dimarts, 17 de gener de 2012

De metges


Diumenge de vesprada prenia café amb un xic:

— Entonces tu padre es médico.
— I el meu germà també.
— Mola eso de tener médicos en la familia, ¿no?
— Bé, en realitat depén. No m'agrada massa que em conten anècdotes com ara que un pacient de mon pare, que era polític, en la inauguració d'un centre de salut li van fer provar una nova màquina de ressonàncies per fer el paripé davant la premsa i li van detectar un càncer al fetge tot just mentre els periodistes feien fotos.
— ¡No jodas!
— O que un altre home, quan li faltaven només cinc mesos per jubilar-se després d'haver treballat tota la vida a un hospital, decidí arreglar-se les dents i el dentista li va detectar uns granets a les genives que resultaren ser metàstasi d'un càncer que ja tenia estés per tot el cos i no tingué ni tan sols possibilitat de rebre tractament.
— Joder, joder...
— Per això, i no sé com ho voràs tu, però hi ha coses de metges que preferisc no saber.
— Entiendo...
— La part positiva, però, és que sempre tinc valium a casa.
— ¿Y eso lo compensa?
— No ho saps ben bé...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Digue'm que el noi tenia 18 anyets i per això feia aquestes preguntes tan... carregades d'intel·ligència. Si no, més que metges, et convenen psicòlegs per esclarir per què vas amb gent tan... empàtica?

Busca qui t'ha pegat ha dit...

18 anys? Què més haguera volgut... ell!

Anònim ha dit...

i tu, i tu... que a una edat ja és un afalac veure que atraus els nens de 18... (he recordar un post en què explicaves les diferents opcions de polvo: el nen que tot li pareix meravellós, el...)

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Sobre la meua edat és millor no parlar-ne... ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails