Crush

Tot i que fa unes setmanes que porte escabussat a un rapporto que té totes les paperetes per acabar amb un fidanzato italiano del bracet, divendres passat no vaig poder evitar patir el que els americans han batejat com un crush (i que els nostres acadèmics qualificarien d'enamoriscament) que s'ha allargat durant tot el cap de setmana.

Òbric parèntesi. No m'agrada gens que la traducció de la graciosa expressió ianqui to have a crush siga “enamoriscar”, però encara menys el significat que El Diccionari ha donat al mot en qüestió (“mig enamorar”), perquè jo, quan m'enamore (encara que siga durant una estona i d'un desconegut), ho faig amb totes les conseqüències. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Ja sé que en alguna ocasió he fet ús de la paraula fletxasso per fer referència a un enamoriscament anterior, però Pompeu Fabra se'm va aparéixer una nit i em va marmolar. Retanque parèntesi.

Tornem al tema: divendres tenia un judici llarguíssim que vam haver de suspendre durant quasi una hora perquè la videoconferència que el jutge havia acordat per contactar amb els serveis de criminalística de Madrid no funcionava. Mentre un tècnic provava a apanyar la transmissió, i sense traure'm la toga de damunt, em vaig apropar a un jove estudiant de Dret en pràctiques que estava entre el públic i amb el qual havia intercanviat mirades gens discretes ni dissimulades durant la part del judici que sí que havíem pogut realitzar. Ens vam separar del reduït grup i vam començar a xarrar.

Amb la seguretat que atorga una corbata estreta i roja i un parell de sabates cares li vaig preguntar què li semblava el que havia vist, quin pronòstic feia per a resolució del cas i un grapat de coses més sobre les quals no m'interessava gens el parer del jove. Vaig decidir donar-li una targeta i dir-li que em tenia a la seua disposició per si algun dia volia conéixer de primera mà com funcionava un despatx d'advocats però en eixe moment vam recuperar el senyal de la videoconferència i el jutge em va fer tornar al meu lloc.

Vaig reprendre el judici, amb un ull a la pantalla, on els agents dels laboratoris de la policia judicial explicaven els resultats d'una anàlisi d'ADN, i l'altre ull al jove que continuava entre el públic, fins que, passades les dos del migdia, el xic es posà dret, em mirà i alçà les celles d'una forma graciosíssima i marxà.

Redéu, he perdut tanta pràctica...

Un Camps indigest

Fa un parell de setmanes s'estengué el rumor que Camps podria ocupar l'ambaixada espanyola al Vaticà; la setmana passada tots els mitjans es feien ressò del paripé organitzat a la Universitat Miguel Hernández quan l'ecs!Molt ecs!Honorable acudí a llegir la seua tesi sobre un improbable nou sistema electoral; esta setmana El País publicava que Camps fa més de set mesos que no es deixa caure per Les Corts encara que siga per traure la pols a l'escó de diputat que manté; en la mateixa línia, el Levante titulava que la bossa de Sonia Castedo (no sabem si pagada o no per l'empresari Ortiz) havia substituït l'ecs!President al parlament valencià; i, finalment, durant este cap de setmana molts es preguntaven sobre l'absència de Camps al congrés-bukkake que el PP ha celebrat a Sevilla.

Òbric parèntesi. En relació a este últim punt, ha resultat molt penós escoltar Javier Arenas dir que ha estat en contacte amb Camps durant tot el procés que l'ha fet seure tants dies a la banqueta dels acusats, però que no parlaven “de política”. Tanque parèntesi.

Tot açò constata un fet que es veia vindre: la declaració de no-culpable que el jurat popular signà sobre les peces de roba del cas Gürtel no ha posat fi, ni molt menys, al “problema Camps”, sinó que l'ha enquistat al fetge del PPCV.

I així, d'una part, l'oposició interna al fabrisme (encapçalada per Barberà i Rus i seguida per les deixalles-morralla del campsisme, amb Trini Miró (!) com a estrella més brillant) s'ha fet forta i l'oposició parlamentària es nega a abandonar una peça que dóna molt de joc. En eixe sentit, convé recordar que esta última setmana Esquerra Unida volia plantejar a Les Corts una reprovació a l'ecs!President, la qual, però, no s'arribà a votar en abandonar tots els partits de l'oposició la cambra autonòmica arran l'expulsió d'Oltra per part de Cotino.

No és d'estranyar, per tant, que alguns es pregunten si una condemna a l'ecs!president i a Ric Costa no haguera vingut millor al Partit Popular, perquè la veritat és que l'absolució de Camps està fent més mal que un porc solt.

I ara només hem d'esperar que es digne a posar un peu a Les Corts perquè continue l'espectacle.

Quatre dits

— A eixa dona li falta un dit de la mà!
— No, iaia; tots en tenen quatre.

La iaia obri la mà i compta en silenci.

— Totes les persones tenen quatre dits?
— No, les persones tenim cinc dits; els que en tenen quatre són els ninots dels Simpsons.

La iaia torna la mirada a la tele i renega:

— Ja no saben què inventar... 

Qüestió d'etiqueta

Anem a començar per enunciar una obvietat: no es pot fer oposició només amb camisetes amb eslògans més o menys ocurrents, ja que per plantejar una oposició seriosa a qualsevol govern cal començar per denunciar allò que és denunciable, especialment quan fa referència a temes de corrupció i al balafiament de diners públics, realitzar propostes serioses, servir de corretja de transmissió entre el carrer i les institucions, demostrar que existeix alternativa al fum que ens venen i, en definitiva, oferir-se a la societat com una veritable opció de govern.

I des del meu punt de vista és això, tot això, el que fa Compromís.

Al ple de les Corts Valencianes d'ahir el president Cotino va considerar que podia expulsar la diputada Mònica Oltra perquè portava una samarreta que no respectava allò que segons ell exigeix la cambra autonòmica i, segurament, posar-se samarretes polloses no és fer alta política, però quan la reprovació ve de part de qui, quan era diputat, insultà esta mateixa diputada dient-li que “possiblement no coneix son pare” o es permet el luxe de fer del parlament valencià una capella/caverna particular portant un crucifix el dia de la seua constitució, cal replantejar-se qui respecta les institucions i qui no ho fa. 

I sí, repetisc, una samarreta amb el lema “No nos falta dinero, nos sobran chorizos” no és probablement la peça de roba més elegant amb la qual Mònica Oltra podria defensar, com féu ahir, la ILP de Compromís d'escolarització de 0 a 3 anys, però, clar, quan resulta que a Les Corts es qüestiona la llibertat d'una diputada per portar una samarreta Fruit of the Loom de quatre euros i en canvi són benvinguts els Louis Vuitton de Rita Barberà, els rellotges de Milagrosa Martínez (altrament coneguda com 'la hija puta de la perla') o les caçadores de Carolina Herrera de Sonia Castedo, tots ells pagats per les trames Gürtel i Brugal, la qüestió és que cal replantejar-se moltes més coses sobre les nostres institucions.

Començant, això sí, pel dress code de les Corts Valencianes. 

Oli d'oliva

Fa uns mesos una empresa cordovesa dedicada a la comercialització d'oli presentà una sol·licitud de concurs de creditors en no poder atendre els deutes que arrossegava. El jutjat de Còrdova que conegué de l'expedient nomenà uns administradors i un auditor per comprovar els comptes i per provar a tornar a fer viable l'empresa.

El primer pas en estos casos és intentar cobrar les quantitats que els clients de l'empresa intervinguda han deixat impagats i en este moment de la història és quan entre jo. O millor dit: entra l'últim client que m'han designat del torn d'ofici.

Dilluns li vaig telefonar:

— Bon dia, sóc l'advocat que li han designat del torn d'ofici. És vosté la senyora hftisgt?
— Sí, la mateixa. Em van dir al jutjat que et posaries en contacte amb mi.
— Molt bé, anem a vore: he fet una ullada a l'expedient i li reclamen l'import de dos factures per la compra d'oli... en total són, a vore... sí: són deu mil euros per vora quatre mil litres d'oli.
— Això m'han dit, però per a què vull jo tot eixe oli, fill?

Era massa prompte per començar amb les excuses.

— Això jo no ho sé, però és vosté hftisgt o no?
— Que sí, que sóc jo.
— I el seu DNI és dptnmb?
— Sí, eixe.
— I no tenia vosté una empresa al carrer...
— No, senyor. Jo mai he tingut una empresa.
— Com que no?
— Pues com que no.

Era complicat avançar.

— Anem a començar. És vosté la senyora...
— Sí, i eixe que has dit és el meu número de carnet, però te torne a dir que jo mai he tingut cap empresa i que mai he comprat tot eixe oli.
— I tampoc sap...
— No, fill, no sé res més. Només et puc dir que fa uns anys vaig perdre el carnet...

Clar: se suposa que he de creure que un bon dia una vella perdé el carnet i que qui el trobà muntà una empresa a un centre de negocis d'un polígon industrial i es dedicà a fer comandes de milers de litres d'oli a Còrdova per tornar-lo a revendre?

— Molt bé, senyora. Ara em tocarà fer unes comprovacions... però una pregunta més, vosté a què es dedica?
— Jo netege cases, fill. A deu euros l'hora.

Perfecte. 

Soterrar andalús

Divendres em vaig apropar a un soterrar de cortesia: un d'aquells en el qual no coneixes el mort però sí algú que li era proper. En esta ocasió era el pare d'M, una dona d'ascendència andalusa i de l'edat de ma mare que conec per raons que no vénen al cas.

De camí em vaig trobar amb mon pare, que ha estat el metge de la família del mort des que van arribar al poble, fa trenta anys:

— On vas?
— Al tanatori, que ha palmat el pare d'M.
— Qui?
— El xurro, papà.
— Hòstia, Paco. Si el vaig ingressar jo la setmana passada perquè ja no oxigenava... I a què vas?
— Res, li diré a M 'te acompaño en el sentimiento” i a casa.
— Ojo, que els andalusos són molt exagerats en estes situacions.
— Papà, això és xurrofòbia.
— Si ho dic perquè són molt sentits.

I vaig haver de reconéixer el que era evident:

— Sí, la veritat és que això sí que ho tenen.

En entrar al tanatori M em va abraçar:

— ¡Ay, hijo, grasiah por vení, pero no hasía farta!
— No es nada M, no es nada. Lo siento mucho. ¿Cómo lo llevas?
— Mira, mama, sabeh quién eh ehte chico?

La vídua estava asseguda a una cadira:

— Pueh asín por la carita diría que sí... pero no.
— ¡Maaama! Eh el hijho del médico.

A la dona li canvià la cara:

— ¡Aaaaay! Hijo mío... hijo mío... ¡no sabeh cómo queremoh a tu padre en casa!
— Gracias, señora. Le acompaño en el...

I M em va fer una escolteta:

— Le he dao doh tranquimasín a mi madre porque ehtava mu nerviosa.
— Claro, claro...

I la vídua continuà:

— Ay, tu padre... cuando se entere... con el apresio que le tenía a mi Paco...
— Sí, —vaig apuntar— mejor se lo diré mañana...
— Ay, y cómo quería mi Paco a tu padre, ay...
— Gracias, señora.
— Eh que tu padre... ay, tu padre...¡tu padre p'a nosotroh eh Dióh! ¡Tu padre eh Dióh! —cridà alçant les mans al cel.

Vaig callar i vaig valorar les conseqüències d'eixa blasfèmia fins que M em va fer una altra escolteta:

— Eh que mi madre siempre ha tenío mucha fe en tu padre.
— Bueno, entonces eso lo explica todo.

Tres consideracions sobre la reforma

Una

Una de les fites de la reforma laboral aprovada divendres passat al Consell de Ministres (una cita que cada vegada sembla més un aquelarre que no pas una reunió del poder executiu) ha estat laminar el paper de la negociació col·lectiva (i també individual) a l'hora de determinar les condicions de treball: qui tinga, per exemple, un salari que supera el mínim que estableix el conveni per al seu lloc de treball haurà d'acceptar la rebaixa de sou que li plantege l'empresa per raons de "competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball de l'empresa" (expressió que podria substituir-se perfectament per "quan a l'empresa li passe pels ous") o acceptar el comiat amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un màxim de 9 mensualitats, fet que suposa, en la pràctica, generalitzar la rebaixa de la indemnització de 45 a 20 dies per a qualsevol supòsit.

Amb este panorama no hem de descartar que en un futur immediat un treballador que siga acomiadat haja de pagar a l'empresa per fer-ho: “Ho sent, senyor, però la seua indemnització li ix a tornar”. 

Dos

Una altra revolució de la reforma contempla els treballs en benefici de la comunitat obligatoris per a aquells aturats que estiguen rebent una prestació econòmica amb la intenció d'evitar el frau que suposa que algú estiga cobrant l'atur i treballant alhora.

Òbric parèntesi. Curiosament, però, la mateixa reforma compatibilitza estar contractat i cobrar fins el 25% de la prestació d'atur. Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi.

Així, amb esta mesura el Govern aconseguirà el que semblava impossible: els aturats que realitzen treballs en benefici de la comunitat faran una feina que podia fer algú que sí que estiguera, efectivament, contractat.
 

Tres

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

Però, clar, és que canviar el model és molt més complicat.