dilluns, 17 de setembre de 2012

Els motius d'Aguirre

Presidenta a la fuga
 

Descartat (per la pròpia Aguirre) un empitjorament del càncer que patí, de la llista de motius que ha donat, entre ells “la llegada de los nietos” (!), per explicar la seua dimissió com a presidenta de la Comunitat Atòmica de Madrid, hi ha dues frases de la seua compareixença de premsa que ens indiquen el nivell de destrellat d'esta política.

La primera: “Llevo mucho tiempo pensando en esto”. En dimitir, s'entén. I ho diu qui fa menys d'un any i mig encapçalava la candidatura autonòmica i fa només deu mesos encara participà en la campanya de les Eleccions Generalíssimes. I tan tranquil·lament.

El resultat democràtic més immediat és que els madrilenys tindran un president autonòmic que no han votat i que caldrà sumar a una alcaldessa de drap que també anava dintre de l'herència de Gallardón, al costat dels milions de deute municipal.

Però és, sense cap de dubte, allò de “Siempre he tenido claro que la política era una actividad temporal” i allò de “A partir de ahora me dedicaré, no sé muy bien a qué (!), soy funcionario del Estado y pediré el ingresoel que podria resumir el grau de duresa de la cara d'esta política.

En primer lloc, per allò d'assegurar tan feliçment que la política era una “actividad temporal”, quan l'ecs!presidenta ha encadenat càrrecs públics des de 1983 i ha estat regidora de la Villa y Corte (només durant 13 anys), ministra d'Aznar en la primera legislatura, presidenta del Senat durant tres anys més i, finalment, des de 2003 ama i senyora de la Comunitat Atòmica de Madrid.

En resum: 29 anys empalmant sous i càrrecs públics a les administracions local, autonòmica i estatal.

Podríem, doncs, començar a discutir què entén Aguirre per temporalitat, però la segona part de la frase, allò de “Soy funcionario del Estado y pediré el ingreso”, ens pot donar més joc: resulta que el màxim exponent del liberalisme econòmic i polític de la Confederació Ibèrica de Nacions no només no ha treballat mai a l'empresa privada, sinó que des de 1976 a 1982, abans de passar 30 anys amb càrrecs públics, treballà per a l'administració, cobrava catorze pagues a l'any i gaudí dels corresponents dies moscosos i tot.

Espere que algú li haja dit que enguany els funcionaris no cobraran la paga extra de Nadal, que els han retallat el sou i que molt probablement per a l'any que ve tindran el salari congelat, però si ningú ho ha fet no passa res, perquè la veritat és que no tardarem massa a vore Aguirre en nòmina d'alguna empresa privatitzada.

En realitat, i deixem-nos d'històries, Aguirre marxa perquè tot indica que la situació econòmica està pitjor del que molts volen reconéixer i perquè el que queda de legislatura serà un via crucis criminal per a qualsevol amb responsabilitat de govern. I ja ens sabem la història de les rates i el naufragi.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi ha una cosa que em desconcerta molt de tota esta història, i es la seua actitud. Que haja eixit fotuda (o al menys ho pareix)i no chulapona (com de costum) em fa pensar que o 1) s'ha vist obligada a fer-ho o 2) mereix un oJJJJcar a la millor actuació de la seua vida.

Anònim ha dit...

Tota la raó en el comentari que em precedeix, alguna cosa no encaixa en aquest docudrama.

Frederic ha dit...

Boníssima la teua anàlisi i la lucidesa amb què ataques tots els flancs (se'n diu flanc o flam?) de la senyoríssima.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Hola anònims: crec que és més fàcil. Vol fugir perquè el vaixell s'afona. Poden haver unes altres causes que hagen ajudat a que prenga esta decisió, però crec que eixa és la principal.

Frederic: quan fan referència a un diputat es diuen 'flams'. De tota la vida ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails