Pardalets al cap (I)

Ja fa un any que morí Matt i he de reconéixer que encara no m'ho he tret dels dits. La meua vida ha continuat amb tota la normalitat del món, com no podia ser d'una altra manera, però no hi ha un sol dia en el qual no el recorde.

És cert que amb el temps la pena perd intensitat, però al record li costa més desaparéixer.

Òbric parèntesi. Ha hagut de passar un any perquè puga escriure quatre putes ratlles sobre açò. Tanque parèntesi.

El que vull contar és que als pocs dies de morir Matt, uns amics es van presentar a casa amb una gàbia i quatre pardalets. Em van dir que eren no-sé-què del Japó i que m'animarien. Vaig investigar un poc i eren lonchura striata domestica, una raça artificial creada per avicultors japonesos a partir de l'espècie original salvatge. No eren massa bonics, però almenys una història curiosa sí que tenien.

Des d'aleshores m'han entretingut, m'han despertat de matí, m'han embrutat la casa amb plomes quan els ha tocat canviar-les i, és cert, una mica de companyia també m'han fet.

Este estiu, amb els viatges a Austràlia i a Grècia, necessitava que algú me'ls cuidara i els posara de menjar i els vaig portar a casa de la iaia.

—Jo açò no ho vull ací —fou la benvinguda que els va donar la iaia.

—Seran només uns dies. Li diré a mon pare que els canvie l'aigua i que els pose menjar i ja està. Vosté no ha de fer res.

—M'agradava més el gos.

—I a mi també.