dimecres, 20 de maig de 2015

E2015: Compromís



Mónica Oltra ha repetit en tots els actes de campanya i precampanya el mantra «Vull ser presidenta», i potser sembla agosarat voler ser presidenta amb 14 o 15 diputats, però Oltra ha estat la primera a entendre que la fi de les majories absolutes i l'arribada del pluripartidisme ha canviat les regles de joc que fins ara hem patit.

Anit a Levante TV vam gaudir d'un debat amb els candidats de set (!) forces polítiques. Tret d'UPyDEP i, possiblement, d'Esquerra Unida, la resta tenen garantida la presència a les Corts per a la pròxima legislatura, de forma que l'escenari tan fragmentat que es dibuixa obri les portes a quasi qualsevol solució de govern i esta situació de pluralitat i de diàleg forçós dóna ales a la pretensió d'Oltra.

En principi, Compromís a València ho té més fàcil: la suma de Rita i Ciudadanos no dóna majoria i algunes enquestes posen a Joan Ribó com el candidat de l'esquerra més votat, per damunt dels socialistes i de les candidatures sui generis de Podemos, de forma que seria ell l'encarregat natural de liderar un acord de govern alternatiu a la dreta.

Al País Valencià, però, l'escenari per a Compromís és més complexe: les enquestes posen el PSOE per davant, encara que es deixen pel camí un terç dels diputats que tingueren en 2011. Significa això que hauria de ser Ximo Puig el pròxim president de la Generalitat? La pregunta és retòrica i la resposta ben senzilla: per descomptat que no.

En el nou escenari polític, els encarregats de liderar el canvi no seran aquells que tinguen un vot més que els altres, sinó aquells capaços de consensuar majories. En el millor dels casos caldrà la suma de tres partits per a investir el nou president de la Generalitat, i Puig, que a dures penes aconseguiria el suport dels seus, no comptarà amb els vots de les noves forces que entraran a les Corts.

El debat d'anit fou revelador en eixe sentit: mentre alguns es tiraven els trastos al cap (UPyDEP a Ciudadanos, Ciudadanos a Podemos, Esquerra Unida a Ciudadanos), ningú va gosar a alçar la veu a Oltra, que va arraconar Fabra contra les cordes i va llançar propostes per al consens.

No sé si Mónica serà presidenta a partir del diumenge, però el que tinc clar és que ja actua com si ho fóra.


.

dimarts, 19 de maig de 2015

Episodio Piloto #32


Birgitte Nyborg no es de UPyD

Hace semanas que asistimos en directo a la muerte de UPyD como partido político. La televisión, a golpe de rueda de prensa, nos ofrece la agonía de una formación que alarga innecesariamente el dolor y cuya desaparición definitiva se producirá en pocas semanas.

El último episodio lo vivimos ayer en Valencia, con Toni Cantó saltando de un barco que se hunde y en el cual ya solo quedan cuatro suicidas que han decidido dormir el sueño de justos en el lecho marino más abisal.

Tras los pésimos resultados de las elecciones en Andalucía, Rosa Díez llegó a hacer la siguiente reflexión para justificar las cuestionables formas de la dirección: “Creamos un partido para Dinamarca, pero en España” y a servidor le vino a la cabeza inmediatamente la serie danesa Borgen, que narra cómo Birgitte Nyborg, del Partido Moderado, llega al gobierno de Dinamarca.

Si en general las comparaciones son odiosas esta lo es mucho más porque Nyborg, como Díez, es la líder de un partido pequeño, pero aquí acaban las coincidencias entre una cosa y la otra.

Borgen es una serie que toda persona interesada en la política debe ver. Díez, en cambio, es una política de la que se debe huir. Nyborg preside un partido con ideas, posicionada ideológicamente, de fuerte carácter europeo y con una clara vocación integradora; UPyD, en cambio, ha jugado a la ambigüedad ideológica, ha realizado más purgas internas que los comunistas y la dirección ha manejado el partido como un cortijo regentado por señoritos vestidos de magenta.

Los que hemos visto Borgen hemos disfrutado durante sus tres temporadas de los recovecos de la política, pero son muchos los mártires torturados que deja UPyD en toda España.

Rosa, no te engañes: UPyD es lo más español que hay.


Article publicat a Levante-EMV, el 8 d'abril de 2015



dilluns, 18 de maig de 2015

E2015: el PSPV-PASOK



El drama d'estes eleccions per al PSPV no és que continue perdent suport electoral i que totes les enquestes els donen, almenys, 10 diputats menys a les Corts dels que ja tenen perquè la cosa és més greu: el veritable drama del socialisme valencià és que, tot i portar dos dècades sense tocar poder autonòmic, ningú els considera una alternativa útil al PPCV.

És dur escoltar com molta gent (sobretot els més joves) equiparen el PP de Rus, de Camps, de Cotino, de Blasco i de tants altres amb el PSPV que ara comanda Ximo Puig perquè no és just.

Ara bé, que no siga just no significa que esta situació que fa que la percepció general siga que el PSPV és inútil per a garantir un canvi polític al País Valencià no siga responsabilitat exclusiva del mateix PSPV.

Independentment de les causes, la gran pregunta és saber si el PSPV pot, d'alguna forma, canviar la tendència que el porta a la irrellevància política i a la desaparició física de les institucions, amb la ciutat de València com a paradigma d'imminent massacre electoral.

Personalment crec que no, que el PSPV es troba en un punt de no retorn, que ja no està en les seues mans fer res per recuperar el vol (i els vots) i que de forma irremeiable assistirem a l'extinció del socialisme valencià.

El dubte és saber com de llarg pensen fer-ho.


dimecres, 13 de maig de 2015

Moixeta





A casa del iaio (el pare de ma mare) tenien un gat taronja, estil Garfield, de nom Peret. Era gros i manso i es deixava fer de tot.

Un dia, Peret va desaparéixer i en el seu lloc aparegué un altre gat, blanc i negre.

On està Peret, iaio? —vaig preguntar.

El iaio va assenyalar el nou gat:

Que no el veus?

Jo era molt menut, però ja sabia diferenciar un gat d'un altre:

Este no és Peret. Peret és...
Eixe gat és Peret. Ara voràs.

I el iaio va cridar el nou Peret pel nom i el gat es va apropar.

Poc de temps després vaig descobrir que per al iaio tots els gats es deien Peret, i després del Peret blanc i negre, va vindre un altre Peret (només blanc) i quan en vam tindre dos alhora també es deien Peret. Tots dos Peret.

Fa un mes i escaig que em vaig trobar una gata a la porta de casa i que se'm va fotre dins de casa. Des d'aleshores no ha fet una altra cosa que beure's l'aigua del meu got quan estic sopant, amagar-se entre els llençols sense que em done compte, mirar-me mentre em dutxe, refregar-se contra la meua tovalla humida quan la deixe al terra, amagar els seus joguets (Cordellet i Coixinet) baix del llit, furtar-me els calcetins, dormir-se en qualsevol lloc tret del llit que li vaig comprar, picar del tecles del portàtil quan estic treballant, fotre's als armaris i al rentaplats, al microones i a la rentadora i no hi ha forma de fer-la baixar del banc de la cuina.

Durant un moment vaig barallar la possibilitat de posar-li Pereta de nom, però el que tocava després de l'experiència de Moixa era posar-li Moixeta. 




dimecres, 6 de maig de 2015

Foto





Mon pare a hora de dinar:

Vine un moment al despatx, que vull parlar amb tu...

Òbric parèntesi. De menut, sempre que mon pare havia de marmolar-me em feia entrar al seu despatx. Tanque parèntesi

… i agafa una cadira.

Reòbric parèntesi. I sempre em feia seure. Retanque parèntesi.

Com m'havies dit que la porta de ta casa no tancava bé, este cap de setmana vaig anar a posar-li tres en uno.
Sí, ja he vist que va molt millor. Gràcies. Dinem?
Però resulta que quan estava allí va baixar un gat.

Sobre açò volia parlar mon pare.

Sí, fa unes setmanes que tinc una gata. Potser t'ho havia d'haver dit...
No passa res... Va vindre i es va refregar. És molt bonica.

No calia ser molt espavilat per a saber que en esta conversa hi havia trampa: si no era per la gata seria per un altra cosa.

Sí, Moixeta és molt bonica... Anem a dinar?
Moixeta es diu?
Sí, Moixeta.
Molt bé. La qüestió és que ja que estava allí vaig decidir pujar al saló i vaig dir: «Quin saló més ordenat i quina casa té el meu fill...».

Hi havia trampa segur.

Papà, hauríem d'anar a dinar...
I, bé, vaig estar mirant i em vaig donar compte d'una cosa.

Mon pare estava torturant-me. Suposí que havia trobat alguna cosa que no devia haver vist, com ara alguna pista del meu xic, així que vaig empassar saliva i vaig fer la pregunta:

Què vols saber, papà?

Mon pare es va posar seriós:

Vull saber, fill, per què en ta casa tens fotos teues, de ta mare, del teu germà, de Matt... però no de ton pare.

Em va deixar descol·locat.

Què?
Per què no tens una foto meua en ta casa?

Vaig notar com el coàgul que se m'estava fent al cervell es desfeia i recuperava la circulació arterial.

Ja la tinc triada... però és que estava esperant a trobar un marc adequat.

Va alçar una cella.

Afanya't, perquè vull una foto meua a ta casa. I si necessites diners per al marc m'ho dius i jo te'l pague, però vull una foto meua allí.


Mon pare s'ha fet vell i s'ha tornat sentimental. 



dimarts, 5 de maig de 2015

Episodio Piloto #34



A los leones

Reconozco que tuve que dejar lo que estaba haciendo (que era, básicamente, jugar con la gata que hace unas semanas se metió en mi casa) cuando ese concursante tan raro se presentó ante el jurado de Masterchef con una patata que simulaba la cabeza de un león y unas tiras de pimiento a modo de melena en la prueba de eliminación.

Me descojoné mucho con la explicación con la que el chico justificó el platito en cuestión: “Me han pedido que sea un león... y he hecho un león con una patata”. Fue todo maravilloso: la puesta en escena, la impostada brutalidad de la expulsión, cómo se llevo al límite al muchacho hasta que dijo aquello de “No voy a volver a cocinar en la vida” y “Me voy a meter en un pozo dos años”.

La cosa, como no podía ser de otra forma, se convirtió en viral en el circo social y estuvimos días riéndonos del “León come gamba” (y del propio concursante) hasta que algunos sacaron la monja que llevan dentro y empezaron a cuestionar el escarnio público con el que la masa estaba disfrutando.

A veces conviene recordar que en televisión todo es mentira y que pocas cosas se dejan al azar: en Mujeres y hombres y viceversa los tronistas no buscan pareja, en De buena ley no se resuelven conflictos entre vecinos, en El objetivo Ana Pastor no sólo da datos para que nosotros saquemos las conclusiones y, por supuesto, en MasterChef la cocina es lo de menos.

La televisión es una trituradora de personajes: ella los crea y la turba los explota. Este programa de Masterchef se grabó, se editó y se montó hace semanas y la repercusión de este momentazo era fácilmente imaginable. Lamentarse por un mayor de edad que accede a presentarse a un reality, que firma contratos con cláusulas leoninas (nunca mejor dicho) y se convierte en el hazmerreír de España de forma voluntaria es de una condescendencia insoportable. Por lo menos estos leones no muerden.


Publicat a Levante-EMV, el 22 d'abril de 2015

dimecres, 29 d’abril de 2015

E2015: Esquerra Unida



Totes les enquestes (absolutament totes) dibuixen un escenari complicat per a Esquerra Unida al País Valencià en les pròximes eleccions de maig.

Òbric parèntesi. Si ja sé que eixes mateixes enquestes no auguren un gran creixement de Compromís, però la principal diferència és que la candidatura encapçalada per Mònica Oltra és la única que ja és present a Les Corts i que no perd diputats. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, també parlarem de Compromís i de com solen tractar-lo les enquestes. Tanque parèntesi.

Els pronòstics més optimistes (i benèvols) diuen que EUPV perdrà vots respecte a 2011, però que aconseguirà mantindre's a les Corts per la mínima. La realitat, però, sembla que no serà tan magnànima, perquè la formació de Blanco no serà aliena a la tònica general que afecta IU a la resta de l'Estat: ja ho vam vore a les eleccions andaluses i algunes enquestes també els deixen fora a Madrid, potser el lloc on més s'ho han treballat perquè siga així.

IU és el principal damnificat per la irrupció de Pablemos i el creixement dels segons va lligat a la desaparició dels primers.

Davant este panorama, sobretot al País Valencià, hi ha qui es lamenta per la possibilitat que Blanco i companyia queden fora de les Corts després d'una legislatura en la qual han treballat i han estat darrere d'algunes denúncies molt importants de corrupció, però jo no em trobe entre ells. No perquè no desitge el millor resultat per a EU, que conste, sinó perquè ha estat la mateixa EU la que s'ha fet l'harakiri i la que ha deixat Blanco abandonat a la seua sort.

D'una part, els candidats locals d'EU (allà on encara mantenen algun regidor) s'han llançat com a bojos a buscar qualsevol acord amb qualsevol força disposada a fer de flotador i la principal conseqüència és que han desfet la marca a nivell de país. Els alcaldables d'EU s'han dedicat a buscar-se la pataqueta i han estat els primers a desentendre's del futur de Blanco.

La desintegració de la marca d'EU/IU ha estat tan exagerada que el resultat és que, de moment, s'han quedat sense espais electorals a RTVE perquè no arriben a presentar-se per al 50% de la població amb les mateixes sigles.

Davant este panorama, Blanco no ha tingut un altre remei que acceptar un pacte electoral amb la irrellevant ERPV i tornar a maquillar el nom de la candidatura amb el grandiloqüent nom d'«Acord ciutadà», encara que l'acord ha estat entre partits, per si troben algun despistat que els vote.

Esquerra Unida es presenta a estes eleccions a la desesperada, i això es nota i fa pudor. L'única possibilitat que tenen de no desaparéixer passa, curiosament, per Pablemos: si els de Pablo Iglesias continuen desunflant-se en les pròximes setmanes, potser encara tenen alguna possibilitat.


.

dilluns, 20 d’abril de 2015

Castalanistes



Una font ben fiable em va contar que una empresa que pensava fer tota la campanya de publicitat de falles en valencià va fer marxa enrere en rebre missatges de gent criticant la iniciativa perquè les formes utilitzades no s'ajustaven a l'estàndard més estàndard.

A les xarxes socials és fàcilment detectable esta actitud: empreses com Consum, que són justament les que han decidit donar el pas i inclouen (en major o menor mesura) el valencià en la publicitat i en la retolació dels establiments i dels productes són les que reben més crítiques dels aiatol·làs de la veritat.

Òbric parèntesi. Fins i tot més que aquelles empreses que passen olímpicament de la llengua dels valencians. Tanque parèntesi.

A València tenim una casta de la qual parlem ben poc: la casta catalanista que viu del martirologi i del catastrofisme i que es passa el puto sant dia pontificant sobre la veritat absoluta de la llengua i de tot allò que ens envolta. Esta casta viu del tema: monopolitza les organitzacions culturals (subvencionadíssimes), es pensa que el món real és com el que viuen als departaments de Filologia de la Universitat de València, es publiquen llibres insofribles entres ells i sempre tenen una lliçó per a donar-te.

Tot això em resultaria prou indiferent si no fóra perquè, amb el blaverisme ja soterrat, els castalanistes (com els batejà un amic) s'han convertit a dia de hui en la pitjor rèmora per a la normalització del valencià al nostre país perquè s'entesten a ressaltar només aquelles notícies sobre la llengua que són negatives, barrejant-les amb posicionaments polítics que poc o res tenen a vore amb l'ús del valencià, de forma que la llengua continua semblant una cosa marginal i/o acadèmica.

Posaré un exemple: fa uns mesos un diari va publicar que a un xinés, que portava 11 anys vivint al País Valencià, li havien denegat la nacionalitat espanyola perquè no parlava espanyol, tot i que el seu advocat assegurava que l'asiàtic parlava valencià i que això no havia estat valorat com tocava.

No calia ser un erudit en sociolingüística per a imaginar-se que si el xinés, després de més d'una dècada a casa nostra, no parlava castellà tampoc no sabia fer-ho en valencià i que l'al·legat de l'advocat era una broma que no tenia ni cap ni peus. De fet, la notícia deia que “el solicitante alegó que podía comunicarse en valenciano”.

Òbric un altre parèntesi. Imagineu si el tema era fals que, amb tot el rebombori que es va muntar, una ràdio catalana va voler entrevistar al xinés i es va haver de reconéixer la veritat: el xinés només sabia parlar mandarí. Tanque un altre parèntesi.

La notícia, però, va córrer a les xarxes i els castalanistes li van traure molta punta perquè ens trobàvem davant un cas de discriminació lingüística per part d'un tribunal espanyol: merda de la bona per a injectar-se en vena.

Aquells que estem per la veritable normalització del valencià no hauríem de caure en el parany dels castalanistes i, sense deixar de ser conscients de la realitat, podem estar d'enhorabona: mai s'ha escrit tant ni de tantes coses en valencià com ara, mai tanta gent l'ha estudiat com ara i mai havia arribat a tants canals de comunicació com ara.


Passe de ploramiques i de gent que ha fet de la catàstrofe el seu dia a dia, que viu del discurs de l'apocalipsi i que no xafa el carrer ni per saber morir, perquè hem de dir-ho ben clar: hi ha gent que està currant de veritat. 

dimarts, 14 d’abril de 2015

E2015: Ciutadans



Quan estudiava els resultats electorals d'algunes meses de l'Horta de València vaig comprovar que hi havia col·legis en els quals el PP havia cedit a Podemos el primer lloc en les urnes, després de més de vint anys de guanyar amb majoria absoluta ininterrompudament.

Algunes d'aquelles persones que havien votat en massa a Camps, a Rajoy i als candidats locals del PP optaven, sobtadament, per fer-ho per un telepredicador que vestia camises passades de moda i que clamava contra la casta.

El primer pensament que em va vindre al cap fou recordar el que ja sabia i que convé que qualsevol que estiga en política no ha d'oblidar mai: que la gent vota molt a la lleugera.

Aquells que participem en política podem arribar a pensar en algun moment d'obcecació (o de trastorn mental transitori) que la gent vota després d'estudiar i de comparar els programes electorals, de valorar la feina feta durant tota la legislatura per un partit o de conéixer la trajectòria professional dels candidats, però res d'això és cert.

Hi haurà algú, supose, que pense i medite el seu vot, que faça una reflexió abans de triar una papereta o una altra, que aposte per una candidatura en concret perquè considera que és la que millor que pot gestionar la cosa pública... Supose que hi haurà algú que ho faça, però el votant tipus no fa això.

La gent, en general, vota un partit i no un altre per moltes raons: perquè el candidat és guapo, perquè és el partit que votaven els seus pares, perquè coneix algú de la llista i, sobretot, per sensacions: per voler castigar els qui governen, per allò que diuen els mitjans de comunicació i allò que prediuen i, també, orienten les enquestes.

Pensem en les eleccions andaluses de fa unes setmanes: les enquestes prèvies a les eleccions pronosticaven la irrupció de Ciudadanos i així va ocórrer: de no arribar a l'1% dels vots el 2012, tres anys després han fregat el 10% i s'han emportat 9 diputats.

Abans de les andaluses, però, algunes enquestes ja donaven a Ciudadanos vora un 20% de vot a nivell estatal, encara que actualment no tenen cap diputat i en les europees de l'any passat (!) van traure el 3,16% dels vots a tot Espanya. Este pronòstic (molt interessat), juntament a la descomposició del principal partit de la dreta i a un electorat fàcil de suggestionar, explicarien l'ascens d'una formació que no comptava amb espais electorals o candidats coneguts.

Òbric parèntesi. De fet, m'agradaria saber quants dels més de 300.000 andalusos que van votar per Ciudadanos coneixien els caps de llista que estaven votant. O, inclús, quants els coneixen a dia de hui. Tanque parèntesi.

En les pròximes eleccions Ciudadanos obtindrà uns resultats espectaculars: serà determinant en moltes comunitats autònomes i capitals de província i tindrà regidors a molts pobles on fins fa tres dies no tenia ni candidats ni agrupacions locals, molts dels quals han estat repescats d'UPyDEP, partits independents i ecs!càrrecs de tota mena.

Sense candidats coneguts, sense una feina que avale les candidatures, sense un discurs concret, sense cap intencionalitat clara, però amb un futur prometedor.

Benvinguts a la nova política que ens toca patir.

.


dimarts, 7 d’abril de 2015

Episodio Piloto #31




Jesús en la cruz

Como si se tratara de un nuevo paso de la Semana Santa, el despido de Jesús Cintora de Las mañanas de Cuatro ha hecho hervir las redes sociales de lloricas y palmeros beatos.

La decisión de Mediaset de prescindir del presentador que duplicó la audiencia del espacio que heredó de Marta Fernández a base de hashtags fáciles y resultones, tertulianos insufribles y opiniones aborregadas y aborregantes ha convertido en mártir a alguien que confundió su papel de presentador y moderador con el de opinador de todo. De absolutamente todo.

Nuestro Jesús crucificado se dejó llevar: devaluó su espacio hasta convertirlo en un panfleto insoportable, casi a la altura de Al rojo vivo, y Cintora llegó a creerse una especie de Ferreras, sin darse cuenta de que el peso específico (y especialmente económico) de uno y otro en las respectivas cadenas no era, ni de lejos, parecido: pocos pueden darse el lujo de tener un programa de televisión para decir lo primero que les pase por la cabeza y encima dárselas de gran periodista.

El tratamiento que Cintora daba a la información resultaba sensacionalista y sesgado, carente de todo rigor. A veces daba la sensación de que el guión estaba escrito por algún círculo de Podemos, con todo lo que eso supone.

Jesús se puso una túnica y se calzó unas sandalias, salió al huerto a sermonear al personal, a contestar y contrariar a los políticos desde su atalaya y sus delirios se mesianizaron y llevaron al Calvario.

Si el cese de Cintora por parte de Mediaset responde a esto último me parece acertado, aunque llegue tarde y el daño al programa esté hecho; si es la consecuencia de presiones políticas, en cambio y pese a todo, resulta inadmisible.


Article publicat a Levante-EMV, l'1 d'abril de 2015


.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails