dimarts, 22 de novembre de 2011

Una primera anàlisi dels resultats



Qualsevol anàlisi mínimament honesta del resultat de les Eleccions Generalíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent el triomf de la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) i del PP en particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cinc milions d'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a la Moncloa, però al remat allà el tenim.

A continuació caldria valorar l'hòstia dels socialistes, que s'han deixat quatre milions de vots pel camí i només han estat la primera força a les províncies de Barcelona i Sevilla, de forma que els néts dels sevillans de naixement han votat el mateix que els seus iaios. Estes dos províncies, a pesar de la distància que les separa, constitueixen una unitat universal: Barcevilla. O Sevillona.

La massacre socialista ha estat dramàtica a tot l'estat però a determinades circumscripcions podríem arribar a parlar d'acarnissament. És el cas de Múrcia, on el PP s'ha fet amb huit diputats i els socialistes s'han hagut d'acontentar amb només dos. O Cantàbria, ja que dels cinc diputats en joc, la dreta popular se'n emporta quatre i deixa els socialistes amb només un.

CiU ha guanyat sis diputats, posant en evidència que els catalans continuen el camí de l'autodestrucció: han votat massivament una llista encapçalada per un paio que ha insultat andalusos, gais, àrabs i la intel·ligència i les formes normals de fer política. Cap català pot mostrar-se preocupat per la majoria absolutíssima del PP a Espanya i ignorar que a Catalunya la dreta extrema de CiU s'ha convertit en la primera força amb un 30% dels vots i que l'extrema dreta del PP ha passat del 20%.

A una altra nacionalitat histèrica, Euskadi, la desaparició d'ETA ha disparat Amaiur, que es converteix en la primera força basca, seguida del PNB. Els socialistes són, paradoxalment, els gran perjudicats per la imminent pacificació del País Basc. Em vénen al cap idees malèfiques...

Izquierda Unida esdevé la gran beneficiada per l'hecatombe socialista. O no? En un moment de crisi generalitzada i en el qual els socialistes perden 60 escons, les llistes de Cayo Lara n'augmenten només nou, dels quals dos corresponen a Iniciativa per Catalunya a la província de Barcelona i un altre a Saragossa que s'emporta la Chunta. Si tenim em compte que Llamazares també va més o menys per lliure per la nació asturiana, els motius de celebració dels comunistes són menors: només València, Sevilla i Màlaga.

I ara arribem a la sorpresa del diumenge: els jacobins d'UPyD se disparen a tota Espanya i es fan amb quatre diputats per Madrid i un per València i es converteixen en tercera força a la capital espanyola i a la comunitat atòmica que l'envolta. I també al cap i casal valencià. Este fenomen mereixerà, però, una anàlisi més detinguda, però només dir que els valencians no hem enviat Toni Cantó a Madrid: ell ja hi vivia allà.

Des de València, en canvi, sí que hem aconseguit enviar a la Villa y Corte un suecà de part de Compromís. A les noves Corts Generals de la X Legislatura els valencians comptarem amb una veu pròpia amb accent de la Ribera del Xúquer.

No tot anava a estar tan malament.



2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Mmmm... El que has fet, més que una anàlisi és una descripció, no?
:)
:P

Busca qui t'ha pegat ha dit...

A l'esborrany havia posat 'una aproximació'...

Demà... más y mejor. ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails