Nitro

En una estoneta tinc una vista per resoldre la declaració d'inventari de la liquidació d'una societat de guanys d'un matrimoni que porta més de més anys divorciat però que ha estat incapaç en tot este temps de posar-se d'acord sobre com volen repartir el seu patrimoni.

Per si no fóra prou interessant (que no, que no ho és) m'ha tocat encarregar-me de la defensa dels interessos de la dona:

— Acuérdate de que el viernes tenemos la liquidación del inventario.
— No me olvido, no... después de tantos años y de...
— Es a las diez. En punto.
— A las diez. ¿Estará él?
— ¿Tu ex marido? Claro. Tiene que estar.
— Es que cuando lo veo me pongo muy nerviosa y ya sabes que estoy operada del corazón...
— Lo sé, lo sé.

De determinats clients conec massa informació.

— Bueno, pues yo iré medicada de casa, pero llevaré por si acaso la pastilla que me recetó el médico para los infartos.
— Bien hecho.
— Sí, la llevaré en el bolsillo de delante de la chaqueta, así si noto algo raro me dará tiempo a cogerla.
— Bien pensado.
— Acuérdate, en el bolsillo de delante, ¿eh? Así tú también lo sabes por si me entrara algo y no me diera tiempo a mí, la coges y me la das tú.
— ¿Perdona?
— Pues eso. Ah, y tienes que ponerla debajo de la lengua.

Nitroglicerina sublingual per a acabar una setmana explosiva. 

Matt/MiMatt

La setmana passada vaig arreplegar les anàlisis que li van fer a Matt arran el tercer atac epilèptic que havia patit en els últims dos mesos.

— Todo está perfecto. Tiene las defensas un poco bajas pero dentro de lo normal.

La veterinària continuà explicant-me que el més segur és que es tractara únicament d'una infecció que s'ha manifestat així i que els antibiòtics i la codeïna que ha estat prenent siguen suficients per evitar que torne a patir-ne cap.

— De todos modos —continuà— , si has notado algo raro es mejor que me lo cuentes, porque puede darse el caso de que estemos pasando algo por alto. Aunque te parezca una tontería...

I al remat ho faig fer: li vaig explicar que dos dels tres atacs que el gos havia patit havien tingut lloc amb un 'desconegut' a casa i que en els dos casos havia fet abaixar el gos del sofà, que és on està normalment, per deixar un lloc al convidat en qüestió.

— ¿Y era la misma persona?

Per un moment em vaig sentir com si la veterinària estiguera avaluant la meua promiscuïtat i no la salut del gos.

— No, no era la misma persona... eran amigos a los que Matt no había... no había visto antes.
— Entonces, y a lo mejor te suena raro, pero puede ser que el perro manifieste rechazo ante la presencia de extraños que ocupan su sitio y... aunque su edad y el hecho de que ha estado enfermo son sin lugar a duda la base de la epilepsia... los ataques pueden desencadenarse por el hecho de que Matt se siente relegado por... por otra persona. De hecho, Martí, ya hemos hablado alguna vez de que está demasiado mimado y consentido.

Ara resulta que hauré de buscar un hotel per a follar amb estranys.

Puto gos.

#resacón

Possiblement he estat l'últim a vore el reportatge que LaSexta emeté divendres passat sobre la corrupció i la situació de fallida política del País Valencià, de forma que abans del visionat ja havia pogut llegir algunes crítiques sobre la forma i el fons del programeta en qüestió. 

Una de les objeccions que se li feia fins i tot abans d'haver vist la llum era que el títol suposava un menyspreu a la idiosincràsia valenciana perquè es referia a este país d'orxata i fartons com “Levante”.

No crec que siga necessari que explique que abans de fer ús d'eixe terme preferiria fins i tot el de Comoditat Valenciana però, clar, resulta complicat provar a fer entendre a la Meseta, i concretament a la Villa y Corte, que una part dels valencians no ens sentim identificats amb eixa expressió quan tenim un diari (i ara també una televisió) o un equip de futbol batejats així i que són centenars les empreses que fan ús d'eixa denominació per referir-se a les delegacions que tenen al nostre territori (en exclusiva o, pitjor encara, combinat amb Múrcia) sense que ningú s'immute ni, molt menys, haja organitzant cap mena de boicot.

Pel que fa al fons, i per tant a posteriori, les crítiques que he pogut llegir es resumien en dues idees: d'una part, el sensacionalisme amb el qual es tractaven els temes de corrupció; i d'una altra, que en cap moment es féu una sola referència al sistema de finançament tan injust que patim els valencians i que és el responsable en gran mesura de la fallida econòmica del País Valencià.

Pel que fa a la primera, em sorprén la crítica: qualsevol que haja vist un noticiari o un programa d'Al rojo vivo entendrà perfectament que la tònica general dels serveis informatius de LaSexta és el tractament informal de l'actualitat (fregant la frivolitat) i seria molt ingenu pensar que el programa de divendres passat anava a ser l'excepció quan justament eixe to constitueix la marca de la casa.

Òbric parèntesi. Per no parlar de les notícies construïdes directament amb frases de Twitter o amb vídeos d'animalets del Youtube. Tanque parèntesi. 

Pel que fa a l'absència de referències al sistema de finançament que castiga els valencians, tot i estar d'acord paraula per paraula amb l'explicació de la falla que el senyor Baydal féu dilluns a l'Informatiu i entendre que és necessari una reforma que pose cada euro on pertoca, veig clarament que eixe no era el fons del programa de LaSexta i que la idea no era tractar ni la crisi financera o de finançament ni la crisi econòmica del País Valencià sinó una altra crisi que des del meu punt de vista resulta molt més greu: una crisi política i institucional que té una doble vessant: la corrupció generalitzada i una irresponsable gestió dels recursos públics.

I el reportatge, això sí, ho tracta d'una forma prou acceptable perquè, la veritat, és que hi ha material de sobra.

Preparat

Diumenge, mitja vesprada, al meu llit i entre gemecs resolia un deute pendent:

— ¡Fóllame! —em va demanar el meu convidat.
— Pero si es justo lo que estoy haciendo —vaig justificar.

El xic girà el cap i amollà:

— Ya, pero es que nunca he sabido qué decir en estos momentos...

I després diuen que la joventut no té res a dir.

Amb la toga al coll

Forma part de l'imaginari col·lectiu suposar que el gremi integrat per advocats i procuradors és molt conservador. I això és així perquè, senzillament, és veritat.

Com en qualsevol generalització, però, hi ha excepcions i és possible trobar individus puntuals més o menys progressistes, però la realitat és la que és: si només votàrem els advocats la dreta hauria d'afegir cadires plegables per ocupar tots els càrrecs que guanyarien a les institucions.

Per això resulta curiós assistir a les concentracions que els col·legis d'advocats, finalment, estan organitzant davant els impagaments i la rebaixa dels honoraris del torn d'ofici per part del Consell valencià.

Divendres passat ens vam concentrar a les portes del Palau de la Generalitat per denunciar que no hem cobrat des de juny de l'any passat i que la Conselleria, en resposta a les primeres mobilitzacions que hem fet a la Ciutat de la (in)Justícia, ha retallat el que cobràvem (en alguns casos més d'un seixanta per cent) i l'estampa resultava un tant particular.

Qualsevol que haja anat, almenys, a un parell de manifestacions se sorprendria en comprovar que estes a protestes els assistents no porten mocadors palestins al coll, botes de muntanya del Decathlon o el cap ple de trasquilons, sinó bufandes Burberry, mocasins castellans (ells) o botes de pitó (elles) i litres de gomina.

A pocs metres d'on ens concentràvem protestaven també alguns membres del col·lectiu del Parc Alcosa, recolzats per uns pocs diputats de Compromís i d'Esquerra Unida, i la comparació encara evidenciava més que per a alguns dels advocats esta era la primera vegada que deixaven el despatx i eixien al carrer a protestar per alguna cosa.

I és que este és un dels mèrits de l'executiu valencià heretat per Alberto Fabra: una capacitat infinita per emprenyar i per decebre a tot el món. 

Article publicat a l'Informatiu.

Un mes i dos dies de 2012

 

18 de gener de 2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar español!”

27 de gener de 2012: José Manuel Soria, ministre d'Energia, alhora que fulmina les primes a les energies renovables afirmà que “habrá libertad de seguir instalando plantas sin estar primadas con los Presupuestos”.

31 de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el derecho a la vida es probablemente lo más progesista que haya hecho en mi vida política”.

El mateix dia: José Ignacio Wert, ministre d'Educació, en anunciar que elimina l'assignatura Educació per a la ciutadania: “Proponemos una asignatura cuyo temario esté libre de cuestiones controvertidas y susceptibles de adoctrinamiento ideológico”.

Ahir: Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient, en la primera compareixença al Congrés: “No es incompatible la unidad de cuenca y los trasvases (…) ¿Es que no son utilizables las aguas excedentarias? ¿No existe la solidaridad en este país”.

I el responsible en cap a micròfons suposadament oberts per accident:

30 de gener de 2012: Mariano Rajoy, a l'inici d'una reunió del Consell Europeu: “La reforma laboral me va a costar una huelga”.

I ahir en rebre Artur Mas a la Moncloa: “Vivo en el lío”.

I encara estem a 2 de febrer.  

Fidelio

Una de les professions que hauria de considerar-se de risc és la d'atenció al públic dels serveis postvenda, perquè qui hi recorre sempre ho fa de mala hòstia. És lògic que el consumidor se senta una miqueta estafat perquè allò que ha comprat no respon a les seues expectatives (o senzillament és una puta merda i no funciona) i qui ho paga és el treballador (generalment prou inútil) que ha de solucionar el problema.

Fa uns mesos vaig decidir comprar un altaveu per a l'iPod que el meu germà m'havia portat de Nova York i ho vaig fer a MediaMarkt. Em vaig decidir per un dispositiu Philips, de nom Fidelio (!), senzillament perquè m'agradava.

Vaig gastar-lo durant unes quantes setmanes fins que un bon dia l'aparell deixà de funcionar. Per sort, conservava la factura i em vaig adreçar al servei postvenda del lloc on l'havia comprat perquè me'l curaren.

— Puedes llevarlo a la tienda Philips —provà a espolsar-se la feina la dependenta.
— No. L'he comprat ací i no entenc per què hauria de fer un altre viatge a una altra tenda.

I em vaig quedar amb ganes d'afegir el vocatiu 'puta'.

— Te avisarán en 30 días.

Trenta dies després, però, sense resposta, vaig telefonar per preguntar pel meu Fidelio.

— Lo tienes aquí desde hace días. No sé por qué no te han avisado...

Perquè sou uns inútils, vaig pensar.

Ahir em vaig apropar a MediaMarkt a arreplegar Fidelio per portar-lo a casa i just davant meu hi havia un home massa excitat que no deixava de cridar perquè havia comprat un robot redó d'aquells que van agranant per casa i que sembla que no era prou intel·ligent per al seu gust:

— Es una puta mierda. Aquí dice que limpia toda la casa y este subnormal cuando ha hecho dos habitaciones se apaga y pone 'END' en la pantallita y no es capaz ni siquiera de encontrar la base para recargarse, y ahí se queda, con cara de gilipollas, en medio del pasillo y la casa sin barrer...
— Señor, no levante la voz.
— No levanto la voz, yo es que hablo así. Y no vivo en un palacio, ¿eh?, que yo vivo en una casa de tres habitaciones y la mierda esta no es capaz de terminar de barrer ni la habitación de mi hijo, que es la más pequeña...
— Señor, por favor...
— Y encima me dices que no me lo cambias, que tengo que dejarlo aquí para que lo lleven a reparar. Tiene cojones la cosa... Si es que tenía que haber hecho caso a mis amigos y haberme comprado...

I no vaig poder evitar intervindre:

— ¿Una escoba?

L'home callà i girà el cap:

— Contigo no estoy hablando.

I la veritat és que tenia raó.