divendres, 25 de novembre del 2011

Un preguntat




Tinc un client empresonat per haver comés (entre molts altres) el robatori més estúpid de la Història criminal espanyola, però, per si no fóra prou tortura haver d'anar a la presó cada volta que necessite parlar amb ell, em faltava sa mare, el paradigma del que en llenguatge marxista es coneix com lumpenproletariat, la qual no deixa de telefonar al despatx per consultar-me com avança el cas i, sobretot, qualsevol xorrada que li passa pel cap.

La setmana passada em contà que havia conegut un fiscal i que volia saber si jo voria amb bons ulls que ella li preguntara què fer per traure el seu fill de presó.

Mire, señora, yo no puedo decirle nada al respecto. En primer lugar porque no sé de qué conoce a ese fiscal y, ni siquiera, si esa persona es realmente un fiscal. Y si, al final, fuera un fiscal de verdad y usted realmente lo conociera de algo, tampoco sé qué tiene pensado decirle, así que...
Pero entonces qué me aconseja, ¿que hable con él o que no?

Esta setmana em tornà a telefonar i em va agafar en un mal moment:

Mire, señora. Hago todo lo que puedo para que su hijo salga pronto de la cárcel, pero tiene que dejarme trabajar...
Verá, abogado, es que ha pasado algo grave: mi marido ha muerto.

Vaig callar per deixar que la dona em contara la història:

Resulta que él vivía en una caseta en medio del campo y esta noche pasada la caseta se ha quemado... con él dentro. Se ha quemado del todo (!) y ha muerto.

Vaig callar de nou fins que vaig piular:

Lo siento.
Gracias y, como comprenderá, me gustaría que mi hijo saliera de la cárcel para que pudiera asistir al funeral, porque el que ha muerto es su padre.
Claro, claro... ¿Cuándo es el funeral?
Pues mañana le hacen la autócsia (!!) así que será pasado mañana.
Pues tranquila, que yo me encargo.

La veritat, però, és que mai m'havia trobat en una situació pareguda, així que vaig optar pel més recomanable que es pot fer quan no tens ni idea: fer un preguntat. Vaig telefonar al centre penitenciari i vaig exposar la situació. Em van informar que en estos casos, que sembla que sovintegen més del que em pensava, és l'intern qui ha de formalitzar la petició al director del centre penitenciari i que, en cas que se li denegara el permís, ja em tocaria a mi formular un recurs davant el Jutjat de Vigilància Penitenciària.

Òbric parèntesi. En Dret penitenciari no es diu mai 'presó' o 'pres', sinó 'centre penitenciari' i 'intern'. És llenguatge eufemístic. Tanque parèntesi.

Vaig telefonar la mare i li vaig donar les instruccions i el número de fax on havia d'enviar una còpia del certificat de defunció del cremat i vaig tancar l'assumpte. O això em pensava, ja que el mateix dia del soterrar em va tornar a telefonar la mare:

Qué poca vergüenza. Mi marido tenía que tomar tierra (!!!) a las diez y hemos tenido que retrasarlo todo porque en la cárcel se han equivocado de hora. Y además no le han quitado las esposas ni le han dejado ir al cementario ni nada.
Lo siento mucho, señora, pero eso ya no es cosa mía.
Que no se ha muerto un perro, ¿eh? Que al que hemos enterrado era su padre.
Lo sé, señora, lo sé.
Que no era un perro, que era su padre —repetí la dona no entenc ben bé per què.

I ara m'he quedat amb el dubte: què haguera passat si en lloc del pare haguera mort el gos del meu client? L'hagueren deixat eixir?

Potser quan tinga una estona m'informaré. Per si de cas.

2 comentaris:

Jesús Párraga ha dit...

Home, amb pares així si se l'haguera mort el gos haurien de donar-li l'indult.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

El gos podria exercir la pàtria potestat, no? ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails