En
una estona m'enlairaré cap a Itàlia per passar uns dies a la
Toscana amb el fidanzato i uns amics comuns que ja porten una
setmana recorrent la Confederació Itàlica de Nacions. És
inevitable, però, tindre una estranya sensació al cap: no sé si
quan torne Espanya haurà estat intervinguda, Rajoy s'haurà exiliat
o si ja no existiran les comunitats autònomes, encara que el més
probable és que tot continue igual.
De
moment, però, i encara que sé que no és bonic, em dedique a
recordar l'última vegada que vaig recórrer els carrers de Pisa i de
Florència en companyia, també, de qui en aquells moments (fa un bon
grapat d'anys) era la meua parella.
Fins
diumenge!
Cròniques
toscanes (I): l’infern del low cost
El
xic argentí i jo vam començar el viatge de la pitjor manera
possible: vam perdre l’avió que ens havia de deixar a Pisa. Per
un puto minut, només per un minut, la perra
de Ryanair ens va denegar els bitllets:
— Però
si ni tan sols anem a facturar l’equipatge! —vaig
implorar.
Després
de barallar les opcions de què disposàvem vam decidir volar a Roma
i des d’allà prendre el primer tren cap a la Toscana.
— El
problema, chicos, es que el avión llega a Roma a medianoche y no sé
yo si… —provà
a dir la perra de
Ryanair.
— Tú
saca dos billetes para Roma. Ya —intervingué
l’argentí i, dirigint-se a la meua persona, afegí: tú y yo esta
noche dormimos en Italia.
Una
vegada superat el primer contratemps del viatge, ens vam enlairar cap
a Roma, amb un canvi de plans molt il·lusionant i amb els ànims
renovats: canviaríem una nit d’hotel a Pisa per una nit fabulosa a
la città eterna:
deixaríem les maletes a l’estació de Termini i visitaríem la
Fontana de Trevi, el Panteó, il
Colosseo...
Però,
—sí,
un altre però—
en arribar a l’estació
de Termini, ens vam trobar amb el dipòsit d’equipatges tancat. Amb
doble clau.
— Il
deposito bagagli è chiuso fino le 6 della mattina, ragazzi
—ens
digué una encarregada de l’estació.
Li
vam explicar quina era la nostra situació i ens va informar que un
tren nocturn, d’aquells amb compartiments i llits, passava a les
tres del matí per Roma-Tiburtina i que ens deixaria a Florència a
les sis.
Viatjar
en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan
perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de
dormir a un compartiment de tren era tan interessant que no podíem
rebutjar l’oferta.
Però
—sí,
el tercer però del primer dia del viatge—
la cosa es complicà encara més: en
arribar el tren vam poder comprovar en primera persona les
diferències entre el Nord i el Sud d’Itàlia.
— Pero
si esto es un puto tren borreguero —vaig
protestar només obrir la porta del vagó i rebre a la cara una
ràfega de pudor a suor.
I
és que el tren estava ple de terroni
calabresos i napolitans que es dirigien al Nord i
omplien no només tots els llits, compartiments i seients, sinó que
dormien escampats pel corredor, entre les maletes i les caixes de la
resta dels viatgers.
Vam
buscar un vagó on deixar-se caure i, finalment, en vam trobar un on,
almenys, teníem lloc al terra del corredor, entre dos vells que
dormisquejaven descalços.
Quan
ja portàvem una hora i mitja hora de viatge, vaig esclatar:
— ¡Mecagoendiosyensuputamadre!
¡Esto es una mierda!
— Martí,
tranquilo, que ya no queda nada —provà
a tranquil·litzar-me l’argentí.
— Mira:
hace más de doce horas que empezó este puto calvario, hemos perdido
el avión, la consigna de la estación de Roma estaba cerrada, hemos
pagado por un tren de mierda, hace frío, aquí huele fatal, y estoy
seguro de que alguien ha subido gallinas y ovejas en este puto vagón
y…
En
eixe moment, una dona calba i vestida amb una bata de flors, amb les
sabates a una mà i un paquet de mocadors de paper a l’altra, em
tocava un muscle amb la punta d’una de les sandàlies i em demanava
“permesso”.
Em vaig alçar i vaig deixar pas a la dona calba que es dirigia,
descalça, al bany del vagó.
— Esto
es una puta mierda.
Cròniques
Toscanes (II): la síndrome d’Stendhal
La
síndrome d’Stendhal eleva el ritme cardíac, provoca vertigen,
confusió i al·lucinacions en el subjecte davant l’exposició a
una gran bellesa artística.
Esta
malaltia psicosomàtica fou descrita pel mateix escriptor francés
durant la seua primera visita a la capital de la Toscana, i hui
encara molts turistes afirmen sentir-se sobrepassats per la bellesa
de la ciutat.
Quan
el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els
símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a
l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense
dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa
i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.
Donat
que vam arribar de bon de matí —el
sol encara no havia eixit—
vam visitar la ciutat gairebé sols i
sense les masses de turistes que envaeixen la ciutat diàriament.
Tot
un luxe que compensà l’inici del viatge.
Cròniques
toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio
La
resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni
ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi
Vernaccia —que
ens beurem esta nit a casa—
i a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo,
vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala
manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il
gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di
Damasceno Monteiro de Tabucchi.
A
la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a
comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio,
de Carlo Collodi.
—
Pretendes
aprender italiamo con Pinocchio?
—li
vaig preguntar.
— Qué
va. Es para una amiga, por su cumpleaños —em
va contestar.
De
Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un
atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig
trobar distant i una mica apagat.
— Et
passa alguna cosa? —vaig
preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un
poc… no sé… raro.
— No,
no pasa nada. Anda, vamos a cenar.
De
camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar
evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al
tema i optar per un plat de gnocchi
al pesto, però el sopar fou horrorós: el trobava
pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però,
i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: “No soy
una puta”.
— ¿Qué
coño significa eso? —vaig
preguntar quan aconseguí reaccionar.
— Eso
mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me
apetecía follar antes de cenar.
Em
va deixar molt descol·locat.
— ¿Y
por qué coño no lo has dicho? —vaig
preguntar provant de mantenir la calma.
— No
lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.
Em
vaig quedar mort.
— Mira,
cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la
confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque,
por fin, me has dicho que te gusto.
— Tú
todavía no me has dicho nada… —em
va dir dibuixant un somriure bord a la boca.
I
ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense
remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l'estómac una
sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà
amb el nom de zsa zsa zsu:
i és que era el llibre de Pinocchio
que l’argentí havia comprat a Siena.
