dimecres, 29 d’abril de 2015

E2015: Esquerra Unida



Totes les enquestes (absolutament totes) dibuixen un escenari complicat per a Esquerra Unida al País Valencià en les pròximes eleccions de maig.

Òbric parèntesi. Si ja sé que eixes mateixes enquestes no auguren un gran creixement de Compromís, però la principal diferència és que la candidatura encapçalada per Mònica Oltra és la única que ja és present a Les Corts i que no perd diputats. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, també parlarem de Compromís i de com solen tractar-lo les enquestes. Tanque parèntesi.

Els pronòstics més optimistes (i benèvols) diuen que EUPV perdrà vots respecte a 2011, però que aconseguirà mantindre's a les Corts per la mínima. La realitat, però, sembla que no serà tan magnànima, perquè la formació de Blanco no serà aliena a la tònica general que afecta IU a la resta de l'Estat: ja ho vam vore a les eleccions andaluses i algunes enquestes també els deixen fora a Madrid, potser el lloc on més s'ho han treballat perquè siga així.

IU és el principal damnificat per la irrupció de Pablemos i el creixement dels segons va lligat a la desaparició dels primers.

Davant este panorama, sobretot al País Valencià, hi ha qui es lamenta per la possibilitat que Blanco i companyia queden fora de les Corts després d'una legislatura en la qual han treballat i han estat darrere d'algunes denúncies molt importants de corrupció, però jo no em trobe entre ells. No perquè no desitge el millor resultat per a EU, que conste, sinó perquè ha estat la mateixa EU la que s'ha fet l'harakiri i la que ha deixat Blanco abandonat a la seua sort.

D'una part, els candidats locals d'EU (allà on encara mantenen algun regidor) s'han llançat com a bojos a buscar qualsevol acord amb qualsevol força disposada a fer de flotador i la principal conseqüència és que han desfet la marca a nivell de país. Els alcaldables d'EU s'han dedicat a buscar-se la pataqueta i han estat els primers a desentendre's del futur de Blanco.

La desintegració de la marca d'EU/IU ha estat tan exagerada que el resultat és que, de moment, s'han quedat sense espais electorals a RTVE perquè no arriben a presentar-se per al 50% de la població amb les mateixes sigles.

Davant este panorama, Blanco no ha tingut un altre remei que acceptar un pacte electoral amb la irrellevant ERPV i tornar a maquillar el nom de la candidatura amb el grandiloqüent nom d'«Acord ciutadà», encara que l'acord ha estat entre partits, per si troben algun despistat que els vote.

Esquerra Unida es presenta a estes eleccions a la desesperada, i això es nota i fa pudor. L'única possibilitat que tenen de no desaparéixer passa, curiosament, per Pablemos: si els de Pablo Iglesias continuen desunflant-se en les pròximes setmanes, potser encara tenen alguna possibilitat.


.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Castalanistes



Una font ben fiable em va contar que una empresa que pensava fer tota la campanya de publicitat de falles en valencià va fer marxa enrere en rebre missatges de gent criticant la iniciativa perquè les formes utilitzades no s'ajustaven a l'estàndard més estàndard.

A les xarxes socials és fàcilment detectable esta actitud: empreses com Consum, que són justament les que han decidit donar el pas i inclouen (en major o menor mesura) el valencià en la publicitat i en la retolació dels establiments i dels productes són les que reben més crítiques dels aiatol·làs de la veritat.

Òbric parèntesi. Fins i tot més que aquelles empreses que passen olímpicament de la llengua dels valencians. Tanque parèntesi.

A València tenim una casta de la qual parlem ben poc: la casta catalanista que viu del martirologi i del catastrofisme i que es passa el puto sant dia pontificant sobre la veritat absoluta de la llengua i de tot allò que ens envolta. Esta casta viu del tema: monopolitza les organitzacions culturals (subvencionadíssimes), es pensa que el món real és com el que viuen als departaments de Filologia de la Universitat de València, es publiquen llibres insofribles entres ells i sempre tenen una lliçó per a donar-te.

Tot això em resultaria prou indiferent si no fóra perquè, amb el blaverisme ja soterrat, els castalanistes (com els batejà un amic) s'han convertit a dia de hui en la pitjor rèmora per a la normalització del valencià al nostre país perquè s'entesten a ressaltar només aquelles notícies sobre la llengua que són negatives, barrejant-les amb posicionaments polítics que poc o res tenen a vore amb l'ús del valencià, de forma que la llengua continua semblant una cosa marginal i/o acadèmica.

Posaré un exemple: fa uns mesos un diari va publicar que a un xinés, que portava 11 anys vivint al País Valencià, li havien denegat la nacionalitat espanyola perquè no parlava espanyol, tot i que el seu advocat assegurava que l'asiàtic parlava valencià i que això no havia estat valorat com tocava.

No calia ser un erudit en sociolingüística per a imaginar-se que si el xinés, després de més d'una dècada a casa nostra, no parlava castellà tampoc no sabia fer-ho en valencià i que l'al·legat de l'advocat era una broma que no tenia ni cap ni peus. De fet, la notícia deia que “el solicitante alegó que podía comunicarse en valenciano”.

Òbric un altre parèntesi. Imagineu si el tema era fals que, amb tot el rebombori que es va muntar, una ràdio catalana va voler entrevistar al xinés i es va haver de reconéixer la veritat: el xinés només sabia parlar mandarí. Tanque un altre parèntesi.

La notícia, però, va córrer a les xarxes i els castalanistes li van traure molta punta perquè ens trobàvem davant un cas de discriminació lingüística per part d'un tribunal espanyol: merda de la bona per a injectar-se en vena.

Aquells que estem per la veritable normalització del valencià no hauríem de caure en el parany dels castalanistes i, sense deixar de ser conscients de la realitat, podem estar d'enhorabona: mai s'ha escrit tant ni de tantes coses en valencià com ara, mai tanta gent l'ha estudiat com ara i mai havia arribat a tants canals de comunicació com ara.


Passe de ploramiques i de gent que ha fet de la catàstrofe el seu dia a dia, que viu del discurs de l'apocalipsi i que no xafa el carrer ni per saber morir, perquè hem de dir-ho ben clar: hi ha gent que està currant de veritat. 

dimarts, 14 d’abril de 2015

E2015: Ciutadans



Quan estudiava els resultats electorals d'algunes meses de l'Horta de València vaig comprovar que hi havia col·legis en els quals el PP havia cedit a Podemos el primer lloc en les urnes, després de més de vint anys de guanyar amb majoria absoluta ininterrompudament.

Algunes d'aquelles persones que havien votat en massa a Camps, a Rajoy i als candidats locals del PP optaven, sobtadament, per fer-ho per un telepredicador que vestia camises passades de moda i que clamava contra la casta.

El primer pensament que em va vindre al cap fou recordar el que ja sabia i que convé que qualsevol que estiga en política no ha d'oblidar mai: que la gent vota molt a la lleugera.

Aquells que participem en política podem arribar a pensar en algun moment d'obcecació (o de trastorn mental transitori) que la gent vota després d'estudiar i de comparar els programes electorals, de valorar la feina feta durant tota la legislatura per un partit o de conéixer la trajectòria professional dels candidats, però res d'això és cert.

Hi haurà algú, supose, que pense i medite el seu vot, que faça una reflexió abans de triar una papereta o una altra, que aposte per una candidatura en concret perquè considera que és la que millor que pot gestionar la cosa pública... Supose que hi haurà algú que ho faça, però el votant tipus no fa això.

La gent, en general, vota un partit i no un altre per moltes raons: perquè el candidat és guapo, perquè és el partit que votaven els seus pares, perquè coneix algú de la llista i, sobretot, per sensacions: per voler castigar els qui governen, per allò que diuen els mitjans de comunicació i allò que prediuen i, també, orienten les enquestes.

Pensem en les eleccions andaluses de fa unes setmanes: les enquestes prèvies a les eleccions pronosticaven la irrupció de Ciudadanos i així va ocórrer: de no arribar a l'1% dels vots el 2012, tres anys després han fregat el 10% i s'han emportat 9 diputats.

Abans de les andaluses, però, algunes enquestes ja donaven a Ciudadanos vora un 20% de vot a nivell estatal, encara que actualment no tenen cap diputat i en les europees de l'any passat (!) van traure el 3,16% dels vots a tot Espanya. Este pronòstic (molt interessat), juntament a la descomposició del principal partit de la dreta i a un electorat fàcil de suggestionar, explicarien l'ascens d'una formació que no comptava amb espais electorals o candidats coneguts.

Òbric parèntesi. De fet, m'agradaria saber quants dels més de 300.000 andalusos que van votar per Ciudadanos coneixien els caps de llista que estaven votant. O, inclús, quants els coneixen a dia de hui. Tanque parèntesi.

En les pròximes eleccions Ciudadanos obtindrà uns resultats espectaculars: serà determinant en moltes comunitats autònomes i capitals de província i tindrà regidors a molts pobles on fins fa tres dies no tenia ni candidats ni agrupacions locals, molts dels quals han estat repescats d'UPyDEP, partits independents i ecs!càrrecs de tota mena.

Sense candidats coneguts, sense una feina que avale les candidatures, sense un discurs concret, sense cap intencionalitat clara, però amb un futur prometedor.

Benvinguts a la nova política que ens toca patir.

.


dimarts, 7 d’abril de 2015

Episodio Piloto #31




Jesús en la cruz

Como si se tratara de un nuevo paso de la Semana Santa, el despido de Jesús Cintora de Las mañanas de Cuatro ha hecho hervir las redes sociales de lloricas y palmeros beatos.

La decisión de Mediaset de prescindir del presentador que duplicó la audiencia del espacio que heredó de Marta Fernández a base de hashtags fáciles y resultones, tertulianos insufribles y opiniones aborregadas y aborregantes ha convertido en mártir a alguien que confundió su papel de presentador y moderador con el de opinador de todo. De absolutamente todo.

Nuestro Jesús crucificado se dejó llevar: devaluó su espacio hasta convertirlo en un panfleto insoportable, casi a la altura de Al rojo vivo, y Cintora llegó a creerse una especie de Ferreras, sin darse cuenta de que el peso específico (y especialmente económico) de uno y otro en las respectivas cadenas no era, ni de lejos, parecido: pocos pueden darse el lujo de tener un programa de televisión para decir lo primero que les pase por la cabeza y encima dárselas de gran periodista.

El tratamiento que Cintora daba a la información resultaba sensacionalista y sesgado, carente de todo rigor. A veces daba la sensación de que el guión estaba escrito por algún círculo de Podemos, con todo lo que eso supone.

Jesús se puso una túnica y se calzó unas sandalias, salió al huerto a sermonear al personal, a contestar y contrariar a los políticos desde su atalaya y sus delirios se mesianizaron y llevaron al Calvario.

Si el cese de Cintora por parte de Mediaset responde a esto último me parece acertado, aunque llegue tarde y el daño al programa esté hecho; si es la consecuencia de presiones políticas, en cambio y pese a todo, resulta inadmisible.


Article publicat a Levante-EMV, l'1 d'abril de 2015


.

dimarts, 31 de març de 2015

Episodio Piloto #30



Alfombra roja a la vergüenza

TVE cumplió su amenaza y el sábado por la noche reestrenó la Noche de fiesta de José Luis Moreno, aunque tuvieron el detalle de bautizarlo con otro nombre: Alfombra Roja Palace (sic). Así pues, mientras en el universo paralelo de las tontertulias sabatinas Bono hacía promoción de su libro contando lo que ya ha contado hasta la náusea y Revilla se marcaba una clase magistral de churrimerinismo con pizarra incluida, en la cadena pública estatal tenía lugar este esperpento de programa que olía a pañal usado desde el salón de mi casa.

El formato era el de siempre: actuaciones musicales en playback, humoristas que nunca hicieron gracia contando los mismos chistes que nunca hicieron reír, presentadoras semidesnudas (lo de Berta Collado con cápsulas Nespresso usadas a modo de pezoneras/lunares es para hacérselo mirar) y supuestos galanes más barnizados que maquillados piropeando a sus compañeras.

Si el contenido del programa era deplorable, no estuvo mucho mejor su lado técnico: el caos era tal que estoy en condiciones de asegurar que el trabajo del regidor, del técnico de sonido y del realizador fueron encargados a tres monos borrachos.

La vergüenza ajena era total hasta que apareció en el escenario Francisco (!), rodeado de falleras y de supuestos músicos de banda (!!) para cantar el himno regional (!!!) y entonces la vergüenza pasó de ajena a propia al comprobar cómo el paradigma de la casta y de la caspa artística valenciana nos retrotraía a 1985.

El merecido colofón a este programa sólo podía ser o un desfile de modelos en bikini y tacones o la aparición de una banda de albanokosovares para que pusieran orden y remataran todo aquel despropósito. Si tengo que ser sincero, soñé con el segundo.


Columna publicada en Levante-EMV, el 25 de març de 2015



dijous, 26 de març de 2015

Episodio Piloto #29



Televisión en campaña

El lunes tuvo lugar el último de los tres debates televisados de las primeras elecciones que sufriremos en España este año. En esta ocasión el debate tuvo lugar en la televisión pública española y reunió sólo a los candidatos de las tres fuerzas que ya existen en el parlamento andaluz, a pesar de que todas las encuestan auguran que el mapa político de Andalucía cambiará a partir del domingo con la aparición de dos fuerzas nuevas.

En este sentido, los medios públicos son un mecanismo más de lo que se conoce peyorativamente como el sistema para salvaguardar su propia existencia: la publicidad electoral se reparte de acuerdo con los resultados de las últimas elecciones y en los telediarios la información sobre la campaña se adecúa igualmente al porcentaje de voto que se obtuvo cuatro años antes, de forma que se intenta silenciar a las nuevas formaciones que puedan surgir.

Abro paréntesis. El reparto de los tiempos en los informativos ha llevado a muchos profesionales a no firmar sus informaciones por considerar que no se adecúa a principios profesionales, sino políticos. Cierro paréntesis.

En la era de Internet, con las redes sociales convertidas en la nueva (y mejor) televisión estas limitaciones ya no sólo resultan inútiles para el sistema, sino también contraproducentes, porque alimentan el descrédito de los grandes partidos que lo sustentan y del que maman de forma recelosa.

Las andaluzas serán las primeras, pero luego vendrán las autonómicas y municipales, después las catalanas y las generales a final de año y en todas se repetirá el mismo patrón: los grandes partidos se repartirán los tiempos de publicidad y de información en televisión mientras los pequeños que quieren dejar de serlo se volcarán en los nuevos canales de comunicación.

Y seguro que les irá mucho mejor.


Article publicat en Levante-EMV, el 18 de març de 2015

.

dilluns, 23 de març de 2015

Temps







Y medíamos el tiempo en latidos”
Dicienueve, Maga

Ja hem passat l'hivern junts” em va dir el meu xic al sofà de casa quasi al mateix temps que estrenàvem estació perquè, en efecte, fa tres mesos i escaig que estem junts.

Sempre he estat un inútil per a recordar dates, i amb prou feines recorde el dia de l'aniversari dels amics o dels meus pares i, quan he estat emparellat, molt menys el dia que toca celebrar l'aniversari d'alguna cosa.

El matí següent a la primera nit que vam passar junts, el meu xic em va dir que no prenia café per a desdejunar, sinó Nesquik. A casa, com resulta fàcil imaginar, mai n'havia tingut, perquè des de menut he pres café cada dia només alçar-me, i no li'n vaig poder oferir.

Per evitar que esta situació tornara a produir-se, aquell primer matí em vaig apropar al supermercat i vaig comprar un d'aquells pots grocs, amb el seu conillet amb gorra dibuixat i tapadora blava, perquè no volia que tornara a marxar en dejú i, sobretot, perquè volia que tornara a vindre.

Des d'aleshores han passat tres mesos i escaig de desdejunis seguits i este dissabte, després d'haver passat uns dies a la vora de l'Ebre fugint de les falles, el meu xic es va acabar el primer pot de Nesquik que havia comprat i va encetar el segon.

Potser mesurar el temps en pots de Nesquik no és tan bonic com fer-ho en dies, setmanes i mesos, però cada vegada que entre a la cuina i veig el pot amb la cara del conill de xocolate no puc evitar somriure.


.

dilluns, 16 de març de 2015

Episodio Piloto #28



Lo llaman matrimonio y sí lo es

No hace mucho tiempo en España tuvimos que ver como la caverna política, eclesiástica y mediática salía a la calle domingo sí y domingo también para protestar porque alguien decidió que los derechos civiles que genera el matrimonio deberían extenderse a todas las uniones análogas, independientemente del lugar y de la posición que ocuparan en la cama.

Esta gente clamaba contra la igualdad de derechos de una forma tan natural que aún hoy da miedo y algunos llegaron al extremo de recurrir al Tribunal Constitucional porque consideraban que hacer la declaración de la Renta de forma conjunta, por ejemplo, era un derecho que sólo correspondía a unos ciudadanos y no a todos.

Abro paréntesis. Recuerdo que una amiga, muy afectada por estas tesis reaccionarias, llegó a decirme “Es que mi matrimonio ahora vale menos”. Cierro paréntesis.

Reabro paréntesis. Sí, yo también tengo amigos idiotas. Recierro paréntesis.

Me gustaría saber qué opina toda esta morralla que protestaba por la extensión de derechos ciudadanos a personas que hasta entonces no los tenían ante Casados a primera vista, el último estreno de Antena 3, porque el programa ofrece lo que promete: gente desesperada por casarse accede a hacerlo con un desconocido a cambio de un viaje, de salir en la tele y de quedar en evidencia ante toda España. Los recién casados tienen un mes para ver si el apaño funciona, si es así pueden seguir casados; si no, se divorcian y ya está.

Podríamos preguntarnos si el programa supone la banalización extrema de la institución matrimonial, pero vamos a ser serios: a nadie le importa este show y la verdad es que casarse por dinero y por salir en televisión es tan buen motivo para hacerlo como cualquier otro.

Columna publicada en Levante-EMV, l'11 de març de 2015


.



dimarts, 10 de març de 2015

La paella d'Eugeni



Fa unes setmanes el meu amic Eugeni estava fent conya amb la possibilitat de demanar una icona de Whatsapp per a la paella a través del Twitter quan va la saltar la sorpresa: els encarregats del compte d'una marca d'arròs van vore la possibilitat d'encetar una campanya per aconseguir-ho i es van sumar a la festa.

Es va organitzar un pla, que incloïa un periple del suecà per la costa oest americana per continuar fent conya mentre es concretaven les converses i el resultat final, el qual a hores d'ara encara no sabem.

Vull una icona de paella per al Whatsapp, però m'és igual si s'aconsegueix o no, perquè crec que la feina ja està feta: Eugeni i La Fallera ens han mostrat un camí que els valencians no havíem d'haver abandonat mai.

Eixe camí és de les coses menudes i ben fetes, que vam deixar de banda quan algú ens va dir que necessitàvem pagar 6 milions d'euros a Julio Iglesias per a promocionar el País Valencià a Rússia i al Carib, o quan ens van dir que calia posar València al mapa amb regates de vela, circuits ruïnosos de Fórmula 1 o inútils edificis de trencadís.

Fins eixe moment els valencians sempre havíem anat a pams i mai havíem estirat més el braç que la mànega, però ens van fer creure que calia tirar el gat per la finestra i pagar per allò que no ens feia falta.

Si els actuals responsables polítics valencians hagueren volgut fer una cosa per l'estil, ara tindríem factures milionàries per pagar, un parell de causes judicials obertes al Tribunal Superior de Justícia i un grapat de consellers imputats per set o huit delictes.

Eugeni i La Fallera han fet, sense gastar un euro de diners públics, una campanya impecable que ha aconseguit acomboiar el personal, que ens ha distret i fet riure i estar pendents del desenllaç.



dijous, 5 de març de 2015

Episodio Piloto #27



No a Rita

Mucho antes de que los tribunales tumbaran sus ansias demoledoras cabanyaleras y los falleros la abuchearan por salir a la Cridà para hacer un discurso lisérgico, ya había en Valencia una joven que le había dicho que no a una Rita Barberá que esta última semana ha puesto a Valencia en el mapa al aparecer en absolutamente todos los informativos, tertulias políticas y programas de humor de la televisión española.

Abro paréntesis. La sobreexposición televisiva ritabarbaresca solo fue divertida durante un segundo. El resto del tiempo ha sido penoso. Cierro paréntesis.

Esa chica es Carme y tiene un blog (medasunbesobonita.wordpress.com) en el que se presenta así: “Sóc Carme. Ara tinc 14 anys. Vaig nàixer a la ciutat de València el 9 del 9 del 99 amb 9 dits als peus” y para evitar sorpresas añade: “Des del primer moment mon pare i ma mare van intuir que jo seria diferent”.

Su padre y su madre son Enric y Tona y es ésta última la que cuelga en la red las aventuras de Carme en las que, en contra de lo que dice, se parece mucho a las niñas de su edad. Lo único que la hace diferente es que de vez en cuando tiene que pasar por el hospital, pero para todo lo demás es como cualquier chica de catorce años: discute con sus hermanos Mariola y Quim, quiere desesperadamente un móvil, no suelta el iPad ni cuando duerme y le gusta dar besos a la gente que quiere (entre los que, por suerte, me encuentro yo).

Carme, como decía, fue una pionera: fue la primera en negarle algo a Rita, aunque sólo fuera un beso y a su padre Enric le pusiera en un compromís (“És que la xiqueta no és molt de besar, Rita”), y a pesar de que “hi ha coses que em costen un poquet més que als altres xiquets de l'escola”, Carme nos enseñó una lección que deberíamos tener muy presente hasta el mes de mayo: se puede (y se debe) decir que no a Rita Barberá.

Columna publicada a Levante-EMV el 4 de març de 2015


.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails