dimecres, 26 de desembre de 2012

2012: els trending topics



Un dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics de segona i tercera que era campsisme.

Totes les enquestes asseguraven que Arenas es faria, finalment, amb una majoria absoluta que permetria que per primera vegada governara la dreta a esta nacionalitat histèrica. Al remat, però, les enquestes han tornat a enganyar-se i el PP s'ha fet només amb 50 escons dels 55 que necessitava per poder governar.

Si partim de la base que la monarquia espanyola no té un problema de finançament i que tots els membres de la cada vegada més llarga família reial poden arribar a final de mes sense haver de vendre a pes les joies dels avantpassats, és lògic que la gent es pregunte com és possible que el duc de Palma, en lloc de dedicar-se a no fer absolutament res i a parar la mà (o el que ve a ser el mateix: a ocupar un càrrec a Telefonica), constituïra un entrapat d'empreses dedicades a emportar-se a cabassos diners públics i a buscar fórmules per pagar impostos a un estat/casino tan ridícul com Belize.

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.

És lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i secundària, l'increment de les taxes universitàries i l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

I suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com exercir la maternitat, ja que l'avortament eugenèsic és el més difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la viabilitat del fetus no li ho permet.

El Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a extingir-los.

Des del meu punt de vista, el problema no és que el nivell discursiu de Gordillo és el mateix que el d'un xiquet de 12 anys i que les seues accions tenen un toc messiànic que fa riure, sinó que es trasllada la sensació que assaltar supermercats, ocupar terres seques de grans terratinents i sucursals bancàries o iniciar marxes de jornalers que no fan jornals per Andalusia siguen les úniques opcions que queden per fer front a la crisi.

El resultat de les eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció de Bildu amb 21 escons s'ha emportat per davant EB i ha fet que tota la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3), tret d'UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per Àlaba.

Les satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un regust de fracàs més que evident.

Encara que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços de sentir més empatia.



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails