Crisi matrimonial en dos actes

(I)

— La meua dona i jo no passem per un bon moment i vull separar-me.

Així comencen la majoria de les converses que mantinc cada dia.

— Molt bé. Primera pregunta: teniu fills?

I amb quatre o cinc preguntes més em faig una idea de la situació general. Este cas en concret és prototípic del temps que ens ha tocat patir: matrimoni de menys de cinc anys, una criatura, una hipoteca, un préstec personal, el cotxe per pagar i deutes amb Hisenda i la Seguretat Social com a conseqüència d'un negoci fracassat.

— I ara treballes?

— Bé, faig alguna cosa en negre...

— Què fas?

— Faig ungles de porcellana (!), faig monyos de fallera (!!) i sóc brodador de la confraria de la mare de déu dels desemparats (!!!).

De vegades no puc evitar-ho i acabe preguntant quin és el motiu de la crisi matrimonial, però en el cas que ens ocupa resultava massa evident.

(II)

— T'he portat una llista de les coses que m'agradaria emportar-me de casa.

— A vore...

Comence a llegir i no puc evitar que se'm note l'horror a la cara.

— Entens bé la lletra?

— Sí, eixe no és el problema, però anem a repassar la llista per a assegurar-nos que està tot correcte. Ací diu “5 botellas de aceite”?

— Sí.

Guarde un segon de silenci.

— Molt bé. I què és açò de “Basos Disney”?

— Un conjunt de gots que li vaig regalar al meu fill de “Las princesas Disney” i m'agradaria recuperar.

És curiós que una persona que sap escriure “Christian” (i li posa eixe nom al fill) no sàpiga escriure “vasos”.

— Molt bé. I què és un “Patatero cocina”?

— Un moblet amb rodes i calaixos que tenim a la cuina.

— On guardeu les creïlles?

— Sí. I també les cebes.

Veni, Sancte Spiritus

El Vaticà ha desmentit una informació publicada pel canal de televisió de la conferència episcopal italiana i que assegurava que el papa Francesc hauria realitzat diumenge passat una cerimònia d'exorcisme al mig de la plaça de sant Pere.

El malentés es produí en acabar la missa de la Pentecosta, quan el papa posà les mans al cap d'un xiquet en cadira de rodes (i al qual es podria presumir alguna mena de malaltia mental) i este obrí la boca i emeté un crit, fet que féu pensar molts experts en exorcismes (!) que havien assistit a l'expulsió d'un dimoni en directe.

Segons Lombardi, portaveu del Vaticà, el papa simplement “pregà per una persona que patia” i negà que es tractara de cap tipus d'exorcisme.

Podríem dir, per tant, que el misteri del xiquet diabòlic està resolt, però caldria que també ens explicaren com és possible que una institució tan seriosa com l'església catòlica celebre la Pentecosta (el cinquanté dia després de la pasqua), una festa que recrea el descens de l'esperit sant en forma de llengua de foc (!) sobre els apòstols de Crist, perquè la veritat és que, comparat amb això, em resulta molt més creïble l'existència de xiquets endimoniats.

Intensitat

Dissabte nit, al llit.

— M'estimes?

No m'ho puc creure i amolle:

— QUÈ?!

El meu convidat es fa enrere:

— Res... No res...

— Ok.

Ho atribuïsc, encara, a al·lucinacions provocades pels excessos de la nit de divendres i continue amb el que tinc entre mans, que no és poca cosa, fins que el convidat ataca una altra vegada:

— M'estimes?

Ja no puc fer com que no ho ha dit.

— No creus que és una miqueta prompte? Et conec només una setmana...

El xic que tinc estés al llit es queda mirant el sostre i remata:

— M'és igual, jo sí que t'estime.

I és que no has de fiar-te mai de qui es presenta a casa amb un llibre de poesia baix del braç: són massa intensos.

La culpa fou del ramadà

— Et puc fer una pregunta?

— Clar, dispara.

— Voràs, és que el meu fill se n'ha anat de casa i vull saber si puc fer alguna cosa per obligar-lo a tornar.

— Quina edat té?

— Vint-i-dos.

— No, no pots fer res.

— Saps què passa? Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic) i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era musulmà. Musulmà de Marruecos (resic).

Musulmània, capital Marroc.

— Ara resulta que un dia l'amic del meu fill diu que a casa tots hem de fer el ramadà i jo li dic que no, que si ell vol fer-lo que el faça, però que jo no pense passar fam perquè ho diga ell.

— Molt lògic.

— Total, que per culpa del ramadà (!) el meu fill i jo vam discutir i se'n van anar de casa els dos: el meu fill i el musulmà, i ara no sé on pot estar.

— Li has telefonat al mòbil?

— Moltes voltes, però el metge m'ha recomanat que no ho faça més.

On diu metge heu de llegir psiquiatre.

— Has de fer cas al metge...

— Home, jo te dic una cosa: imagine que a Marruecos no estaran, perquè allà no fem com ací, que quan se dóna un cas de desviacions (!!!) fem com si no passara res i ja està. No: allà són uns intolerants.

Arribats a este punt només em toca somriure i preguntar:

— Em dius què et dec, que tinc una miqueta de presa?

— Sí, clar... seran huit eurets. Per cert, com està la iaia?

Este és l'encant del comerç de proximitat.

Torna-te'n a casa

La ruïna econòmica i el col·lapse institucional valencians s'ha traduït en un estat de catatonia política que fa que les coses que encara funcionen ho facen només per inèrcia, de la mateixa forma que el sol ix i es pon cada dia.

L'encarregat de posar ordre i concert al País Valencià, el president Fabra, s'ha demostrat com un polític d'una lleugeresa insuportable que s'ha dedicat a rebaixar el discurs a mínims intolerables: passar els festius a dilluns i rebaixar el nombre de diputats autonòmics són els nous “agua para todos” i “no mos fareu catalans” d'altres èpoques més histriòniques, però també més entretingudes.

Òbric parèntesi llarg. No només l'activitat institucional de Fabra és ridícula: els portaveus oficiosos del PP també s'encarreguen de fer-nos abaixar la cara, com l'entrevista que el pamflet ABC dedicà a Jorge Bellver, portaveu dels populars a les Corts i que contenia preguntes tan compromeses com ara “¿Es ética la actuación de los grupos de la oposición en lo que respecta al accidente del metro?” o “¿La renovación con candidaturas únicas del PPCV en Valencia demuestra la fortaleza del proyecto de Rita Barberá?”. Tanque parèntesi llarg.

Reòbric parèntesi groller. He vist fel·lacions en públic més dissimulades i dignes que esta entrevista. Retanque parèntesi groller.

Esta setmana el nou i flamant secretari general de l'IVAJ, que coincideix curiosament amb el secretari de NNGG al País Valencià, es feia ressò al seu compte de Twitter d'unes paraules de Fabra durant un acte públic que podrien passar a la història de la política valenciana. Atenció, que la cosa és grossa: “La Comunitat es referente en la práctica de deportes, apostamos por el deporte que es salud y bienestar”.

Per favor, Fabra, torna-te'n a casa.

La iaia i la carassa

— Com està, iaia?

— Hui ha vingut ton tio a vore'm.

— Això no contesta la meua pregunta, però és igual. I què conta mon tio?

— Res d'especial, però ha vingut amb una carassa.

Òbric parèntesi. Sempre hi ha un moment en les converses amb la iaia en el qual em toca alçar una cella. Tanque parèntesi.

— Com diu?

— Sí, ma filla, portava una carassa, d'eixes blanques.

Reòbric parèntesi. Encara que, normalment, acabe per alçar les dos celles. Retanque parèntesi.

— Una carassa blanca? En la cara?

— No, home, no... En tota la cara no... només en la boca i el nas.

Em quede pensant un moment.

— Vol dir una màscara? De les que gasten els metges per a operar?

— Sí, una d'eixes.

— I per què portava una màscara?

— Ara voràs... com resulta que vaig estar tan malalta este hivern i ara ell està constipat, diu que se la posa per a no apegar-m'ho.

Guarde un segon de silenci.

— Bé... és un detall... estrany i exagerat... però és un detall. I vosté què li ha dit?

— Què li havia de dir... el mateix que li he dit tota la vida: que tire això i que no faça riure.

Publicitat

(I)

— Buenos días. Dígame, recuerda usted que el día...

— Yo no me acuerdo de casi nada, porque ese día iba un poco hasta el culo...

— ¿Hasta el culo de qué?

— De cocaína, señor fiscal.

— Muy bien. ¿Y recuerda usted si se llevó del supermercado un desodorante AXE, un champú...

— El champú sí, pero el desodorante no. En ese súper no tienen categoría para vender AXE... Ése creo que lo robé del Mercadona.

(II)

— ¿Recuerda haber sacado una navaja a una vigilante del supermercado?

— No.

— ¿No lo recuerda o no sacó la navaja?

— Nunca, en mi vida, he sacado una navaja a una mujer. Y aunque ésta parecía, ya sabe, un poco macho, hay cosas que no se pueden hacer.

(III)

— Buenos días. Acérquese al micrófono. ¿Trabaja usted en el supermercado...

— Sí, señor. Yo estaba en puertas el día que este caballero intentó llevarse unos productos sin pasar por caja.

— Muy bien. ¿Puede decirnos qué productos eran?

— Pues un champú, un desodorante, un...

— ¿Recuerda usted las marcas?

— ¿Pero se pueden decir marcas?

— Claro, señora, esto es un juicio, no es la tele.

— Ya, pero como me han dicho que ahora los juicios se graban...