"Crec que estic morint-me"

—Saps quina m'ha fet t'auela este matí?

Òbric parèntesi. Si un dinar amb mon pare i la iaia comença amb esta pregunta, el destrellat només pot anar in crescendo. Tanque parèntesi.

—Què ha fet, iaia?

—No faces cas a ton pare, ma filla, que és un pleitot.

—Calle, mare. Resulta que, este matí, abans d'anar-me'n a la feina, he entrat a la seua habitació per vore com estava i dir-li quin dia era.

—Què quin dia és hui?

—Hui és dilluns.

—Sí, però què té d'especial?

—No té res d'especial, però cada dia, abans de marxar, entre a vore-la i li dic “Bon dia, mare. Hui és dilluns” o “Hui és dimarts” o...

—O “Hui és dimecres”. Això ho entenc, però per què ho fas?

—Perquè últimament la iaia està una miqueta dispersa.

—I això ajuda?

No em fa ni puto cas, però la qüestió és que quan he entrat a dir-li “Bon dia, mare, hui és dilluns”, m'ha fet amb la mà un gest perquè m'apropera, i quan estava a la vora del llit m'ha dit amb un filet de veu: “Crec que estic morint-me”.

Em vaig quedar mirant la iaia, que no donava treva a l'arròs, i comencí a riure'm:

—I tu què has fet?

—Jo? He encés la llum, he comprovat que, efectivament, estava viva i he marxat a la faena.

—Però estava morint-se?

—No crec. He suposat que estava somiant i tampoc li he donat massa importància.

En eixe moment la iaia decidí intervindre:

—El dia que me morga de veres... Eixe dia sí que plorareu!

—Sí, iaia, quan se morga de veres plorarem molt, però fins que arribe eixe dia faça el favor i no genere falses expectatives.

A casa hem decidit perdre el respecte a tot.

El refredat de la iaia

 

La iaia ha estat malalta les últimes dos setmanes. Molt malalta. Era només un refredat, però pensàvem que ja no ho contava. I la seua actitud tampoc no ajudava:

— Per què no vol alçar-se?

— Perquè no.

— Per què no vol menjar?

— Perquè no.

— Mire, iaia, no es comporte com una cria, eh? Que té 91 anys i és vella, però no és Benjamin Button.

En eixe sentit, la iaia ha tingut la mala sort de caure a una casa on som poc condescendents amb la malaltia i amb la mort i estes dos setmanes han donat per a moltes conyes i, a banda d'amenaçar amb portar-la a una residència i amb començar a repartir-nos l'herència, també hem parlat d'eutanàsia:

— Com està, iaia?

— Malament.

— Malament? Jo la veig prou bé...

— Si estic morint-me, ma filla.

— Jo no la vull vore patir, iaia. Si vosté m'ho demana agarre un coixí esta nit i li'l pose en la cara i en un minut acabem amb este patiment.

— Això mateix m'ha dit ton pare este matí...

— Sí, però mon pare no ho farà, que després tindrà remordiments.

— I tu no?

— Jo? Clar que no.

Ara, però, la iaia ha reviscolat com una verdolaga.

Mort i integrisme al Madrid Arena

Encara que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços de sentir més empatia.

Totes estes circumstàncies s'han donat a propòsit de la mort de cinc xiques en una festa madrilenya la nit del 31 d'octubre al recinte Madrid Arena. Absolutament totes. I encara hem de sumar les possibles (ir)responsabilitats polítiques i judicials que se'n derivaran per afegir més llenya i indignació a un foc que continua cremant des de la nit dels fets i que s'alimenta cada matí des dels platós dels magazíns de les televisions espanyoles.

He de confessar, però, que una de les coses que més em va sorprendre foren les paraules de la mestra d'una de les xiques el dia del soterrar als micròfons de no sé quina cadena de televisió. Vingué a dir una cosa així: “Sí, Belén ha tingut una mort terrible, però estic segura que en mig de tot allò tingué temps per penedir-se dels seus pecats i que ara està al cel”.

I he de reconéixer que em vaig indignar molt, perquè encara hui no puc imaginar quins pecats pot haver fet una xica de désset anys que meresquen que dedique l'últim alè de la seua vida a penedir-se'n, i ho vaig atribuir a eixe integrisme expansiu que viu entre nosaltres i que es paga amb diners de tots.

I després ja vénen coses com esta:

Vaig trobar este retall al FB de la Revista Mongolia.

Soterrar andalús

Divendres em vaig apropar a un soterrar de cortesia: un d'aquells en el qual no coneixes el mort però sí algú que li era proper. En esta ocasió era el pare d'M, una dona d'ascendència andalusa i de l'edat de ma mare que conec per raons que no vénen al cas.

De camí em vaig trobar amb mon pare, que ha estat el metge de la família del mort des que van arribar al poble, fa trenta anys:

— On vas?
— Al tanatori, que ha palmat el pare d'M.
— Qui?
— El xurro, papà.
— Hòstia, Paco. Si el vaig ingressar jo la setmana passada perquè ja no oxigenava... I a què vas?
— Res, li diré a M 'te acompaño en el sentimiento” i a casa.
— Ojo, que els andalusos són molt exagerats en estes situacions.
— Papà, això és xurrofòbia.
— Si ho dic perquè són molt sentits.

I vaig haver de reconéixer el que era evident:

— Sí, la veritat és que això sí que ho tenen.

En entrar al tanatori M em va abraçar:

— ¡Ay, hijo, grasiah por vení, pero no hasía farta!
— No es nada M, no es nada. Lo siento mucho. ¿Cómo lo llevas?
— Mira, mama, sabeh quién eh ehte chico?

La vídua estava asseguda a una cadira:

— Pueh asín por la carita diría que sí... pero no.
— ¡Maaama! Eh el hijho del médico.

A la dona li canvià la cara:

— ¡Aaaaay! Hijo mío... hijo mío... ¡no sabeh cómo queremoh a tu padre en casa!
— Gracias, señora. Le acompaño en el...

I M em va fer una escolteta:

— Le he dao doh tranquimasín a mi madre porque ehtava mu nerviosa.
— Claro, claro...

I la vídua continuà:

— Ay, tu padre... cuando se entere... con el apresio que le tenía a mi Paco...
— Sí, —vaig apuntar— mejor se lo diré mañana...
— Ay, y cómo quería mi Paco a tu padre, ay...
— Gracias, señora.
— Eh que tu padre... ay, tu padre...¡tu padre p'a nosotroh eh Dióh! ¡Tu padre eh Dióh! —cridà alçant les mans al cel.

Vaig callar i vaig valorar les conseqüències d'eixa blasfèmia fins que M em va fer una altra escolteta:

— Eh que mi madre siempre ha tenío mucha fe en tu padre.
— Bueno, entonces eso lo explica todo.

De metges

Diumenge de vesprada prenia café amb un xic:

— Entonces tu padre es médico.
— I el meu germà també.
— Mola eso de tener médicos en la familia, ¿no?
— Bé, en realitat depén. No m'agrada massa que em conten anècdotes com ara que un pacient de mon pare, que era polític, en la inauguració d'un centre de salut li van fer provar una nova màquina de ressonàncies per fer el paripé davant la premsa i li van detectar un càncer al fetge tot just mentre els periodistes feien fotos.
— ¡No jodas!
— O que un altre home, quan li faltaven només cinc mesos per jubilar-se després d'haver treballat tota la vida a un hospital, decidí arreglar-se les dents i el dentista li va detectar uns granets a les genives que resultaren ser metàstasi d'un càncer que ja tenia estés per tot el cos i no tingué ni tan sols possibilitat de rebre tractament.
— Joder, joder...
— Per això, i no sé com ho voràs tu, però hi ha coses de metges que preferisc no saber.
— Entiendo...
— La part positiva, però, és que sempre tinc valium a casa.
— ¿Y eso lo compensa?
— No ho saps ben bé...

Encàrrec nadalenc

— Hola, soy yo, la pesada.

— No, mujer. No digas eso... no eres tan pesada. Pero dime, ¿qué pasa?

— Verás, es que quiero pedirte un favor por si me muero antes de que llegue el juicio.

Primer silenci.

— Continúa.
— Primero, quiero saber qué pasará cuando me muera.
— Bueno, ya sabes que sobre eso hay muchas teorías...
— Me refiero a qué pasará con mis propiedades.
— Ah, bueno... pues nada, que serán para tus herederos.
— Es que mis hijos viven en el extranjero.
— Pues cuando vengan al entierro ya heredarán.
— No creo que vengan, la verdad. Además, no habrá entierro, porque voy a donar mi cuerpo a la ciencia.  

Segon silenci.

— Me parece muy bien.
— Entonces, dime, ¿tú harías el favor de hablar con mis hijos cuando llegue el momento?  

Tercer silenci.

— Claro, mujer. Dame sus teléfonos y sus correos electrónicos y ya me pondré en contacto con ellos cuando toque.  

Ha nascut una nova categoria: els clients post-mortem.

Al telèfon

"A ver, señora, si lo he entendido bien, porque llevo todo el día de guardia y a lo mejor, con un poco de suerte, me he perdido algo. Me llama para pedirme que solicite un permiso para que su hijo, que no pudo despedirse correctamente de su padre el día de su funeral (!), pueda ir al cementerio desde la cárcel (!!) y usted, por su parte aunque todavía no sé cómo, ordenará abrir la tumba de su marido (!!!), que falleció, por cierto, en un incendio (!!!!), para que su hijo le vea la cara antes de que se descomponga (!!!!!) y así, por lo menos, conserve un buen recuerdo del que fue su padre (!!!!!!). ¿Es eso?"

Un preguntat

Tinc un client empresonat per haver comés (entre molts altres) el robatori més estúpid de la Història criminal espanyola, però, per si no fóra prou tortura haver d'anar a la presó cada volta que necessite parlar amb ell, em faltava sa mare, el paradigma del que en llenguatge marxista es coneix com lumpenproletariat, la qual no deixa de telefonar al despatx per consultar-me com avança el cas i, sobretot, qualsevol xorrada que li passa pel cap.

La setmana passada em contà que havia conegut un fiscal i que volia saber si jo voria amb bons ulls que ella li preguntara què fer per traure el seu fill de presó.

— Mire, señora, yo no puedo decirle nada al respecto. En primer lugar porque no sé de qué conoce a ese fiscal y, ni siquiera, si esa persona es realmente un fiscal. Y si, al final, fuera un fiscal de verdad y usted realmente lo conociera de algo, tampoco sé qué tiene pensado decirle, así que...

— Pero entonces qué me aconseja, ¿que hable con él o que no?

Esta setmana em tornà a telefonar i em va agafar en un mal moment:

— Mire, señora. Hago todo lo que puedo para que su hijo salga pronto de la cárcel, pero tiene que dejarme trabajar...

— Verá, abogado, es que ha pasado algo grave: mi marido ha muerto.

Vaig callar per deixar que la dona em contara la història:

— Resulta que él vivía en una caseta en medio del campo y esta noche pasada la caseta se ha quemado... con él dentro. Se ha quemado del todo (!) y ha muerto.

Vaig callar de nou fins que vaig piular:

— Lo siento.

— Gracias y, como comprenderá, me gustaría que mi hijo saliera de la cárcel para que pudiera asistir al funeral, porque el que ha muerto es su padre.

— Claro, claro... ¿Cuándo es el funeral?

— Pues mañana le hacen la autócsia (!!) así que será pasado mañana.

— Pues tranquila, que yo me encargo.

La veritat, però, és que mai m'havia trobat en una situació pareguda, així que vaig optar pel més recomanable que es pot fer quan no tens ni idea: fer un preguntat. Vaig telefonar al centre penitenciari i vaig exposar la situació. Em van informar que en estos casos, que sembla que sovintegen més del que em pensava, és l'intern qui ha de formalitzar la petició al director del centre penitenciari i que, en cas que se li denegara el permís, ja em tocaria a mi formular un recurs davant el Jutjat de Vigilància Penitenciària.

Òbric parèntesi. En Dret penitenciari no es diu mai 'presó' o 'pres', sinó 'centre penitenciari' i 'intern'. És llenguatge eufemístic. Tanque parèntesi.

Vaig telefonar la mare i li vaig donar les instruccions i el número de fax on havia d'enviar una còpia del certificat de defunció del cremat i vaig tancar l'assumpte. O això em pensava, ja que el mateix dia del soterrar em va tornar a telefonar la mare:

— Qué poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han dejado ir al cementario ni nada.

— Lo siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.

— Que no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su padre.

— Lo sé, señora, lo sé.

— Que no era un perro, que era su padre —repetí la dona no entenc ben bé per què.

I ara m'he quedat amb el dubte: què haguera passat si en lloc del pare haguera mort el gos del meu client? L'hagueren deixat eixir?

Potser quan tinga una estona m'informaré. Per si de cas.

El pantaix de Matt

 

Quan Sacri ve a casa em toca emportar-me Matt a ca la iaia perquè netejar amb el gos pel mig és impossible i, també, perquè Sacri li té por. Així, cada dijous deixe Matt amb la iaia (al sofà de la iaia exactament) i allí es queda dormitant fins que hi arribe a hora de dinar.

No sé com s'ho fa (ha de portar una mena de rellotge intern) però a les dos del migdia en punt està darrere de la porta esperant-me amb ganes de jugar i m'arrapa les sabates, fa com si em mossegara, s'amaga perquè vaja a buscar-lo o comença a córrer com un tarat corredor amunt i corredor avall fins acaba amb un pantaix de por i es deixa caure al terra per provar a recuperar la respiració.

Òbric parèntesi etimològic. Quan algú pantaixa (o panteixa, panteja o pantega) significa que respira agitadament i, segons el Grec, el mot deriva del llatí phantasiare, pronunciat vulgarment pantasiare 'somiar, tenir un mal son', derivat de phantasia, del grec phantasía 'imatge, aparició; imaginació'. El mot prengué este significat en la nostra llengua per la respiració agitada que sol provocar un malson. Tanque parèntesi etimològic.

Mentre tot este espectacle té lloc la iaia ens mira com si no estiguérem bé (ni el gos ni jo), però quan li pregunte si Matt s'ha portat bé la resposta depén del seu estat d'ànim: si la iaia ha passat un bon dia sempre em diu el mateix: “Com un home, s'ha portat com un home”; si la iaia, però, ha tingut un dia excel·lent la cosa va més enllà: “S'ha portat molt bé: este gos es una bellíssima persona”; i si el dia ha anat regular la cosa es complica: “En tot el matí no s'ha alçat del sofà. No havia vist mai un gos tan dropo”.

Ahir, però, sembla que la iaia havia tingut un matí una miqueta lleig, perquè en arribar i posar-me a jugar amb Matt per terra no esperà que li preguntara com s'havia portat el gos i amollà: “No li faces tantes festes al gos perquè ja és vell i qualsevol dia es mor i, entonses, ja vorem què fas”.

Matt i jo ens vam quedar de pedra. Vam seguir amb la mirada com la iaia anava a la cuina i quan tancà la porta no vaig poder evitar continuar jugant amb Matt i dir-li a l'orelleta mentre provava a traure-me'l de damunt: “No faces cas, Matt, que tu no et moriràs mai”.

La mort és hereditària (i III): els queixals

 

La setmana passada, dinant amb la iaia, li vaig explicar quin era l'últim encàrrec que m'havia entrat al despatx:

- I ara resulta que hauré d'anar al cementeri a supervisar com obrin una caseta i trauen el que puga quedar d'aquell home per traslladar-lo a una altra. Què li pareix, iaia?

- Molt bé, fill. Tu ves i aprén.

- Però no creu que és una miqueta estrany?

- A quin sant! És la cosa més normal del món. Mira, quan faltà mon pare el soterraren fora del panteó perquè mon tio havia faltat uns mesos abans i encara no es podia obrir el nínxol.

- Perquè el fiambre encara estava massa tendre?

- Això és. Total, que abans que faltara ma mare, van traslladar mon pare al panteó i no passà res.

- I com estava el cos?

- Ah! Això jo no ho vaig vore, perquè en aquell entonces les dones no anàvem al cementeri a eixes coses, però anà el meu home.

- El iaio.

- Sí, el iaio. I quan van obrir el nínxol, de mon pare només quedaven els queixals d'or que portava i com als altres gendres els donava respecte agarrar-los, el meu home els tirà mà i jo els vaig portar a una joieria de València i de l'or dels queixals vaig encarregar un anell per a ton pare i un per ton tio.

Vaig guardar silenci fins que vaig poder assumir tota la història i vaig pregar al cel perquè l'anell de mon pare no em tocara en herència.

- Però es pot saber quina classe d'història és esta?

- Sí, fillet, sí. Tu no t'ho creus i et rius quan jo ho dic, però en esta família sempre hem tingut molta categoria.

La mort és hereditària (II): la caseta

- Fill, tu saps on està soterrat el meu home? -em pregunta una veïna al despatx.

- La veritat és que no.

- Voràs, només entres al cementeri, el tercer carrer a mà esquerra i a la meitat del camí, més o menys, hi ha una caseta on està el meu home.

- Molt ben situat, veritat?

- Un puesto preciós, però eixe no és el cas.

- I quin és...

- El cas és que, voràs, la tia està major i encara que no sabem quan el Nostre Senyor em portarà, perquè això és cosa d'Ell, la veritat és que no faltarà molt.

- Ai, tia, no diga això.

- Sí, fill, que la tia ja té vora noranta anys.

- Bé, en eixe cas potser és cert...

- A lo que anàvem: la cosa és que ara la tia ha comprat una altra caseta per estrenar en un carrer molt millor situat.

- Ah, doncs molt bona inversió, però per què em conta tot açò?

- Perquè vull que veges a vore com puc portar el meu home a la nova caseta, que és de matrimoni, i així quan jo falte ell ja estarà esperant-me.

Vaig intentar imaginar com és una caseta de matrimoni.

- Com diu?

- Home, que la tia et pagarà la teua faena

- No, si això no em preocupa...

- Això sí, has d'anar tu al cementeri a comprovar que trauen el meu home de l'antiga caseta i el posen a la nova, que ja has vist que jo estic coixa i no puc anar tan lluny.

Tinc per davant un nou repte professional. 

 

La mort és hereditària (I): el testament

Ahir vaig anar al notari a preparar el testament d'una clienta que té dos fills de dos pares diferents i està preocupada per si, arribat el cas, els seus dos ecs! es veuen obligats a compartir la propietat d'algun bé i allò acabe com el ball de Torrent.

Òbric parèntesi. Estos desordres familiars són la conseqüència de huit anys de govern de ZP. Tanque parèntesi.

És prou comú, en realitat, que al despatx de qualsevol advocat arriben consultes i encàrrecs sobre herències, testaments, llegats o legítimes. És la part del Dret privat que es coneix com Dret de successions i la possibilitat de determinar que passarà amb els teus béns una vegada hages mort és un exemple de civilització extrema: cap espècie animal pot transmetre les seues propietats als descendents, entre altres coses perquè els animals no saben escriure testaments ni regles de successió i perquè no han desenvolupat ni el sentit de la propietat ni la necessitat de transcendència futura que els fa preocupar-se per allò que passarà al món quan ells hagen deixat d'existir.

Una figura que sol aparéixer als testaments quan la situació és més o menys complicada, com la del cas que ens ocupa, és la del comptador partidor, que és la persona que, sense tindre la condició d'hereu, s'encarregarà de partir l'herència si els hereus no acaben de posar-se d'acord. Esta figura sol encomanar-se a una persona aliena a la família, normalment a l'advocat que ha assessorat el testador.

- No et poses tu només de comptador -em recomanà l'oficial de la notaria.

- I això per què? -vaig preguntar

- Home mai se sap (!). Has de tindre en compte que ací estem tots de prestat (!!) i que si passa alguna cosa (!!!) és millor que el comptador tinga un substitut (!!!!) per evitar que, arribat el moment (!!!!!), els hereus hagen de buscar-ne un altre.

Vaig guardar un segon de silenci mentre acumulava ràbia i odi contra l'oficial de la notaria.

- Disculpa, però no m'importa tant la meua feina com per a preocupar-me per allò que passarà si la palme abans que els clients.

I, realment, no tinc eixa necessitat de transcendència.

Sacri i el tanatori

 

ACTE PRIMER

 

Divendres vaig portar la iaia al tanatori perquè havia faltat la mare de Sacri, la dona que neteja casa del meus pares des de fa més d'una dècada i la meua des de fa poc més d'un any.

 

A l'hora convinguda vaig passar amb el cotxe per casa de la iaia i vaig comprovar que també s'havia apuntat a l'excursió la seua germana menuda, la tia Menci.

 

Òbric un diminutiu parèntesi a la valenciana. Menci, de Carmencín, de Carme. Tanque un diminitiu parèntesi a la valenciana.

 

- Com més en serem, més en riurem... -vaig protestar.

- Fill, -contestà la tia Menci- jo només conec Sacri de vore-la a casa de ta iaia, però anar al tanatori a oferir els respectes és de persones.

- Mira esta -contestà la iaia-, jo també la conec només perquè ve a ma casa.

- Iaia, no siga... -i em vaig mossegar la llengua- que Sacri ve a casa des de fa més de deu anys.

ACTE SEGON

 

Un cop al tanatori calia buscar quina era la sala on es trobava la difunta, feina que no resultà gens fàcil ja que en eixe moment vaig ser conscient que no només no coneixia ningú de la família de Sacri, sinó tampoc els seus cognoms.

 

- M'ha paregut que aquelles persones parlaven castellà -apuntà la iaia en veu baixa.

- Iaia! No és moment de prejudicis.

- Però, fill, si tenen cara de xurros...

- Iaia!

ACTE TERCER

 

Una volta a la sala i després d'haver donat el condol a un grapat de xurros desconeguts, em va abraçar Sacri, que estava realment afectada i em preguntà:

 

- Ai, Martí... per què moren els pares?

 

Em va sorprendre una pregunta tan genèrica i alhora grandiloqüent i em vaig limitar a contestar el primer que em passà pel cap:

 

- Imagine que és llei de vida, però no ho sé...

 

Ella em mirà i amollà:

 

- No, si t'ho pregunte pel llibre que tens a la tauleta de nit.

 

Vaig guardar un breu silenci i vaig contestar:

 

- Hòstia sí... Per què moren el pares? és una obra de teatre de Carles Alberola. Agafa'l quan vulgues, que me'l vaig acabar fa setmanes.

 

Però Sacri no estava prou convençuda:

 

- No sé jo si ara serà un bon moment.

La tia Elvira

Este cap de setmana ha mort la mare d'uns amics dels meus pares que viuen al meu carrer. La vella no ha arribat al segle d'existència només per uns pocs mesos i morí plàcidament al llit quan el marcapassos que portava ja no era suficient per fer bategar un cor cansat de viure.

Els amics dels meus pares han passat l'última dècada fent-se càrrec de la vella perquè no hi havia déu (i on diu 'déu' heu de llegir 'amable i abnegada dona precolombina') que suportara el geni, els insults i el menyspreu amb què la vella tractava qualsevol persona, animal o cosa.

No vull dir amb això que la tia Elvira fóra mala persona, sinó que amb l'edat el seu caràcter es va endurir (tot just el contrari que el que ocorre amb els esfínters) i es féu insuportable per a propis i estranys, però sobretot per a propis, per la qual cosa la seua mort no ha estat especialment lamentada per aquells que es veien obligats a fer-se'n càrrec.

Així, la palpada frase que es diu quan una persona vella i malalta mor de 'ja ha descansat' també es podria aplicar en este cas a la família més propera i a la dotzena de dones de la comunitat llatinoamericana que van passar per aquella casa, motiu pel qual l'ambient al tanatori no era especialment dolgut, sinó més aviat cínic i irreverent.

- Crec que algú hauria de suggerir la possibilitat de fer una autòpsia a la tia Elvira, perquè jo no descartaria la possibilitat que es tracte d'un homicidi -suggerí un nebot de la finada a la porta del tanatori entre les rialles del rogle que s'havia concentrat a fumar mentre jo esperava la iaia.

- Sí, sobretot perquè la nora és incapaç de dissimular l'alegria -afegí un cosí de la morta.

- Però els ha vingut molt bé la pagueta de la tia tots estos anys, perquè segur que els ha deixat un bon pessiguet -se sumà una dona que vaig relacionar amb la família del fill de la tia Elvira.

- Jo he sentit dir -apuntà una desconeguda- que la família ha anat este matí al banc a traure els milions que la tia tenia estalviats.

Quan isqué la iaia de plorar la morta i de representar el seu paper habitual, m'amollà mentre s'enganxava al meu braç:

- Fill, no saps com de bé l'han deixat, semblava més viveta que l'última volta que la vaig vore -i preguntà tafanera: Què deia la gent de fora?

- Que tots la trobaran a faltar.

- És que Elvira tenia el seu geni, però sabia fer-se de voler.

- N'estic segur, iaia. N'estic segur.

Urgències

Fins ahir mai no havia anat a un hospital perquè mai he estat malalt, ni m'he trencat cap os, ni he tingut cap accident i tret de les aspirines per superar la ressaca mai he pres cap altre fàrmac. Ja m'havia fet a la idea, doncs, que era indestructible, però ahir em va tocar passar el matí a urgències.

Me'n vaig adonar que alguna cosa no funcionava bé del tot just abans d'entrar al llit la nit de dimecres, però no li vaig donar cap importància. Fou dijous de matí quan em vaig espantar de veritat i vaig cometre l'error de picar al Google el que m'havia passat. El resultat de la cerca em posà els pèls de punta: podia ser càncer, cirrosi, hepatitis...

Em vaig tornar completament boig i només podia pensar en una cosa: m'estic morint i encara no he pogut estrenar les butaques de pell que em vaig comprar a Natuzzi pel meu aniversari.

Quan em vaig refer de la transcendència amb la qual feia front a la mort més immediata, vaig telefonar el meu germà per si estava de guàrdia a l'hospital on treballa.

- Has begut molt últimament? -em preguntà quan li vaig explicar els símptomes.

- Clar que sí! -vaig contestar histèric.

- Estàs groc?

- Estic blanc!!

I vaig marxar a urgències amb una única idea al cap: No puc morir-me! Només tinc 30 anys, em queden un grapat de coses per fer i este dissabte he quedat per a sopar amb uns amics.

Un cop a l'hospital em van horroritzar l'olor, els pacients amuntegats als corredors i l'excés de llum blanca. No vull morir ací, no vull morir ací.

Per sort, vaig aconseguir colar-me a tots els casos reals i imaginaris que col·lapsaven el servei d'urgències i en un tres i no res m'havien explorat, tret dos tubs de sang, havia pixat en un pot de plàstic i m'havien fet una ecografia.

- L'ecografia ha eixit bé. Pega una volta i en una estona tindrem els primers resultats de les anàlisis -em digué el meu germà.

Vaig eixir de l'hospital a vaig fer un tomb per la zona de les facultats de lletres i em vaig quedar tan sorprés per l'aspecte dels universitaris del segle XXI que em vaig prometre que si aconseguia esquivar la mort l'any que ve me matricularia en Història de l'art o en alguna cosa semblant.

Mitja hora després el meu germà tenia els resultats:

- Tot ha eixit perfecte: no tens res i fins i tot els marcadors hepàtics són normals...

- Això no té cap sentit -vaig interrompre.

- Beu molta aigua i esta nit la teua orina ja tindrà un color normal- va predir el meu germà.

I sembla que encara no ha arribat la meua hora, perquè així ha estat.

Mortet

Fa unes setmanes vaig conéixer a l'inframón cibernètic un xic realment interessant: atractiu, divertit, amb inquietuds i terriblement simpàtic.

Durant uns quants dies vam mantindre la comunicació només via Internet fins que fa un parell de diumenges vam intercanviar els números de telèfon i vam estar xarrant durant gairebé una hora.

Al dia següent, dilluns a mig matí, m'envià un missatge al mòbil que deia 'Pavo, que dejes de pensar en mí y te pongas a currar. Y a ver cuándo me invitas a una cerveza' perquè feia alguns dies que portàvem eixe rotllo de conya.

No recorde ben bé què li vaig contestar, però al dia següent vaig continuar amb el joc i li envií un sms de l'estil 'Si no dejas de agobiarme pienso pedir una orden de alejamiento' i ell em contestà 'Pero si paso de ti y no te hago ni caso, progre de mierda'.

Vam continuar així durant uns quants missatges més i he de confessar que estava encantat amb el to pretesament xulesc i de fingida indiferència (potser serà veritat que em va la marxa) i per això em va sorprendre que el xic no contestara els dos últims missatges que li vaig enviar.

Per això, després de meditar-ho lleugerament, divendres a poqueta nit i en estat post coitum perquè havia passat la vesprada amb una cita que no esperava i havia fotut un clau d'aquells que dius 'mira, veus!', li vaig telefonar, no tant per demanar explicacions (ja em diràs quina explicació podia demanar), sinó per saber si havia passat alguna cosa que jo ignorava.

- Hostia, perdona... -contestà al segon to.

- ¿Qué tal, tío?

- Me sabe fatal... quería contestarte, pero... ¿puedo llamarte luego?

Estava realment torbat i una mica descentrat.

- Claro, hombre. Si sólo llamaba para...

- Verás tío, es que acabo de salir del tanatorio de incinerar a mi padre.

Em vaig quedar mort. Mortíssim. I em costà prou reaccionar.

- Perdona, perdona... no tenía ni idea. Lo siento mucho. Ya hablamos dentro de unos días, no te preocupes.

I és que, no sé com m'ho faig, però tot em passa a mi.

Juan Miguel i les animetes santes

L'altre dia discutíem a casa dels meus pares sobre l'edat de la veïna, la dolça tia Ineseta, que és filla de la difunta tia Inés i alhora mare d'Inesiues. Poca broma amb els diminutius valencians. 

 

Jo assegurava que devia de ser molt vella perquè és vídua, té néts i nétes, pateix de cataractes i està plena d'arrugues. A banda, la conec des que vaig nàixer i, no sé per què, tota la gent que campava pel món abans que jo em sembla terriblement antiga.

Siga com siga, no aconseguíem posar-nos d'acord i la iaia, en un moment donat de la discussió, amollà una dada biogràfica de la tia Ineseta que fins a eixe moment jo ignorava: tenia un germà bessó.

- Si se refereix a Juan Miguel ja li dic jo que ha perdut el cap del tot: ell és molt més jove.

- Calla, fill i deixa que t'explique: en casa d'Ineseta eren quatre germans: ella i el bessó, el del mig i Juan Miguel.

- I per què només conec Ineseta i Juan Miguel? -vaig preguntar.

- Perquè el bessonet d'Ineseta i el del mig moriren fa molts anys.

- Els dos germans? I com moriren?

La iaia baixà la veu, tot i tractar-se d'un fet esdevingut fa més de seixanta anys.

- S'ofegaren a l'Albufera.

- Els dos? Alhora?

- Sí. El bessonet no tindria més de deu anyets i son pare els va perdre de vista un moment. Sembla que el més menut caigué de la barqueta a l'aigua i el majoret se llançà a ajudar-lo i com no sabien nadar perquè en aquella època no sabia nadar ningú, s'ofegaren els dos.

- Però què diu? -vaig preguntar horroritzat.

- Recorde que jo estava en costura quan passà i quan aní a casa d'Ineseta tenien els dos xiquets estesos al llit, un al costat de l'altre amb la robeta encara banyada i bruta.

Òbric parèntesi. Sembla ser que aleshores no havien sentit parlar encara de la prohibició de manipular els cadàvers per mort no-natural fins que un jutge ho autoritze. Tanque parèntesi.

- Redéu, iaia. La imatge és esgarrifosa.

- Sí que ho era sí, i per això, quan nasqué el més menut li posaren Juan Miguel, perquè els germanets que s'ofegaren els deien Juan i Miguel.

- Quin mal rotllo, iaia.

- Eren animetes santes, fill.