El meu 'gürtel' particular

El cas Gürtel, convenientment refrigerat fins que arribe el període preelectoral, no només ha posat al descobert les misèries del PP, sinó que s'ha emportat per davant un nombre considerable de càrrecs populars, ha suggerit la possibilitat d'un finançament irregular del partit al País Valencià i ha evidenciat les relacions més lúbriques entre la política i un bon grapat d'emprenedors indocumentats.

Per si això fóra poc, que no ho és, este cas també ha posat de manifest un nou vocabulari que mai hauríem imaginat en boca dels nostres polítics, i gràcies a les intervencions telefòniques hem sabut que Camps era El curita, que en esta trama teníem un Bigotes i un Don Vito, que Costa era conegut com Ric i també expressions com 'te quiero un huevo' o 'tenemos que hablar de lo nuestro, que es un muy bonito', les quals han passat a formar part de l'imaginari popular i de la llista de frases que un polític mai més podrà tornar a pronunciar en públic.

Esta setmana, de molta i molt inefable feina, m'he trobat amb el meu propi cas gürtel: un cas que inclou robatoris, escorcolls domiciliaris, secret d'actuacions i intervencions telefòniques.

Cinc cèntims sobre el cas: una dona denuncià que havia patit un robatori a sa casa mentre dormia tan tranquil·lament, i la policia, en comprovar el que ells anomenen modus operandis (sic), relaciona este cas amb una sèrie de robatoris semblants que havien tingut lloc durant les setmanes anteriors.

Un dels objectes robats a la denunciant era una blackberry i el jutjat acorda la intervenció de les telecomunicacions a partir del número IMEI, al mateix temps que decreta el secret d'actuacions per assegurar que l'advocat del cas, en este cas qui ací desvetlla el misteri, no tinga accés a l'expedient.

Les comunicacions intervingudes, de la mateixa forma que en el vertader cas Gürtel, no només aporten elements de convicció suficients per trobar els responsables i conéixer què ha passat amb els objectes robats , sinó que ens il·lustren sobre aspectes fins ara desconeguts de les persones encausades.

Així, l'expedient al qual he tingut accés després d'un any i de l'alçament del secret d'actuacions, conté transcripcions tan interessants com ara:

Subjecte A: ¿Qué haces chupapollas?

Subjecte B: ¿Qué haces calandra?

(...)

Subjecte A: Pos ná, ahora dentro de un rato vamos pa ya.

Subjecte B: Mu bien, flipiwindi.

De la mateixa forma que les converses del cas Gürtel evidenciaren la innocència de Camps, el Bigotes, Ric i companyia, les converses que consten al meu cas gürtel demostren que els meus clients són innocents, perquè algú que fa servir la paraula flipiwindi per referir-se a un còmplice no pot haver fet res dolent.

Estat de satisfacció

Hi ha esdeveniments quotidians que afecten positivament el meu ànim: anar a nadar i trobar la piscina buida, prendre el sol en hivern, retrobar-me amb amics que són fora o que feia temps que no veia, tindre una guàrdia i que siga productiva, que Matt em faça una ganyota perquè vol jugar, planejar un viatge o una escapada de cap de setmana, tancar un expedient que pensava que seria etern o passar una nit al llit abraçat al meu xic.

Estes satisfaccions no difereixen massa de les de qualsevol ciutadà occidental i són quasi idèntiques a les de les persones que m'envolten (almenys d'aquelles persones amb trellat), perquè molts amics tenen una parella que els fa feliç, la seua feina potser no els entusiasma però almenys no els resulta cap tortura, poden permetre's alguna escapada de tant en tant i els encanta socialitzar tant com a mi o encara més.

Però, tot i això, tots coneguem persones encabotades a considerar-se infelices i que són incapaces d'acontentar-se amb allò (amb tot allò) que la vida els ofereix dia rere dia, que protesten i reneguen davant qualsevol dificultat, i això és així perquè de vegades no som conscients que la vida en realitat és molt més senzilla del que pretenem que siga, i perquè hem arribat a un punt en el qual qualsevol contratemps, per insignificant que puga resultar, fa saltar pels aires l'alegria transitòria (o només momentània) que les satisfaccions més quotidianes ens reporten.

Jo, que em considere una persona vitalista i amb poca tendència a l'autocompassió, no puc evitar de tant en tant tindre pensaments destructius per culpa de l'incident més nimi, però al mateix temps he de reconéixer que ja fa una bona temporada que això no em passa, perquè porte uns dies (o setmanes o mesos) en els quals les satisfaccions més ordinàries, com les que referia abans, s'encadenen una darrere l'altra sistemàticament, sense permetre'm, doncs, lliurar-me a l'autodestrucció.

I només espere que dure.

Per si la cosa no pintava prou malament...

Ja són unes quantes les enquestes que situen la política en general com una de les principals preocupacions dels habitants de la Confederació Ibèrica de Nacions. Els escàndols relacionats, sobretot, amb la corrupció han fet que la ciutadania renegue de la classe política i que acabe per considerar que tots els polítics són iguals.

Òbric parèntesi. Este posicionament m'indigna especialment, però no perquè siga el germen d'actituds populistes, sinó perquè, efectivament, no tots els polítics són iguals: la Pajín, per exemple, no és igual que De la Vega, de la mateixa forma que Esteban Histriònic Pons poc té a veure amb José María Lasalle, o el castellonenc Nomdedéu amb el valencià Morera, per posar exemples del mateix partit. Tanque parèntesi.

A la sensació de corrupció generalitzada, cal sumar el descontent que ha provocat la crisi econòmica en la societat o, millor dit, el descontent que la incapacitat de ZP i companyia per resoldre la crisi i de l'oposició per fer propostes constructives ha traslladat a la col·lectivitat social.

Així, amb unes xifres macroeconòmiques que fan feredat, amb l'atur desbocat, tot i que tothom sap que les xifres oficials no són reals, perquè cap estat podria suportar l'actual taxa de desocupació que pateix la Confederació Ibèrica de Nacions sense que la gent assaltara els supermercats, amb un Govern que fa temps que perdé la gràcia i que de qualsevol assumpte fa una crisi interna i amb una oposició que no sap ben bé com treure rèdit de la situació sense resultar antipàtic, podem dir, d'una forma prou eufemística, que estos no són els millors dies per a la política.

Però com les coses sempre poden anar a pitjor, i este cas no serà cap excepció, una nova amenaça sobrevola la política: hi torne.

Redéu, torne a la política activa.

Lost

La última part de l'espera sempre és la pitjor i la que més llarga em resulta. Em passa amb l'estúpida i inútil jornada de reflexió electoral, amb els últims cinc minuts de coure l'arròs, durant el moment que tarda el cambrer a portar-me el café o amb l'estona que triga el meu xic a arribar a casa des que m'ha telefonat per dir-me que és en camí.

Els moments previs a obtindre allò que vull es fan eterns i els segons semblen minuts i els minuts hores i com més s'apropa l'instant exacte per a satisfer el meu desig més nerviós em pose, més m'excite i amb més deler anhele allò que és imminent.

Esta histèria que patisc, com deia, només en el tram final de l'espera, m'ha acompanyat, en canvi, des que -ja fa massa mesos- l'Abc va emetre l'últim capítol de la cinquena temporada de Lost i estes últimes hores abans de fer-me amb el primer de la sisena i última temporada amenacen amb provocar-me un col·lapse del sistema nerviós o un infart de miocardi.

Recorde que em vaig enganxar a Lost a Cambrigde, en gener de 2006. Havia anat a visitar el meu amic A. i mentre ell treballava a la Universitat vaig haver de passar una vesprada tot sol a casa per culpa del mal oratge. Tot i que el meu anglés és de xiringuito vaig posar la televisió i em vaig trobar al Channel 4 amb un paio àrab ben templat (en aquell moment no sabia que era Sayid i que era un dels supervivents del vol Oceanic 815) que corria per la selva i es topetava amb una mena de búnquer (aleshores tampoc sabia que era una estació de la Iniciativa Dharma) i em vaig quedar atrapat.

Vaig seure davant la pantalla i em vaig empassar el capítol ja encetat i un altre sencer que van emetre a continuació. Quan, dies més tard i després d'haver passat per Londres, vaig tornar a casa em vaig descarregar la sèrie i em vaig empassar tots els capítols que ja havien estat emesos. Un darrere l'altre, amb avarícia.

Si l'espera entre una temporada i la següent es fa eterna, i entre capítol i capítol d'una temporada en curs sembla que el temps s'alenteix de forma cruel i despietada, les hores prèvies a l'estrena de la temporada definitiva són una autèntica tortura.

* * *

PS: Flipant l'especial de Público del diumenge... només apte per a freaks.

Extremaydura: una aproximació

El primer que el visitant valencià ha de saber sobre la Nació Extremenya és que es troba molt lluny de casa, entre altres coses perquè La Manxa s'hi posa al mig d'una forma absolutament innecessària. El valencià que visita Extremadura per primera vegada ha de ser conscient, també, que la parla extremenya és realment complicada i que li sonarà com una mena d'andalús, però pitjor encara.

Una grata sorpresa, en canvi, a banda de l'excel·lent i hipercalòrica gastronomia extremenya és el paisatge que ens trobem en deixar enrere La Manxa, ja que la Nació Extremenya, en contra de qualsevol apriorisme, ofereix al visitant en esta època de l'any quilòmetres i quilòmetres de deveses tacades de carrasques, oliveres i alzines i un gran nombre de rierols sense canalitzar.

Òbric parèntesi llarg. Un passeig per la província de Càceres desmunta d'una forma incontestable eixe argument tan infantil que es gasten els taurofílics que afirma que l'existència de les corregudes de bous és la que garanteix el manteniment d'este ecosistema tan particular, ja que volen fer-nos creure que si ningú ha requalificat els terrenys de mitja Nació Extremenya per aixecar gratacels, urbanitzacions i parcs temàtics és perquè la cria de bous fa rendible el sòl i no perquè la densitat de població a Extremadura no arriba als 27 habitants per quilòmetre quadrat i perquè ningú que no estiga drogat hi fixaria la seua residència. Tanque parèntesi llarg.

La Nació extremenya, a banda del paisatge i de l'impressionant Parc de Monfragüe, que vam recórrer de camí a Trujillo, ofereix al visitant vertaderes ciutats-joia com ara Càceres, infestada en esta època de l'any de parelles de cigonyes, Plasència i la sensacional i monumental Trujillo, així com l'antiga Emèrita Augusta, l'actual Mèrida, de la qual només paga la pena visitar l'herència romana i el Museu d'Art Romà, obra de Rafael Moneo.

La resta de la capital administrativa d'Extremadura és prescindible, tal com divendres ens va il·lustrar un aborigen al qual li vam preguntar on podríem anar a festejar la nit: Mérida está muerta. Tal qual. I ens va recomanar deixar-nos caure per un centre comercial que aplega els pubs de la ciutat i els quals fan ostentació d'una selecció musical impossible esguitada de salsa, de reggaeton i de música electrònica.

Igualment prescindible resulta visitar el monestir/parc temàtic de Guadalupe, far espiritual del ramat extremeny, ja que almenys a Mèrida les copes valen només cinc euros.

De tornada, amb la mà del meu xic al genoll i la pudor de tres peces de formatge fent d'ambientador al cotxe, vaig passar una ratlla mental sobre Extremadura a la llista de viatges pendents.

Extremaydura

Per celebrar que el meu xic i jo portem 6 mesos i 18 dies de festeig hem planificat un viatge de quatre dies a la Nació Extremenya que inclou visita a Plasència, Trujillo, Càceres, Mèrida i, si ens dóna temps, al monestir de Guadalupe.

Serà la meua primera incursió en aquella part de la Confederació Ibèrica de Nacions i no puc negar que estic força encuriosit per comprovar si l'empremta de Rodríguez Ibarra, virrei d'esta república atòmica durant -atenció!- només 24 anys, encara és perceptible entre el milió i poc d'extremenys que encara hi viuen o si les polítiques de Fernández Vara han aconseguit modernitzar mínimament el país.

Òbric parèntesi. M'he referit al milió i escaig que encara hi viuen, perquè les males llengües sempre han dit que hi havia més extremenys vivint a Barakaldo que no pas a tot Extremadura. Tanque parèntesi.

Tota la gent que conec que ha visitat estes ciutats m'ha confessat que són realment sorprenents, perquè ningú esperaria trobar res amb un mínim de trellat a esta regió deixada de la mà de déu i que, sorprenentment no fa més que empassar-se amb deler euros i euros de tots els europeus gràcies, entre altres, al Fons de Desenvolupament Regional (li corresponen més de 2.000 milions d'euros per al període 2007-2013).

Òbric un altre parèntesi. Sóc conscient que els valencians també hem engolit i malbaratat fons europeus com si fórem la comunitat atòmica més pobre de la Confederació Ibèrica de Nacions, però és que a la Nació Extremeña dos de cada tres euros gastats provenen de subvencions estatals i de fons europeus. Tanque un altre parèntesi.

Ara que Ibarra s'ha retirat de la primera línia política i es dedica a parlar d'Internet i de la propietat intel·lectual com si haguera descobert les Amèriques i a publicar articles a El País (quinze en els últims dos anys!) per arrodonir la pensió de jubilació, combinant-los, de tant en tant, amb declaracions jacobines pròpies d'un bellotari, potser ha arribat l'oportunitat per a la Nació Extremenya.

Ni una cosa ni l'altra

He de reconéixer que estos últims dies m'he interessat per l'emissió de dos programes sense trellat, sensacionalistes i intel·lectualment plans. El primer és un invent de La Sexta que porta per nom Generación Ni-Ni i que se limita a aplegar a una casa uns quants joves problemàtics amb la intenció de corregir la seua actitud, encara que no sabem ben bé com.

La cadena ens ha venut els joves com postadolescents que ni treballen ni estudien, però després d'haver-me empassat dos programes estic en condicions de dir alguna cosa més: efectivament, ni estudien ni treballen, però tampoc ni tenen educació, ni saben parlar, ni tenen consciència de la realitat, ni tenen, en definitiva, cap futur. O millor dit: el seu futur passa únicament per saber omplir els formularis per a sol·licitar ajudes socials.

Si no fóra perquè cal prendre-s'ho de conya, el tema seria preocupant (hi ha, per exemple, una participant que reconeix sense rubor i alegrement que ha hagut d'avortar dues vegades) perquè el programa, de la mateixa forma que Supernanny, Sos adolescentes, Ajuste de cuentas o Hermano mayor evidencien que la gent és molt inútil i obliguen l'espectador a preguntar-se si estos programes de suposat coaching serveixen per alguna cosa més que per evidenciar l'estupidesa de la societat actual.

21 días... en canvi, resultà obscé fins la nàusea. La periodista Samanta Villar, després d'haver passat per un bon grapat d'experiències fútils va decidir que seria interessant dedicar 21 días... a la indústria del porno.

Esta idea ja fou suggerida pel gran Ferran Monegal quan en 21 días en la mina, la Villar no tingué mirament a l'hora de preguntar a una minera: ¿Y en vez de hacer esto no preferirías dedicarte a la prostitución? Porque yo lo haría... En escoltar això, Monegal suggerí a la catalana que passara 21 dies a un puticlub de carretera. Tal qual.

Els 21 dies pornogràfics, en definitiva, resultaren decebedors, poc il·lustratius, gratuïtament obscens.

Però és que en realitat tampoc esperàvem una altra cosa.