dijous, 26 de gener de 2012

Tres consideracions sobre la sentència


UNA

Fins i tot abans de tindre el jurat constituït, qualsevol que no fóra un innocent (o un no-culpable) sabria que era difícil aconseguir una sentència que condemnara Camps i Costa. En primer lloc, per les diferents majories que exigeix la Llei del Jurat: dels nou membres (els suplents ni tan sols participen en la deliberació), calen set vots per a condemnar els acusats però només cinc per a absoldre'ls. Així, Camps i Costa han estat absolts per la mínima.

Òbric parèntesi. Açò podria interpretar-se com una conseqüència sui generis i un punt perversa del principi in dubbio pro reo. Tanque parèntesi.

També ha jugat a favor dels acusats, i de quina forma, el caràcter llec dels jurats, ja que és prou obvi que un tribunal professional, format per autèntics magistrats i no per ciutadans, haguera condemnat almenys a l'ecs!President, donat l'allau de proves que hi ha al sumari i que s'han reproduït durant la vista oral del judici.

Però, clar, si el propi sistema legal considera que els jutges i magistrats no són infal·libles (i per això ha creat una segona instància processal i tot un sistema de recursos) no podem entendre de cap manera que un jurat popular ho siga, i molt menys quan és capaç de dir, per exemple, que ha quedat provat que la relació entre Camps i El Bigotes era només “comercial”.
 

DOS

Un dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics de segona i tercera que era campsisme.

Gràcies a este judici (en realitat a tot el procediment) el món ha pogut comprovar el caràcter histriònic de Camps i tota la misèria que l'envoltava, començant per un Ric Costa que ha superat amb escreix la caricatura que tots teníem en ment.

La sentència els absol, això és cert, però a quin preu? Des del primer moment hem vist un Camps grandiloqüent que ha traslladat a l'opinió pública una imatge pròpia vergonyosa i vergonyant, submergida fins al cap a una mar de frikisme i de ridícul.

Al seu costat un ninot de falla resultava (i resulta encara) més seriós.
 

TRES

La pregunta més immediata, a l'espera d'un més que presumible recurs, és què fem ara amb Camps i Costa, però sobretot amb Camps.

El solatge popular valencià (és a dir: la morralla del partit) considera que Camps es va immolar renunciant a la Presidència de la Generalitat per fer un favor a Rajoy i a la mare de déu i ara que ha estat absolt el problema pot ser encara més greu que quan només estava imputat: ha de tornar a la política o no? I encara més: com?

Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra va accelerar la laminació de les deixalles del campsisme abans d'haver soterrat el mort i no és cap secret que esta maniobra, que comptava amb el plàcet de Madrid, ha fet traure les ungles a personatges tan influents al partit com Rita i Rus, que voldran cobrar-se ara la seua peça.

I no oblidem que Ric i Camps encara són diputats.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails