Guanyar i perdre

Una de les coses que més me molesta quan faig d'advocat acusador és haver d'anar a un judici quan sé que el tinc perdut i que la persona que se suposa que he d'assetjar en l'interrogatori és completament innocent.

Òbric parèntesi. Per això sempre preferisc actuar com advocat defensor, ja que normalment els meus clients són tots culpables. D'una cosa o d'una altra, però al remat són culpables. Tanque parèntesi.

I no me molesta perquè perdré el temps inútilment preparant el judici, o perquè em tocarà explicar al client que les seues pretensions són insostenibles i, en moltes ocasions, estúpides, ni tampoc perquè els procediments que no tenen ni cap ni peus no fan una altra cosa que endarrerir la tramitació dels casos que veritablement haurien de resoldre's, ni molt menys perquè em sàpiga malament perdre un cas.

Me molesta fer front a un judici que sé que tinc perdut de bestreta perquè em fa pànic entrar a sala i que o bé el jutge o el company contrari em deixen en ridícul i em tiren en cara que em toca fer-me càrrec d'una posició que no porta enlloc i que estic defensant una cosa que és indefensable. I això sol passar més del que ens podríem imaginar.

Este matí, justament, havia de fer-me càrrec d'un cas d'este tipus i, evidentment, quan m'arribe la sentència em dirà que l'he perdut perquè em tocava perdre'l, però almenys estic content pel paper que les circumstàncies m'han permés jugar.

I he d'agrair-li-ho, com no podia ser d'una altra forma, al company contrari, el qual, tot i ser conscient que abans d'entrar en sala ja el tenia guanyat, ha preparat una estratègia tan nefasta que m'ha permés no només impugnar-li dos testimonis, sinó també tombar-li mitja dotzena de preguntes al crit de: Senyoria, proteste! La pregunta de la defensa és impertinent! i que la Senyoria ha tingut a bé tombar una darrere l'altra.

Això, almenys, m'ha permés no passar-ho tan malament durant la vista oral (i entretindre'm una miqueta, la veritat), però encara he d'agrair-li al company que la seua actuació fóra tan lamentable que no permetera que ningú es fixara en la meua, quan per saludar el tribunal, en lloc del Bon dia! de rigor ha amollat amb un parell de collons: Señora Fiscal, ¿me permite decirle lo guapa que está hoy?

Estic segur que el company haurà guanyat el judici, i que jo l'hauré perdut, però a mi almenys una fiscal no m'ha preguntat: ¿Pero dónde se cree que estamos, letrado?

Al remat, guanyar no és tan important.