Where is my mind

No és cap secret que quan algú visita un advocat no passa pel millor moment de la vida: amb una mica de sort només ha mort algú amb el cotxe; si no té tanta sort potser l'han despatxat de la feina, la parella l'ha deixat o el banc vol quedar-se amb sa casa.

Per això, els advocats hem de tindre clar que no podem jutjar a la lleugera la salut mental de qui es presenta un bon dia al despatx: probablement es tracta de persones que porten una existència normal i avorrida, però les circumstàncies de la vida fan que coincidim en un moment complicat per a ells.

Això, però, no ho justifica tot:

— Es que mi marido era lo peor. Durante todo el tiempo que estuvimos casados (y fueron siete años) me tocó trabajar, hacerme cargo de la casa y cuidar de los niños.

— Ajá...

— Y, por si fuera poco, todas las noches me tocaba tener sexo con él.

Em costà un segon assimilar esta informació innecessària.

— Esto... esto, aunque parezca difícil de creer, no viene al caso...

— Y te diré más: teníamos tanto, taaaaaaanto sexo que a mí me salió un bola así de grande aquí abajo.

I ja podeu imaginar quina part del cos s'assenyalà mentre deia 'aquí abajo'.

“Me has conocido en un momento extraño de mi vida”

L'anell

Dissabte nit compartia taula i tapet amb un grapat d'amics poques hores després que una parella s'haguera promés amor etern davant una regidora quan, tot just mentre el cambrer començava a servir una copa de vi blanc, un dels assistents va trobar a faltar la seua aliança.

- Ja sabia jo que açò havia de passar un dia o un altre, perquè sempre està jugant amb l'anell -es queixà la dona.

I, clar, el pànic es va dibuixar a la cara de l'home al mateix temps que la resta de la taula intercanviàvem mirades d'incomoditat.

- Almenys l'ha perdut abans que jo... -continuà la dona.

Un altre dels assistents, també casat, per provar a relaxar una miqueta la tensió, apuntà:

- L'anell és només un símbol, i pots encarregar-ne un altre igual... però et dic una cosa, si jo perdera el meu crec que passaria de comprar-ne un altre.

- Què? -preguntà la respectiva dona.

- Vull dir... que n'encarregaria un altre... no ho sé... més senzill?

- Què? -repreguntà la dona.

- Que... n'encarregaria un altre igual, volia dir.

- Això sí -sentencià la dona finalment satisfeta.

De tot això me'n recordava diumenge mentre veia Two for the road i Albert Finney contava este acudit a Audrey Hepburn: Un matrimoni es reconeix quan una dona li demana a un home que es trega el pantalons només perquè ha de portar-los a la tintoreria.

I l'anell, al remat, aparegué.

Irònic

Qualsevol persona amb el cap lleugerament moblat (fins i tot si és amb saldos d'Ikea) o amb dos dits de front, tret de Wynona Ryder a Reality Bites, seria capaç de reconéixer la ironia com una figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb la intenció de fer entendre justament la contrària.

Resultar irònic en política està ben vist: és una forma eficaç de desarmar el contrincant i fa que el polític en qüestió se'ns represente més intel·ligent del que probablement és en realitat, però ser víctima de les ironies de la política és una altra història.

Així, resulta irònic que el Partit Popular insistira en el fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es trencava per Navarra -per una suposada venda a ETA- i que hui siga el PP el que s'ha trencat a aquella comunitat atòmica en desintegrar-se el pacte electoral que tenia amb els memocristians d'UPN.

També resulta irònic que al darrer debat sobre l'estat de l'ecs!nació espanyola Zapatero convidara Rajoy a assistir a la trobada minera de Rodiezmo i ara siga ell qui no compta amb la invitació d'UGT.

De la mateixa forma, resulta terriblement irònic que el tribunal encarregat de vetllar perquè totes les lleis s'adeqüen a la Constitució i insistisca fins la nàusea en la indivisibilitat de la Confederació Ibèrica de Nacions estiga farcidet de magistrats caducats, morts, recusats i dividits per afinitats ideològiques.

Igualment, resulta irònic que José Bono, en la seua condició de catòlic confés i de jacobí evident i, per tant, partidari de la concentració familiar i autonòmica, anuncie la separació, que no divorci, de la seua dona el mateix dia que s'arxiven els casos que insinuaven una possible corrupció.

Els valencians, però, sempre estem disposats a superar els polítics, bé siga en patetisme o en ironia, i per això la darrera enquesta del CIS ens diu que quasi una quarta part dels valencians desitjarien més autogovern o, directament, la independència.

Potser este resultat ara no resulta massa irònic, però ja en parlarem quan hi haja que afegir cadires plegables a Les Corts per a tots els diputats que obtindran el PP i el PSPV.

Ja en parlarem.

Pàgina passada

Diumenge de vesprada em sentia com un salvatge: portava des de dijous sense afaitar-me, tenia la pell bronzejada i amb rastres de sal, arena entre els dits dels peus descalços i portava roba vella, de platja, arrugada i amb olor a marinada.

Vaig barallar la idea que potser haver decidit fugir cap a avant i haver-ho fet amb un exili voluntari a la platja no havia estat un gran encert i per un moment vaig pensar que la companyia triada per passar pàgina no havia estat una bona elecció: els paisatges densos i pudents de la Müller a En tierras bajas, el desassossec que transmet l'existència de la Moore a Far from heaven o l'atmosfera claustrofòbica i carregada de sentiments que es viu a la consulta del doctor Weston a In treatment, potser no eren els millors per traure intensitat a un cap de setmana que, com dic, pretenia destinar a passar pàgina.

El cas és que diumenge, mirant-me a l'espill i amb l'agua corrent a la banyera em va sorprendre comprovar que no només tenia un nou daurat a la cara, sinó que un nou tret, com si fóra una nova línia d'expressió, que havia fet aparició només uns dies abans, s'havia remarcat durant les últimes hores: un somriure ingenu i esperançador, ple d'expectatives i buit d'escepticisme, com el d'un xiquet amb sabates noves. Un somriure idiota.

Vaig amollar una rialla, em vaig fotre a la dutxa i al mateix temps que corria la cortina, em vaig adonar que havia passat pàgina. I que havia tancat el llibre. I que, potser amb una miqueta de sort, n'havia obert un altre de millor escrit.

Enèsima ruptura

Sempre que he de fer front a una ruptura sentimental prove a racionalitzar les coses i a reconduir la ràbia, la impotència i la decepció a sentiments més profitosos.

Intente que el fet de sentir-me dolgut, estafat i humiliat no em faça perdre de vista que sempre es pot aprendre alguna cosa i que potser el temps que has dedicat a una persona, a una relació, a uns sentiments no és, en definitiva, temps perdut i que ha servit per alguna cosa.

Però tot això és complicat quan el xic a qui has estimat, respectat i acompanyat durant un any et confessa dues setmanes després (!) i a través d'un correu electrònic (!!) que ha estat follant amb un altre durant les seues vacances a un complexe turístic de Punta Cana (!!!).

Sempre he pensat que una infidelitat és el motiu més estúpid per liquidar una relació. Entenc que ningú, ni tan sols aquells més crítics i exigents, són immunes a la possibilitat d'acabar al llit amb una altra persona i que perdonar la teua parella en cas d'assabentar-te d'una infidelitat és una mostra important d'empatia, de responsabilitat i de magnanimitat.

Al mateix temps, però, sóc de l'opinió que si un membre de la parella no ha pogut estar quiet i ha acabat per fotre's al llit amb una altra persona el que ha de fer és callar i aprendre a viure amb això, empassant-se els remordiments i la sensació de culpa.

Molta gent, en canvi, considera que confessar la infidelitat és una mostra de sinceritat i de valentia, quan en realitat l'únic que es persegueix és la pau interior.

Ben mirat, confessar una infidelitat és una actitud fastigosament cristiana i egoista, ja que en el mateix moment de confessar el pecat, el culpable se sent alleugerit i el desconcert, la contradicció i la ràbia passa a la teulada de qui sí ha sabut què fer o, si no ho ha fet, sí ha sabut viure amb això, empassant-se la culpa com toca fer-ho.

Així doncs, que ningú m'entenga malament: la relació no ha acabat per la pròpia infidelitat (no seré jo qui llance la primera pedra en este o en qualsevol altre tema), sinó per les mentides, la covardia, la lamentable gestió de la crisi, la falta de coratge (que deriva de cor) i, sobretot i el que mai podré perdonar, el pèssim gust, perquè no estic disposat a que ningú escriga la meua vida com si fóra un lamentable fulletó de sèrie B.

Vull que la meua vida tinga este escenari i esta banda sonora i no cap ritme caribeny.

Breaking bad

Per molt que hi pense no sóc capaç de recordar quina és la última pel·lícula que he vist al cinema o a casa. Sé, però, que la última espanyola que em vaig empassar fou Los abrazos rotos i que encara no he aconseguit deixar enrere el sabor a merda que em deixà a la boca la caguerada feta per Almodóvar, per la qual no puc més que felicitar la Comissió Europea per haver paralitzat la Llei del Cine espanyola.

El cine -espanyol i mundial- està en crisi perquè no és rendible, perquè no és original i perquè només es fan putes merdes. De fet, no sóc capaç de citar cinc pel·lícules de 2009 que almenys m'hagen interessat.

El cine ja no interessa ningú, tret del lumpen intel·lectual adolescent, i la prova evident és que fins i tot els crítics recorren als personatges de telesèries per fer referència als temes d'actualitat, talment com feu Boyero a El País diumenge passat. Paradoxalment, l'únic cine que resulta rendible (i infame) es fa en format de sèrie, com les mamarratxades de Crepúsculo o les adaptacions de les obres de Larsson.

El seté art ha deixat de vore's als cinemes i s'ha traslladat a través de discs durs externs, prèvia descàrrega directa en alta definició, a les pantalles particulars: les sèries americanes -i alguna excepció europea, com la brillant Romanzo Criminale- són actualment l'únic reducte on es pot gaudir dels millors guions, de les millors interpretacions i dels formats i històries més arriscats.

Així, mentre el cine agonitza, les cadenes de pagament nord-americanes ens han regalat, només enguany, l'estrena de tres sèries magnífiques: United States of Tara, Nurse Jackie i Modern family, així com les noves temporades de Mad men, True Blood, The office, Dexter o Breaking bad, per citar únicament les més importants.

Esta setmana m'he empassat la segona temporada de Breaking bad, que ens conta la història d'un gris professor de química d'institut d'Alburquerque al qual, malgrat no haver fumat un cigarret en la vida, li diagnostiquen un càncer de pulmó.

Donat que la seua dona està embarassada i que té un fill adolescent amb un paràlisi cerebral, decideix que abans de morir ha de fer-se amb tota la pasta que puga i per aconseguir-ho no se li ocorre una altra idea millor que, en companyia d'un exalumne toxicòman posar-se a cuinar i a traficar amb metaamfetamina de la millor qualitat.

La idea de partida podria recordar la infantil sèrie Weeds, però no és el cas, perquè Breaking bad és bona. Molt bona: és el millor cine que he vist enguany.

A brazo partido

Dimarts vaig anar al cine amb el NIF a vore Los abrazos rotos, tot i que l’opinió de Carlos Boyero, el meu crític de capçalera, recomanava a la seua crònica ¿Qué he hecho yo para merecer esto? justament el contrari: pegar a fugir.

Em vaig contindre fins la meitat de la pel·li, però quan la història ja resultava del tot insuportable vaig esclatar:

- Açò què és?!

Sí, perquè sembla que al senyor Almodóvar li ha passat factura l’abús de les drogues i ens ha regalat una pel·lícula tan dolenta, tan infame, tan malament narrada i pitjor interpretada que no té un altre efecte en l’espectador que obligar-lo a qüestionar novament la utilitat de les subvencions públiques al cine o a plantejar-se l’agressió física a aquells cineastes que de tant en tant recomanen consumir cine espanyol, ja que des dels primers plànols la pel·li perd el sentit i deixa de tindre ni cap ni peus: la història que conta és artificiosa, increïble (en el pitjor sentit de la paraula) i estúpida a més no poder. Les interpretacions dels actors masculins i sobretot, pel seu renom, la de Lluís Homar, són un atac a la intel·ligència i un cop de puny a l’ull.

És cert que té plànols i escenes molt ben rodades; és cert que Pe no està malament del tot; és cert que les referències a Mujeres al borde de un ataque de nervios i a altres grans pel·lícules són una constant, però res d’això és suficient: totes les còpies distribuïdes haurien de ser cremades.

Un divendres de realitat fictícia

Ahir vaig passar la vesprada amb el xiquet andalú a casa: vam xarrar una estona, vam compartir llit i el vaig despatxar abans de sopar.

Mentre li obria la porta de casa m’amollà que tenia una sensació estranya, que no se sentia reconfortat i que no entenia ben bé què estava passant entre nosaltres.

No vaig saber què contestar, ja que per primera vegada en molt de temps em sent una mica confós respecte a allò que tinc i allò que vull en realitat i, sobretot, entre allò que vull i allò que espere de la vida i, en concret, d’una relació.

En lloc de provar a tranquil·litzar-lo, em vaig limitar a recomanar-li descans i assossec, i, encara no entenc per què, abans de tancar la porta vaig ser jo qui es va sentir abatut.

Vaig intentar deixar enrere la malenconia d’un divendres casolà amb la pel·lícula Frost/Nixon, en la qual Ron Howard ens narra els detalls de l’entrevista que el pitjor president dels EUA -amb el permís de Bush- concedí en 1977 al periodista David Frost, la qual es convertí en l’únic judici públic contra l’expresident nord-americà.

Però per si no tenia prou amb esta nova dosi de ficció real, abans d’entrar al llit em vaig topetar, com qui no vol la cosa, amb un vídeo de l’Xtube que tornava a jugar amb la frontera entre versemblança i imaginació: dos joves universitaris suposadament heterosexuals, que pertanyen a una d’aquelles germandats que es bategen amb lletres de l’alfabet grec, se sotmeten a una mena novatada clarament homoeròtica al crit de Are you chicken?

El vídeo, terriblement excitant i morbós, deixa en l’espectador el gran dubte: es tracta en realitat de dos joves heterosexuals carregats de marihuana que entren al joc homoeròtic o són senzillament dos actors que es fan passar per allò que no són?

Pròxima parada: Barcelona-Sants

Este cap de setmana el passaré a Barcelona i, en contra del que puga semblar, no tinc cap intenció de beure, drogar-me o follar, ja que el principal objectiu del viatge és, a banda de retrobar-me amb vells i nous amics, començar a tractar -con el permiso de la autoridad y si el tiempo no lo impide- un d’aquells projectes que espere veure materialitzat en 2009 i del qual avançaré notícies ben prompte.

Independentment d’això, ja fa temps que he fet de Barcelona una mena de ciutat-amagatall o reserva espiritual per fugir de la realitat i que em permet tornar a posar els peus al terra. Així, este cap de setmana em servirà per provar a deixar enrere una sensació d’incontinència emocional que em persegueix fa massa dies i que ahir em portà a viure un moment estúpidament inefable.

En acabar de dinar vaig anar a la piscina amb la intenció de fer uns llargs, però en posar el peu a l’aigua vaig comprovar que alguna cosa no estava bé del tot: la piscina era completament buida, sense rastre de cap altre nadador, ni dels xiquets escandolosos dels cursets, ni tampoc dels socorristes-monitors.

Després d’uns quants llargs la piscina continuava a oferir la mateixa imatge i només s’escoltava el soroll de l’aire condicionat, així que vaig decidir prendre aire, omplir els pulmons, i surar, com quan era menut i feia el mort a la platja el dies de ponent.

Vaig acabar al mig de la piscina, completament estirat i relaxat, surant com feia temps que no ho feia, amb les orelles sota el barret de goma, i amb mig cap sota l’aigua, de forma que només escoltava el soroll de les màquines depuradores d’aigua i el vent a l’exterior de la piscina.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar la ment en blanc durant uns minuts, fins que vaig tindre la sensació d’estar a una pel·lícula de la Coixet, envoltat de pretesa artificiositat, i que la piscina s’havia traslladat a un poble industrial d’Escòcia o a una zona suburbana dels EUA.

Immediatament vaig eixir de la piscina i em vaig encaminar als vestidors una mica alarmat, perquè quan creus formar part d’una pel·lícula de la Coixet és que alguna cosa no va bé del tot.

Història completa...

El mes que ve arribarà a les pantalles de la Confederació Ibèrica de Nacions la pel·lícula pseudodocumental La historia completa de mis fracasos sexuales (A complete history of my sexuals failures) en la qual el director Chris Waitt ha tingut la brillant idea de, amb una càmera darrere i en companyia de la seua actual parella (!), preguntar totes les antigues amants quin fou el motiu pel qual la seua relació sentimental no tingué un final feliç.

La gosadia de Waitt em sembla completament innecessària per moltes raons, però principalment perquè qualsevol persona amb una mínima maduresa emocional ha de ser capaç de determinar els motius que implicaren la ruptura d’una relació sentimental en concret; i si no és capaç de fer-ho, ha d’inventar-se aquells motius i, si és possible, culpar l’altra part de la ruptura.

No vull imaginar-me què passaria si un bon dia em dedicara a interrogar tots els meus ecs! sobre el motiu que els animà a ignorar les meues telefonades, a deixar-me o, senzillament, a donar-me per mort.

Encara pitjor, però, seria topetar-me amb un ecs! el qual, després de mesos o anys d’haver trencat, em preguntara quin fou el motiu determinant per donar per finalitzada la relació que teníem.

En eixe cas em veuria obligat a donar explicacions com ara: ‘ho sent, però no suportava el teu olor corporal’ o ‘és que escrius amb més faltes d’ortografia de les que puc tolerar’ o ‘per favor, és que estàs casat’.

I no, no seria agradable.

L'informàtic (II)

Divendres, amb la intenció de treure’m el regust amarg de l’encontre que havia patit unes poques hores abans, vaig convidar després de sopar el meu informàtic per veure una pel·li al sofà.

Mentre el disc dur extern reproduïa Rec, de Balagueró, jo mirava de reüll el meu convidat, i feia una llista mental dels pros i dels contres que suposaria encetar una relació amb ell.

Els contres formaven una llista tan llarga com insubstancial: és informàtic -amb tot el que això implica-, va vestit com si vivira a un caixer automàtic, té una arracada horrible i un pentinat passat de moda, li agrada l’anime japonés i pensa que la millor sèrie que s’ha emés mai a la televisió és Bola de drac.

La llista de pros també és llarga: és tendre, no té cap trastorn mental evident, és divertit, graciós i simpàtic, és atractiu i folla molt bé.

La pel·li acabà i el meu informàtic em proposà anar al llit, però jo continuava pegant-li voltes al cap sobre la conveniència d’iniciar una cosa més seriosa i se’m va ocórrer mirar-li als ulls.

Vaig guardar uns segons de silenci, mentre provava a endinsar-me en la ment del meu informàtic, després dels quals només vaig dir:

- Anem.

I mentre em besava i follàvem de forma tendra i animada vaig veure ben clar que no podia proposar res seriós al meu informàtic, ja que vaig reconéixer allò que havia vist al seus ulls abans d’entrar al llit: es tracta d’una bona persona.

I una bona persona és el pitjor que es pot creuar pel meu camí, perquè em fa sentir miserable.

Gomorra

Vaig conéixer Gomorra, la novel·la, quan encara estudiava italià perquè Angelo, il caro professore, ens féu fer un comentari de text sobre una entrevista al seu autor, Roberto Saviano, publicada a La Repubblica.

En aquell moment no sabia que de les històries que relata la novel·la se’n faria una pel·lícula, ni molt menys que la Camorra acabaria per posar preu al cap de Saviano.

Esta última circumstància ha estat, sense voler, un gran incentiu per a la publicitat de la pel·lícula, la qual ha vist com de la seua estrena s’han fet ressò tots els mitjans de comunicació.

I, en contra del que puga semblar, la pel·lícula és bona.

I és bona en el sentit que posa en evidència per al gran públic el funcionament de la màfia napolitana, els negocis legals i il·legals en els quals participa, la incapacitat de l’Estat italià per posar-hi remei o el fet que siga l’organització de delinqüents amb més víctimes mortals de tot el món.

Amb este panorama no és d’estranyar, doncs, que la presència de l’Estat a la Campània siga una pura anècdota i que la Itàlia civilitzada mire cap al Sud amb menyspreu i indiferència o que ingore les seues necessitats més bàsiques.

Però clar, qui pot prendre’s seriosament una organització mafiosa que, alhora que amenaça de mort un escriptor, es dedica a vendre còpies pirates del devedé de Gomorra als quioscos de Nàpols?