divendres, 5 de desembre de 2008

Punt final

A les relacions que s’inicien per Internet és fàcil posar-hi punt final: fas clic sobre el botó ‘no admetre’ del messenger i la persona que no t’agradava, et molestava i et feia perdre el temps desapareix de la teua vida sense deixar rastre, com si mai no haguera passat.

Tot són avantatges: és un mètode net, indolor i que no requereix donar explicacions, per la qual cosa puc confessar que n’he fet ús durant anys.

Reconec, però, que també és un mètode cruel i covard, i per això ahir vaig decidir experimentar i posar-hi fi a una relació d'una forma més madura i sincera: donant explicacions.

Comencem pels antecedents: fa uns dies em va escriure un xic al perfil i em va deixar un missatge interessant-se per la meua persona. Vaig visitar el seu perfil i, tot i que el xic era atractiu, es veia d’una hora lluny que érem incompatibles: no buscava sexe, feia ús de l’expressió ‘soy amigo de mis amigos’ per definir-se i portava uns pantalons blancs i uns mocassins a una de les fotos.

Malgrat que tot indicava que no hi havia res a fer el vaig agregar al messenger -primer error- i vam iniciar una conversa, la qual derivà perillosament quan s’assabentà que sóc consumidor social de drogues.

- ¿Y tomas drogas? -em preguntà.
- ¡Anda! ¡Pues claro! -vaig contestar amb tota tranquil·litat del món.

En eixe moment tinguérem la primera crisi: ell em contà no sé quina merda d’un cosí seu que era un ionqui i que havia destrossat la família per culpa de les drogues, història que, com resulta fàcil imaginar, m’importava ben poc.

El paio canvià el to de la conversa i jo vaig afegir a la llista de motius pels quals convé drogar-se de tant en tant el fet que la droga t’allunya dels tios fluixos, a més d’alienar-te completament de la realitat.

Ja pensava que el fluix em despatxaria sense més explicacions, però en lloc de fer això em va demanar el mòbil, i jo -segon error- li vaig donar el meu número sense valorar les conseqüències: des d’aquell moment he rebut telefonades i missatges insistint per quedar, per desitjar-me un bon dia, una bona nit i per preguntar-me simplement ‘¿qué tal todo?’, missatges i telefonades que no he contestat mai, per descomptat.

Calia, doncs, posar-hi fi a l’assetjament i anit vaig prendre aire i li vaig fer saber que no volia quedar amb ell i li vaig explicar que érem persones molt diferents, que no buscàvem el mateix en esta vida, que no teníem res en comú i que no tenia sentit ni tan sols compartir un café perquè era perdre el temps.

El fluix al principi és mostrà comprensiu i llançà tot un seguit d’abominables frases fetes del tipus ‘eres dueño de tus actos’ o ‘ni pierdes tú ni pierdo yo’ i merdes per l’estil, però després reaccionà a l’ofensiva i m’acusà:

- Creo que tienes una gran miedo dentro de ti y te lo digo yo que sé mucho de psicología.

Vaig recordar aquella cita infame en la qual se m’acusà de tindre un gran dolor a dintre meu i se’m va regirar el perdigó i amollí:

- ¡Y tú qué coño sabes, si trabajas en una puta óptica!

Puc dir que he aprés una doble lliçó: que mai tornaré a donar explicacions i que el botó de ‘no admetre’ del messenger és el millor invent de la història.


6 comentaris:

rogerbcn ha dit...

uuuuuii...
....albacete?

xuan ha dit...

jo hi afegiria un tercer punt respecte de cercar homes per internet...

Busca qui t'ha pegat ha dit...

no, xuan, no: internet proporciona homes... molts homes!

Allau ha dit...

Tot això em depassa una mica. Però de tios bronques n'hi ha hagut sempre. Folla mentre t'abelleixi i després busca't un noi raonable (com si fos tan fàcil!).

Allau ha dit...

Perdona Rasoir, amb quin horari funciones? Si miro l'hora del meu darrer comentari, no concorda amb cap dels Països Catalans.

Jordi Velert Irles ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails