Feliç com Francisco Camps Ortiz

Fa massa temps que els valencians hem deixat de ser persones per esdevenir un poble de personatges, de caricatures grotesques. Els principals responsables, però, no són aquells individus que, per qualsevol raó, han aconseguit una transcendència popular absolutament immerescuda, sinó els nostres polítics populars.

Així, els vertaders responsables del descrèdit valencià cal buscar-los a les butaques folrades de pell que omplin les nostres institucions: Camps i Rita Barbaritat, principalment, però també Fabra o l'Histriònic Pons, fan que cada dia este país perda en projecció i rellevància i s'enfonse més en la misèria intel·lectual.

La reacció de Francisco Enrique Camps Ortiz (!) en conéixer la sentència del Suprem que torna a imputar-lo per suborn resulta increïble: “Hoy estoy más feliz” ha dit l'ecsMolt Honorable. Més feliç que quan no estava imputat? Més feliç que quan contractava amb empreses corruptes? Més feliç que el seu fill el dia de Reis en comprovar que un mafiós li havia regalat un robot amb forma de gos? Més feliç que “la hija puta de Perla” amb un rellotge d'un parell de milers d'euros? Més feliç que Fabra després de guanyar la loteria per cinquena vegada? Més feliç que Costa amb tres camises noves?

Tot apunta que Camps està acabat, que Madrid li ha retirat el suport, que cap dirigent popular amb dos dits de front es vol fer una foto amb ell i que caldrà anar buscant un recanvi, perquè la peça original està tarada. I de quina forma!

Dissortadament, el presumible reemplaç de Camps sembla que no canviarà massa coses, perquè Rita Barbaritat, a la qual se li han indigestat els enderrocs del Cabanyal, presenta unes altres tares que també la fan incompatible amb la mínima dignitat exigible a qui hauria de governar-nos: si la seua política municipal a València no fóra una mostra prou evident, fa uns mesos que ens delecta amb un bloc personal que incideix en una única idea: és una llunàtica.

El bloc A la luna de Valencia (sic) forma part d'eixa idea de l'Histriònic Pons d'apropar els polítics populars a la ciutadania a través de la Xarxa (no sap que molts preferiríem tindre'ls com més lluny millor?) i la veritat és que Rita s'ha cobert de glòria: de la desena d'entrades que en tres mesos se suposa que ha escrit l'alcaldessa de València costa triar la més psicotròpica: si la que porta per títol Las Fallas, luz, flores, arte, melodía de pólvora: Mediterráneo (!!!), la que assegura que conté la recepta de la Paella Valenciana autèntica, lo demás son arroces (!!!), l'estupefaent Valencians, tots a una veu: Vixca la Mare de Déu! (!!!) o l'última joia: una foto de Rita sota un cartell d'autovia que indica com arribar al poble saragossà de Botorrita (!!!) i que ha merescut alguns comentaris irònics que han estat capaços de superar l'estúpida censura de la blogosfera popular, com ara “Yo tambien estoy por botar a Rita...” o “Botemos a Rita todos!”.

Si no fóra perquè m'entren ganes de prendre-li foc a la seu del PP, em trauria el carnet popular.

Blaverisme vade retro

Dissabte, encara afectat per la diabòlica ressaca d'un divendres autodestructiu en excés, vaig sopar a un poble de la cabasseta Horta Nord en companyia dels amics i d'uns amics dels meus amics, i donat que el servici del restaurant era tan lamentable que vam haver d'esperar més de tres quarts d'hora per vore el primer plat a la taula, ens vam entretindre com vam poder.

Un dels temes de conversa fou el vídeo que circula a Internet i en el qual es veu una èbria Rita Barbaritat llançant petards a Carmen Alborch i a l'invisible Alarte i que generà certa polèmica entre els assistents:

- Ha de ser un fake: és impossible que Rita estiga tan tarada -va suggerir una amiga.

- Justament per això, estic segur que el vídeo és real.

Mentre a un sector de la taula el destrellat de l'alcaldessa de València servia per fer bromes i befa, a l'altre extrem de la taula s'encetava un debat encara més increïble que m'obligà a preguntar-me si el que escoltava era de veritat o si simplement estava pagant la factura d'una nit d'excessos estupefaents.

Tot començà perquè la novia manxega d'un amic està començant a aprendre a parlar valencià, i un amic dels meus amics inicià un discurs secessionista tan psicotròpic que en un moment donat vaig dubtar si estava en 2010 o en 1985.

Vaig fer tot el possible per evitar la polèmica, ja que a banda de la ressaca, la qüestió blavera em sembla completament intranscendent, fins que un amic va voler punxar-me:

-I tu què dius, Martí: el valencià és català o no?

-Home, posats a atemptar contra la ciència, podríem discutir si dos i dos fan quatre o si és la Terra la que pega voltes al Sol o és al revés, tot i que, francament, el tema em sembla irrellevant.

El xic blaver es va sentir al·ludit i anuncià:

- No serà tan irrellevant quan milers de valencians hem eixit al carrer a defendre la Senyera i la llengua valenciana (!!!!!)

- A defendre-les exactament de qui o de què, si es pot saber?

- Dels atacs catalanistes- contestà tan alegrement.

Donat que la conversa entrava a l'atzucac de la paranoia i que ni la pedagogia ni l'argumentació raonada serveixen per a res en estos casos, em vaig adreçar directament a la xica manxega:

- Com pots comprovar, carinyet, en este país de pandereta tots portem prop del fetge un filòleg, però tu no faces cas i aprén valencià.

I vaig estar temptat de regalar-li un exemplar de Busca qui t'ha pegat, però ho vaig pensar millor: el que convé és que aprenga de llibres ben escrits.

Tot continua igual

Quan em vaig assabentar que les meues vacances coincidirien amb les de Belén Esteban no sé ben bé per quin motiu vaig pensar que la societat seria capaç d'aprofitar esta circumstància conjuntural i hi trauria alguna cosa de profit.

Així, mentre passejava pels carrers de Pequín i visitava la pagoda de l'Oca Salvatge de Xi'an, part del meu pensament tornava a casa i imaginava que Camps havia dimitit i que Mònica Oltra havia assaltat el Palau de la Generalitat amb un pit a l'aire, que Catalunya renunciava a l'Estatut i sol·licitava la capitalitat d'Espanya o que l'Audiència Nacional decidia il·legalitzar Telecinco per un delicte continuat de terrorisme cultural.

Igualment, mentre recorria els barris més xinesos de Hong Kong i al·lucinava amb els centenars d'escorpins que a Guangzhou es venien en safes al mig del carrer, m'excitava l'expectació del darrer capítol de Lost, la possibilitat d'un exili voluntari de González Pons o que Rita Barbaritat haguera aprés a parlar valencià.

De la mateixa forma, mentre mirava amb menyspreu els horribles gratacels de Xangai i m'emocionava amb les formes de les muntanyes i les boires del riu Li, no podia deixar de jugar amb la idea que Europa deixava de banda les receptes neoliberals per superar la crisi i apostava per una economia real, que Matt i el meu xic em trobaven a faltar tant com jo a ells i que tots dos, de la maneta, vindrien a rebre'm a l'aeroport.

La realitat, però, és que mentre el meu avió aterrava, el meu xic s'enlairava cap a el Carib, on passarà tota una setmana amb els amics, i que en vore'm Matt intentà mossegar-me per haver-lo abandonat durant quasi quinze dies.

Igualment, Camps, l'Estatut i Telecinco no només mantenen llur respectiu statu quo (ante bellum), sinó que Europa s'ha llançat de cap a un ferotge desmantellament de la societat de benestar, el darrer capítol de Lost resultà decebedor, González Pons continua en política i Rita encara no sap ni dir bon dia.

A banda de tot això, el Govern israelià decideix assaltar vaixells carregats de pollosos i de menjar i de joguets per als xiquets de Gaza, ZP està desaparegut (millor així) i superat per les circumstàncies, Andrés Calamaro realitza una defensa de les corregudes de bous amb arguments més propis d'un simi que d'un ésser humà (atenció a la frase 'falta que un uruguayo vaya a Valencia a prohibir la paella' perquè és pròpia de González Lizondo) i el Mundial de futbol no només no ha acabat, sinó que no ha començat encara.

Almenys, però, em consola que Belén Esteban continua de vacances.

Orgia informativa

Els valencians ens haguérem acontentat si l'actualitat informativa del primer dimarts després de la llarga Pasqua ens haguera deixat només la imatge d'un franco eqüestre enlairat al centre de la ciutat (impressionants i delirants els comentaris dels lectors al respecte a Libertad Digital), però sembla que el dia d'ahir tenia unes altres intencions, i pocs minuts després de vore com la imatge del dictador embolicada en un llençol blanc desapareixia de la Capitania de l'Exèrcit, esclatava una orgia informativa sense precedents.

Així, de bon de matí, Rita Barbaritat sorprenia propis i estranys i enviava les màquines al barri del Cabanyal per iniciar uns enderrocs de dubtosa legalitat que ens han ofert imatges tan vintage com la del dictador volador: la revolta dels veïns, les càrregues de la policia i les agressions als càrrecs públics democràtics, com ara a Mònica Oltra.

Òbric parèntesi. Algú hauria de recordar als membres de la policia que no està gens ben vist agredir les persones que porten ulleres. Tanque parèntesi.

I per si tot això fóra poc, a mig matí finalment teníem accés als 50.000 fulls del sumari Gürtel que encara continuaven sota secret judicial, de forma que ja fou impossible continuar treballant, ja que cada cinc minuts els diaris publicaven noves informacions relatives a un cas de corrupció generalitzada del Partit Popular, la qual tenia la seua manifestació més freak, com no podia ser d'una altra forma, a casa nostra, ja que a més dels indicis de finançament irregular dels populars valencians (i també madrilenys), coneixíem una nova llista nadalenca de regals de prêt-à-porter per part de la trama corrupta a les principals figures i institucions polítiques valencianes i que no només afectava Camps i Ric Costa, sinó també, i entre molts altres, la dona, els fills, els pares i els sogres del Molt ecs!Honorable i també els consellers Cotino, Font de Mora i Milagrosa Martínez, a dia de hui Presidenta de la Corts Valencianes.

Si els valencians hem hagut d'esperar 35 anys per retirar la imatge de Franco de la ciutat, no vull ni imaginar-me quant de temps necessitarem per desfer-nos de les rites, els camps, els cotinos i les milagroses que ens roben, ens insulten i els malgovernen, ja que, i a la vista de les darreres enquestes, 35 anys em semblen pocs.

Imatges d'EFE, de Xaume Olleros i d'una campanya de Loewe.

¡Es de ser inútiles!

Aquells que, d'una forma completament irresponsable, hagen decidit passar estes últimes setmanes analitzant, tot i que siga superficialment, l'actualitat informativa hauran arribat a la inevitable conclusió que la classe dirigent espanyola està formada en la pràctica totalitat per uns complets inútils i incompetents, i que ni tres avions ben plens i accidentats a la polonesa servirien per regenerar la vida pública de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Esta és la única forma d'entendre com és possible que els socialistes valencians no només siguen incapaços de rendibilitzar la corrupció prêt-à-porter del Govern valencià, sinó que per si fóra poc es vegen esguitats per l'obsessió de Rita Barbaritat d'enderrocar El Cabanyal i de vore com el s'intuïa candidat a l'alcaldia de València és escridassat al carrer per aquells que s'oposen a la destrucció del barri mariner per culpa dels excessos de la Policia Nacional a l'hora de dissoldre les pacífiques concentracions veïnals.

¡Es de ser inútiles!

De la mateixa forma, resulta decebedor (i alhora una mica esperançador) comprovar com les forces vives de l'España Auténtica són tan incompetents que en les seues maniobres per no permetre cap avanç i per deixar les coses tal com estan ni es molesten a fer les coses bé quan es tracta de tancar un diari escrit en basc o per liquidar la carrera de l'únic jutge que ha gosat a enjudiciar la dictadura franquista, ja que en el primer cas l'Audiència Nacional ha anul·lat la vergonyosa sentència que permetia el segrest d'Egunkaria i en el segon el jutge/cometa fugaç Garzón no fa més que amuntegar recolzaments i adhesions de suport entre particulars i personalitats.

De nou: ¡Es de ser inútiles!

Malauradament, les males notícies no acaben ací, ja que si encara quedava algun incaut capaç de dipositar alguna confiança en els socialistes valencians o en la regeneració democràtica del franquisme espanyol i s'ha atrevit a connectar la televisió per presenciar l'estrena del programa de Cuatro Uau!, presentat per Santi Millán, haurà arribat a la conclusió que ni tan sols el late night televisiu ens servirà per evadir-nos de la incompetència general que ens envolta.

En un país normal caldria prohibir al responsable de l'elecció de Millán tornar a treballar en televisió perquè el flac no només estava forçat i artificial, sinó que es dedicà a fer un paper de macho idiota durant tota l'estona que Pilar Rubio l'acompanyà al plató.

Òbric parèntesi. Tan conscients són a Cuatro de la merda que suposa la seua programació que hagueren de convidar per a l'estrena del programa la presentadora d'una altra cadena que mai ha treballat per a ells? Tanque parèntesi.

Les suposades bromes i gràcies de Millán en presència de Rubio provocaven vergonya aliena i, tot i ser un gènere amb el qual no compartisc massa coses, suposava un atemptat a l'honra i a la dignitat de l'home heterosexual ibèric.

Al remat ho aconseguiran: deixarem d'interessar-nos per l'actualitat i per la televisió i ens posarem a llegir llibres.

Ells s'ho han buscat.

Bye, bye y hasta otro ratito

Recorde que poques setmanes després que Alarte es fera amb la nova secretaria del PSOE valencià (això del PSPV és història) vaig tindre una cita amb un membre de la nova direcció nacional socialista.

Òbric parèntesi. La meua intenció era conéixer de primera mà els detalls més sucosos de la nova situació dels socialistes, tot i que era ben conscient que la persona que tenia davant meu només estava interessada en allò que jo tenia entre les cames i no pas en cap intercanvi d'opinions. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. El fet que algú mostre un interés exclusivament epicuri per la meua persona, com resulta fàcil imaginar, no em molesta en absolut. Retanque parèntesi.

Este nou membre de la direcció, com deia, més enllà d'amollar algun detall prou intranscendent sobre la nova tria socialista, em va assegurar, en un moment donat en el qual deixà d'amollar obscenitats durant un minut, que el PSOE d'Alarte guanyaria les properes eleccions autonòmiques i que farien fora de la Generalitat el senyor Camps i el PP valencià.

Davant este pronòstic tan gratuït, em vaig veure obligat a recordar i a posar damunt la taula que en aquell moment les enquestes asseguraven que el PSPV es trobava a més de díhuit punts del PP i que no res feia preveure un canvi en la intenció de vot dels valencians, extrem que després d'anys de gürtels, brugals, fabres i política de fem per part d'aquells que ens malgovernen continua sense canviar.

Entenc, però, que la direcció socialista a València es veja obligada a repetir una vegada darrere una altra que ho estan fent bé, que la gent els votarà, que han fet una bona oposició i que Alarte ha esdevingut un estadista reputat amb una projecció mundial, però tots sabem que en política, com en qualsevol altra cosa, convé no alçar massa els peus de terra, no siga cosa que la caiguda no ens permeta alçar de nou.

El problema, malauradament, és que alguns polítics socialistes han passat d'un extrem a l'altre sense fer la parada de rigor a un punt raonable a mig camí, de forma que de l'eufòria més fantàstica han passat al derrotisme més absolut, personificat ahir en la renúncia de Carmencín Alborch a disputar un segon assalt amb Rita Barbaritat per l'alcaldia de València perquè “el seu compromís amb el PSPV era només de quatre anys”.

Alborch mai m'ha entusiasmat com a política, però cal reconéixer que durant estos quasi quatre anys s'ha donat a conéixer, ha fet una oposició digna i si hi havia alguna candidatura socialista amb possibilitats de fer ombra a l'omnipresència de Ritona era justament una encapçalada per ella i no per qualsevol desconegut, com serà el cas.

Però no ens posem pessimistes: amb este panorama, però, cal celebrar que l'eixida d'Alborch donarà encara més ales a la candidatura de Compromís de Joan Ribó, de forma que més per a Joan. I més per a mi.

Follem al Cabanyal

En un exercici de responsabilitat personal he fet una passa més enllà i he decidit passar a l'acció per mostrar la meua disconformitat amb el projecte de Rita Barbaritat per acabar amb el barri més mariner de la ciutat de València.

Així, i donat que no tinc immunitat parlamentària com Mònica Oltra, després de descartar l'enfrontament directe amb les forces de l'ordre, anit vaig optar per acceptar la invitació d'un xic que feia dies que insistia per convidar-me a sopar a la nova caseta que ocupa al Cabanyal.

- ¿Y qué tal se vive en el barrio?

- A mí me encanta. Y como soy andaluz tampoco me sorprende ver gente todo el día en la calle sin hacer nada.

El meu amfitrió no podria ser més interessant: inicià una carrera dins del món de la gimnàstica, però una lesió -ara no recorde si saltant un poltre o fent exercicis d'anelles- acabà per reconduir el seu futur al camp de la investigació biomolecular.

El resultat d'esta barreja d'elements contradictoris és una nova raça humana gairebé mitològica, ja que compta amb el cos d'un gimnasta i el cap d'un científic, de forma que la vetllada va transcórrer entre demostracions de força i hipòtesis sobre on ens portarà la ciència en un futur.

Donada la meua condició de convidat vaig acceptar de bon grat tot el que el meu amfitrió em va oferir. Ens vam fer una cervesa i després vam encetar un deliciós vi blanc que vam acompanyar amb unes clòtxines valencianes amb denominació d'origen del mateix Cabanyal i unes freses de calamar al forn.

I, després de tres copes de vi, les freses i les clòtxines no foren l'única cosa salada que em vaig emportar anit a la boca.

Joan Ribó quan balla...

En paral·lel a l'acord electoral autonòmic signat pel Bloc i IniciativaPV (i companyia), aquells que estem fins els nassos del desgovern de la dreta valenciana que representa el Partit Popular de Camps, de Ritona, de Fabra, de Ripoll, de Costa (DEP) i, entre molts altres, de la 'hija puta de la Perla' hem estat també ben pendents de les conseqüències electorals que l'agermanament entre els nacionalistes valencians i els nous ecosocialistes tindran a l'àmbit local i, en concret, al cap i casal valencià.

Fa molts mesos que era públic i notori que l'ecs!diputat Joan Ribó, hui atrinxerat a la barraqueta Projecte Obert, encapçalaria la candidatura de la Coalició Compromís a València, tot i les reticències de part del col·lectiu del Bloc de la capital, que tornava a vore com un foraster els furtava el cap de llista per obra i gràcia de l'ànim pactista del secretari general Morera.

En eixe sentit, només calia parar l'orella per escoltar com part de la militància es queixava (en públic i en privat; en estat ebri i en estat sobri, però sobretot en estat estupefaent) d'esta decisió i acusava la direcció nacional de tornar a vendre'ls al millor postor, mentre una altra part celebrava que qui encapçala la candidatura no només és conegut a sa casa i encoratjava el col·lectiu local de la capital a posar-se a treballar d'una vegada per totes per aconseguir tindre una presència digna a la ciutat més gran del País.

Òbric parèntesi. Este debat pot resultar intranscendent per al públic general, però qualsevol que conega una miqueta el caràcter de la militància del Bloc no podrà negar que estes disquisicions provoquen ereccions i suor de figa entre els afiliats i les afiliades nacionalistes. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Perdó per la brofegada. Retanque parèntesi.

Siga com siga, i ja que el debat corria el risc d'eternitzar-se sense que ningú hi traguera profit, la direcció del Bloc ha optat per la política de fets consumats i per, callant callant, recolzar la candidatura de Ribó a l'alcaldia de València en contra d'una part de la militància que ha estat convenientment silenciada.

I dic que ha estat convenientment silenciada perquè, com no podia ser d'una altra forma, crec que Ribó és el millor candidat per competir amb Rita Barbaritat i amb Carmencín Alborch per l'alcaldia de València i perquè ja m'he cansat de demanar un càrrec de confiança a la futura Generalitat participada per Morera&Oltra sense haver obtingut, ni tan sols, cap oferiment seriós.

Però ara que Ribó ja és candidat puc oferir-li els meus serveis (d'escorta, d'aiguader...) i provar a convéncer-lo perquè em col·loque a l'Ajuntament i em retire de la mala vida.

I, per si fóra poc i tot i que del pas dels anys no se n'escapa ningú, Joan encara té el seu puntet.

Una amenaça real

El món porta uns dies convulsant sense descans i tot i que la crisi econòmica, la inestabilitat dels mercats financers i l'apetit desordenat dels especuladors són els que ens regalen més titulars i els que més hores ocupen als informatius i a les tertúlies polítiques, la resta de l'actualitat sembla que no vol donar-nos treva.

Així, si no tinguérem prou amb l'amenaça fictícia de crash a la grega, els rumors que situen Rita Barbaritat com substituta de Camps si finalment resulta imputat per qualsevol dels merders en els quals es troba implicat hauria de preocupar (i molt) l'esquerra valenciana, ja que si Ritona encapçala la candidatura popular a la Generalitat no hi haurà prou escons a Les Corts per tots els diputats que obtindrà.

Òbric parèntesi. Tots coneguem valencians de comarques que pagarien per poder votar-la. Tanque parèntesi.

A més a més, Marianico i ZP s'han reunit per donar una mostra d'unitat davant la crisi, com si alguna vegada els acords entre el PP i el PSOE hagueren servit d'alguna cosa de profit.

Però no només l'economia i la política pronostiquen mals auguris: el vessament de petroli al golf de Mèxic amenaça amb convertir-se en una de les pitjors catàstrofes mediambientals que es recorden, la Pantoja potser entrarà a presó i Pedro Almodóvar ha anunciat que farà una nova pel·lícula, i que compta amb Antonio Banderas.

Però potser, en el millor dels casos, l'amenaça de fallida de l'economia espanyola passarà quan els especuladors hagen guanyat prou diners, el PP mantindrà Camps com a candidat tot i ser imputat, Marianico i ZP no hauran arribat efectivament a cap mena d'acord (i si ho han fet, com a bons polítics, els trencaran a la primera oportunitat), la taca de petroli de la plataforma de BP no serà tan letal con ens han contat i la Pantoja aconseguirà esquivar la presó, perquè, de moment, tot això encara està per confirmar.

Malauradament, el que sembla ja més que confirmat és que Almodóvar prepara una nova pel·lícula i que sí, que comptarà amb Banderas.

I no, per això sí que no estàvem preparats.

Perles

No sé què m'ha deixat més trasbalsat, si les declaracions d'Aguirre afirmant que 'Yo destapé el Gürtel' a l'estil 'Yo creé el cielo y la tierra' o el fet que cada cop que telefone l'últim client que m'ha entrat del torn d'ofici em toque empassar-me sencereta una cançó de Los Caños. 

 

O és que potser ja tinc el cervell completament fos per culpa de l'orgia informativa que esta setmana ens ha regalat l'ànim destructiu de Rita Barbaritat, el processament judicial contra Garzón i, sobretot, l'alçament de la segona part del sumari-tsunami del cas Gürtel.

Òbric parèntesi freak. Este cas de corrupció ha aconseguit que La Perla més famosa deixe de ser l'estació de la Iniciativa Dharma descoberta per Nikki i Paulo a l'illa de Lost en favor de 'la hija puta de La Perla', també coneguda com Milagrosa Martínez, ecs!Consellera de Turisme i actualment Presidenta de Les Corts valencianes i posseïdora d'un rellotge regalat per El Bigotes valorat en quatre mensualitats del salari mínim interprofessional. Tanque parèntesi freak.

Així doncs, per evitar que el tsunami del cas Gürtel s'emporte per davant les quatre neurones que em queden vives, este cap de setmana pense dedicar-lo a la contemplació, a evitar la temptació de llegir qualsevol diari, a prendre el sol, a passar hores al llit amb el meu xic, a passejar per la platja, a insistir en la lectura de Pura anarquía, de Woody Allen, i a barallar la possibilitat d'afiliar-me al Partit Popular.