dimecres, 1 octubre de 2014

Ni cap ni peus



12.49 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit de 324.cat: “El Parlament aprova mantenir la votació dels membres de la comissió de control de la consulta”.

12.55 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit del diari ARA: “El PP de Catalunya denunciarà a la fiscalia els diputats que han votat els membres de la comissió de control del 9-N”.

Sóc incapaç d'entendre res. He perdut el fil dels esdeveniments i ja no sé què està passant ni tan sols què hòsties és la “comissió de control de la consulta” (!!!) i, el pitjor de tot, és que no vull saber-ho. Reconec que “el procés” i la consulta m'han superat i estic barallant la possibilitat de buscar un vol perquè el 9 de novembre no m'agafe a l'hemisferi nord.

Fins fa poc em sumava a l'opinió, prou generalitzada entre la majoria de persones amb trellat, que afirmava que el resultat de tot açò seria la frustració de gran part de la societat catalana que aspirava a la independència del país, però ara ho veig més negre.

Des que tot açò començà a Catalunya s'ha deixat de fer política, s'ha deixat de fer periodisme i, el més greu, molts han deixat de pensar.

L'últim episodi de transcendència, però del tot previsible, ha estat la suspensió per part del Constitucional de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N. Perquè són inconstitucionals? No, senzillament perquè, d'acord amb la legislació vigent, el recurs d'inconstitucionalitat del Govern té la prerrogativa de suspendre cautelarment qualsevol norma recorreguda abans d'entrar a estudiar el fons.

Esta informació, que està a l'abast de tothom, ha estat ignorada pel gruix de l'opinió pública a favor de la consulta, i també per aquells als quals cal pressuposar cert nivell intel·lectual, de forma que s'ha pogut llegir, per exemple, al compte de Twitter d'un important periodista català: “Avui penso en els meus amics homosexuals que es van haver d'esperar l'angoixa de SET ANYS a què el TC decidís sobre el seu matrimoni”, ignorant (o no) que el recurs contra la llei de matrimoni homosexual fou interposat pel PP en l'oposició, per la qual cosa no cabia parlar de suspensió cautelar.

Ja sabíem que tot el que envoltava “el procés” i la consulta no tenia cap, però ara ja sabem que tampoc no té peus per a caminar, perquè si el xurrimerinisme i l'absència de rigor han de ser els pilars de l'argumentari dels seus defensors la cosa no pot arribar molt més lluny.



dijous, 25 setembre de 2014

Pardalets al cap (i II)



En tornar de Grècia mon pare em va arreplegar a l'aeroport.

Per ací tot bé? La iaia no s'ha mort?
D'això volia parlar-te...
S'ha mort la iaia?!
No, encara no.

Òbric parèntesi. Sí, a casa som així. Tanque parèntesi.

I qui s'ha mort?
Ningú. No s'ha mort ningú.
Segur?
Calla i atén. Els pardalets eixos que vas deixar...
S'han mort? Ho sabia...
Que no, hòstia. A vore, jo no els he fet molt de cas, la veritat. Cada tres o quatre dies els mirava i els posava menjar i tot això que em vas explicar que havia de fer.
Menjar i aigua, papà. Era només això.
Bé, el cas és que la iaia ha estat cuidant-los i ara no vol que te'ls emportes.

Vaig alçar una cella:

Què?
I diu que els ha eixit rabo.

Vaig alçar l'altra:

Com?
Ja tenien rabo eixos pardalets?
Clar que en tenien.
Bé, la qüestió és que la iaia vol que li'ls deixes. I jo crec que li convé perquè des que els té al seu càrrec el cap li funciona millor. Però no li digues que t'ho he dit jo, eh?

En arribar a casa vaig anar directe a visitar la iaia:

Ai, ma filla, que ja estàs ací. Dóna'm un bes i... Afaita't eixe bigot! —em va rebre després d'una setmana sense vore'm.
Com està, iaia? Alguna novetat?
Ai, sí. Vine.

M'agafà de la mà i em va portar al corral, on estaven els pardalets.

Mira, els ha eixit una cueta.
Ja ho veig... Li han donat molta faena?
A quin sant! S'han portat molt bé. Ja em coneixen i em xiulen i...
Iaia, hem de parlar dels pardalets. Ja sé que li vaig dir que els deixaria ací només mentre estiguera de viatge, però és que ara vénen uns dies de molt jaleo i no sé si tindré temps per a fer-me càrrec d'ells... Total, li sap mal si els deixe ací uns dies més? Només mentre m'organitze, eh?

La iaia va passar les ungles per les reixes de la gàbia i els pardalets es van revolicar.

Has vist eixe negret que gros que s'ha fet?



dimecres, 24 setembre de 2014

Pardalets al cap (I)


Ja fa un any que morí Matt i he de reconéixer que encara no m'ho he tret dels dits. La meua vida ha continuat amb tota la normalitat del món, com no podia ser d'una altra manera, però no hi ha un sol dia en el qual no el recorde.

És cert que amb el temps la pena perd intensitat, però al record li costa més desaparéixer.

Òbric parèntesi. Ha hagut de passar un any perquè puga escriure quatre putes ratlles sobre açò. Tanque parèntesi.

El que vull contar és que als pocs dies de morir Matt, uns amics es van presentar a casa amb una gàbia i quatre pardalets. Em van dir que eren no-sé-què del Japó i que m'animarien. Vaig investigar un poc i eren lonchura striata domestica, una raça artificial creada per avicultors japonesos a partir de l'espècie original salvatge. No eren massa bonics, però almenys una història curiosa sí que tenien.

Des d'aleshores m'han entretingut, m'han despertat de matí, m'han embrutat la casa amb plomes quan els ha tocat canviar-les i, és cert, una mica de companyia també m'han fet.

Este estiu, amb els viatges a Austràlia i a Grècia, necessitava que algú me'ls cuidara i els posara de menjar i els vaig portar a casa de la iaia.

Jo açò no ho vull ací fou la benvinguda que els va donar la iaia.
Seran només uns dies. Li diré a mon pare que els canvie l'aigua i que els pose menjar i ja està. Vosté no ha de fer res.
M'agradava més el gos.
I a mi també.





dilluns, 22 setembre de 2014

L'escenari de 2015


Comença la partida i yo con estos pelos


Fins i tot aquells que fem política (encara que siga de baixa intensitat) estem una miqueta marejats davant el panorama que es planteja per a les eleccions locals i autonòmiques de l'any que ve.

Ara mateix existeixen dos grans incògnites que fan que el tauler de joc estiga tan mogut que resulta impossible no sentir cert vertigen: d'una part, l'anunci del PP d'una reforma electoral per segrestar la democràcia municipal provar a mantindre les alcaldies en contra de possibles pactes d'altres forces; i d'altra, la irrupció de nous partits, principalment els guanyem i els pablemos, als quals les enquestes auguren uns resultats boníssims.

El primer tema em preocupa menys, perquè no es portarà endavant. És una idea feliç del Govern, com allò d'unificar municipis, eliminar els aforats o modificar la llei de l'avortament, que mai vorà la llum. Per vàries raons: perquè no els dóna temps, perquè no poden aprovar-ho sols, per l'efecte bananer que suposaria celebrar unes eleccions amb les regles recorregudes per tot déu al Constitucional i perquè és una mesura inútil: ni amb la reforma anunciada el PP repetirà el govern en la majoria de les alcaldies que pretén segrestar mantindre.

El segon tema, però, té més molla. O almenys el tenia fins ahir: ara ja sabem que Pablemos no es presentarà a les eleccions municipals, però sí a les autonòmiques. La recomanació de l'epístola d'Iglesias als cercles sembla clara (diputats autonòmics sí, regidors als pobles no) però amb un suport enverinat als guanyem que, tret de l'originari de Barcelona, Izquierda Unida veu com un salvavides davant el tsunami morat i que està provant a impulsar fins i tot allà on no hi ha cap demanda real.

Pablemos sembla que dóna suport a la fórmula guanyem però la condiciona a llistes plurals, elaborades per primàries obertes a la ciutadania, sense que ninguna força es reserve els llocs d'eixida... En definitiva, tot el que IU (i EU a casa nostra) no han sabut fer mai i el que el Partit Comunista mai permetrà.

Iglesias sap que Pablemos no està ara per ara en disposició de responsabilitzar-se de les llistes municipals de tot Espanya (“Las actuaciones impropias de dos o tres cargos serían un iconocontra la marca Podemos”) i prefereix evitar riscos: és més fàcil (i té més projecció i rèdit) fer llistes als parlaments autonòmics que a tots els ajuntaments on s'haja constituït un cercle.

Amb tot això, per a aquells que apostem per projectes amb unes altres trajectòries, amb uns altres missatges i amb unes coordenades més nostrades, algunes incògnites comencen a quedar resoltes.

dimecres, 17 setembre de 2014

Tomata



L'última setmana d'agost vaig concertar una cita amb un xic. Era la segona vegada que quedàvem; la primera va ser, almenys, fa quatre anys.

Òbric parèntesi. Quan dic que tinc problemes d'agenda és veritat. Tanque parèntesi.

Amb dos granissats de llima a la taula ens vam posar al dia de les nostres vides i vam parlar de l'actualitat política, dels viatges que havíem fet, dels que volíem fer i d'amics en comú que no sabíem que ho eren.

Per descomptat, vam acabar follant i, en un moment que no cal detallar (o sí: estesos al llit, xopats de suor i boquejant com dos peixos fora de l'aigua), em va amollar:

Que estaves reservant-te o què?

Em vaig incorporar i vaig vore sobre el seu tors la magnitud de la riuada.

La veritat és que no massa... Potser és cosa de tot el gaspatxo que he pres este estiu.

El meu convidat va tórcer el morro:

El gaspatxo?

I em vaig posar didàctic:

Se sol dir que el suc de tomata, que és la base del gaspatxo, augmenta la producció de semen, però això no està demostrat científicament. Sí que se sap, però, que afecta el seu sabor i olor.
Què?
També se sap que la tomata té grans quantitats de betacaroté i que el cos el transforma en vitamina A, la qual augmenta la producció de testosterona, que és l'hormona responsable del desig sexual.
Com?
De tota manera, eixes són les propietats de la tomata fresca. En convertir-la en gaspatxo no sé si les mantindrà o les perdrà... Hauria d'investigar-ho.
Però en eixe cas, el gaspatxo no justificaria tot açò.
Ah, no. Tot això és perquè m'has posat molt calent i m'he escorregut com un burro.
Però no has dit que...
Com un burro, xic. Com un puto burro.




La conversa (i II)



No ho entenc, fill.
Què no entens, papà?
Que no vullgues casar-te o ajuntar-te o el que siga i tindre fills.

Veig que el tema, de veritat, preocupa mon pare i decidisc ser irritantment autocomplaent:

No és que no vullga; és que no em fa falta perquè m'agrada la vida que tinc i no trobe la necessitat de complicar-me l'existència. No em fa mal res, tinc una feina que m'encanta i que em realitza, una casa bonica i un vestidor ple de roba, tants amics que em costa atendre'ls com es mereixen i, fins i tot, de tant en tant pegue algun polvo.

Òbric parèntesi. Tampoc no cal donar massa detalls a un pare sobre estes coses. Tanque parèntesi.

I no creus que...
De veritat, papà, que pots estar tranquil. Sóc molt feliç i als meus dies els falten hores per a fer tot allò que vull i que m'agrada fer i estime i em sent estimat per molta gent. No pots imaginar-te com d'afortunat em sent cada dia gràcies a les persones que m'envolteu.

Mon pare relaxa les arrugues del front.

Bé, en eixe cas, i si vols que em quede més tranquil, només m'has de prometre una cosa.
Quina?
Que si trobes algú que et vullga i a qui tu vullgues almenys intentaràs no cagar-la.

Ara sóc jo qui es relaxa al seient del copilot.

Això sí que t'ho puc prometre.

dilluns, 15 setembre de 2014

La conversa (I)




Este estiu mon pare em va demanar que l'acompanyara a un lloc en cotxe i li vaig dir que sí, encara que ja sabia que la seua intenció era tindre'm tancat perquè no poguera fugir quan iniciara la conversa.

Saps que el mes que ve faràs trenta-cinc anys i...
Jo sí, però la gent no ho sap. I no és el més que ve; és en octubre. Quasi en novembre, en realitat.
I tu saps que tots els teus amics estan casant-se i tenint fills i tu no?
És que ara ho casen tot i, de fet, els meus amics ja s'han casat. El que estan fent és començar a divorciar-se, encara que alguns no ho saben.
Ja saps què vull dir.
No, en realitat no ho sé.

Mon pare pren aire.

No vols tindre fills?
No.
No vols tindre parella?
No.

Mon pare s'emprenya per moments:

No” i“no”? Estem parlant com a adults, eh? Fes el favor de no comportar-te com un idiota. És que vols morir a soles?
Tots morim a soles.

Mon pare prem amb força el volant.

Tan malament t'ha anat a tu que no vols tindre família?
No és qüestió d'això, papà. A mi m'ha anat genial, però la gent es reprodueix independentment de com li ha anat en la vida perquè encara som mig monos.

Baralle la possibilitat de dir a mon pare que estic a favor de l'extinció ordenada de l'espècie, però per la cara que em posa crec que no és el moment.

Dis-me la veritat: has tingut algun desengany amorós?

Em gire i alce una cella:

N'he tingut molts, papà. De fet en tinc cada dia, però això no m'ha llevat les ganes de casar-me, emparellar-me o tindre fills; això només m'ha fet més cínic.

dijous, 4 setembre de 2014

AussieTrip (i V): De Melbourne a Sydney




A Melbourne la roja roja victoriana 
té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels

 
En tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.

Les casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió, com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se la barba val 50 dòlars.

La impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.





 Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.


La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà



L'òpera de Sydney, que no cau a trossos

A Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig contestar.

Vaig deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb més gratacels que el de Melbourne.

Quan no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el videoclip de A sky full of stars.

La segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va sorprendre: “Eres valencià o català?”.

Vaig iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.

A Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un negoci” em va explicar.

Tot això resultava molt interessant, però després de tants dies a Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren unes altres: “Fem una cervesa?”.

El xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per a compartir. Eixim al balcó.”

Pensava que faria més vent, però s'està bé vaig dir.
Ací l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més plujosos de l'any?
Sí, ja m'ho han dit.

Vam passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam follar drets, amb tot Sydney als peus.

Mai havia follat tan alt vaig reconéixer.
I has notat alguna diferència?
Tampoc havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa compensa l'altra.



A un d'eixos vaig follar

dilluns, 1 setembre de 2014

AussieTrip (IV): el marit coreà



 
La ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa, als penya-segats del nord i a les costes de l'est.

Dormíem en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà guapíssim i un xinés que no ho era tant.

Òbric parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi. 
 

 
La rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay of Fires.

Ha de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.


Paràvem a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg. Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra. Tret de les catalanes, que continuaven llegint.

El coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant capítols de Modern Family.

Érem, en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.

I, potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber tan greu.




diumenge, 31 agost de 2014

AussieTrip (III): els companys de viatge



Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails