dilluns, 8 de febrer de 2010

Estat de satisfacció

Hi ha esdeveniments quotidians que afecten positivament el meu ànim: anar a nadar i trobar la piscina buida, prendre el sol en hivern, retrobar-me amb amics que són fora o que feia temps que no veia, tindre una guàrdia i que siga productiva, que Matt em faça una ganyota perquè vol jugar, planejar un viatge o una escapada de cap de setmana, tancar un expedient que pensava que seria etern o passar una nit al llit abraçat al meu xic.

Estes satisfaccions no difereixen massa de les de qualsevol ciutadà occidental i són quasi idèntiques a les de les persones que m'envolten (almenys d'aquelles persones amb trellat), perquè molts amics tenen una parella que els fa feliç, la seua feina potser no els entusiasma però almenys no els resulta cap tortura, poden permetre's alguna escapada de tant en tant i els encanta socialitzar tant com a mi o encara més.

Però, tot i això, tots coneguem persones encabotades a considerar-se infelices i que són incapaces d'acontentar-se amb allò (amb tot allò) que la vida els ofereix dia rere dia, que protesten i reneguen davant qualsevol dificultat, i això és així perquè de vegades no som conscients que la vida en realitat és molt més senzilla del que pretenem que siga, i perquè hem arribat a un punt en el qual qualsevol contratemps, per insignificant que puga resultar, fa saltar pels aires l'alegria transitòria (o només momentània) que les satisfaccions més quotidianes ens reporten.

Jo, que em considere una persona vitalista i amb poca tendència a l'autocompassió, no puc evitar de tant en tant tindre pensaments destructius per culpa de l'incident més nimi, però al mateix temps he de reconéixer que ja fa una bona temporada que això no em passa, perquè porte uns dies (o setmanes o mesos) en els quals les satisfaccions més ordinàries, com les que referia abans, s'encadenen una darrere l'altra sistemàticament, sense permetre'm, doncs, lliurar-me a l'autodestrucció.

I només espere que dure.



2 comentaris:

rogerbcn ha dit...

m'agrada molt el que has escrit, bé sempre. però en aquest cas transmets molt bé el teu estat de felicitat plena i dóna molt bon rotllo.

res és per sempre i tot està en constant canvi ...

crec que quan un és conscient, en els bons moments, que tot canviarà, aquests bons moments són millors i els dolents menys dolents

... equanimitat

josep ha dit...

T'he hagut de llegir-te detingudament. Primer perquè el text em feia sentir bé i després perquè no podia evitar emmirallar-me: tinc uns quants anys (?) més que tu i creu-me, malgrat algun que altre daltabaix, continuo sent un optimista militant. Deu ser genètic o pur instint de supervivència, a la fi, tant fa. M'agrada ser-hi i adonar-me'n.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails