Pròxima parada: Finestrat

Continuant amb la campanya Coneix el País, que em portarà en companyia del meu xic per qualsevol racó del nostre territori, sempre que estiga net, este cap de setmana farem estada a Finestrat, a la Marina.

La primera parada ens portà el mes passat a Morella, als Ports, i si en aquella ocasió teníem una caseta rural als peus de la muralla, este cap de setmana farem valdre un xec-regal de dues nits i mitja pensió a un hotelet de només set habitacions a les faldes del Puig Campana.

Les dues nits d'hotel (i la mitja pensió) han estat un regal per part d'un laboratori farmacèutic a mon pare, el qual graciosament em cedí pel meu aniversari, tot i ser un regal intransferible.

Haver de fer-me passar per metge no em preocupa, perquè només cal destil·lar autosuficiència, pensar que dia rere dia salves el món i caminar com si portares una aurèola beatífica daurada, i això ho puc fer sense despentinar-me.

La gran incògnita és on ens portarà la tercera etapa de la campanya Coneix el País, però només per al meu xurret, ja que encara que este cap de setmana hauré d'interpretar el paper de doctor Electrique, no puc deixar tan fàcilment l'advocat que hi porte a dintre, i ja he començat a preparar la tercera escapada.

I serà una sorpresa.

Simplicitat

La dreta política i social té un clar avantatge respecte a l'esquerra: la senzillesa del seu discurs.

En efecte, mentre la dreta s'ha especialitzat a llançar eslògans d'una simplicitat que s'espanta, com ara que l'avortament és un assassinat, que els catalans es beuen l'aigua dels valencians, que Espanya és a punt de trencar-se per culpa de ZP i que les llengües espanyoles no-castellanes són una amenaça per a tots i sobretot per a aquelles que viuen a Torrelodones, l'esquerra continua encabotada a fer un discurs elaborat com si la societat fóra capaç d'atendre qualsevol cosa que no siga un partit de futbol o, pitjor encara, si un jugador s'ha trencat un turmell.

Així, per exemple, mentre a la última campanya electoral valenciana, el PP oferia als ciutadans circuits de Fórmula 1, Copes de d'Amèrica i més engendres de Calatrava, una part de l'esquerra política i social parlava de coses com la moratòria urbanística, sense tindre en compte que la societat valenciana es troba tan adormida que fins i tot ignora què significa la paraula 'moratòria' i que en cas d'aprovar-se ningú podria reformar la cuina de la caseta que té al camp on fa la paella el diumenge.

Per tot això, cal que l'esquerra adopte el seu discurs, que el faça més directe i que siga conscient que la societat està formada majorment per un exèrcit de persones sense criteri ni capacitat de teoritzar.

La dreta, en canvi, fa temps que ha aprés la lliçó i no tremola a l'hora d'oferir als ciutadans argumentacions tan poc elaborades que fins i tot els goril·les del Bioparc les donarien per bones.

En eixe sentit, estos últims dies hem assistit a dos exemples de com la dreta fa les coses (i de com després són reproduïdes de forma miserable pels altaveus de la caverna): a València un pare protestava perquè la seua filla havia de cursar una (una!) assignatura en valencià i aprofitava per denunciar la persecució lingüística que pateixen els castellanoparlants a la ciutat (¡mátame camión!), mentre a Madrid (Villa y Corte) la dreta relacionava una suposada agressió al periodista ultramuntà Hermann Tertsch amb unes conyes que van fer a El Intermedio quan el de cognom impronunciable digué 'Si yo pudiera matar a 15 o 20 miembros de Al Qaeda para liberar a nuestros compatriotas lo haría sin menor duda'. Tal qual.

En el primer cas, el diari El inMundo donava cobertura a la notícia (?) i en el segon, al programa de la inefable Curry Valenzuela els faltava un pèl per acusar Wyoming de ser el responsable directe de la suposada agressió.

Dos exemples perfectes doncs, de com la dreta fa les coses.

Òbric post scriptum. Personalment tinc dues teories al respecte, com no podia ser d'una altra forma: el pare valencià que protestava perquè la seua filla era perseguida a l'escola no és més que un pobre dimoni ressentit perquè no l'han triat de president de l'escala de veïns i perquè a la falla del barri ningú vol jugar al truc amb ell; i pel que fa a la suposada agressió a Tertsch no és més que una altra cosa que els efectes que una nit de farra (i de farla) pot causar. Pel que a mi respecta, poden deportar tots dos. Tanque post scriptum.

Confiança

Com que estic decidit a tindre un càrrec de confiança en la futura Generalitat valenciana, participada per Morera i Oltra, he decidit començar ja la campanya a favor de la candidatura de Compromís o com collons bategen la nova criatura nascuda de l'incest de Bloc, Iniciativa i Verds.

Òbric parèntesi. En realitat m'acontente si em deixen escriure'ls els discursos, així podria animar les intervencions de Morera i treure vehemència a les d'Oltra, perquè -moment confessió- sempre que escric alguna cosa, fins i tot la llista de la compra, ho faig sota els efectes de l'alcohol, una droga inhibidora i depressora al mateix temps. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Algú podria pensar que haver confessat este alcoholisme patològic m'inhabilita per escriure un discurs polític, però si Esteban Histriònic Pons és capaç de fer compareixences públiques plenet fins les celles de metamfetamines, les dues o tres copes que em bec jo no són per a tant. Retanque parèntesi.

La qüestió és que Bloc , Iniciativa i Verds han fet públic un principi d'acord per a la futura candidatura unitària. I cal celebrar-ho.

No parlen públicament de candidats, però qualsevol que no siga un ingenu rematat sabrà que el primer que es tracta en esta mena de reunions és justament qui encapçalarà les llistes provincials i com es repartirien els diners que els correspondrien com a grup i els càrrecs de confiança, ja que els programes estan clars.

En efecte, el diferent posicionament de cada grup sobre la tècnica destructiva del parany, per exemple, no suposarà cap inconvenient per formalitzar la candidatura, però sí, en canvi, qui l'encapçalarà o com es repartirà el pes de cada grup a les institucions.

Així, per evitar que estes qüestions puguen ser motiu de controvèrsia entre els grups representats per Morera i Oltra, faig un pas avant i em postule com a càrrec polític de confiança de tots dos.

De res.

El regal perfecte

En poques setmanes arribarà el Nadal i molts us trobareu, com cada vegada que desembre mostra el nas, davant una situació que se repeteix any rere any: els regals de compromís.

És el cas, per exemple, d'aquells que encara fan allò de l'amic invisible, aquells que enguany heu encetat una relació de parella promoguda pel Voluntariat pel valencià, aquells que voleu avisar la família que sou gais, aquells que heu estrenat una relació recent sense cap mena de futur o els càrrecs públics que encara no heu triat el regal protocol·lari per a estes maleïdes festes que ja tenim al damunt.

L'ànim d'este espai, a més de servir com un lloc on fer teràpia destructiva, té certa intenció de servei públic, i per això per a totes estes situacions us proposem el regal ideal: el llibre de Busca qui t'ha pegat.

Per a aquells que participeu en l'amic invisible, aconseguireu que l'any que ve no es torne a celebrar este joc i us guanyareu l'enemistat eterna dels amics; per a la vostra parella lingüística del Voluntariat suposarà un colp difícil de pair i segur que abandonen la idea d'aprendre valencià; per a aquells que no han eixit de l'armari aconseguiran que la família els interne a un manicomi i es passaran el dia medicats; per a aquells que es veuen immersos en una relació sense futur, amb el llibre hi posaran punt final; i per als càrrecs públics que opten per fer de Busca qui t'ha pegat un regal de protocol nadalenc, es trobaran abans de Reis amb una moció de censura.

És el regal perfecte o no?

* * *

A València el podeu trobar a la llibreria 3i4, a les comarques alacantines a este llistat i a Catalunya ho teniu més fàcil perquè hi ha dos llistats on trobar-lo: el primer i el segon. També el podeu encomanar a l'editorial o a buscaquithapegat@gmail.com

RasoirTerrace

El pont de la Immaculada Constitució començà per a mi dijous, ja que, per fi!, els obrers que venia esperant des de l'estiu van aparéixer per casa per fer-me la terrassa.

La RasoirTerrace consta de cinquanta metres quadrats orientats a l'Est i vaig optar per un sistema de plots per aconseguir que la terrassa no tinguera pendents per al desguàs i l'aigua es filtrara entre les vores del terra.

Donat que no volia que les obres s'allargaren fins el cap de setmana, dijous i divendres els vaig passar amb els treballadors, ajudant-los en allò que les meues capacitats -ben limitades- pogueren resultar útils. O inútils, tal com un operarius em va tirar en cara mentre carregàvem l'atovó:

- Martí, jo porte les rajoles de deu en deu, què collons fas tu?

- Mira Vicent, jo puc treballar amb quatre documents de text oberts alhora, però les rajoles les carregue només de set en set. És el meu límit.

Així, doncs, dijous i divendres els he passat a la terrassa, en companyia de dos obrers, i puc jurar i perjurar que mai havia escoltat tantes blasfèmies (que no gose a reproduir) i tants insults i improperis proferits pels dos exemplars de la classe treballadora contra els astres: 'serà refilldeputa, com pega hui el sol!'; contra els instruments: 'esta paleta catalana és una filla de puta i una malparida'; contra els propis companys 'iiie, fill d'una resacsa de putes, vols deixar de tocar-te els collons i arrimar-me la caldereta de pasta!'; i fins i tot contra els taulells del terra que se resistien: 'me cague en la mare que et va parir, rejola de merda, per què hòsties no vols entrar al puesto?'.

Al remat, però, les hores de feina, de pols i de soroll, l'esgotament i el llenguatge barroer han pagat la pena, ja que ara tinc una terrassa com déu mana, i quan aconseguisca que les meues mans deixen de ser tan aspres com un fregall, podré gaudir-la com toca.

ZP per fi entre els grans líders mundials! Estarà content!

De cubs i 'cubos'

És curiós que els castellans es referisquen al poal amb el mot 'cubo', ja que este objecte té forma de qualsevol cosa tret de cub. O de 'cubo'.

Este fet, però, té una explicació senzilla, i no és perquè els castellanoparlants no hagen assolit uns mínims coneixements de geometria per poder moure's pel món o, el que és el mateix, per a parlar amb propietat, sinó perquè en castellà el 'cubo' (geomètric) deriva del llatí cubus, mentre que el 'cubo' (de fregar, per exemple) deriva de 'cuba', i este del llatí cupa.

L'origen etimològic diferent, doncs, resol este interrogant que segur que ha torturat generacions i generacions durant moltes nits d'insomni.

L'etimologia, com resulta palés, és la nostra amiga.

El meu xurret, en canvi, no fa ús de 'cubo' per referir-se al nostre poal sinó que empra el mot 'pozal', derivat de 'pozo', igual que el nostre poal deriva de pou.

Esta no és, però, la única coincidència etimològica que ens uneix al meu xic i a servidor, ja que, de la mateixa forma, el meu xurret es refereix a les trenilles de les sabates no amb el castellà estàndard 'cordones' (del francés cordon), sinó amb el mot 'trencillas'. Com resulta obvi, els diminutius de trena i de 'trenza' deriven del llatí trina, que significa triple, segons el Grec, en al·lusió als tres feixos de cabell entreteixits que formen una trena.

Però més impressionant (sí: encara!) és la forma que té el meu xic per referir-se al torcamans, ja que no fa ús de les formes més comunes, com ara 'paño' o 'trapo', sinó d'un mot veritablement sorprenent: el 'cernadero', derivat de 'cernada', que ve del llatí cinis, cineris (cendra) i que la RAE defineix com el 'lienzo grueso que se ponía en el cesto o coladero sobre toda la ropa, para que, echando sobre él la lejía, pasase a la ropa solo el agua con las sales que llevaba en disolución deteniéndose en él la cernada'.

Tot plegat, no és meravellós?

A la imatge, un detall del Kursaal de Moneo, els cubs de Donosti.