dimarts, 11 de febrer de 2014

El dret a decidir (I)



Quan Catalunya va decidir que no es podria torturar bous en les places públiques (als carrers, de moment, encara sí) va haver moltíssima gent que va considerar que una decisió democràtica i legal atemptava contra la seua llibertat. “Què passa amb el meu dret a presenciar espectacles taurins a Catalunya?” vam poder escoltar i llegir als més indocumentats.

El mateix va passar quan el Govern espanyol va prohibir fumar als bars i restaurants: “Què passa amb el meu dret a fumar un cigarret mentre em faig el café a la barra del bar?”.

Per no parlar, perquè el tema dóna per a molt, d'aquells que reclamen el dret a triar la llengua en la qual s'eduquen els seus fills i han acabat fins i tot per muntar partits polítics amb eixe punt de partida.

Cal dir-ho clar: no existeix el dret a anar als bous allà on s'ha prohibit, a fumar on cadascú vulga o a fer que el teu fill desconega una de les llengües oficials d'un territori, perquè les coses no funcionen així i els drets no ens els podem inventar d'una forma tan inconsistent.

Exactament el mateix passa amb el suposat “dret a decidir” del poble de Catalunya. “Dret a decidir” què? Si són Espanya o no ho són? Si són un estat i en cas afirmatiu si eixe estat ha de ser independent? Això no és un dret, això és política i enginyeria constitucional.

És completament legítim (i fins i tot raonable des d'algun punt de vista) que Catalunya considere que li aniria millor pel seu compte i que les forces polítiques que així ho creuen no facen una altra cosa en tota la legislatura (fins i tot si deixen de fer govern o oposició, o totes dues coses alhora), però no es pot parlar de “dret a decidir” perquè, senzillament, això no existeix.

Es pot estar a favor de torturar animals en espectacles públics, de fumar a tothora i a tot arreu o d'evitar que els xiquets bascos aprenguen euskera, però no es pot dir que tens dret a assistir a corregudes de bous, a fumar als hospitals o a que el teu fill siga analfabet en una llengua.

I això hauria de ser una premissa per a continuar qualsevol debat seriós.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

fas trampes i tu ho saps

Busca qui t'ha pegat ha dit...

No crec que siga qui més trampes fa en este debat ;)

David ha dit...

Hi ha una cosa que no entenc, està clar que el govern d'Aznar va fer una llei per a prohibir que es puguera celebrar un referèndum d'independència i per tant no seria legal, però encara així i tot no està clar que siga legítim limitar la democaràcia d'una manera tan descarada quan hi ha lleis com la constitució que diuen que Espanya és un estat democràtic i de dret. Es poden fer lleis que vagen en contra de lleis superiors o contra els principis consagrats en totes les democràcies occidentals?
Jo trobe que si Espanya fora un país normal tots estos temes es tractarien d'una manera més normal, com ha passat a Canadá o està passant a Escòcia, però està clar que no vivim en un país normal i per això jo no puc vorer que siga normal limitar el dret a realitzar una consulta o fer una llei que diga que els manifestants que es manifesten d'una manera pacífica han de ser tractats com si foren terroristes, per molt que un partit d'extrema dreta com el PP faça una llei que diga que és il·legal.

Anònim ha dit...

Menys política i menys demagogia.
Volem més publicacions de la iaia!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Vols que li pregunte a la iaia què en pensa de la independència, la consulta i la mare que les va parir?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails