divendres, 25 juliol de 2014

AussieTrip: el comiat



I on dius que vas?
A Austràlia.
A Austràlia?
Sí, iaia.
I això on està?
Molt lluny.
Molt lluny? Més que (ai)Xàtiva?
Sí, iaia, més que (ai)Xàtiva.

De vegades m'agradaria que el món fóra tan menut com el veu la iaia.


dimecres, 23 juliol de 2014

Quatre fronts




Per correu electrònic:

Buenos días. Me han dicho (sic) que un banco ha comprado la caja de Cataluña (resic) y me gustaría saber si eso afecta en algo al caso que me llevas. Gracias.

Buenas tardes. Las grandes operaciones entre entidades financieras tienen muchas consecuencias, pero ninguna sobre tu divorcio. Un saludo.



Per whatsapp:

Ola soi carlos,le pedi alluda a usted xq el director del banco me dijo q no se podia acer nada. Lo de la dacion d pago me lo comento una amiga mia x eso decidi intentarlo de nuebo pero el director del banco me dijo que no se podia acer nada.

Buenas tardes. Con el banco no puedo negociar la dación en pago. Eso le corresponde a usted. Como abogado sólo puedo oponerme a la ejecución hipotecaria y es eso lo que he hecho.

Vale pues espero noticias sullas.
 


Al despatx:

Estàs casat, tete?
No.
Millor. Jo he tingut moltes nóvies, però vaig acabar molt fart. Totes són igual: només els interessa la guita.

Silenci.

Però et dic una cosa, esta xica és diferent.
Segur que sí.
És que allà les eduquen en uns altres valors.
Imagine que les prostitutes senegaleses de 20 anys són més desinteressades, no?

 


Per telèfon:

Sigo sin entender por qué mi hija está en la cárcel si ella no ha hecho nada.
Generalmente esto suele ser complicado de explicar, señora, pero en este caso no porque su hija se reconoció como autora de dos asesinatos.
Ya, pero ella no lo hizo.
Ya, pero dijo que lo hizo, y eso es casi como haberlo hecho.
¿Y qué?
Pues que en este país cuando uno reconoce haber asesinado a otra persona lo meten en la cárcel, aunque sea preventivamente.
Es que no hay justicia ni hay ná. ¿Y a los políticos nadie les mete mano o qué?

dimarts, 22 juliol de 2014

Saudade viatgera


Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.




dimecres, 16 juliol de 2014

De The Leftovers a Dag




Anit, mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.

Eren les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això vaig despenjar:

Hola, soy yo.
¿Quién?
Yo.

Em vaig rascar el cap.

¡Hostia! .


¿Pasa algo?
Perdona que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.

A qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.

Verás, es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en ti.
—¿En serio?
—Es que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te explique. Se llama Roberto.

I El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins que em va dir:

Espera y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.

Estava tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de relacions.”

Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.

dilluns, 14 juliol de 2014

Guapo



Només es van fer públics els primers resultats de les votacions internes de les bases socialistes per a triar nou secretari general, la majoria de la gent que mai ha votat PSOE (i que sembla que mai no ho farà) va coincidir: “El PSOE torna a suïcidar-se”.

Eixe argument implica moltes coses: que les bases socialistes no han triat allò que aquells que estem a l'esquerra del PSOE voldríem, que el guapo Pedro Sánchez era el candidat de l'aparell o que, d'alguna forma, allò que faça el PSOE encara té certa transcendència en la vida pública espanyola i hauria de ser motiu de debat, però segurament res d'això és cert.

En primer lloc, perquè allò que vulguem els que comptem amb no votar socialdemocràcia hauria de ser irrellevant per als socialistes; perquè Sánchez ja és el candidat de les bases (que són les que han votat amb més o menys trellat); i, sobretot, perquè en el futur més immediat el PSOE no té res a fer ni a dir.

Pensar que Madina o Tapias, els altres candidats suposadament més d'esquerres, podrien haver recuperat el PSOE del descrèdit en el qual Rubalcaba ha deixat el partit amb tant d'esforç i dedicació resulta terriblement ingenu: el PSOE podria haver-se recuperat del trienni negre que va suposar la segona legislatura de Zapatero, de ministres com Blanco, Pajín o Sebastián, dels pactes amb el PP a Euskadi o Navarra o del mos que els va fotre Podemos en les eleccions europees, per exemple, però no es refarà del pas de Rubalcaba per la secretaria general del partit ni en tres milions d'anys.

Des del 2011 el PSOE no ha fet una altra cosa que perdre vots i eleccions de forma sistemàtica: en les municipals que es van celebrar eixe any en va perdre un milió i mig; en les generals, vora quatre milions i mig; en les gallegues del 2012 va traure 231.000 vots menys; en les basques més de 100.000 vots menys; en les andaluses del 2012 es va deixar pel camí 600.000 vots i en les asturianes del mateix any va passar dels 252.000 vots del 2007 a només 159.000 (179.000 en 2011).

A Catalunya la cosa està més peluda: a dia de hui a dures penes passa dels 500.000 vots i ja no arriba al 15% de l'electorat, quan anteriorment els socialistes han arribat a ser la primera força del país.

Les europees d'enguany, finalment, han estat el colp de gràcia: el PSOE ha perdut més de dos milions i mig de vots respecte al 2009 (quan va també en va perdre respecte al 2005) i ha tret el pitjor resultat de la història, conformant-se amb tres milions i mig de vots a tot Espanya i reduït a partit regionalista andalús.

En resum: fa anys que resulta difícil trobar una mesa electoral en la qual el PSOE millore els resultats de les eleccions anteriors, però el problema per a molts (de dins i de fora) encara és si Sánchez o Madina, si Madina o Sánchez.

Doncs, mira, almenys Sánchez és més guapo.

dilluns, 7 juliol de 2014

Grindr > Facebook > Instagram > Twitter



Una de les últimes actualitzacions de Grindr, l'aplicació per a mòbils que permet localitzar i interaccionar amb altres gais que tens a prop, ha incorporat una novetat que podria resultar interessant: vincular al teu perfil el d'altres xarxes socials, com Facebook, Instagram i Twitter.

I dic que podria resultar interessant perquè, és clar, podria donar-se el cas de trobar algú que t'agrada al Grindr i estirar del fil per continuar tafanejant la seua vida en línia: a l'Instagram podries descobrir que té gust estètic i que està viatjat, al Facebook que comparteixes amb ell gustos musicals i de cine i a Twitter, per exemple, que és una persona amb inquietuds. I tot això sense creuar una sola paraula amb ell.

Òbric parèntesi. A banda de certificar, és clar, que és tan guapo com sembla a l'única foto que té al Grindr. Tanque parèntesi.

La realitat, però, és que vincular totes estes xarxes socials amb una aplicació com Grindr, que bàsicament serveix per a follar, no només no té cap sentit, sinó que pot resultar contraproduent: en la majoria de les ocasions, quan algú crida la teua atenció al Grindr i decideixes explorar la seua vida 2.0 te n'adones que no, que no t'interessa i que si visites el seu Facebook comproves que és un fan histèric de Lady Gaga i que només es fa fotos al photocall de la infame discoteca Desecho54 en companyia de la seua amiga grossa, que gasta el Twitter per enviar missatges a famosos i per a comentar El hormiguero i que a l'Instagram etiqueta les fotos amb #boygay, #gayvalencia o #gayguapo.

I és que al remat (i quan es tracta de follar) passa com amb la vida en general: no necessitem saber tantes coses de ningú.


dimecres, 2 juliol de 2014

Fer-s'ho o ser-ho?



Durant una època al País Valencià resultava inevitable que de tant en tant ens assaltara un gran dubte existencial quan escoltàvem determinades declaracions dels polítics/bufons del Partit Popular: són idiotes o, amb una miqueta de sort, només s'ho fan?

Fins fa relativament poc, hi havia qui encara podria, en un exercici de condescendència cristiana, pensar que alguns dels diputats del PP només s'ho feien. “Ens prenen per idiotes” es podria haver pensat quan, per exemple, el grup parlamentari popular anuncià que presentaria una proposta per declarar que el valencià tenia un origen iber i que ja es parlava al segle V abans de Crist o com a conseqüència de la bateria de declaracions boges de diferents cervells del partit en relació a la imminent invasió catalana que patirà el País Valencià quan des de l'esquerra se'ls faça fora.

Hui, però, i gràcies entre altres coses a la impagable contribució d'Alberto Fabra a l'escenari polític valencià, hem aconseguit resoldre la pregunta: ja sabem que al PP no es fan l'idiota.

En este tema, com també en el finançament irregular, el PP valencià ha estat a l'avantguarda del PP espanyol, i hui ningú es pregunta si Rajoy es fa l'idiota quan anuncia mesures de “regeneració democràtica” mentre es manté oberta contra el seu partit la causa judicial de corrupció política més gran que hem conegut, quan des de Moncloa veten periodistes en les poques conferències de premsa que fa, quan mai oblidarem aquella surrealista compareixença a través d'un plasma o quan ha deixat en mans dels ministres de Justícia i Interior la involució de drets socials i polítics més gran que podem recordar aquells que hem nascut en democràcia.

O, també i especialment, quan considera que la “regeneració democràtica” passa per deixar que només la llista més votada puga governar un ajuntament, encara que siga amb menys del 30% del vot, com passaria a València si es donaren en unes eleccions municipals els mateixos resultats que en les últimes europees, o quan proposa reduir el nombre d'aforats quan acaba de nomenar-ne mitja dotzena més.

Potser, en algun moment, la idea original d'esta dreta destrellatada era prendre'ns per idiotes a la resta, però a hores d'ara ja no poden dissimular-ho més: no, no es fan l'idiota; senzillament ho són.

dilluns, 30 juny de 2014

De fum



Ens vam conéixer fa unes setmanes d'una forma totalment inesperada. En aquell primer moment crec que cap dels dos haguera apostat res per l'altre i, a la vista de com ha anat, no ens haguérem equivocat.

Després del primer encontre, fugaç i amb sabor d'inacabat, amb el pas dels dies eixa primera excitació que ocupa el cor i l'estómac quan encetes alguna cosa va arrelar i vam guanyar consistència.

Després de negar el que sentia, de fingir que no volia i d'impostar el cor, vaig caure al parany d'uns ulls clars i em vaig enviscar de cap a peus: impossible no pensar-hi en obrir els ulls de matí, impossible no somriure en trobar-nos, impossible no buscar-nos de reüll a tothora, impossible no allargar la mà al sofà cercant una carícia.

Il·lusió per la novetat, recel per l'experiència i els colps rebuts, ganes de (re)explorar llocs ja visitats i coneguts i on he gaudit i he patit, la mania tossuda de crear expectatives de fum que desapareixen amb un corrent d'aire en obrir una finestra. Tot alhora i ben barrejat.

I ara, de nou, el buit i la sensació d'abandó.

Sí, Moixa ha marxat tal com va arribar: sense demanar permís i sense deixar ni una nota.

Putos gats desagraïts.



dimecres, 25 juny de 2014

Rafe





Crec que no hem parat prou atenció a la meravella evolutiva que és l'escrot. Per a la majoria és només el pellam que embolica els testicles, però la veritat és que té un sac de coses interessants.

La més coneguda és, possiblement, que la disposició testicular externa és necessària per a la generació d'espermatozoides, ja que esta funció requereix uns graus centígrads menys dels que té la temperatura interna, i que el testicle esquerre sol penjar més que el dret, però hi ha més coses: resulta que l'escrot humà està format per set capes de pell, dos de les quals tenen capacitat muscular: el cremàster apuja els testicles i el dartos els arreplega. El primer arranca a l'inguinal i es pot contraure a voluntat, mentre el segon respon a estímuls tèrmics i d'altra mena.

Particularment interessant resulta el rafe, que és una sutura d'origen embrionari que a l'escrot pren la forma de línia més fosca, com una cicatriu, i que respon de meravella a l'estimulació oral.

Tot i tindre set capes, l'escrot és una pell fina exageradament irrigada per l'artèria escrotal i plena de terminacions nervioses, de forma que és més sensible que la resta de la dermis a segons quines coses, però també disposa d'una extraordinària capacitat per a cicatritzar.

Tot açò ho dic perquè ahir vaig confiar el meu escrot a dos metges: un em va deixar tres punts de sutura al costat dret i l'altre em va llepar la ferida.

I no sé de quin he aprés més.

divendres, 20 juny de 2014

AussieTrip: els preparatius



Visat per a Austràlia: FET

Vols València-Melbourne, via Madrid, Dubai i Singapur (!): FET
Saber com arribar de l'aeroport de Tullamarine a casa del meu amic A.: FET

Vols Melbourne-Tasmània: FET
Plàning per a cinc dies salvatges a l'illa per buscar l'últim llop de Tasmània i demostrar que no està extingit: FET

Vols Melbourne-Sydney: FET.
Hotel a Sydney: FET
Nóvio a Sydney: PENDENT. 

Ja ho tinc quasi tot. 



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails