Un
dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el
de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat
President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este
assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat
i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics
de segona i tercera que era campsisme.
Totes
les enquestes asseguraven que Arenas es faria, finalment, amb una
majoria absoluta que permetria que per primera vegada governara la
dreta a esta nacionalitat histèrica.
Al remat,
però, les enquestes han tornat a enganyar-se i el PP s'ha fet només
amb 50 escons dels 55 que necessitava per poder governar.
Si
partim de la base que la monarquia espanyola no té un problema de
finançament i que tots els membres de la cada vegada més llarga
família reial poden arribar a final de mes sense haver de vendre a
pes les joies dels avantpassats, és lògic que la gent es pregunte
com és possible que el duc de Palma, en lloc de dedicar-se a no fer
absolutament res i a parar la mà (o el que ve a ser el mateix: a
ocupar un càrrec a Telefonica), constituïra un entrapat d'empreses
dedicades a emportar-se a cabassos diners públics i a buscar
fórmules per pagar impostos a un estat/casino tan ridícul
com Belize.
Però
el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet
totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la
mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya,
la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple,
triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el
problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que
suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó
el model econòmic i de producció que es practica a este país.
Este cap de
setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka
rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem
pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels
comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer
tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.
És
lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial
que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells
que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o
encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor:
el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de
res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya.
Les
mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la
retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el
fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent
(sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a
Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i
secundària, l'increment de les taxes universitàries i
l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació
se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com
l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o
les mesures derivades de la intervenció política que patim al País
Valencià.
I
suposen, com deia, una pas més enllà perquè avancen en la
criminalització de la dona i del seu dret a determinar quan i com
exercir la maternitat, ja que l'avortament eugenèsic és el més
difícil de tots perquè es produeix quan un dona vol ser mare i la
viabilitat del fetus no li ho permet.
El
Govern valencià no és, com deia, qui ha encetat els focs que encara
cremen el País, però les seues polítiques són com el vent de
Ponent o les temperatures altes: condicions adverses per a
extingir-los.
Des
del meu punt de vista, el problema no és que el nivell discursiu de
Gordillo és el mateix que el d'un xiquet de 12 anys i que les seues
accions tenen un toc messiànic que fa riure, sinó que es trasllada
la sensació que assaltar supermercats, ocupar terres seques de grans
terratinents i sucursals bancàries o iniciar marxes de jornalers que
no fan jornals per Andalusia siguen les úniques opcions que queden
per fer front a la crisi.
El resultat de les
eleccions del 21O és fàcil de resumir: al País Basc la irrupció
de Bildu amb 21 escons s'ha emportat per davant EB i ha fet que tota
la resta de partits perdera representació (PNB -3, PSE -9, PP -3),
tret d'UPyD, que amb menys del 2% del vot manté un diputat per
Àlaba.
Les
satisfaccions, com les coses importants de la vida, depenen en gran
mesura de les expectatives que hi has dipositat, i així, pel que fa
al resultat de CiU el 25N, el triomf de la dreta catalana té un
regust de fracàs més que evident.
Encara
que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats
casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens
toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi
ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat
dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços
de sentir més empatia.
