dilluns, 15 setembre de 2014

La conversa (I)




Este estiu mon pare em va demanar que l'acompanyara a un lloc en cotxe i li vaig dir que sí, encara que ja sabia que la seua intenció era tindre'm tancat perquè no poguera fugir quan iniciara la conversa.

Saps que el mes que ve faràs trenta-cinc anys i...
Jo sí, però la gent no ho sap. I no és el més que ve; és en octubre. Quasi en novembre, en realitat.
I tu saps que tots els teus amics estan casant-se i tenint fills i tu no?
És que ara ho casen tot i, de fet, els meus amics ja s'han casat. El que estan fent és començar a divorciar-se, encara que alguns no ho saben.
Ja saps què vull dir.
No, en realitat no ho sé.

Mon pare pren aire.

No vols tindre fills?
No.
No vols tindre parella?
No.

Mon pare s'emprenya per moments:

No” i“no”? Estem parlant com a adults, eh? Fes el favor de no comportar-te com un idiota. És que vols morir a soles?
Tots morim a soles.

Mon pare prem amb força el volant.

Tan malament t'ha anat a tu que no vols tindre família?
No és qüestió d'això, papà. A mi m'ha anat genial, però la gent es reprodueix independentment de com li ha anat en la vida perquè encara som mig monos.

Baralle la possibilitat de dir a mon pare que estic a favor de l'extinció ordenada de l'espècie, però per la cara que em posa crec que no és el moment.

Dis-me la veritat: has tingut algun desengany amorós?

Em gire i alce una cella:

N'he tingut molts, papà. De fet en tinc cada dia, però això no m'ha llevat les ganes de casar-me, emparellar-me o tindre fills; això només m'ha fet més cínic.

dijous, 4 setembre de 2014

AussieTrip (i V): De Melbourne a Sydney




A Melbourne la roja roja victoriana 
té la batalla perduda contra el vidre dels gratacels

 
En tornar de Tasmània em vaig dedicar a gaudir de Melbourne abans d'encetar l'última parada del viatge, que seria Sydney.

Les casetes de Brighton, la impressionant Great Ocean Road, els barris europeus com Carlton o Fitzroy, la part de la ciutat en expansió, com la zona de Queen's Victoria Market o els Docklands i on els nous edificis d'apartaments substitueixen a un ritme impossible els antics edificis industrials, o Southyarra, el barri més de moda i on fer-se la barba val 50 dòlars.

La impressió general que em féu Melbourne fou la d'una ciutat a mig camí entre una capital europea i una asiàtica, una barreja entre Berlín i Hong Kong però que no és ni una cosa ni l'altra, i per a la qual el futur té un guanyador clar: Àsia.





 Les casetes de bany de Brighton, una setentena i totes diferents.


La Great Ocean Road: 300 km de costa on Austràlia s'ha entregat a l'oceà



L'òpera de Sydney, que no cau a trossos

A Sydney vaig marxar només dos nits. “A la tele han dit que vénen els dos dies més plujosos de l'any” em va anunciar el conserge de l'hotel, un català del Vallès. “És que tinc molta sort”, vaig contestar.

Vaig deixar les maletes i em vaig llançar al carrer. Només havia de recórrer una avinguda per a arribar al port i a la icònica Opera House. Una avinguda de tres quilòmetres, això sí, que m'obligava a creuar tot el centre financer, més desordenat, més asiàtic i amb més gratacels que el de Melbourne.

Quan no plovia em llançava al carrer: vaig visitar The Rocks, l'antic barri portuari, l'Opera House, el gran pont de ferro, el jardí botànic i Newton, el barri de moda on els Coldplay van fer el videoclip de A sky full of stars.

La segona vesprada a Sydney va començar a ploure i no deixà de fer-ho fins al matí següent. Quan van tancar les botigues i els museus vaig tornar a l'hotel i vaig connectar el Grindr. Tenia un grapat de missatges d'asiàtics i d'australians estranys i un que em va sorprendre: “Eres valencià o català?”.

Vaig iniciar una conversa amb un xic que resultà ser d'un poble de Castelló i que vivia a Sydney des de feia un any. El xic es dedicava a empalmar visats d'estudiant i feines en negre per a sobreviure.

A Austràlia molts europeus treballem en negre. Són feines de pocs dies però estan molt ben pagades. T'obliguen a estar matriculat en un curs de qualsevol cosa i a pagar pel visat, però és que els australians han fet de la immigració (legal i il·legal) tot un negoci” em va explicar.

Tot això resultava molt interessant, però després de tants dies a Austràlia les meues prioritats, la veritat, en aquell moment eren unes altres: “Fem una cervesa?”.

El xic em va enviar la seua adreça: vivia a la planta 48 d'un gratacels a dos cantons de l'hotel. “Fins a la planta 40 este edifici és un hotel; de la 40 a la 65 són apartaments construïts expressament per a compartir. Eixim al balcó.”

Pensava que faria més vent, però s'està bé vaig dir.
Ací l'oratge està desbaratat. Saps que has vingut just els dies més plujosos de l'any?
Sí, ja m'ho han dit.

Vam passar a la seua habitació, que tenia vidre fins a terra i vam follar drets, amb tot Sydney als peus.

Mai havia follat tan alt vaig reconéixer.
I has notat alguna diferència?
Tampoc havia follat mai a l'hemisferi sud, o siga que no sé si una cosa compensa l'altra.



A un d'eixos vaig follar

dilluns, 1 setembre de 2014

AussieTrip (IV): el marit coreà



 
La ruta per Tasmània ens va portar a les platges més meridionals, a les muntanyes nevades i als rainforests del centre de l'illa, als penya-segats del nord i a les costes de l'est.

Dormíem en albergs i em va tocar compartir habitació amb l'italià, un coreà guapíssim i un xinés que no ho era tant.

Òbric parèntesi. Abans d'este viatge no podia imaginar la quantitat d'asiàtics que viuen a Austràlia: els malaisis, els xinesos, els coreans o els filipins no són, però, la mà d'obra barata d'Austràlia (eixe paper està reservat per als espanyols, italians i grecs) sinó que són els empresaris, els estudiants universitaris i la futura i imminent classe dirigent del país. Tanque parèntesi. 
 

 
La rutina del viatge era senzilla: ens alçàvem ben prompte i seguíem la ruta planejada. Quan arribàvem al lloc previst cadascú feia allò que li venia més de gust: els meus companys d'habitació i jo recorríem una platja o un camí del bosc i les catalanes, molt sovint, es quedaven a la furgoneta llegint, tal com van fer a la Bay of Fires.

Ha de ser molt interessant eixa novel·la negra escandinava de merda per a que vos compense el que vos heu perdut, xiquetes” els vaig dir en tornar a la furgoneta. Misteriosament, però, no em van contestar.


Paràvem a dinar i continuàvem la ruta fins que es feia de nit. En eixe moment compràvem alguna cosa per a sopar i tornàvem a l'alberg. Cuinàvem junts i a les ciutats aprofitàvem per fer alguna birra. Tret de les catalanes, que continuaven llegint.

El coreà em preguntava per la tomatina de Bunyol o em demanava que li ensenyara a pronunciar “Xavi” i “Cesc” i jo quina era la seua opinió sobre Corea del Nord. Una nit la vam passar sencera recordant capítols de Modern Family.

Érem, en definitiva, com un matrimoni: compartíem moltes coses i dormíem junts, però parlàvem diferents idiomes i no teníem sexe.

I, potser per això, perquè mai he cregut en el matrimoni, quan ens vam acomiadar per tornar a Sydney (ell) i a Melbourne (jo) no em va saber tan greu.




diumenge, 31 agost de 2014

AussieTrip (III): els companys de viatge



Un poc abans de l'hora acordada em vaig apropar al punt de reunió. Als pocs minuts van arribar dos xiques i ens vam saludar en anglés. De seguida, però, vaig llegir el títol del llibre que portava una a la mà i els vaig preguntar: “Perdoneu, però, d'on sou?”.

Es van mirar i la més guapa va dir: “Cafor, tia. Cafor. Som da Barsalona”.

Òbric parèntesi. Durant el viatge em vaig creuar amb molta gent de casa: a Dubai vaig coincidir amb uns valencians de Beneixama que anaven a Sud-àfrica; a l'aeroport de Tasmània amb unes catalanes que visitaven Austràlia aprofitant que a Adelaida havien fet enguany el congrés (!) internacional (!!) de puntes de coixí (!!!) (encaje de bolillos en cristià); tota la tornada la vaig fer en companyia d'un informàtic de València que estava treballant a Melbourne; a Sydney... Bé, de Sydney ja en parlarem. Tanque parèntesi.

I eixes van ser les últimes paraules que vaig creuar amb les barcelonines, i no perquè jo tinguera por per si em preguntaven la meua opinió sobre el procés o sobre el Molt ecs!Honorable Pujol, sinó perquè a banda de comportar-se com autèntiques idiotes, vaig preferir la companyia dels nouvinguts.

A poc a poc es va completar el grup: les dos catalanes, un italià de Verona, una australiana de mitjana edat que assegurà només arribar que venia fugint del marit, mitja dotzena d'asiàtics i jo. La cosa, a priori, no podia acabar bé.

Ens vam presentar, vam creuar quatre paraules i vam encetar la ruta. La primera parada tingué lloc al parc nacional de Mount Fields i fou una metàfora de la primera part del viatge: boscos d'eucaliptus gegants, pluja, fred, fang i jo amb unes sabatilles roges de loneta completament xopes.



dijous, 21 agost de 2014

AussieTrip (II): amb Tasmània a la contra



Als museus de Hobart tot està mort o extingit. 

 
Dimecres de matí vaig marxar a Tasmània. Havia reservat una plaça en un grup de gent desconeguda que em portaria durant cinc dies a recórrer l'illa, però la ruta començava dijous, així tenia un dia per a conéixer Hobart, la capital, amb tota la tranquil·litat del món.

O això em pensava, perquè quan em vaig enlairar ho vaig fer evitant pensar en el que havia vist a la televisió els dies anteriors a Melbourne: el mateix dimecres arribava a Tasmània un turmenta antàrtica (!) que no només faria abaixar les temperatures, sinó que anunciava pluja per a tota la setmana.

La turmenta, puntal, va arribar a l'illa al mateix temps que jo i a l'aeroport, ja aterrats, ens va tocar esperar mitja hora per poder eixir de l'avió perquè amb el vent que feia, segons el personal de la tripulació, ningú ens podia assegurar que arribaríem vius a la terminal.

Durant tot el dimecres no va deixar de ploure, així que de Hobart només vaig poder visitar un parell de museus (on tot estava mort o extingit) abans de tancar-me a l'hostal i preparar-me per a la ruta.

Al fred antàrtic i a la pluja havia de sumar un altre inconvenient: el dia anterior, no sé com, em vaig fotre el genoll dret, de forma que quan caminava no podia flexionar la cama i em tocava arrossegar-la del mal que em feia.

Encetava un viatge de cinc dies de boscos, platges, muntanyes, llacs i albergs en un estat lamentable: banyat, gelat i lesionat.

I encara em faltava conéixer els companys de viatge...





dilluns, 18 agost de 2014

AussieTrip (I): Madrid ens roba i Nick Mulvey és més guapo en persona



Madrid ens roba (la maleta)



Sembla una xorrada, però fer una maleta per a temperatures que en alguns moments no superen els cinc graus quan a València ja passàvem dels trenta no és gens fàcil. La nit anterior a encetar el viatge a Austràlia, però, me la vaig mirar oberta damunt del llit i, a banda de preguntar-me si podria tancar-la, em vaig dir: “Ho tinc tot”.

No estava especialment inquiet pel viatge: ja estava mentalitzat que eren moltes hores i que em tocava fer-ho sol, però gràcies a les indicacions del meu amic A. i a la informació que havia obtingut d'Internet sabia perfectament què havia de fer als aeroports de València, Madrid, Dubai, Singapur i, finalment, Melbourne.

Òbric parèntesi. És cert que els dies anteriors a emprendre l'aventura semblava que els avions queien com a mosques a Ucraïna, Àfrica o qualsevol oceà, però això no em preocupava gens, perquè sempre he pensat que morir en un accident aeri no és tan mala opció: no pateixes massa i la família rep una bona indemnització. Tanque parèntesi.

En resum, que no hi havia res que em preocupara abans de marxar i el primer contratemps del viatge fou, justament, el més previsible: em van perdre la maleta.

Vaig aterrar a Melbourne després de més de 30 hores de viatge completament desbaratat: no sabia si tenia son, fam, set o mal de panxa. El primer problema, però, es va plantejar al control d'immigració, perquè a Barajas vaig comprar un cartó de tabac i a Austràlia només es pot entrar amb 50 cigarrets estrangers. Em sobraven, doncs, 150 cigarrets.

Òbric parèntesi. En aquell moment encara no ho sabia, però un paquet de tabac a Austràlia val 22 dòlars. Tanque parèntesi.

Per sort, els australians són bona gent i no em van preguntar ni escorcollar res i vaig entrar a Austràlia com correspon: com un contrabandista.

Ja a sòl australià em vaig adreçar a la cinta d'equipatges i vaig perdre allà una hora esperant la meua maleta, fins que em vaig adreçar al punt d'informació i em van confirmar que sí, que la meua maleta no havia arribat a Melbourne i que, de fet, ningú sabia on estava.

Vaig donar el telèfon del meu amic A. perquè m'avisaren quan algú la trobara i vaig marxar a la ciutat sense jaqueta, sense maleta i sense una puta camiseta per a poder canviar-me, de forma que em va tocar anar urgentment de compres: calçotets, camisetes i calcetins nous.

Havia eixit de València divendres, havia arribat a Austràlia diumenge (!) i dimecres de matí marxava a Tasmània una setmana, de forma que tenia 48 hores per a recuperar la maleta amb tota la meua roba o no podria anar a Tasmània o bé, si volia anar-hi, hauria de comprar-m'ho tot nou.

De moment, però, entre la roba que m'havia comprat i el que em deixà A. vaig poder anar fent i, al remat, dilluns de matinada van telefonar:

Hem localitzat la seua maleta.
Per fi! I on està?
A Madrid.
A MADRID??
Això és.
I quan se suposa que arribarà a Melbourne?
Si tot va com ha d'anar, dimarts de vesprada li la portarem on vosté ens diga.
Mire, senyora, estem a dilluns i dimecres de matí marxe a Tasmània. Ací les botigues tanquen a les cinc de la vesprada i dimarts tinc una entrada per a un concert. Necessite saber quan tindré la maleta per poder organitzar la meua puta vida a Austràlia.

Sí, potser estava una mica boig.

D'acord, senyor, passaré una nota per dir que és urgent.

I sembla que funcionà, perquè dimarts, a les cinc de la vesprada, un vell em deixava la maleta a la porta de casa. Em vaig emocionar tant que vaig abraçar el vell i, en obrir la maleta, em va caure una llagrimeta.

Em vaig canviar de roba i vaig marxar volant al centre: arribava a temps al concert de Nick Mulvey i sí: és més guapo en persona.



 

divendres, 25 juliol de 2014

AussieTrip: el comiat



I on dius que vas?
A Austràlia.
A Austràlia?
Sí, iaia.
I això on està?
Molt lluny.
Molt lluny? Més que (ai)Xàtiva?
Sí, iaia, més que (ai)Xàtiva.

De vegades m'agradaria que el món fóra tan menut com el veu la iaia.


dimecres, 23 juliol de 2014

Quatre fronts




Per correu electrònic:

Buenos días. Me han dicho (sic) que un banco ha comprado la caja de Cataluña (resic) y me gustaría saber si eso afecta en algo al caso que me llevas. Gracias.

Buenas tardes. Las grandes operaciones entre entidades financieras tienen muchas consecuencias, pero ninguna sobre tu divorcio. Un saludo.



Per whatsapp:

Ola soi carlos,le pedi alluda a usted xq el director del banco me dijo q no se podia acer nada. Lo de la dacion d pago me lo comento una amiga mia x eso decidi intentarlo de nuebo pero el director del banco me dijo que no se podia acer nada.

Buenas tardes. Con el banco no puedo negociar la dación en pago. Eso le corresponde a usted. Como abogado sólo puedo oponerme a la ejecución hipotecaria y es eso lo que he hecho.

Vale pues espero noticias sullas.
 


Al despatx:

Estàs casat, tete?
No.
Millor. Jo he tingut moltes nóvies, però vaig acabar molt fart. Totes són igual: només els interessa la guita.

Silenci.

Però et dic una cosa, esta xica és diferent.
Segur que sí.
És que allà les eduquen en uns altres valors.
Imagine que les prostitutes senegaleses de 20 anys són més desinteressades, no?

 


Per telèfon:

Sigo sin entender por qué mi hija está en la cárcel si ella no ha hecho nada.
Generalmente esto suele ser complicado de explicar, señora, pero en este caso no porque su hija se reconoció como autora de dos asesinatos.
Ya, pero ella no lo hizo.
Ya, pero dijo que lo hizo, y eso es casi como haberlo hecho.
¿Y qué?
Pues que en este país cuando uno reconoce haber asesinado a otra persona lo meten en la cárcel, aunque sea preventivamente.
Es que no hay justicia ni hay ná. ¿Y a los políticos nadie les mete mano o qué?

dimarts, 22 juliol de 2014

Saudade viatgera


Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.




dimecres, 16 juliol de 2014

De The Leftovers a Dag




Anit, mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.

Eren les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això vaig despenjar:

Hola, soy yo.
¿Quién?
Yo.

Em vaig rascar el cap.

¡Hostia! .


¿Pasa algo?
Perdona que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.

A qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.

Verás, es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en ti.
—¿En serio?
—Es que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te explique. Se llama Roberto.

I El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins que em va dir:

Espera y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.

Estava tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de relacions.”

Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails