dimarts, 21 octubre de 2014

A la meua edat



Per a la teua edat no estàs malament...
(...)

Ai, no estàs depilat... Per què la gent de la teua edat no es depila?
(...)

No sabia que a la teua edat encara poguéreu follar tan bé...
(...)

Al remat és impossible no saltar:

Mira, xiquet, a vore si mostres un poc de respecte, que quan m'has dit que vas a balls de saló i que la teua parella de ball és ta mare jo he fet com si no m'importara.

Potser a la meua edat se m'ha endurit el caràcter.

dimecres, 15 octubre de 2014

Sense retorn



Ahir em vaig despertar de la migdiada amb una visió: I si, després de tot, l'anunci de Mas d'una consulteta sui generis haguera estat pactada amb Rajoy?

Mariano, ¿qué te parece si renuncio al 9N y convoco otra cosa para el mismo 9N?
¿Me estás hablando en catalán? Es que no te entiendo, Ártur.
Muy sencillo: yo digo que no convoco el 9N y tú te apuntas el tanto. Luego salgo y digo que el 9N sí que se podrá votar, aunque sea una patochada, descoloco a los independentistas y me apunto yo el tanto. ¡Win-win, Mariano!
Ahora te he entendido todo menos eso del güin-güin.
Coño, Mariano, te he dicho mil veces que tienes que viajar más.
Está el mundo como para coger aviones... Escucha, ¿pero en Madrid nos seguís apoyando, verdad? Ya sabes que el estado de bienestar no se desmantela solo...
Pues claro, como siempre. Oye, ¿puedo decir que el adversario de Cataluña es el estado español? Así en general, ¿eh?, sin personalizar en nadie.
Me aprietas mucho, Ártur... Deja que se lo pregunte a Soraya, que es la que manda, y te digo algo.

Òbric parèntesi. No torne a dinar amb vi entre setmana. Tanque parèntesi.

Al remat Mas ha renunciat a la consulta pactada i compromesa amb els altres grups que hi eren a favor perquè Espanya “no els deixa fer-la” (sorpresa!) i Junqueras s'ha limitat a fer el ploramiques en una compareixença de premsa lamentable: “Encara no havíem rebut un requeriment judicial concret d'Espanya; ens quedava camí per recórrer... però els ajudarem igualment”, com quan has sorprés la teua parella follant amb un altre i encara li demanes perdó. Fins i tot al meu estimat Herrera se li ha liquat el cervell i ha proposat arreplegar “milions de denúncies” el 9N i portar-les a Europa no sé ben bé amb quin propòsit.

Tants mesos monotemàtics per a res, tants mesos de desgovern i desoposició per a acabar fent el ridícul, tants mesos de “procés” per a una pseudoconsulta que no porta enlloc i els resultats de la qual no serviran ni per a obrir els informatius. I tots tornen a empassar-s'ho.

Almenys, mentre això passa allà dalt, ací hi ha alguna cosa que es mou i al País Valencià es visualitza un canvi de majories per primera vegada en vint anys.

Redéu, ja ens tocava.

divendres, 10 octubre de 2014

Loukanikos




M'estic fent vell i ho note, sobretot, perquè la meua tolerància a la imbecil·litat és cada dia menor. Massa sovint em trobe rebatent arguments idiotes de persones a les quals es podria pressuposar certa intel·ligència i que en canvi s'entesten dia rere dia a demostrar que, com va dir aquell, l'estupidesa sempre insisteix.

A propòsit del contagi d'ebola d'una auxiliar d'infermeria madrilenya els límits d'aquella imbecil·litat, del xurrimerinisme i de la misèria intel·lectual general (i de certs polítics i mitjans en particular) s'ha disparat i ha esdevingut una crisi sanitària mental.

L'anècdota del cas, perquè no pense entrar al fons del tema, ha estat una mesura falsament polèmica: el sacrifici del gos de l'auxiliar i el seu marit per a prevenir la possibilitat de nous contagis.

Sobre el fons, com deia, no pense dir ni pruna, perquè no tinc ni els coneixements suficients per fer-ho i perquè en fer-me vell no només he guanyat arrugues, sinó també certa prudència. La decisió de si el gos, de nom Excálibur, havia de ser sacrificat només correspon als experts i/o els responsables de la gestió de la crisi, els quals com tot el món sap, es van pronunciar afirmativament.

El sacrifici d'Excálibur generà una riuada de crítiques a la gestió del Govern, potser un tant exagerada perquè un gos no deixa de ser un animal, i com a tal la seua rellevància objectiva és poca. Ara bé, quan el marit de l'auxiliar prega en un vídeo que l'animal no siga sacrificat la cosa canvia, no des d'un punt científic o de la gestió de la crisi sanitària, però sí des d'un punt sociològic: continua sent només un gos, però és el gos d'algú i la gent empatitza amb eixe home que demana que no se'l sacrifique.

I és en este moment on apareixen els singermornings doctorats en xurrimerisme per a diagnosticar la fi de la civilització perquè hi ha gent que és capaç de preocupar-se per la mort d'un gos quan a l'Àfrica l'ebola mata xiquets cada dia, com si una cosa fóra incompatible amb l'altra o el vertader debat fóra haver de triar entre un gos i la vida de centenars d'africans.

De la mateixa forma que hem consensuat que el primer que fa ús de la reductio ad Hitlerum perd un debat, hauríem de fer el mateix amb aquells que juguen la carta dels “xiquets africans que moren de fam”: Et preocupes pel 9N mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? Et preocupen les retallades en beques mentre centenars de xiquets africans moren cada dia? El preocupa el càncer de ta mare mentre centenars de xiquets... I així fins la nàusea.

Esta setmana ha mort un altre gos fóra d'este desert intel·lectual i que ha tingut repercussió global: Loukanikos, el gos atenés que apareixia en cada foto de les protestes gregues per la crisi i contra les retallades i que es va convertir en símbol de les revoltes, fins al punt de ser considerat en 2011 per la revista Time “an internacional celebrity” en l'especial que va dedicar a les protestes mundials.

Aquells que lamentem la mort de Loukanikos no oblidem la reacció del poble grec contra les mesures de la troika que han acabat d'afonar el país, de la mateixa forma que aquells que, sense entrar al fons de la qüestió, lamentem el sacrifici d'un gos que era estimat per dos persones no preferim la vida d'un animal a la d'un sol xiquet del món i qui necessita que açò se li recorde és perquè té el cap ple de merda.





dilluns, 6 octubre de 2014

Gatets i gossets




Puc confirmar-ho: el nivell estètic de determinats policies i guàrdies civils quan van al jutjat a declarar perquè han intervingut en un cas comença a ser perillosament informal i un passeig per la zona roja de la Ciutat de la Justícia de València és suficient per a demostrar-ho.

Òbric parèntesi. Vull deixar clar que els policies nacionals i els guàrdies civils no vénen als judicis d'uniforme perquè quan els toca declarar els donen el dia lliure, encara que només vinguen a ratificar l'atestat i acaben en cinc minuts. Tanque parèntesi.

Com este espai no només serveix de teràpia personal, sinó que té vocació de servei públic, he preparat per a jutges i fiscals esta

GUIA PER A DIFERENCIAR UN ACUSAT D'UN POLICIA

La raça
Anem a començar pel més fàcil: no hi ha guàrdies civils negres. Ni àrabs. Ni asiàtics. Ni res que no siga blanc.
La delinqüència, en canvi, és molt més diversa i multicultural.
Si només parla espanyol, sobretot amb accent extremeny, és policia.
Si parla una llengua estrangera i no és l'intèrpret, és l'acusat.

La complexió
Quan algú es dedica a traficar amb drogues o a robar no té temps per anar al gimnàs. Per això, els delinqüents no solen estar quadrats i si ho estan sol ser una musculatura natural i harmoniosa, més de l'estil grec clàssic.
Els policies i guàrdies civils, en canvi, no només fan torns de sis hores (!) sinó que la majoria de comissaries tenen convenis amb els ajuntaments que els permeten tindre accés gratuït a les instal·lacions municipals, per la qual els agents de l'ordre (tret d'aquells que estudien) es passen el dia alçant peses, fins arribar a extrems de deformitat.
Si té els braços més amples que les cames, és policia.
Si és un tirillas, és l'acusat.

Els pèls
Els delinqüents no es depilen. Això és un fet incontestable.
Els agents de l'ordre, en canvi, dediquen les hores que no estan al gimnàs a llevar-se tots els pèls del cos: des de les celles als dits dels peus.
Si té les celles com dues erugues raquítiques i la barba perfilada, és policia.
Si té pèls en les cames, és l'acusat.

La roba
L'acusat, com qualsevol ciutadà, pot vestir de dues maneres: bé o malament. Atenent a les circumstàncies personals i del cas concret, l'outfit del delinqüent serà un o un altre. Si l'acusat és de raça gitana, la roba portarà pedreria; si és negre, hi haurà logos molts grans; si és un delinqüent sexual, portarà sabatilles de la marca Paredes... la varietat és immensa.
Els policies, en canvi, sempre porten un uniforme casual: samarreta, pantaló curt en estiu, texans en hivern i esportives. Les marques també solen ser les mateixes: Pull&Bear per als guàrdies civils; Diesel i G-Star per als nacionals.

Els complements: la mariconera i les ulleres de sol
Els acusats són gent d'esperit lliure i molts van per la vida sense documentació ni possessions materials, de forma que amb les butxaques tenen prou per a portar tot allò que necessiten. Per descomptat, mai duen ulleres de sol. Ni tan sols robades.
Els agents de l'ordre, en canvi, sempre porten ulleres de sol i van amb una bandolera d'eixes menudetes que es pengen al muscle. I per a què? Molt senzill: per a guardar tot allò que els altres guardem a les butxaques: el mòbil, les claus i la cartera.

De res.

dimecres, 1 octubre de 2014

Ni cap ni peus



12.49 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit de 324.cat: “El Parlament aprova mantenir la votació dels membres de la comissió de control de la consulta”.

12.55 hores del dimecres 1 d'octubre. Tuit del diari ARA: “El PP de Catalunya denunciarà a la fiscalia els diputats que han votat els membres de la comissió de control del 9-N”.

Sóc incapaç d'entendre res. He perdut el fil dels esdeveniments i ja no sé què està passant ni tan sols què hòsties és la “comissió de control de la consulta” (!!!) i, el pitjor de tot, és que no vull saber-ho. Reconec que “el procés” i la consulta m'han superat i estic barallant la possibilitat de buscar un vol perquè el 9 de novembre no m'agafe a l'hemisferi nord.

Fins fa poc em sumava a l'opinió, prou generalitzada entre la majoria de persones amb trellat, que afirmava que el resultat de tot açò seria la frustració de gran part de la societat catalana que aspirava a la independència del país, però ara ho veig més negre.

Des que tot açò començà, a Catalunya s'ha deixat de fer política, s'ha deixat de fer periodisme i, el més greu, molts han deixat de pensar.

L'últim episodi de transcendència, però del tot previsible, ha estat la suspensió per part del Constitucional de la llei de consultes i del decret de convocatòria del 9-N. Perquè són inconstitucionals? No, senzillament perquè, d'acord amb la legislació vigent, el recurs d'inconstitucionalitat del Govern té la prerrogativa de suspendre cautelarment qualsevol norma recorreguda abans d'entrar a estudiar el fons.

Esta informació, que està a l'abast de tothom, ha estat ignorada pel gruix de l'opinió pública a favor de la consulta, i també per aquells als quals cal pressuposar cert nivell intel·lectual, de forma que s'ha pogut llegir, per exemple, al compte de Twitter d'un important periodista català: “Avui penso en els meus amics homosexuals que es van haver d'esperar l'angoixa de SET ANYS a què el TC decidís sobre el seu matrimoni”, ignorant (o no) que el recurs contra la llei de matrimoni homosexual fou interposat pel PP en l'oposició, per la qual cosa no cabia parlar de suspensió cautelar.

Ja sabíem que tot el que envoltava “el procés” i la consulta no tenia cap, però ara ja sabem que tampoc no té peus per a caminar, perquè si el xurrimerinisme i l'absència de rigor han de ser els pilars de l'argumentari dels seus defensors la cosa no pot arribar molt més lluny.



dijous, 25 setembre de 2014

Pardalets al cap (i II)



En tornar de Grècia mon pare em va arreplegar a l'aeroport.

Per ací tot bé? La iaia no s'ha mort?
D'això volia parlar-te...
S'ha mort la iaia?!
No, encara no.

Òbric parèntesi. Sí, a casa som així. Tanque parèntesi.

I qui s'ha mort?
Ningú. No s'ha mort ningú.
Segur?
Calla i atén. Els pardalets eixos que vas deixar...
S'han mort? Ho sabia...
Que no, hòstia. A vore, jo no els he fet molt de cas, la veritat. Cada tres o quatre dies els mirava i els posava menjar i tot això que em vas explicar que havia de fer.
Menjar i aigua, papà. Era només això.
Bé, el cas és que la iaia ha estat cuidant-los i ara no vol que te'ls emportes.

Vaig alçar una cella:

Què?
I diu que els ha eixit rabo.

Vaig alçar l'altra:

Com?
Ja tenien rabo eixos pardalets?
Clar que en tenien.
Bé, la qüestió és que la iaia vol que li'ls deixes. I jo crec que li convé perquè des que els té al seu càrrec el cap li funciona millor. Però no li digues que t'ho he dit jo, eh?

En arribar a casa vaig anar directe a visitar la iaia:

Ai, ma filla, que ja estàs ací. Dóna'm un bes i... Afaita't eixe bigot! —em va rebre després d'una setmana sense vore'm.
Com està, iaia? Alguna novetat?
Ai, sí. Vine.

M'agafà de la mà i em va portar al corral, on estaven els pardalets.

Mira, els ha eixit una cueta.
Ja ho veig... Li han donat molta faena?
A quin sant! S'han portat molt bé. Ja em coneixen i em xiulen i...
Iaia, hem de parlar dels pardalets. Ja sé que li vaig dir que els deixaria ací només mentre estiguera de viatge, però és que ara vénen uns dies de molt jaleo i no sé si tindré temps per a fer-me càrrec d'ells... Total, li sap mal si els deixe ací uns dies més? Només mentre m'organitze, eh?

La iaia va passar les ungles per les reixes de la gàbia i els pardalets es van revolicar.

Has vist eixe negret que gros que s'ha fet?



dimecres, 24 setembre de 2014

Pardalets al cap (I)


Ja fa un any que morí Matt i he de reconéixer que encara no m'ho he tret dels dits. La meua vida ha continuat amb tota la normalitat del món, com no podia ser d'una altra manera, però no hi ha un sol dia en el qual no el recorde.

És cert que amb el temps la pena perd intensitat, però al record li costa més desaparéixer.

Òbric parèntesi. Ha hagut de passar un any perquè puga escriure quatre putes ratlles sobre açò. Tanque parèntesi.

El que vull contar és que als pocs dies de morir Matt, uns amics es van presentar a casa amb una gàbia i quatre pardalets. Em van dir que eren no-sé-què del Japó i que m'animarien. Vaig investigar un poc i eren lonchura striata domestica, una raça artificial creada per avicultors japonesos a partir de l'espècie original salvatge. No eren massa bonics, però almenys una història curiosa sí que tenien.

Des d'aleshores m'han entretingut, m'han despertat de matí, m'han embrutat la casa amb plomes quan els ha tocat canviar-les i, és cert, una mica de companyia també m'han fet.

Este estiu, amb els viatges a Austràlia i a Grècia, necessitava que algú me'ls cuidara i els posara de menjar i els vaig portar a casa de la iaia.

Jo açò no ho vull ací fou la benvinguda que els va donar la iaia.
Seran només uns dies. Li diré a mon pare que els canvie l'aigua i que els pose menjar i ja està. Vosté no ha de fer res.
M'agradava més el gos.
I a mi també.





dilluns, 22 setembre de 2014

L'escenari de 2015


Comença la partida i yo con estos pelos


Fins i tot aquells que fem política (encara que siga de baixa intensitat) estem una miqueta marejats davant el panorama que es planteja per a les eleccions locals i autonòmiques de l'any que ve.

Ara mateix existeixen dos grans incògnites que fan que el tauler de joc estiga tan mogut que resulta impossible no sentir cert vertigen: d'una part, l'anunci del PP d'una reforma electoral per segrestar la democràcia municipal provar a mantindre les alcaldies en contra de possibles pactes d'altres forces; i d'altra, la irrupció de nous partits, principalment els guanyem i els pablemos, als quals les enquestes auguren uns resultats boníssims.

El primer tema em preocupa menys, perquè no es portarà endavant. És una idea feliç del Govern, com allò d'unificar municipis, eliminar els aforats o modificar la llei de l'avortament, que mai vorà la llum. Per vàries raons: perquè no els dóna temps, perquè no poden aprovar-ho sols, per l'efecte bananer que suposaria celebrar unes eleccions amb les regles recorregudes per tot déu al Constitucional i perquè és una mesura inútil: ni amb la reforma anunciada el PP repetirà el govern en la majoria de les alcaldies que pretén segrestar mantindre.

El segon tema, però, té més molla. O almenys el tenia fins ahir: ara ja sabem que Pablemos no es presentarà a les eleccions municipals, però sí a les autonòmiques. La recomanació de l'epístola d'Iglesias als cercles sembla clara (diputats autonòmics sí, regidors als pobles no) però amb un suport enverinat als guanyem que, tret de l'originari de Barcelona, Izquierda Unida veu com un salvavides davant el tsunami morat i que està provant a impulsar fins i tot allà on no hi ha cap demanda real.

Pablemos sembla que dóna suport a la fórmula guanyem però la condiciona a llistes plurals, elaborades per primàries obertes a la ciutadania, sense que ninguna força es reserve els llocs d'eixida... En definitiva, tot el que IU (i EU a casa nostra) no han sabut fer mai i el que el Partit Comunista mai permetrà.

Iglesias sap que Pablemos no està ara per ara en disposició de responsabilitzar-se de les llistes municipals de tot Espanya (“Las actuaciones impropias de dos o tres cargos serían un iconocontra la marca Podemos”) i prefereix evitar riscos: és més fàcil (i té més projecció i rèdit) fer llistes als parlaments autonòmics que a tots els ajuntaments on s'haja constituït un cercle.

Amb tot això, per a aquells que apostem per projectes amb unes altres trajectòries, amb uns altres missatges i amb unes coordenades més nostrades, algunes incògnites comencen a quedar resoltes.

dimecres, 17 setembre de 2014

Tomata



L'última setmana d'agost vaig concertar una cita amb un xic. Era la segona vegada que quedàvem; la primera va ser, almenys, fa quatre anys.

Òbric parèntesi. Quan dic que tinc problemes d'agenda és veritat. Tanque parèntesi.

Amb dos granissats de llima a la taula ens vam posar al dia de les nostres vides i vam parlar de l'actualitat política, dels viatges que havíem fet, dels que volíem fer i d'amics en comú que no sabíem que ho eren.

Per descomptat, vam acabar follant i, en un moment que no cal detallar (o sí: estesos al llit, xopats de suor i boquejant com dos peixos fora de l'aigua), em va amollar:

Que estaves reservant-te o què?

Em vaig incorporar i vaig vore sobre el seu tors la magnitud de la riuada.

La veritat és que no massa... Potser és cosa de tot el gaspatxo que he pres este estiu.

El meu convidat va tórcer el morro:

El gaspatxo?

I em vaig posar didàctic:

Se sol dir que el suc de tomata, que és la base del gaspatxo, augmenta la producció de semen, però això no està demostrat científicament. Sí que se sap, però, que afecta el seu sabor i olor.
Què?
També se sap que la tomata té grans quantitats de betacaroté i que el cos el transforma en vitamina A, la qual augmenta la producció de testosterona, que és l'hormona responsable del desig sexual.
Com?
De tota manera, eixes són les propietats de la tomata fresca. En convertir-la en gaspatxo no sé si les mantindrà o les perdrà... Hauria d'investigar-ho.
Però en eixe cas, el gaspatxo no justificaria tot açò.
Ah, no. Tot això és perquè m'has posat molt calent i m'he escorregut com un burro.
Però no has dit que...
Com un burro, xic. Com un puto burro.




La conversa (i II)



No ho entenc, fill.
Què no entens, papà?
Que no vullgues casar-te o ajuntar-te o el que siga i tindre fills.

Veig que el tema, de veritat, preocupa mon pare i decidisc ser irritantment autocomplaent:

No és que no vullga; és que no em fa falta perquè m'agrada la vida que tinc i no trobe la necessitat de complicar-me l'existència. No em fa mal res, tinc una feina que m'encanta i que em realitza, una casa bonica i un vestidor ple de roba, tants amics que em costa atendre'ls com es mereixen i, fins i tot, de tant en tant pegue algun polvo.

Òbric parèntesi. Tampoc no cal donar massa detalls a un pare sobre estes coses. Tanque parèntesi.

I no creus que...
De veritat, papà, que pots estar tranquil. Sóc molt feliç i als meus dies els falten hores per a fer tot allò que vull i que m'agrada fer i estime i em sent estimat per molta gent. No pots imaginar-te com d'afortunat em sent cada dia gràcies a les persones que m'envolteu.

Mon pare relaxa les arrugues del front.

Bé, en eixe cas, i si vols que em quede més tranquil, només m'has de prometre una cosa.
Quina?
Que si trobes algú que et vullga i a qui tu vullgues almenys intentaràs no cagar-la.

Ara sóc jo qui es relaxa al seient del copilot.

Això sí que t'ho puc prometre.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails