Clínic

Ahir va aparéixer al despatx un xic amb una mirada que vaig identificar clarament com 'clínica'.

— Eres advocat, no?

Em sembla que el rètol a la porta del despatx no és prou gran.

—És que jo et conec de vista, saps? Et veig passejar un gos per la plaça i...

—Què volies exactament?

El xic trau uns papers i comença l'explicació:

—Visc al carrer d'ací darrere, i fa unes setmanes vaig vore des del balcó de casa com un home entrava a robar a casa de la veïna i vaig avisar la policia. I ara m'ha arribat açò. I, clar, tinc por que el lladre vulga prendre represàlies contra mi. He anat al psiquiatre i m'ha fet un informe per a demostrar que no estic bé i que no puc declarar...

Faig una ullada ràpida als papers dels jutjat:

— Sí, t'han citat com a testimoni. Hauràs de...

Calle. El mire i reprenc:

— Però tu no eres esta persona que posa ací, veritat? És que este nom em sona molt...

— No, jo sóc este —i el xic assenyala un nom—, i este altre déu ser el lladre...

Veig el nom, m'alce de la taula, vaig a l'arxivador i torne amb un expedient a la mà:

— Hòstia. Si anem al mateix judici: resulta que el lladre és client meu.

El xic de mirada 'clínica' no dóna crèdit:

— Eres l'advocat del lladre que vaig vore des de la meua finestra?

— Sí, això és. I pots estar tranquil: este home és de furtar coses, però a banda d'això és inofensiu: ni pega ni mata ni res.