Un
poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als
pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De
seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la
mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.
Es
van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da
Barsalona”.
Òbric
parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de
casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que
anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes
que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany
el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje
de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en
companyia d'un informàtic de València que estava treballant a
Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque
parèntesi.
I
eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les
barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la
meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable
Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques
idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.
A
poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de
Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar
que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa,
a priori, no podia acabar bé.
Ens
vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La
primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou
una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus
gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta
completament xopes.
