Pròxima parada: Xina (mandarina)

Que m'agrada viatjar no és cap secret. De fet, fer un viatge per plaer és una de les formes més burgeses que l'actual societat occidental ha fomentat massivament i que les companyies aèries de baix cost han popularitzat de forma abusiva.

Hi ha poques coses que em produïsquen més satisfacció que preparar una maleta i marxar a una altra ciutat per desconnectar de la rutina diària. Durant uns pocs dies, això sí. Cinc dies com a molt.

De fet, quan porte massa dies de viatge, de forma indefectible comence a sentir morriña i tinc ganes de tornar a casa i de submergir-me novament en la bombolla aburgesada que és la meua vida i que tantes satisfaccions em reporta.

Ara, però, he de fer front a un viatge tan llunyà com imminent i que em portarà durant quinze dies a la Xina (mandarina) i que suposarà no només la meua primera eixida d'Europa (i per tant del món civilitzat), sinó l'estada més llarga que passaré fora de casa: ni més ni menys que quinze dies a l'altra banda del món.

A banda de l'emoció d'encetar el viatge, però, el meu ànim ha de suportar també la incertesa de què passarà al meu món durant la meua absència i de no saber si tot continuarà al seu lloc corresponent quan torne a casa.

I a la inquietud que em provoca deixar la feina i ma casa durant tants dies, he de sumar el nerviosisme que em causa haver d'abandonar Matt a una residència canina durant dos setmanes, perquè està tan malcriat i tan consentit que no sé com es portarà, si em trobarà a faltar i si se'n recordarà de mi quan torne a per ell.

No puc negar que també em provoca una malenconia gairebé infantil saber que estaré tants dies sense vore el meu xic, perquè si amb prou feines quinze dies poden semblar suportables, resulta que tornaré justament el mateix dia que ell iniciarà un viatge pel seu compte i que el portarà durant una altra setmana sencera a l'altra banda de l'Atlàntic.

Tres setmanes separats, doncs, que sumen vint-i-un dies. I anit al llit, mentre ho comentàvem, no vam poder evitar fer broma:

- Es como el programa de 21 días: ¡21 días sin ver a mi novio!

I vam riure.

I tot seguit, mentre amb les puntes dels dits jugava amb el seu cabell el vaig mirar als ulls i vaig preguntar:

- ¿Me vas a echar de menos?

I ell girà la cara, la submergí en el coixí com un xiquet i amb un filet de veu infantil amollà:

- Claro que no.

Vam riure novament, ens vam abraçar i no em vaig poder contenir:

- Pues yo mucho, joder.

Imatge de Víctor

Feliç com Francisco Camps Ortiz

Fa massa temps que els valencians hem deixat de ser persones per esdevenir un poble de personatges, de caricatures grotesques. Els principals responsables, però, no són aquells individus que, per qualsevol raó, han aconseguit una transcendència popular absolutament immerescuda, sinó els nostres polítics populars.

Així, els vertaders responsables del descrèdit valencià cal buscar-los a les butaques folrades de pell que omplin les nostres institucions: Camps i Rita Barbaritat, principalment, però també Fabra o l'Histriònic Pons, fan que cada dia este país perda en projecció i rellevància i s'enfonse més en la misèria intel·lectual.

La reacció de Francisco Enrique Camps Ortiz (!) en conéixer la sentència del Suprem que torna a imputar-lo per suborn resulta increïble: “Hoy estoy más feliz” ha dit l'ecsMolt Honorable. Més feliç que quan no estava imputat? Més feliç que quan contractava amb empreses corruptes? Més feliç que el seu fill el dia de Reis en comprovar que un mafiós li havia regalat un robot amb forma de gos? Més feliç que “la hija puta de Perla” amb un rellotge d'un parell de milers d'euros? Més feliç que Fabra després de guanyar la loteria per cinquena vegada? Més feliç que Costa amb tres camises noves?

Tot apunta que Camps està acabat, que Madrid li ha retirat el suport, que cap dirigent popular amb dos dits de front es vol fer una foto amb ell i que caldrà anar buscant un recanvi, perquè la peça original està tarada. I de quina forma!

Dissortadament, el presumible reemplaç de Camps sembla que no canviarà massa coses, perquè Rita Barbaritat, a la qual se li han indigestat els enderrocs del Cabanyal, presenta unes altres tares que també la fan incompatible amb la mínima dignitat exigible a qui hauria de governar-nos: si la seua política municipal a València no fóra una mostra prou evident, fa uns mesos que ens delecta amb un bloc personal que incideix en una única idea: és una llunàtica.

El bloc A la luna de Valencia (sic) forma part d'eixa idea de l'Histriònic Pons d'apropar els polítics populars a la ciutadania a través de la Xarxa (no sap que molts preferiríem tindre'ls com més lluny millor?) i la veritat és que Rita s'ha cobert de glòria: de la desena d'entrades que en tres mesos se suposa que ha escrit l'alcaldessa de València costa triar la més psicotròpica: si la que porta per títol Las Fallas, luz, flores, arte, melodía de pólvora: Mediterráneo (!!!), la que assegura que conté la recepta de la Paella Valenciana autèntica, lo demás son arroces (!!!), l'estupefaent Valencians, tots a una veu: Vixca la Mare de Déu! (!!!) o l'última joia: una foto de Rita sota un cartell d'autovia que indica com arribar al poble saragossà de Botorrita (!!!) i que ha merescut alguns comentaris irònics que han estat capaços de superar l'estúpida censura de la blogosfera popular, com ara “Yo tambien estoy por botar a Rita...” o “Botemos a Rita todos!”.

Si no fóra perquè m'entren ganes de prendre-li foc a la seu del PP, em trauria el carnet popular.

La iaia i la panera

Fa unes setmanes vaig preguntar la iaia si encara gastava la seua panera. Donat que la família de mon pare era de llauradors, una panera de llauna dels anys quaranta és per a mi un objecte valuós, ja que ni els mobles Art decó ni la joieria fina formaran part de la massa hereditària que ens deixarà l'aixovar de la iaia quan decidisca deixar el món, si és que ho fa algun dia, perquè als huitanta-huit anys (huit-huit, que diu ella) està millor que jo.

La iaia va ignorar la meua pregunta respecte de la panera de llauna de forma displicent:

- Això no val ni tres quinzets!

Òbric parèntesi numismàtic. La iaia no només no s'ha adaptat a comptar en euros, sinó que ha deixat de fer-ho en pessetes i duros i ha tornat encara més enrere: ara els xavos, els quinzets i les aguiletes (ailetes en llengua cabasseta) són per a ella la moneda corrent. Tanque parèntesi numismàtic.

Vaig deixar passar el tema i em vaig dir a mi mateix que ja tindré temps per fer-me amb la panereta en qüestió, però la iaia sembla que no passà pàgina tan ràpidament i la setmana passada, en arribar a dinar, m'esperava amb una sorpresa:

- Mira, què t'ha comprat la iaia! - i m'allargà una bossa de plàstic amb una panera de pi d'una qualitat tan ínfima com els taüts que es poden fer servir per soterrar, per exemple, els terroristes internacionals.

Vaig despenjar lleugerament la mandíbula mentre la iaia m'explicava que havia anat a un basar xinés a comprar-la i davant el meu silenci (i estupefacció) la iaia preguntà:

- No t'agrada?

- Clar que sí, iaia. Moltes gràcies! -vaig contestar instintivament, perquè l'últim que voldria en esta vida és treure-li la il·lusió a una vella de huitanta-huit anys (o huit-huit, tant fa una cosa com l'altra).

Òbric parèntesi. Per este mateix motiu, quan la iaia em pregunta si tinc novia sempre li dic que sí. Tanque parèntesi.

- De veres, si no t'agrada, la iaia la canvia per una altra cosa.

- Que sí, que sí, que m'encanta, però no havia d'haver-se gastat els diners...

- Tranquil, fillet, que només m'ha costat cinquanta euros.

Vaig comprovar, però, que la panera encara tenia el tiquet del preu apegat a una banda i vaig repreguntar:

- Cinquanta euros? No voldrà dir cent duros? -i on diu cent duros s'ha de llegir cinc euros.

- Tens raó fill, valia cent duros, però he pagat amb un bitllet de cinquanta.

I és que li costa una miqueta, però al remat la iaia s'aclareix amb la seua concordança particular entre quinzets, pessetes i euros.

Nǐ Hǎo!

Tot començà amb una pregunta de mon pare a hora de dinar, entre cullerada i cullerada:

- Tu te'n véns a la Xina?

- A la Xina? -vaig repreguntar amb la boca plena d'arròs i vaig afegir incrèdul: Mandarina!

Òbric parèntesi. En un primer moment vaig creure que el viatge a la Xina era només una idea feliç de mon pare, com la de comprar una barqueta per passejar per l'Albufera o la de construir un panteó al cementeri per iniciar una nissaga familiar (de cadàvers), idees que després han estat convenientment avortades per ma mare. Tanque parèntesi.

Tot seguit, mon pare m'explicà que havia pensat organitzar un viatge a la Xina amb un grup d'amics seus i que el meu germà i jo podríem anar.

- Jo passe -vaig contestar.

- I això?

Vaig estar temptat de dir que la Xina és una dictadura, que és l'estat que més aplica la pena de mort, que el retall de llibertats és salvatge i brutal, que està molt lluny, que em fan por els asiàtics, que el viatge en avió pot ser una tortura, que no puc deixar la feina durant tants dies, que no vull deixar Matt amb estranys, que la Xina tampoc és per tant i que allà es menja gos i gat però en lloc d'això vaig afirmar:

- No ho sé... per cap motiu en concret.

- Tu pensa-t'ho.

I després de pegar-li moltes voltes vaig decidir que sí, que aniré a la Xina. I si cap núvol de cendra islandesa ho impedeix eixirem diumenge amb destinació Pequín i amb quinze dies de viatge per davant.

... dimecres, dijous i divendres

Quan entre al llit el diumenge tinc la sensació que encara hi és. Potser és perquè ha marxat fa tan poc de temps que la seua banda del llit encara no s'ha gelat. O perquè l'habitació encara reté la seua olor. Siga com siga, el diumenge m'adorm com si encara el tinguera a prop i poguera abraçar-lo.

Esta sensació, es fa més lleugera el dilluns, però el ritme frenètic amb el qual tinc per costum encetar la setmana, fa que siga més fàcil de portar: tot allò que he desatés al llarg del cap de setmana s'amuntega al cap i reclama atenció i solució.

El dimarts, però, este sentiment s'accentua, potser perquè els llençols ja s'han gelat, i prove a mantindre el cap ocupat recreant-me en els records del cap de setmana. I sí que funciona.

Dimecres, però, només obrir els ulls de bon de matí ja el trobe a faltar i l'enyor s'obri camí al pit amb el passar del dia, fins que a poqueta nit sóc conscient que només falten unes poques hores perquè arribe el dijous i, efectivament, quan arriba el meu ànim repunta i torne a sentir un formigueig a l'estómac davant la imminència de la seua arribada.

El divendres, finalment, transcorre com una cursa contrarellotge per tindre-ho tot preparat, i en acabar de dinar em deixe caure al sofà, faig una ullada al meu voltant mentre remene el sucre del café i aventure el llarg cap de setmana que tenim per davant.

I no hi torne a pensar fins que arriba el diumenge.

A quines mans estem?

Ahir vam assistir a un dia de frenesia informativa: tots esperàvem la decisió del Suprem en relació a l'arxiu a València de la causa contra Camps&Cia, però no podíem imaginar tot el que un plàcid i assolellat dimecres típicament primaveral ens tenia preparat.

De bon de matí, al Congrés dels Diputats Zapatero, abans conegut com ZP, anunciava una bateria de mesures tan salvatges i tan restrictives de drets socials que per un moment vaig tindre la sensació que la dreta havia guanyat novament les eleccions i decidia acarnissar-se amb funcionaris, pensionistes i dependents.

Ni paraula de reinstaurar l'Impost de Patrimoni. Ni pruna de castigar les rendes més altes i els beneficis de les empreses. Res de res per atacar el frau fiscal i l'economia submergida. Silenci sobre incentivar l'estalvi raonable de les administracions. Zero, en definitiva, de socialisme i, en canvi, una desena de duríssimes receptes neoliberals elevades a l'enèsima potència.

No em val que em diguen que són 'mesures valentes', ni que 'tocava fer-ho per exigència d'Europa', ni que 'era l'única via per eixir de la crisi', ni tan sols que 'ens ho ha demanat Obama', perquè estos retalls pressupostaris posen en evidència, en definitiva, la ineficàcia, la falta de previsió i la inactivitat del Govern central i d'un pàmfil ZP que ha gosat a anar més enllà del que la dreta més dretana li demanava.

Amb estes mesures Zapatero ha demostrat no només la seua inutilitat, sinó també la capacitat del socialisme espanyol per decebre el seu electorat i l'esquerra en general i, conseqüentment, per obrir les portes a un nou govern de la dreta.

Així, mentre el Govern ecs!socialista es plegava a les exigències del Mercat (amb majúscula), el Suprem decidia reobrir la causa contra Camps per suborn, el precipitava als inferns i deixava en evidència que el Tribunal Superior de Justícia valencià s'equivocà (quin eufemisme!) quan decidí arxivar la causa contra l'ecs!Molt Honorable.

En un país normal Camps haguera dimitit (o s'haguera suïcidat dignament penjant-se amb una corbata de marca), però al País Valencià el que es fa és convocar el partit i la premsa i en una demostració d'histrionisme patològic assegurar que 'no me preocupa nada, como Juan sin miedo, porque nada temo' (!), que 'nadie se cree que el presidente de una comunidad autónoma se venda por tres trajes' (!!) i que 'el proceso es de risa, no se sostiene, no se lo cree nadie' (!!!).

El dia d'ahir deixà ben clar, en definitiva, que el PP i el PSOE ens enganyen, ens insulten i ens menyspreen i que tots dos, de la mà, augmenten el descrèdit de la política, fomenten l'abstenció i donen arguments a aquells que diuen que tots els polítics són iguals perquè, efectivament, cada dia s'assemblen més i resulta més difícil trobar cap diferència substancial entre uns i els altres.

Alhora, però, estic segur que hi ha una alternativa.

Culpable o innocent // Innocent i culpable

Ahir tenia un judici i partia amb un considerable inconvenient per articular la defensa: feia dos anys que havia perdut la pista al meu client, de nacionalitat algeriana. No sabia, doncs, si l'acusat havia rebut la citació, si havia fugit, si havia tornat al seu país o si havia estat deportat i, ni tan sols, si encara estava viu.

A dintre meu pregava als déus i a les autoritats migratòries perquè es donara qualsevol de les situacions esmentades i el judici se suspenguera, però en arribar al jutjat vaig presenciar com una toxicòmana increpava un xic al crit de '¡si tú no lo viste! ¡si tú no estabas! i com sé que tinc una atracció fatal per als casos esperpèntics vaig deduir que tots dos estaven relacionats amb el meu client.

Efectivament, al minut vaig confirmar que la toxicòmana era la parella del meu client i que el xic increpat era un testimoni del robatori del qual s'acusava l'algerià.

- No puedes acosar a un testigo. Por lo menos en público -vaig advertir la toxicòmana.

- Si es que mi chico es inocente, sabeusté. Nosotros nos metemos metadona.

Silenci.

- No entiendo por qué crees que el hecho de que os metáis metadona me puede ayudar a demostrar la inocencia de tu novio.

L'agent judicial m'explicà que el meu client estava als calabossos del subterrani i vaig baixar per entrevistar-me amb ell:

- El fiscal te pide once meses, pero puedo conseguir una rebaja si reconoces los hechos.

- Soy inocente. No he robado nada. Yo me meto...

- Sí, ya lo sé: te metes metadona, pero eso no ayuda.

- Soy inocente -repetí des de l'altra banda del vidre de seguretat.

- Perfecto. Pues vamos a juicio. Sólo espero que seas más convincente cuando declares ante el juez de lo que has sido ahora.

Mentre esperava al jutjat, vaig decidir obviar les directrius del client i negociar pel meu compte una conformitat perquè, de veritat, no tenia ganes de celebrar un judici que tenia perdut de bestreta, i al remat vaig fer-me amb una proposta molt millor: només sis mesos de presó.

Quan baixava novament als calabossos per informar el client de l'oferta de la fiscalia, vaig barallar durant uns instants la possibilitat que, efectivament, el meu client fóra innocent i que per culpa de les meues ganes d'acabar ràpidament amb el cas el pobre s'emportara una condemna injusta.

Per sort, en informar el client de la proposta del fiscal la seua reacció féu que s'evaporara esta idea feliç que m'havia fet dubtar durant un segon i que es confirmara la meua teoria: tots són culpables:

- El fiscal rebaja la pena a seis meses de prisión si nos conformamos, aunque...

- Hecho. Me quedo los seis meses.

I és que no hi ha inconvenient a declarar-se innocent quan et demanen onze mesos i culpable quan només en son sis, perquè així funciona la justícia ordinària i també l'extraordinària: si algú té algun dubte sempre li ho podrà preguntar a Camps.

Imatges de Yue Minjun

Joan Ribó quan balla...

En paral·lel a l'acord electoral autonòmic signat pel Bloc i IniciativaPV (i companyia), aquells que estem fins els nassos del desgovern de la dreta valenciana que representa el Partit Popular de Camps, de Ritona, de Fabra, de Ripoll, de Costa (DEP) i, entre molts altres, de la 'hija puta de la Perla' hem estat també ben pendents de les conseqüències electorals que l'agermanament entre els nacionalistes valencians i els nous ecosocialistes tindran a l'àmbit local i, en concret, al cap i casal valencià.

Fa molts mesos que era públic i notori que l'ecs!diputat Joan Ribó, hui atrinxerat a la barraqueta Projecte Obert, encapçalaria la candidatura de la Coalició Compromís a València, tot i les reticències de part del col·lectiu del Bloc de la capital, que tornava a vore com un foraster els furtava el cap de llista per obra i gràcia de l'ànim pactista del secretari general Morera.

En eixe sentit, només calia parar l'orella per escoltar com part de la militància es queixava (en públic i en privat; en estat ebri i en estat sobri, però sobretot en estat estupefaent) d'esta decisió i acusava la direcció nacional de tornar a vendre'ls al millor postor, mentre una altra part celebrava que qui encapçala la candidatura no només és conegut a sa casa i encoratjava el col·lectiu local de la capital a posar-se a treballar d'una vegada per totes per aconseguir tindre una presència digna a la ciutat més gran del País.

Òbric parèntesi. Este debat pot resultar intranscendent per al públic general, però qualsevol que conega una miqueta el caràcter de la militància del Bloc no podrà negar que estes disquisicions provoquen ereccions i suor de figa entre els afiliats i les afiliades nacionalistes. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Perdó per la brofegada. Retanque parèntesi.

Siga com siga, i ja que el debat corria el risc d'eternitzar-se sense que ningú hi traguera profit, la direcció del Bloc ha optat per la política de fets consumats i per, callant callant, recolzar la candidatura de Ribó a l'alcaldia de València en contra d'una part de la militància que ha estat convenientment silenciada.

I dic que ha estat convenientment silenciada perquè, com no podia ser d'una altra forma, crec que Ribó és el millor candidat per competir amb Rita Barbaritat i amb Carmencín Alborch per l'alcaldia de València i perquè ja m'he cansat de demanar un càrrec de confiança a la futura Generalitat participada per Morera&Oltra sense haver obtingut, ni tan sols, cap oferiment seriós.

Però ara que Ribó ja és candidat puc oferir-li els meus serveis (d'escorta, d'aiguader...) i provar a convéncer-lo perquè em col·loque a l'Ajuntament i em retire de la mala vida.

I, per si fóra poc i tot i que del pas dels anys no se n'escapa ningú, Joan encara té el seu puntet.

Comer, beber, reír y follar

Carlos Boyero, crític de cine a El País i al qual paguen, sobretot, per vore pel·lícules i per destrossar-les raonadament (un exemple perfecte seria la crítica d'Habitación en Roma) no tingué massa pèls a la llengua en afirmar la setmana passada que la meravellosa i sensacional sèrie The wire és “la mejor película que he visto en esta década. Cine complejo y grandioso, que además dura 60 horas, sumando las cinco temporadas, un antídoto infalible contra el aburrimiento, la soledad o la desventura” i tot i que coincidisc amb ell en esta afirmació (ja vaig fer pública la meua deserció de la sala de butaques i la conseqüent subscripció al disc dur extern i a la descàrrega il·legal de les millors produccions d'HBO, de Showtime o de l'ABC nord-americanes) sí em fa una miqueta de por que algun executiu de Prisa decidisca prescindir de les seues crítiques, donada la intranscendència del cine actual.

Per sort, si Prisa es caracteritza per alguna cosa és justament per saber explotar els seus (escassos) talents i per això Boyero s'encarrega d'alguna columna setmanal i el diari li munta de tant en tant xarrades digitals amb els lectors més fanàtics.

En la xarrada digital de la setmana passada, Boyero escrivia una sentència plena de raó que podria resumir a la perfecció la filosofia vital del cràpula professional i del bon vivant més decadent: “Comer, beber, reír y follar. ¿Existe algo mejor?”.

Com no podria ser d'una altra forma, subscric paraula per paraula (o millor: verb per verb) la recomanació de Boyero i este cap de setmana no he fet una altra cosa que posar-la en pràctica: amb la mar de fons i la pluja de públic.

Una amenaça real

El món porta uns dies convulsant sense descans i tot i que la crisi econòmica, la inestabilitat dels mercats financers i l'apetit desordenat dels especuladors són els que ens regalen més titulars i els que més hores ocupen als informatius i a les tertúlies polítiques, la resta de l'actualitat sembla que no vol donar-nos treva.

Així, si no tinguérem prou amb l'amenaça fictícia de crash a la grega, els rumors que situen Rita Barbaritat com substituta de Camps si finalment resulta imputat per qualsevol dels merders en els quals es troba implicat hauria de preocupar (i molt) l'esquerra valenciana, ja que si Ritona encapçala la candidatura popular a la Generalitat no hi haurà prou escons a Les Corts per tots els diputats que obtindrà.

Òbric parèntesi. Tots coneguem valencians de comarques que pagarien per poder votar-la. Tanque parèntesi.

A més a més, Marianico i ZP s'han reunit per donar una mostra d'unitat davant la crisi, com si alguna vegada els acords entre el PP i el PSOE hagueren servit d'alguna cosa de profit.

Però no només l'economia i la política pronostiquen mals auguris: el vessament de petroli al golf de Mèxic amenaça amb convertir-se en una de les pitjors catàstrofes mediambientals que es recorden, la Pantoja potser entrarà a presó i Pedro Almodóvar ha anunciat que farà una nova pel·lícula, i que compta amb Antonio Banderas.

Però potser, en el millor dels casos, l'amenaça de fallida de l'economia espanyola passarà quan els especuladors hagen guanyat prou diners, el PP mantindrà Camps com a candidat tot i ser imputat, Marianico i ZP no hauran arribat efectivament a cap mena d'acord (i si ho han fet, com a bons polítics, els trencaran a la primera oportunitat), la taca de petroli de la plataforma de BP no serà tan letal con ens han contat i la Pantoja aconseguirà esquivar la presó, perquè, de moment, tot això encara està per confirmar.

Malauradament, el que sembla ja més que confirmat és que Almodóvar prepara una nova pel·lícula i que sí, que comptarà amb Banderas.

I no, per això sí que no estàvem preparats.

Els mocadors són per a torcar-se els mocs

No seré jo qui defense el dret de ningú a portar qualsevol element d'identitat religiosa a cap àmbit de la seua vida, ja que he arribat a un punt de materialisme i utilitarisme vital que em resulta impossible trobar cap rastre d'espiritualitat a la meua persona.

Òbric parèntesi. De fet, he arribat a un extrem de mundanitat tan exagerat i passat de rosca que ja ni la blasfèmia gratuïta em reconforta: només m'interessen els objectes de decoració i les sabates. Tanque parèntesi.

Però, i malgrat haver assolit este nou estat de negació espiritual, no puc evitar de comentar algunes de les brutalitats que he escoltat en relació al tema que durant tota una setmana ha posat contra les cordes la tradicionalment cristiana Confederació Ibèrica de Nacions: una xiqueta pretenia assistir a l'escola amb un mocador al cap.

Busca qui t'ha pegat.

En este sentit són moltes les veus que reclamàvem que si 've a Espanya ha d'integrar-se' o que 'quan visitem els seus països no ens tracten tan bé com nosaltres els tractem ací', comentaris que obliden que, en primer lloc, la xiqueta és tan espanyola com Belén Esteban i, en segon lloc, que si a Europa (i per extensió al món civilitzat) es respecten els drets individuals (almenys més que a altres latituds) és precisament perquè som millors que els seus països.

Torne a obrir parèntesi. I sí, és supremacia política. Torne a tancar parèntesi.

Esta xiqueta, com deia, ha fet saltar totes les alarmes de la beata reserva espiritual d'Occident i les autoritats respectives, ja siga dels centres educatius afectats, de les conselleries atòmiques corresponents o dels ministeris que, presumiblement, havien de dir la seua, s'han afanyat a sembrar declaracions contradictòries i contraproduents.

Des d'un punt de vista estrictament legal la qüestió és ben senzilla: el mocador és un símbol religiós i, per tant, la llibertat religiosa, tal com actualment està regulada, permet la seua exhibició tant a llocs privats com als públics perquè es tracta d'una determinació personal i així, per exemple, no és el mateix que una xiqueta porte una creueta d'or al coll que un crist de tres pams i mig presidisca l'aula d'un col·legi públic.

En eixe sentit, que una determinada escola equipare el mocador d'una musulmana amb la gorra d'un latin king per prohibir l'entrada a classe amb l'excusa que no es pot fer amb el cap cobert no només és un frau de llei, sinó que insulta la intel·ligència: en este país de missa i de processó a l'aire lliure les creences religioses gaudeixen de protecció legal, però el mal gust a l'hora de vestir de moment encara no.

Estic convençut que la xiqueta ha d'anar a classe, perquè si ho fa i aprova cada curs, continua amb els estudis superiors i, amb una mica de sort, passa tot un any follant per obra i gràcia d'una beca Erasmus, al remat la nostra musulmana acabarà per deixar-se un dia el mocador a casa, amagat al fons d'un calaix.

Si després de trenta-cinc anys de democràcia a la Confederació Ibèrica de Nacions encara hi ha centenars d'escoles públiques i concertades amb crucifixos a les parets i no ens hem pogut traure del damunt l'omnipresent, asfixiant i expansiva influència de l'Església catòlica, com podem esperar que una xiqueta es trega d'un dia per a l'altre la pesada llosa del mil·lenari mocador musulmà?

Potser estiga fet de seda i estampat amb un color pastís, però el seu pes és semblant al de la nostra creu.

Blaverisme vade retro

Dissabte, encara afectat per la diabòlica ressaca d'un divendres autodestructiu en excés, vaig sopar a un poble de la cabasseta Horta Nord en companyia dels amics i d'uns amics dels meus amics, i donat que el servici del restaurant era tan lamentable que vam haver d'esperar més de tres quarts d'hora per vore el primer plat a la taula, ens vam entretindre com vam poder.

Un dels temes de conversa fou el vídeo que circula a Internet i en el qual es veu una èbria Rita Barbaritat llançant petards a Carmen Alborch i a l'invisible Alarte i que generà certa polèmica entre els assistents:

- Ha de ser un fake: és impossible que Rita estiga tan tarada -va suggerir una amiga.

- Justament per això, estic segur que el vídeo és real.

Mentre a un sector de la taula el destrellat de l'alcaldessa de València servia per fer bromes i befa, a l'altre extrem de la taula s'encetava un debat encara més increïble que m'obligà a preguntar-me si el que escoltava era de veritat o si simplement estava pagant la factura d'una nit d'excessos estupefaents.

Tot començà perquè la novia manxega d'un amic està començant a aprendre a parlar valencià, i un amic dels meus amics inicià un discurs secessionista tan psicotròpic que en un moment donat vaig dubtar si estava en 2010 o en 1985.

Vaig fer tot el possible per evitar la polèmica, ja que a banda de la ressaca, la qüestió blavera em sembla completament intranscendent, fins que un amic va voler punxar-me:

-I tu què dius, Martí: el valencià és català o no?

-Home, posats a atemptar contra la ciència, podríem discutir si dos i dos fan quatre o si és la Terra la que pega voltes al Sol o és al revés, tot i que, francament, el tema em sembla irrellevant.

El xic blaver es va sentir al·ludit i anuncià:

- No serà tan irrellevant quan milers de valencians hem eixit al carrer a defendre la Senyera i la llengua valenciana (!!!!!)

- A defendre-les exactament de qui o de què, si es pot saber?

- Dels atacs catalanistes- contestà tan alegrement.

Donat que la conversa entrava a l'atzucac de la paranoia i que ni la pedagogia ni l'argumentació raonada serveixen per a res en estos casos, em vaig adreçar directament a la xica manxega:

- Com pots comprovar, carinyet, en este país de pandereta tots portem prop del fetge un filòleg, però tu no faces cas i aprén valencià.

I vaig estar temptat de regalar-li un exemplar de Busca qui t'ha pegat, però ho vaig pensar millor: el que convé és que aprenga de llibres ben escrits.