dijous, 2 de juliol de 2015

Escenaris postelectorals: Compromís supera les expectatives


Las Provincias, 3 de maig: 12,2% i 12-14 diputats.
CIS, 7 de maig: 8,1% i 7-8 diputats.
ABC, 10 de maig: 11,6% i 12-13 diputats.
Telecinco, 15 de maig: 9,2% i 9 diputats.
Levante-EMV, 17 de maig: 13,2% i 13 diputats.
El Mundo, 18 de maig: 9,5% i 8-9 diputats.

No només les enquestes dels mitjans i l'oficial CIS auguraven uns resultats discrets per a Compromís el 24M: les dades que controlava la mateixa coalició apuntaven que el creixement (si es produïa) seria molt modest.

Les raons eren purament electorals: la imminent irrupció de Podem i de Ciutadans en Les Corts amenaçaven d'eclipsar la candidatura de Compromís, amb Mónica Oltra al capdavant, i de vore com la feina de quatre anys no era recompensada per les urnes.

El resultat del 24M de Compromís, però, va doblar el que només set dies abans havia pronosticat El Mundo, i amb el 18,19% dels vots i 19 diputats, la llista d'Oltra esdevenia la tercera força de Les Corts a només 50.000 vots de superar al PSPV.

Dos primeres conclusions: una, els mitjans tiren els diners encarregant enquestes al País Valencià; i dos, quan ja ningú s'ho creia, es produí el famós sorpasso.

Compromís ha sorpassat el PSPV amb acarnissament a la circumscripció de València, especialment a les comarques centrals i a València ciutat (i a l'Horta per simpatia) i ha esdevingut primera força, sorpassant també el PP, a comarques com la Vall d'Albaida, la Ribera Baixa o el Camp de Morvedre.

Òbric parèntesi. Qui sembla que sí que es temia este brutal ascens de Compromís fou Ximo Puig, que va decidir presentar-se a president per Castelló i no per València. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Si hui Puig és president és segurament per esta maniobra. Retanque parèntesi.

El 24M va suposar per a Compromís, en definitiva, no només els millors resultats històrics, sinó també els millors resultats que ningú haguera pogut imaginar: més de 700 regidors, vora 90 alcaldies, presència a les tres diputacions, govern a les tres capitals, la presidència de Les Corts, el control de mig Consell de la Generalitat i, fins i tot, un senador (!) per designació autonòmica.

Compromís, en contra dels pronòstics i de les expectatives, va guanyar les eleccions al País Valencià el 24M.

Ara només falta saber gestionar-ho com cal.

.


dijous, 25 de juny de 2015

Escenaris postelectorals: la il·lusió òptica del ferit de mort



De menut la iaia m'enviava a comprar anguiles per a l'allipebre de la Nit de Nadal. L'anguilero agafava les anguiles, una a una, de la pica, els tallava el cap, les desbudellava amb la punta del ganivet i, per a acabar, les partia en quatre trossos abans de fotre-les en una bossa de plàstic. I així, jo tornava a casa amb la bossa de les anses, bruta de sang i amb els trossos de les anguiles encara menejant-se a l'interior.

Doncs bé, eixes anguiles ja mortes però que es creuen vives podria resumir la situació actual del PSPV.

Òbric parèntesi. M'he esforçat, però no he trobat un símil millor. Tanque parèntesi.

El 24M els socialistes valencians van aconseguir els-pitjors-resultats-de-la-seua-història, una frase que de tant de gastar-la ja no significa res: amb 23 diputats i un 20% dels vots, han perdut 10 escons i un 7% respecte al 2011, any en el qual ja en van perdre uns altres 5 respecte al 2007.

Esta davallada contínua és comú a tot Espanya i elecció rere elecció (és igual que siguen municipals, generals, europees o d'una comunitat de veïns) els socialistes perden suport de forma indefectible. I el que és pitjor: sembla que no hi ha res capaç de fer canviar esta tendència.

No obstant això, la ressaca dels pactes post24M ha donat als socialistes un respir: gràcies a les coalicions amb la (nova) esquerra, el PSPV ha aconseguit més quota de poder de la que podia imaginar, entre elles la presidència de la Generalitat.

Faria molt malament el PSPV (i el PSOE en general) en valorar positivament els resultats de les eleccions perquè hagen aconseguit (només a través dels pactes postelectorals) salvar alguns mobles: el procés de substitució dels socialistes com a força hegemònica de l'esquerra a casa nostra és imparable.


.

dimarts, 23 de juny de 2015

Escenaris postelectorals: el no-escenari del PP





Alguns agosarats vam predir que l'hòstia del PP al País Valencià en estes eleccions faria bons els lamentables resultats populars en Andalusia. I sembla que no anàvem desencaminats: al califat socialista andalusí el PP perdé només 17 diputats i 14 punts percentuals (passà del 40,66% del vots a un 26,76%) mentre que al País Valencià el 24M els ha deixat en 31 diputats (dels 55 [!!!] del 2011) i amb 22 punts percentuals menys respecte a 2011: del 48,61% [!!!] al 26,25% de 2015.

Si la nit electoral fou dura per al PPCV, les setmanes posteriors han estat un autèntic calvari: poble a poble (i pacte a pacte) els populars han estat agranats del mapa polític valencià i han quedat reduïts a una formació política residual en el nou escenari del poder valencià.

A l'Horta de València, per no parlar de la Ribera o de la Safor, la dreta només manté quatre alcaldies (dos d'elles a pobles com Lloc Nou de la Corona, amb 100 habitants, i Emperador, amb 500), de forma que hui hi ha més valencians amb alcaldes de Compromís, per exemple, que del PPCV.

Després de 20 anys de governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra el PP deixa lloc a l'esquerra a la Generalitat i a les grans ciutats, però també a la majoria de comarques, perquè la desfeta ha estat generalitzada.

Especialment paradigmàtica ha estat la derrota del PP de Rita Barberá a la ciutat de València: el triomf de Joan Ribó ens ha regalat imatges més pròpies d'una ciutat alliberada després de la guerra que la d'un canvi polític més, però és que posar fi a 24 anys de govern ritabarbaresc ben bé valen una celebració (i una bona ressaca).

En definitiva, la dreta al País Valencià ho ha perdut tot, absolutament tot, i només ha fet falta que ens portaren a l'abisme polític, econòmic, social i ètic per fer-los fora.

A la pròxima esperem que no ens coste tant.


dijous, 18 de juny de 2015

Episodio Piloto #39



Nada claro

Una redactora de la delegación valenciana de TVE ha reconocido que no se realizó ninguna conexión en directo con la sede de Compromís el pasado domingo porque, a pesar de disponer de todos los medios técnicos para hacerlo, desde la dirección se vetó esta idea.

Todo apunta a que será Joan Ribó el próximo alcalde de Valencia y eso, después de 24 años de gobierno del PP en la tercera ciudad del estado, parece ser que no merecía unos segundos de conexión. Yo no soy periodista, pero a mí el hecho me parece destacable.

Esto entronca con la degeneración que TVE viene sufriendo desde que el PP asumió su control y que el lunes tomó forma humana en la persona de Buruaga y en su estreno con Así de claro, un formato a medio camino entre la tertulia y el akelarre.

El programita no consiguió reunir ni a un millón de espectadores por lo que es muy probable que el lector de esta columnita no sepa de qué hablamos. Pues bien, hablamos de cómo se destinan miles de euros de dinero público a pagar a portavoces no oficiales del gobierno para que contraten opinadores infames.

Eso sería en general, porque si descendemos al detalle la cosa se pone peor: Buruaga recorrió Atapuerca y se trajo a todos los indocumentados que encontró para hablar de las elecciones, de Isabel Pantoja (no es broma) o de los pitidos a la bandera y al himno en los partidos de fútbol (de verdad, no es broma).

Uno de los invitados/contratados era Bieito Rubido, director de ABC, que para hablar del acoso escolar utilizó las expresiones “niño que tiene una tara” o “niña gordita” y para los que pidió respeto.

Este es el nivel de las cosas.

Columna publicada el 27 de maig de 2015

.



dijous, 4 de juny de 2015

Episodio Piloto #35



Las primeras entregas de la versión íbera de Pesadilla en la cocina lo tenían todo para triunfar: el equipo de Alberto Chicote recorría España buscando la grasa escondida en las campanas extractoras de las cocinas con la excusa de ayudar a estos negocios a salir a flote.

Después de varias temporadas el formato ha perdido chispa y ya nadie se cree que el programa tenga nada de altruista o didáctico (ni siquiera de espontáneo) y capítulo tras capítulo se repite el mismo esquema. El problema ya no suele ser la limpieza ni la propia cocina, sino la evidente falta de profesionalidad de sus propietarios y empleados y eso no se soluciona cambiando las sillas por unas más modernas, rediseñando la carta o pintando las paredes de colores.

Esta temporada, sin ir más lejos, se estrenó con el negocio que un paracaidista (!) expulsado del ejército (!!) había abierto a las afueras de un pueblo y en el que nadie sabía freír un huevo. El problema, para los responsables de Pesadilla en la cocina, eran las tensiones personales entre el propietario y el personal del restaurante y no que nadie tuviera ni puta idea de cómo gestionar un negocio, servir mesas o rebozar un calamar.

En este país de servicios, Chicote pone en evidencia el carácter chapucero del emprendimiento patrio: cuando uno no sabe qué hacer con su vida hipoteca la casa de sus padres y monta un bar, un restaurante o un chiringuito en la playa, contrata a tres indocumentados para que frían patatas congeladas y espera ganar dinero sin dar un palo al agua.

En un mundo ideal, del mismo modo que los padres que llevan a sus hijos a Hermano mayor no deberían haberse reproducido, todos los locales que se prestan a este escarnio público nunca deberían haber abierto sus puertas.

Article publicat el 29 d'abril de 2015, a Levante-EMV.

.

dimecres, 27 de maig de 2015

Episodio Piloto #38




Cuota valenciana

El conseller encargado de velar por las señas de identidad de los valencianos clamaba esta semana en Twitter contra un programa de humor que hizo una coña sobre la corrupción de la terreta. “Que los valencianos llevamos la corrupción en el ADN es un insulto inadmisible” se lamentó el conseller del partido de Rus, Castedo, Alperi o Fabra y al cual parece que le molestan más las bromas de Dani Mateo en El Intermedio que las causas de corrupción de sus correligionarios.

Sólo por las vergüenzas políticas del PPCV los valencianos mereceríamos una televisión pública, porque no es de recibo que el País sea noticia todos los santos días por lo mismo y que saturemos los informativos y las tertulias estatales con grabaciones, contratos amañados y sumarios en el Tribunal Superior de Justicia.

Echo de menos una televisión que nos informe sobre todo esto, pero acto seguido me vienen a la cabeza los momentos más negros de Canal 9 y me asalta la duda: ¿Cómo informaría el Canal 9 de Lluís Motes del caso Imelsa? ¿Cómo se trataría en una tertulia presentada por Manu Ríos los abucheos a Rita Barberá en los mercados del Cabanyal y Russafa? ¿Qué dirían de la campaña electoral esos presentadores que antes retransmitían los actos de Fabra con fervor y que ahora encabezan candidaturas moradas a la desesperada?

Los valencianos, como decía, nos merecemos una televisión pública propia, pero también nos merecemos una que no tenga nada que ver con la que hemos sufrido, la que ha servido al poder, la que manipuló la información hasta la náusea y la que hizo, en definitiva, que nos avergonzáramos y que muchos acabáramos por no sentirla como nuestra.

Sólo espero que este domingo de elecciones empiece la cuenta atrás para esa nueva televisión que sí que nos merecemos.

Article publicat a Levante-EMV, el 20 de maig de 2015

.



dimecres, 20 de maig de 2015

E2015: Compromís



Mónica Oltra ha repetit en tots els actes de campanya i precampanya el mantra «Vull ser presidenta», i potser sembla agosarat voler ser presidenta amb 14 o 15 diputats, però Oltra ha estat la primera a entendre que la fi de les majories absolutes i l'arribada del pluripartidisme ha canviat les regles de joc que fins ara hem patit.

Anit a Levante TV vam gaudir d'un debat amb els candidats de set (!) forces polítiques. Tret d'UPyDEP i, possiblement, d'Esquerra Unida, la resta tenen garantida la presència a les Corts per a la pròxima legislatura, de forma que l'escenari tan fragmentat que es dibuixa obri les portes a quasi qualsevol solució de govern i esta situació de pluralitat i de diàleg forçós dóna ales a la pretensió d'Oltra.

En principi, Compromís a València ho té més fàcil: la suma de Rita i Ciudadanos no dóna majoria i algunes enquestes posen a Joan Ribó com el candidat de l'esquerra més votat, per damunt dels socialistes i de les candidatures sui generis de Podemos, de forma que seria ell l'encarregat natural de liderar un acord de govern alternatiu a la dreta.

Al País Valencià, però, l'escenari per a Compromís és més complexe: les enquestes posen el PSOE per davant, encara que es deixen pel camí un terç dels diputats que tingueren en 2011. Significa això que hauria de ser Ximo Puig el pròxim president de la Generalitat? La pregunta és retòrica i la resposta ben senzilla: per descomptat que no.

En el nou escenari polític, els encarregats de liderar el canvi no seran aquells que tinguen un vot més que els altres, sinó aquells capaços de consensuar majories. En el millor dels casos caldrà la suma de tres partits per a investir el nou president de la Generalitat, i Puig, que a dures penes aconseguiria el suport dels seus, no comptarà amb els vots de les noves forces que entraran a les Corts.

El debat d'anit fou revelador en eixe sentit: mentre alguns es tiraven els trastos al cap (UPyDEP a Ciudadanos, Ciudadanos a Podemos, Esquerra Unida a Ciudadanos), ningú va gosar a alçar la veu a Oltra, que va arraconar Fabra contra les cordes i va llançar propostes per al consens.

No sé si Mónica serà presidenta a partir del diumenge, però el que tinc clar és que ja actua com si ho fóra.


.

dimarts, 19 de maig de 2015

Episodio Piloto #32


Birgitte Nyborg no es de UPyD

Hace semanas que asistimos en directo a la muerte de UPyD como partido político. La televisión, a golpe de rueda de prensa, nos ofrece la agonía de una formación que alarga innecesariamente el dolor y cuya desaparición definitiva se producirá en pocas semanas.

El último episodio lo vivimos ayer en Valencia, con Toni Cantó saltando de un barco que se hunde y en el cual ya solo quedan cuatro suicidas que han decidido dormir el sueño de justos en el lecho marino más abisal.

Tras los pésimos resultados de las elecciones en Andalucía, Rosa Díez llegó a hacer la siguiente reflexión para justificar las cuestionables formas de la dirección: “Creamos un partido para Dinamarca, pero en España” y a servidor le vino a la cabeza inmediatamente la serie danesa Borgen, que narra cómo Birgitte Nyborg, del Partido Moderado, llega al gobierno de Dinamarca.

Si en general las comparaciones son odiosas esta lo es mucho más porque Nyborg, como Díez, es la líder de un partido pequeño, pero aquí acaban las coincidencias entre una cosa y la otra.

Borgen es una serie que toda persona interesada en la política debe ver. Díez, en cambio, es una política de la que se debe huir. Nyborg preside un partido con ideas, posicionada ideológicamente, de fuerte carácter europeo y con una clara vocación integradora; UPyD, en cambio, ha jugado a la ambigüedad ideológica, ha realizado más purgas internas que los comunistas y la dirección ha manejado el partido como un cortijo regentado por señoritos vestidos de magenta.

Los que hemos visto Borgen hemos disfrutado durante sus tres temporadas de los recovecos de la política, pero son muchos los mártires torturados que deja UPyD en toda España.

Rosa, no te engañes: UPyD es lo más español que hay.


Article publicat a Levante-EMV, el 8 d'abril de 2015



dilluns, 18 de maig de 2015

E2015: el PSPV-PASOK



El drama d'estes eleccions per al PSPV no és que continue perdent suport electoral i que totes les enquestes els donen, almenys, 10 diputats menys a les Corts dels que ja tenen perquè la cosa és més greu: el veritable drama del socialisme valencià és que, tot i portar dos dècades sense tocar poder autonòmic, ningú els considera una alternativa útil al PPCV.

És dur escoltar com molta gent (sobretot els més joves) equiparen el PP de Rus, de Camps, de Cotino, de Blasco i de tants altres amb el PSPV que ara comanda Ximo Puig perquè no és just.

Ara bé, que no siga just no significa que esta situació que fa que la percepció general siga que el PSPV és inútil per a garantir un canvi polític al País Valencià no siga responsabilitat exclusiva del mateix PSPV.

Independentment de les causes, la gran pregunta és saber si el PSPV pot, d'alguna forma, canviar la tendència que el porta a la irrellevància política i a la desaparició física de les institucions, amb la ciutat de València com a paradigma d'imminent massacre electoral.

Personalment crec que no, que el PSPV es troba en un punt de no retorn, que ja no està en les seues mans fer res per recuperar el vol (i els vots) i que de forma irremeiable assistirem a l'extinció del socialisme valencià.

El dubte és saber com de llarg pensen fer-ho.


dimecres, 13 de maig de 2015

Moixeta





A casa del iaio (el pare de ma mare) tenien un gat taronja, estil Garfield, de nom Peret. Era gros i manso i es deixava fer de tot.

Un dia, Peret va desaparéixer i en el seu lloc aparegué un altre gat, blanc i negre.

On està Peret, iaio? —vaig preguntar.

El iaio va assenyalar el nou gat:

Que no el veus?

Jo era molt menut, però ja sabia diferenciar un gat d'un altre:

Este no és Peret. Peret és...
Eixe gat és Peret. Ara voràs.

I el iaio va cridar el nou Peret pel nom i el gat es va apropar.

Poc de temps després vaig descobrir que per al iaio tots els gats es deien Peret, i després del Peret blanc i negre, va vindre un altre Peret (només blanc) i quan en vam tindre dos alhora també es deien Peret. Tots dos Peret.

Fa un mes i escaig que em vaig trobar una gata a la porta de casa i que se'm va fotre dins de casa. Des d'aleshores no ha fet una altra cosa que beure's l'aigua del meu got quan estic sopant, amagar-se entre els llençols sense que em done compte, mirar-me mentre em dutxe, refregar-se contra la meua tovalla humida quan la deixe al terra, amagar els seus joguets (Cordellet i Coixinet) baix del llit, furtar-me els calcetins, dormir-se en qualsevol lloc tret del llit que li vaig comprar, picar del tecles del portàtil quan estic treballant, fotre's als armaris i al rentaplats, al microones i a la rentadora i no hi ha forma de fer-la baixar del banc de la cuina.

Durant un moment vaig barallar la possibilitat de posar-li Pereta de nom, però el que tocava després de l'experiència de Moixa era posar-li Moixeta. 




LinkWithin

Related Posts with Thumbnails