dilluns, 1 setembre de 2014

AussieTrip (IV): el marit coreà



 
La ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa, als penya-segats del nord i a les costes de l'est.

Dormíem en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà guapíssim i un xinés que no ho era tant.

Òbric parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi. 
 

 
La rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay of Fires.

Ha de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.


Paràvem a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg. Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra. Tret de les catalanes, que continuaven llegint.

El coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant capítols de Modern Family.

Érem, en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.

I, potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber tan greu.




diumenge, 31 agost de 2014

AussieTrip (III): els companys de viatge



Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.



dijous, 21 agost de 2014

AussieTrip (II): amb Tasmània a la contra



Als museus de Hobart tot està mort o extingit. 

 
Dimecres de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.

O això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó que anunciava pluja per a tota la setmana.

La turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la terminal.

Durant tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.

Al fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la del mal que em feia.

Encetava un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.

I encara em faltava conéixer els companys de viatge...





dilluns, 18 agost de 2014

AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona



Madrid ens roba (la maleta)



Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

Hem localitzat la seua maleta.
Per fi! I on està?
A Madrid.
A MADRID??
Això és.
I quan se suposa que arribarà a Melbourne?
Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.
Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.



 

divendres, 25 juliol de 2014

AussieTrip: el comiat



I on dius que vas?
A Austràlia.
A Austràlia?
Sí, iaia.
I això on està?
Molt lluny.
Molt lluny? Més que (ai)Xàtiva?
Sí, iaia, més que (ai)Xàtiva.

De vegades m'agradaria que el món fóra tan menut com el veu la iaia.


dimecres, 23 juliol de 2014

Quatre fronts




Per correu electrònic:

Buenos días. Me han dicho (sic) que un banco ha comprado la caja de Cataluña (resic) y me gustaría saber si eso afecta en algo al caso que me llevas. Gracias.

Buenas tardes. Las grandes operaciones entre entidades financieras tienen muchas consecuencias, pero ninguna sobre tu divorcio. Un saludo.



Per whatsapp:

Ola soi carlos,le pedi alluda a usted xq el director del banco me dijo q no se podia acer nada. Lo de la dacion d pago me lo comento una amiga mia x eso decidi intentarlo de nuebo pero el director del banco me dijo que no se podia acer nada.

Buenas tardes. Con el banco no puedo negociar la dación en pago. Eso le corresponde a usted. Como abogado sólo puedo oponerme a la ejecución hipotecaria y es eso lo que he hecho.

Vale pues espero noticias sullas.
 


Al despatx:

Estàs casat, tete?
No.
Millor. Jo he tingut moltes nóvies, però vaig acabar molt fart. Totes són igual: només els interessa la guita.

Silenci.

Però et dic una cosa, esta xica és diferent.
Segur que sí.
És que allà les eduquen en uns altres valors.
Imagine que les prostitutes senegaleses de 20 anys són més desinteressades, no?

 


Per telèfon:

Sigo sin entender por qué mi hija está en la cárcel si ella no ha hecho nada.
Generalmente esto suele ser complicado de explicar, señora, pero en este caso no porque su hija se reconoció como autora de dos asesinatos.
Ya, pero ella no lo hizo.
Ya, pero dijo que lo hizo, y eso es casi como haberlo hecho.
¿Y qué?
Pues que en este país cuando uno reconoce haber asesinado a otra persona lo meten en la cárcel, aunque sea preventivamente.
Es que no hay justicia ni hay ná. ¿Y a los políticos nadie les mete mano o qué?

dimarts, 22 juliol de 2014

Saudade viatgera


Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.




dimecres, 16 juliol de 2014

De The Leftovers a Dag




Anit, mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.

Eren les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això vaig despenjar:

Hola, soy yo.
¿Quién?
Yo.

Em vaig rascar el cap.

¡Hostia! .


¿Pasa algo?
Perdona que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.

A qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.

Verás, es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en ti.
—¿En serio?
—Es que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te explique. Se llama Roberto.

I El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins que em va dir:

Espera y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.

Estava tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de relacions.”

Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.

dilluns, 14 juliol de 2014

Guapo



Només es van fer públics els primers resultats de les votacions internes de les bases socialistes per a triar nou secretari general, la majoria de la gent que mai ha votat PSOE (i que sembla que mai no ho farà) va coincidir: “El PSOE torna a suïcidar-se”.

Eixe argument implica moltes coses: que les bases socialistes no han triat allò que aquells que estem a l'esquerra del PSOE voldríem, que el guapo Pedro Sánchez era el candidat de l'aparell o que, d'alguna forma, allò que faça el PSOE encara té certa transcendència en la vida pública espanyola i hauria de ser motiu de debat, però segurament res d'això és cert.

En primer lloc, perquè allò que vulguem els que comptem amb no votar socialdemocràcia hauria de ser irrellevant per als socialistes; perquè Sánchez ja és el candidat de les bases (que són les que han votat amb més o menys trellat); i, sobretot, perquè en el futur més immediat el PSOE no té res a fer ni a dir.

Pensar que Madina o Tapias, els altres candidats suposadament més d'esquerres, podrien haver recuperat el PSOE del descrèdit en el qual Rubalcaba ha deixat el partit amb tant d'esforç i dedicació resulta terriblement ingenu: el PSOE podria haver-se recuperat del trienni negre que va suposar la segona legislatura de Zapatero, de ministres com Blanco, Pajín o Sebastián, dels pactes amb el PP a Euskadi o Navarra o del mos que els va fotre Podemos en les eleccions europees, per exemple, però no es refarà del pas de Rubalcaba per la secretaria general del partit ni en tres milions d'anys.

Des del 2011 el PSOE no ha fet una altra cosa que perdre vots i eleccions de forma sistemàtica: en les municipals que es van celebrar eixe any en va perdre un milió i mig; en les generals, vora quatre milions i mig; en les gallegues del 2012 va traure 231.000 vots menys; en les basques més de 100.000 vots menys; en les andaluses del 2012 es va deixar pel camí 600.000 vots i en les asturianes del mateix any va passar dels 252.000 vots del 2007 a només 159.000 (179.000 en 2011).

A Catalunya la cosa està més peluda: a dia de hui a dures penes passa dels 500.000 vots i ja no arriba al 15% de l'electorat, quan anteriorment els socialistes han arribat a ser la primera força del país.

Les europees d'enguany, finalment, han estat el colp de gràcia: el PSOE ha perdut més de dos milions i mig de vots respecte al 2009 (quan va també en va perdre respecte al 2005) i ha tret el pitjor resultat de la història, conformant-se amb tres milions i mig de vots a tot Espanya i reduït a partit regionalista andalús.

En resum: fa anys que resulta difícil trobar una mesa electoral en la qual el PSOE millore els resultats de les eleccions anteriors, però el problema per a molts (de dins i de fora) encara és si Sánchez o Madina, si Madina o Sánchez.

Doncs, mira, almenys Sánchez és més guapo.

dilluns, 7 juliol de 2014

Grindr > Facebook > Instagram > Twitter



Una de les últimes actualitzacions de Grindr, l'aplicació per a mòbils que permet localitzar i interaccionar amb altres gais que tens a prop, ha incorporat una novetat que podria resultar interessant: vincular al teu perfil el d'altres xarxes socials, com Facebook, Instagram i Twitter.

I dic que podria resultar interessant perquè, és clar, podria donar-se el cas de trobar algú que t'agrada al Grindr i estirar del fil per continuar tafanejant la seua vida en línia: a l'Instagram podries descobrir que té gust estètic i que està viatjat, al Facebook que comparteixes amb ell gustos musicals i de cine i a Twitter, per exemple, que és una persona amb inquietuds. I tot això sense creuar una sola paraula amb ell.

Òbric parèntesi. A banda de certificar, és clar, que és tan guapo com sembla a l'única foto que té al Grindr. Tanque parèntesi.

La realitat, però, és que vincular totes estes xarxes socials amb una aplicació com Grindr, que bàsicament serveix per a follar, no només no té cap sentit, sinó que pot resultar contraproduent: en la majoria de les ocasions, quan algú crida la teua atenció al Grindr i decideixes explorar la seua vida 2.0 te n'adones que no, que no t'interessa i que si visites el seu Facebook comproves que és un fan histèric de Lady Gaga i que només es fa fotos al photocall de la infame discoteca Desecho54 en companyia de la seua amiga grossa, que gasta el Twitter per enviar missatges a famosos i per a comentar El hormiguero i que a l'Instagram etiqueta les fotos amb #boygay, #gayvalencia o #gayguapo.

I és que al remat (i quan es tracta de follar) passa com amb la vida en general: no necessitem saber tantes coses de ningú.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails