les dades europees a àmbits autonòmics o locals, la qual cosa i com a entreteniment per als avorrits pot estar bé, però del qual no es pot obtindre cap conseqüència: unes eleccions locals o autonòmiques venen determinades per uns altres factors que no han tingut quasi pes en estes eleccions. O és que algú creu que, per exemple, la figura de Joan Ribó i la de Rita Barberà no tindran cap efecte en els resultats dels comicis locals a València?

Si la gent continua fent extrapolacions estranyes, no descarte que algú acabe dient que amb els resultats de Loriguilla aplicats a les votacions d'Eurovisió, Conchita no haguera guanyat el certamen.

Resum de campanya (i IV): la primavera

La veritat és que Compromís no encarava massa bé les eleccions europees: es va perdre molt de temps per a aprovar un reglament de primàries que satisfera les aspiracions (més o menys lògiques) de les diferents formacions que formen part de la coalició i es corria es risc que això passara factura.

Òbric parèntesi. Afortunadament, tret d'aquells que van treballar perquè tot eixira endavant, d'allò ningú se'n recorda. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Ni tan sols aquells que es van dedicar a donar pel sac. Retanque parèntesi.

Amb el reglament aprovat es va encetar un procés de primàries obertes amb el resultat que tots coneixem: Jordi Sebastià, alcalde de Burjassot i figura emergent dins de Compromís, les va guanyar. Faltava, però, el millor de tot: saber si Compromís s'integraria en alguna llista o si buscaria candidats estrella, perquè la candidatura en solitari quedava descartada per motius obvis.

I jo, que sóc molt pesat, sempre que em trobava amb Enric Morera preguntava:

—Què farem, Enric?

I Morera sempre em contestava:

—No patisques, Compromís liderarà.

Però jo no les tenia totes: si Compromís pactava amb altres partits més grans era impossible liderar una candidatura, i si, tal com alguns mitjans publicaven, Compromís fitxava alguna estrella, el lideratge de la coalició quedaria eclipsat per unes figures que, amb el temps, s'han revelat més clíniques que una altra cosa.

Fins que, al remat, es va anunciar que Compromís formava part d'una coalició de partits i col·lectius socials a tota Espanya: havien arreplegat ací i a allà formacions polítiques l'existència de les quals molts ignoràvem i moviments socials nascuts de la ressaca del 15M.

Sota el paraigües de la Primavera Europea, Compromís liderava una mena de totum revolutum de partits i col·lectius socials amb tres idees bàsiques: justícia social, democràcia i medi ambient.

Sí, Morera havia tingut raó des del principi, de la mateixa forma que quan Fabra va decidir tancar Canal 9 li va dir en les Corts (tantes voltes que vaig perdre el compte) que “Açò no t'ha d'eixir gratis” i també tenia raó: a tres dies de les eleccions europees una denúncia de Compromís contra els responsables d'haver afonat i prostituït RTVV rebentava la campanya del PPCV i s'emportava per davant Lola Johnson, rescatada pel de Castelló com a secretària autonòmica de Comunicació de la Generalitat.

A alguns la primavera els ha agafat en plena crisi d'astènia. 

 

Resum de campanya (III)

González Pons i els 7.000 llocs de treball diaris

Una personal normal, després de dir en una campanya electoral que aspira a crear tres milions i mig de llocs de treball i que la realitat li amolle una hòstia en la cara, s'haguera tallat una miqueta a l'hora de fer noves afirmacions per l'estil.

González Pons, en canvi, no només no aprén a no fer futuribles destrellatats, sinó que és capaç de falsejar la realitat del moment i amollar xifres en un debat que tenen menys esperança de vida que una mosca.

Que Pons vaja de número 2 en la candidatura europea del PP té dos conseqüències immediates: d'una part, pot fer que Cañete resulte, efectivament, superior intel·lectualment i, d'una altra, que entren ganes de votar-lo i enviar-lo a Brussel·les.

Quan González Pons entra en campanya, la intel·ligència escapa per la finestra.

 

IU i UPyDance amb problemes de capçalera

Les enquestes dibuixen un gran escenari per a la tercera i quarta força espanyoles, sobretot per a IU, ja que sembla que UPyDance a última hora s'ha estancat i el seu vot progressista i centrat es dividirà entre les candidatures de Ciutadans i Vox.

Estes dos formacions ho tenen tot de cara per a petar-ho en estes eleccions i en les que ve, però, coses de la vida, els seus caps de llista continuen sent el pitjor problema: UPyDance confia les seues expectatives a un repel·lent amb corbatí capaç d'amollar en un debat que Rajoy no va al teatre; i IU, per la seua banda, continua mantenint Willy (sic) Meyer com a cap de llista, de la mateixa forma que a Espanya ho fa amb Cayo Lara.

Resulta curiós que Sosa Wagner i Willy (sic) Meyer són la principal rèmora d'unes forces que haurien de celebrar el diumenge uns excel·lent resultats.

 

La morralla

Una de les (poques) coses que recordarem d'estes eleccions serà la quantitat de partits estranys que s'han presentat aprofitant el ressò que determinats personatges tenen en les xarxes socials i en les tertúlies de televisió, com l'inefable Pablo Iglesias i la seua candidatura bolivariana Podemos o la RED d'Elpidio Silva, i la divisió de la dreta per la dreta amb la irrupció de Vox i el salt europeu de Ciutadans.

Amb estos ingredients, el meu pronòstic és que les eleccions europees no ens decebran: diumenge tindrem una sessió de circ assegurat.

Resum de la campanya (II)

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, del PP de la província, de l'Instituto Leonés de Cultura, del consorci de l'aeroport de Lleó... i així fins a l'infinit, va interrompre la campanya electoral: tot i tractar-se d'un crim personal, motivat per qüestiones alienes a la política (però no del tot), la campanya va entrar en punt mort durant 24 hores i va retardar el debat televisiu previst entre Cañete i Valenciano.

Fins el debat, però, alguns van decidir continuar la campanya a la seua manera, relacionant sense cap tipus de rubor l'assassinat de la polifacètica política lleonesa amb la contestació social, les protestes ciutadanes o les revistes satítiques. L'últim a sumar-se a este despropòsit ha estat el president de les Corts, Juan Cotino, en ABC este mateix dissabte, en assegurar que “Se está generando un creciente rencor hacia las personas que ejercen la función pública” el qual “transformado en odio extremo puede terminar por abocar a la locura de apretar un gatillo contra alguien, como hemos visto esta semana pasada con el asesinato de la presidenta de la Diputación de León”.

Òbric parèntesi. No sé si Cotino encara ignora que les presumptes assassines de la presidenta provincial lleonesa també són del PP, però només li ha faltat preguntar si Mònica Oltra tenia un coartada contrastable per al dia dels fets. Tanque parèntesi.

I, finalment, arribà el debat Cañete-Valenciano amb les pitjors expectatives possibles: el perfil dels dos candidats i el format pactat feien preveure que la cosa passaria sense pena ni glòria. I, la veritat és que, una vegada patit, semblava que només recordaríem la boca pastosa del candidat popular i la seua incapacitat per imposar-se al discurs de Valenciano.

 

I ací és on ve la part fotuda d'admetre: Cañete va estar tan malament (però tan malament!), que Valenciano va eixir reforçada del debat i va donar la sensació que el guanyava, quan la realitat és que el perdia l'altre.

A partir del debat, Cañete va entrar en un fangar del qual encara no se n'ha sortit i no se'n sortirà en la vida, en afirmar al dia següent per justificar la lamentable actuació en televisió: “El debate entre un hombre y una mujer es muy complicado, porque si haces un abuso de superioridad intelectual, parece que eres un machista y estás acorralando a una mujer indefensa”.

Si Cañete haguera enviat Valenciano a casa a planxar la roba i a escurar els plats no haguera resultat tan violent i potser no haguera hagut de cancel·lar totes les entrevistes amb els mitjans una setmana abans de les eleccions.

Definitivament, el PP es va avançar a l'hora d'anunciar el seu candidat.

 

Resum de campanya (I)

Hi hagué un moment, a principis de la primavera, en el qual mitja Espanya es preguntava si el PP havia renunciat a presentar un candidat a les eleccions europees.

Òbric parèntesi. L'altra mitja que no s'ho preguntava és perquè, encara hui, no sap que diumenge toca votar. Tanque parèntesi.

Efectivament, mentre uns partits feien primàries (i uns altres el només el primo), el PP semblava molt còmode mantenint la incògnita i deixant que Elena Valenciano continuara enfonsant les expectatives socialistes amb entrevistes destrellatades i una imagineria electoral psicotròpica.

Al remat, el 9 d'abril Cospedal confirmava que seria Arias Cañete el candidat popular, més de dos mesos després que el PSOE anunciara la seua candidata. I dic confirmava, perquè l'ecs!ministre tenia totes les paperetes per encapçalar la llista.

La decisió del PP, en aquell moment, tenia sentit: en una situació de descrèdit de la política, presentar com a candidat el menys polític dels polítics semblava un encert i així ho van arreplegar les enquestes, perquè immediatament el PP va recuperar el terreny i el temps perdut i alguns van gosar, fins i tot, a parlar d'un suposat i balsàmic efecte Cañete.

De seguida, però, arribà el tedi: la campanya avançava a dures penes, sense gaire entusiasme i al ritme desitjat pel PP, fins que, el dia que tocava assistir al debat Cañete-Valenciano, moria assassinada la presidenta de la Diputació de Lleó i, paradoxalment, tot s'animava.

El “nacionalista exacerbado” sóc jo

Sona el telèfon:

—Diga'm.

—Buenas tardes, pregunto por MR, abogado.

—Sí, soy yo.

—Mira, soy LL, compañera, llevamos un caso del turno de oficio en Picassent. Tu cliente es AL.

—Encantado, dime.

És molt normal que els advocats contraris ens posem en contacte l'un amb l'altre per provar a reconduir els temes civils, sobretot els de família, com és el cas que ens ocupa.

—Mira, es que veo que has contestado a la demanda en valenciano y yo no lo hablo ni lo leo. Entonces, me gustaría que presentaras una traducción en español en el juzgado para que no me genere indefensión (sic).

Em quede flipat, però conteste:

—Como sabrás, la Ley Orgánica del Poder Judicial y la Ley de Enjuicimiento Civil, entre otras muchas disposiciones, me permiten hacerlo. Si quieres una traducción, se lo pides al juzgado y que ellos decidan.

—Ya, Martí, pero es que veo que hablas perfectamente castellano. Debo suponer entonces que esto lo haces porque eres un nacionalista exacerbado.

Note com se m'encén la cara i les orelles se'm posen roges, però em mossegue la llengua:

—Voy a colgar. Adiós.

Indignadissím per la situació creada, busque el nom de la companya en la guia col·legial i comprove que està col·legiada a València des de 1977, abans que jo nasquera!, i que té el despatx al carrer Ciril Amorós, per la qual entenc que quan em va dir que “no leo ni entiendo el valenciano” és perquè no li ix de la figa o és retardada mental.

La pregunta ara és: li presente una queixa en el Col·legi d'Advocats o encara acabaran expedientant-me a mi?

* * *

Altres posts sobre el tema del “nacionalismo exacerbado” ací.

"Crec que estic morint-me"

—Saps quina m'ha fet t'auela este matí?

Òbric parèntesi. Si un dinar amb mon pare i la iaia comença amb esta pregunta, el destrellat només pot anar in crescendo. Tanque parèntesi.

—Què ha fet, iaia?

—No faces cas a ton pare, ma filla, que és un pleitot.

—Calle, mare. Resulta que, este matí, abans d'anar-me'n a la feina, he entrat a la seua habitació per vore com estava i dir-li quin dia era.

—Què quin dia és hui?

—Hui és dilluns.

—Sí, però què té d'especial?

—No té res d'especial, però cada dia, abans de marxar, entre a vore-la i li dic “Bon dia, mare. Hui és dilluns” o “Hui és dimarts” o...

—O “Hui és dimecres”. Això ho entenc, però per què ho fas?

—Perquè últimament la iaia està una miqueta dispersa.

—I això ajuda?

No em fa ni puto cas, però la qüestió és que quan he entrat a dir-li “Bon dia, mare, hui és dilluns”, m'ha fet amb la mà un gest perquè m'apropera, i quan estava a la vora del llit m'ha dit amb un filet de veu: “Crec que estic morint-me”.

Em vaig quedar mirant la iaia, que no donava treva a l'arròs, i comencí a riure'm:

—I tu què has fet?

—Jo? He encés la llum, he comprovat que, efectivament, estava viva i he marxat a la faena.

—Però estava morint-se?

—No crec. He suposat que estava somiant i tampoc li he donat massa importància.

En eixe moment la iaia decidí intervindre:

—El dia que me morga de veres... Eixe dia sí que plorareu!

—Sí, iaia, quan se morga de veres plorarem molt, però fins que arribe eixe dia faça el favor i no genere falses expectatives.

A casa hem decidit perdre el respecte a tot.

Un euro menys

Ahir van picar la porta del despatx a mitja vesprada i en obrir em vaig trobar amb la propietària dels recreatius on anava d'adolescent:

—Ai, Martinet, que major i que guapo estàs.

Vaig alçar una cella.

—Volia preguntar-te una cosa... tens faena per a mi? De secretària, per exemple.

Vaig contestar que no, que estava bé com estava i que ho sentia molt, però que no necessitava una secretària.

—I de dona de la neteja? Qui ve a netejar-te el despatx?

Vaig contestar que ja tenia una persona que ho feia, però em negava a donar massa detalls.

—I estàs content amb ella? Espera, no contestes. Dis-me a quant et cobra l'hora i jo t'ho faré per un euro menys.

La recuperació econòmica continua esclatant-nos en la puta cara.

La botifarra de Cotino

Si els valencians de bé haguérem de triar un personatge que encarnara la tragèdia política que patim al País Valencià estic segur que la gran majoria ens decantaríem per Juan Cotino.

Així com Fabra representa la irrellevància i la intranscendència, Bellver la mediocritat intel·lectual, Alfonso Rus l'analfabetisme funcional, Blasco la misèria política i alguna cosa més, Rita la prepotència destrellatada i Camps fa anys que juga en un escenari clínic, Juan Cotino pren una miqueta de tot això.

Òbric parèntesi. Realment el panorama polític que ens deixa el PP fa feredat. Tanque parèntesi.

La seua última etapa política ha estat marcada pel càrrec que ocupa, la presidència de les Corts Valencianes, i el descrèdit a la segona institució del País ha estat la constant del seu exercici: des d'aquell crucifix que va imposar per a encetar la legislatura a les expulsions arbitràries i l'ús prostituït del Reglament per provar a callar l'oposició en general i a Mònica Oltra en particular, a la qual no sembla tindre especial estima.

Però, el més gros es troba entre un moment i l'altre i és la ressaca dels càrrecs que ha ocupat al llarg d'una dilatada trajectòria política de la qual hui sabem que quasi tot són ombres. Així, Cotino ha declarat com a testimoni, de moment, en tres casos de corrupció: en gener al cas Bárcenas en el qual es troba imputat el seu nebot; en febrer a la peça del cas Gürtel que investiga la visita del papa a València i de la qual se'l considera el “factòtum” i en març al cas Emarsa, que investiga el saqueig incontrolat de fons públics vinculats a la depuradora de Pinedo.

Si resulta inadmissible que el president de les Corts passe més temps als jutjats contant allò que sap sobre corrupció que a la cambra valenciana, el solatge dels càrrecs que ha exercit anteriorment tampoc és menyspreable: des del paper vergonyant que va jugar quan es va produir l'accident del metro de València i que tan bé aprofità El Follonero per donar-lo a conéixer a tot Espanya, com el seu pas pel ministeri de l'Interior i on sembla que es va dedicar a fer créixer un integrisme religiós que hui encara fa por i del qual encara hem de suportar bogeries talibanes contra les dones o sobre la lluita contra el terrorisme.

Per no parlar dels rumors continus sobre una doble vida que a ningú haurien d'importar si no fóra perquè ell mateix portà als jutjats el cas d'un xantatge milionari a canvi de no difondre un vídeo del president de les Corts fent no sé sap què (i que jo sincerament preferisc no saber perquè encara em queda una miqueta d'innocència) i que va estar a punt de costar-li una imputació per denúncia falsa, ja que va ser el seu xòfer qui formalitzà la denúncia i no ell.

Podríem dir que cada dia que Juan Cotino passa amb un càrrec públic és un dia que els valencians hem d'abaixar la cara, però, per sort, ja sabem a què es dedicarà quan els mateixos valencians que l'hem patit el fem fora: a plantar caquis i a cuinar botifarres.

Amb els caquis no ho sé, però amb les botifarres sembla gaudir com un xiquet.