dijous, 19 de desembre de 2013

Fet diferencial



¿Tú eres de Valencia, nano?
Sí.
¿Pero de toda la vida?
Sí.
Te lo digo porque mi familia es toda de la avenida del Cid.
Vaya.
Pues eso. Sabes dónde está la avenida del Cid, ¿no?
Que sí.
Pues entonces también sabrás que allí las cosas las hacemos de otra forma, que allí las reglas de Valencia no valen.
Entonces, ¿qué quieres que haga? ¿Le digo al juez que no te aplique el Código Penal porque en la avenida del Cid es normal robar a los camellos para luego vender la mierda por tu cuenta?

Estic una miqueta fart dels independentistes i dels fets diferencials.


dilluns, 16 de desembre de 2013

Recursos humans




Dijous vaig rebre a casa un xic que volia ajuda per a redactar la carta de presentació que Ikea ha demanat per a optar a un dels 400 llocs de treball de la primera tenda que obrirà al País Valencià.

Quina formació tens?
Estic acabant el batxillerat.
Hòstia. Quina experiència laboral tens?
Cap.
Quins idiomes parles?
A casa parlem valencià.
Ideal: això és tan exòtic que els encantarà.

El xic va portar el portàtil i vaig haver de dictar-li la carta, amb molta imaginació, accents i signes de puntuació: “Posa una coma després de “dinàmic”. La tecla de la coma està entre la M i el punt. Baix a la dreta. A la dreta. Redéu, no saps on està la dreta?”

El xic va quedar tan content amb la carta/conte de presentació que mentre la repassàvem al sofà em va dir:

Ara només em queda saber què signifiquen les paraules que hem posat i agrair-t'ho com toca.
I què has pensat per a fer-ho?
Quan em contracten a Ikea et faré descompte.

En acabar-nos el cigarret i la cervesa, però, vam follar al llit.

He pensat que també vull enviar el currículum a Decathlon. M'ajudaràs a redactar-lo?
I tant, però això serà un altre dia.

divendres, 13 de desembre de 2013

El Ploramiques: l'epíleg



Nene, que he leído lo del Ploramiques.
Ah, sí?
Sí. Qué risa. Aunque, a decir verdad, algo de razón tiene: nunca has sido sincero con él.
Ni con él ni con nadie, mira ésta por dónde me sale ahora.
Y lo de que vas de superprogre y eres superpijo, eso también es cierto.
¿Pijo?
Sí. Superpijo.
Eso no lo ha dicho, loca.
Ya, pero lo añado yo.
Calla. Bueno, pues ayer, para desquitarme, me follé a un triatleta.
Bien, bien... ¿Y también vas a hacerle daño?
Podemos decir que ya se lo hice, porque no dilató muy bien.
Te pasas, tío. Te pasas.

dijous, 12 de desembre de 2013

Les preguntes


"Vol que Catalunya esdevingui un Estat?".
En cas afirmatiu, "vol que aquest estat sigui independent?"


Però hi ha algun estat que no siga independent?
Moltíssims: Califòrnia, Florida, Texas, Baviera...
Vols dir que la primera pregunta és...
Sí. La primera pregunta és: “Vol que Catalunya esdevingui un estat federat a un estat federal?”
Però això no és el que havíem acordat i, damunt, Espanya no és un estat federal i...
Punt per a Pere Navarro. 
 

El Ploramiques: el final




¿Quieres que me acerque a tu casa?
¿Qué te parece si voy yo a la tuya y hablamos?
¿Vas a dejarme? Si quieres quedar para eso, podemos hablar por aquí.
¿Quieres que hablemos de esto por whatsapp?

(…)

Pues mira, le he dado muchas vueltas y tú me gustas, pero puede que estemos en situaciones diferentes.
Pensaba que eras superprogre y me he dado cuenta de que me equivoqué. Estoy decepcionado.

(…)

Te estoy empezando a querer.
Lo siento, pero yo no te estoy empezando a querer.
Eso me suena a excusa. No quieres ser sincero.

(…)

Ya sé cómo eres. No soy tonto.
Eres un gran chico.

(…)

No quiero ninguna amistad contigo. Eres un falso.

(…)

Me hubiera gustado hablar esto en persona.
A mí también. A lo mejor deberíamos quedar y así me puedo desahogar.
No quiero quedar para que te desahogues.
Ya, claro. Porque todo te da igual.

(…)

Me gustaría verte, pero cuando estés bien.
Cuando esté bien no querré verte, porque entonces te detestaré.
Bueno, si es tu decisión...
Me importas un comino. Y no me digas que te hubiera gustado hablarlo en persona cuando te digo ahora de quedar y no quieres.

(…)

Te he importado siempre una mierda. No me hagas ver que ahora vas de bueno porque te doy igual.

(…)

No eres nada sincero y eso es lo que más me ha jodido de todo.

(…)

Si quieres hablarlo en persona, cuando quieras.

(…)

Hablarlo en persona creo que sería lo mejor.


Porte així des de dissabte, però no pense quedar amb ningú perquè m'insulte.


dimarts, 10 de desembre de 2013

María José Català i l'ADN valencià



Molts suggereixen que podria ser María José Català la destinada a substituir Fabra quan des de Madrid consideren que el President més ninot que ha tingut el País Valencià ja no resulte útil per als seus interessos, els quals no tenen per què coincidir necessàriament amb els dels valencians.

En eixe sentit, he de reconéixer que no tinc cap informació, però sí que considere, en canvi, que Català disposa de totes les qualitats necessàries per ser Molt Honorable: és jove i té bona presència, no està esguitada per cap cas de corrupció i gaudeix d'una considerable inconsistència intel·lectual.

Òbric parèntesi. Hi ha qui ha estat President de la Generalitat amb menys. Tanque parèntesi.

També hem de tindre en compte que de la gestió política de l'ecs!alcaldessa de Torrent i actual consellera d'Educació es pot dir ben poc i, en els temps que ens ha tocat patir, això és un fet que també juga al seu favor.

Català era coneguda, sobretot, per aquell discurset que es va marcar en un acte de presentació de candidatures d'alcaldes del PP valencià quan va dir allò de “En primer lugar pediros disculpas por si en algún momento me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto. Si lo hago me perdonáis, ¿eh?”, tot just després que l'alcaldable de Vila-Real fóra escridassat per haver començat la seua intervenció en valencià.

La mateixa persona que demanà disculpes per parlar valencià a València, en un acte del PPCV, que crec que és l'únic partit que té una Comissió de Senyes d'Identitat (!), i que hui és consellera d'Educació, va anunciar ahir que la Generalitat crearà l'assignatura Cultura del Poble Valencià (!!) a la seu de Lo Rat Penat (!!!), entre bolquers per a adults pixats d'orina i pudor de Varón Dandy.

La iniciativa, absurda i destrellatada, no només és un gest desesperat (i gens meditat) de cara al sector més ranci del País Valencià, sinó que mai vorà la llum: un editorial de Pedro Jota Ramírez a El Mundo criticant l'adoctrinament dels xiquets valencians serà suficient perquè l'assignatura torne al calaix i ningú mai en torne a parlar.

María José Català és la broma de la setmana. 


 




dijous, 5 de desembre de 2013

Busca qui t'ha llegit: novembre 2013




Esther Mártires (!) Franco Aliaga és diputada des de 1995. Fou membre de la Comissió d'Igualtat de les Corts, càrrec que compatibilitzà amb el matrimoni amb Vicente Sanz, ecs!diputat per València i ecs!secretari general de RTTV, acusat d'assetjar sexualment diferents treballadores de Canal 9. Se li atribueixen dos grans frases dels temps que ens ha tocar patir: "Estoy en política para forrarme" y "Dame una chupaeta".

Sí, a lo mejor no soy tan de besar como tú.
Pues eso es porque no te gusto, porque cuando te gusta alguien no te cansas de besarle.
Ya. ¿Y esa gente qué hace? ¿Deja su trabajo y su vida sólo para besar o qué?

¿Los pies? Qué asco.
Deberías probarlo.
¿Esperas que le chupe los pies a...?
No, loca. Chupar pies es de degenerados. Te los tienen que chupar a ti.

El otro día leí que el apio es una droga.
¿El apio?
Sí, el apio. Y que de él se sacan los apiáceos.

No sé, como nunca hemos hablado de estas cosas y ya hace unas semanas que estamos quedando...
Bueno, es que no me gusta hablar de estas cosas. Prefiero optar por una política de hechos consumados.
No sé qué significa eso. 




 


Diplomàcia





Estos últims dies he sabut que si una dona senegalesa es casa amb un congolés, li fa dos fills, vénen a Espanya a viure com una família feliç i després, com és normal, es divorcien, els xiquets perden totes les nacionalitats que podrien haver tingut: Espanya no els reconeix la seua perquè no són fills d'espanyols; Senegal tampoc no els reconeix perquè els fills de les dones senegaleses amb estrangers no són senegalesos; i el Congo no reconeix els fills dels congolesos si el pare s'ha divorciat i no té la custòdia dels menors.

Tot això ho he sabut perquè em toca fer-me càrrec d'un procediment que tracta exactament eixa situació concreta que acabe de descriure i, en principi, podria ser complicat de resoldre, però la veritat és que és molt pitjor: després d'haver-li pegat moltes voltes, d'haver parlat amb l'ambaixada del Congo i d'haver trobat una solució que passaria per signar un reconeixement pel qual el pare es comprometria a custodiar els passaports dels xiquets, tot i no tindre la custòdia dels menors, els clients han decidit que no, que prefereixen que els xiquets siguen senegalesos.

El meu objectiu ara, per tant, és parlar amb l'ambaixada de Senegal i provar a convéncer-los perquè canvien la seua política sobre nacionalitat i estrangeria i atorguen la nacionalitat no només al fills dels senegalesos amb estrangeres, sinó també als de les dones senegaleses amb estrangers.

Com resulta fàcil suposar, estic d'enhorabona: ja tinc el meu primer incident diplomàtic entre mans.

dilluns, 2 de desembre de 2013

El Ploramiques (III)


Ja li ho has dit?
No. O sí. No ho sé.
Sí o no?
Sí i no.

(...)

A vore si ho entenc: m'havies dit que volies dir-li que l'havies enxampat connectat al Bender i forçar així la ruptura. Ho has fet?
Ho dius d'una forma que em fas semblar un covard.
Home, després d'açò no crec que t'emportes el premi al valent de l'any.
Ja. En fi, que quan anava a dir-li-ho passà una cosa.
Quina?
Que m'ho va dir ell.
Hòstia.
Sí, hòstia.

(...)

Et va dir que t'havia enxampat connectat al Bender?
Fou pitjor: em va dir que li agradava molt i que volia proposar-me que deixàrem de buscar uns altres xics, que esborràrem el Bender, que ens prometérem amor etern...
I ho acceptares?
No tenia una altra opció.
Podies, senzillament, haver-li dit que no.
Quan algú et diu que li agrades no pots dir-li que vols continuar follant amb altres.
La societat és molt hipòcrita.
Moltíssim.

(...)

En resum, que vam desinstal·lar el Bender, un davant de l'altre.
Quina pena.
Sí, i damunt, mentre ho fèiem va i em diu: “Mira, tengo más de cien mensajes por contestar”.
A mi mai m'han escrit tants tios.
Ni a mi!

(...)

Bé, i ara què faràs?
Arribats a este punt no tinc una altra opció: crec que hauré de casar-me amb El Ploramiques.
Potser estàs exagerant.
Que no, que la gent es casa quan es troba en esta classe de situacions: quan no té escapatòria.
Tranquil, segur que acabes cagant-la i et deixa.
Només ho dius per fer-me sentir millor.
Que no, que estic segur que la cagaràs.
Gràcies, eres un bon amic.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails