Sexe en 2011

#01 El final de Veneçuela

El sexe, com sempre, resultà molt satisfactori, però mentre l'acompanyava a la porta vaig prendre la determinació de deixar de quedar amb ell per una senzilla raó: ho he intentat perquè el xic és interessant, atractiu i molt bona persona, però és que no m'agrada. I no puc fer res per evitar-ho.

#02 Mercadona

Podríem dir, doncs, que hi ha dues classes de valencians: els que compren a Mercadona i els que ho fan a Consum i, tot i que sóc dels segons, he de reconéixer que des de dissabte professe un renovat respecte per la macroempresa del senyor Roig. I no només pel seu caràcter emprenedor, sinó perquè vaig passar la vesprada follant amb un dels seus treballadors.

#03 Sevilla

Tampoc sé ben bé com vam acabar a un altre local, també d'ambient, ni de com el desenvolupament de la nit em va portar a acabar enrotllant al mig de la pista amb un sevillà al qual una estona abans havia preguntat “Perdona, ¿eres homosexual?” (!!) i que em portà de la mà a la cambra fosca del local, en el qual una pantalla més gran que les que gasta el cine Babel de València vomitava imatges de porno dur.

— Chico, qué bien os lo montáis en Sevilla.

— Eh·hto no e' na', quillo. Vente p'acá. 

#04 Mili

— Y dime, ¿a qué te dedicas tú?

— Pues... soy militar.

— Uy, ¡un militar!

Nyam.

— Bueno, en realidad trabajo en la UME.

— Uy, ¡la UME!

 

#05 21 anys

— No em puc creure que estigues valorant la possibilitat de festejar amb un xiquet de 21 anys...

— És que és tan tendre... l'altre dia em va telefonar mentre posava gasolina i vaig escoltar que deia "Em poses huit euros de dièsel?"

— I què vols dir amb això?

— "Huit euros"!! Se pot ser més tendre?

— Martí, això no és tendre; és pobre.

#06 Sexe de guàrdia

— ¿No es un poco imprudente dejar a un desconocido solo en tu casa?

— Vaig tancar l'aixeta i mentre em rotllava amb la tovalla vaig apuntar:

— No me preocupa en absoluto, la verdad: no tengo nada de valor, trabajo en los juzgados y me llevo muy bien con los departamentos de la Policía Judicial y de Investigación. Además, has dejado ADN por toda la habitación... sería pan comido atraparte.

#07 Sexe en campanya

Mitja hora més tard ja estava al llit, gaudint d'una sessió de sexe pujada de to que s'allargà una bona estona. En acabar, encara estés al llit i mentre provava a deixar enrere el pantaix i a recuperar l'alé, el meu convidat apuntà:

— T'he vist a un cartell electoral quan venia de camí.

— És el que sol passar quan eres candidat... que has de donar la cara.

— Ja m'ho imagine... i què, com va la campanya?

#08 Sexe, dotze anys després

Que este sexe em fa recordar el que vam tindre fa més de deu anys perquè sóc capaç de reconéixer l'olor del seu cos, i que em dic que tampoc ha canviat tant. O potser sí. La veritat és que no m'importa massa: en aquell moment fou només sexe i hui torna a ser exactament el mateix.

#09 Husky

— Calla. Ara, també, està este xic que he conegut i que em fa gràcia...

— És cert! Conta'm.

— Doncs... no ho sé, és molt atractiu: té un cos molt ben fet, amb pèl just on ha de tindre'n, és una miqueta callat i, flipa, té un ull de cada color: un blau i l'altre marró.

— Atlètic, amb pèl, taciturn i amb un ull de cada color? Perdona, però tu estàs follant amb un husky siberià!

#10 Viva el mal, viva el capital

Llàstima que al llit este broker es desunflà ràpidament i la cotització de les seues accions es va desplomar sobre el parquet de l'habitació, i això és una cosa que la meua agència de qualificació particular no pot passar per alt.

#11 El sexe pervers

El sexe amb este xic treu el pitjor de mi i mentre dura l'acte em sorprenc a mi mateix fent una sèrie de coses que si fera qualsevol altre em resultarien no només desagradables, sinó també un punt patològiques.

#12 Brazil

Fent un esforç he aconseguit identificar l'aroma del xic brasiler d'accent marcat i pell blanquíssima (heretada d'una ascendència francesa) que dilluns vaig entrar al llit i que em proporcionà dos claus seguits durant els quals el plaer es barrejà amb mostres de dolor físic puntual, infligit estratègicament no només per fer mal, sinó per augmentar el primer.

#13 Quarantins en la vintena

Desprenia una incertesa i una inseguretat vitals en relació al futur en general i al seu en particular que no resultaven pròpies d'un home de la seua edat, però que sí que havia percebut en altres ocasions amb xics molt més joves, i això, clar, també es trasllada al llit.

#14 Vegetal

— Aquí es donde vengo a depilarme.

— ¿Ah sí? ¿Y puedo saber qué te depilas?

— El culo. Me depilo el culo.

12 claus de 2011

#01 La llei antitabac

En eixe moment vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.

#02 Revoltes a Tunísia

Un exemple paradigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem a les revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb la caiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este país nord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de les agències de viatges que promocionaven les seues platges amb l'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi ara sembla que tothom i totdon té una opinió formada al respecte.

#03 Fukushima

Encara hui no sabem les conseqüències totals del terratrèmol i del tsunami que sacsejaren el país, però les xifres posen els pèls de punta: més de 1.500 morts als qual cal sumar els 2.000 cadàvers que han aparegut estes últimes hores, milers de desapareguts, entre els quals 10.000 corresponen a un únic poble, vora mig milió d'evacuats i 70.000 milions d'euros en pèrdues materials.

04# La guerra de Líbia

També sóc de l'opinió, d'altra banda, que Europa no pot romandre impassible davant la massacre de civils per part d'un bizarríssim dictador farcit de bòtox, encara que els que ara s'indignen i justifiquen les accions militars siguen els mateixos que han obert les portes de les nostres democràcies a este dictador i li hagen permés tindre comptes bancaris i propietats a Europa a canvi de barrils de petroli.

#05 Adéu a Bin Laden

Igualment grotesc resulta tot el que envolta la seua mort: el seu cadàver, amb almenys un tret al cap, ha estat llançat al mar (!) des d'un portaavions (!!) i embolicat amb un llençol blanc (!!!) per part de l'exèrcit dels EAU amb la idea d'evitar que la seua tomba poguera convertir-se en un lloc de peregrinació (!!!!), de forma que la gran nació d'Obama no només es permet el luxe de practicar el terrorisme d'Estat a l'estranger, sinó de decidir què fer amb les deixalles humanes d'aquells que executa. 

 

#06 Eleccions Autonòmiques

Efectivament, són els socialistes els que han fet una campanya lamentable, els que presentaven uns candidats que no guanyarien ni la presidència de la comunitat de veïns i als que, en definitiva, la societat valenciana ha castigat per no haver sabut fer oposició ni per ser capaços de generar ni optimisme ni possibilitat de canvi. Davant este panorama, Compromís esdevé la tercera força al País en nombre de vots i de regidors, obté un digníssim 9% de vots a la capital i tres regidors amb Joan Ribó al capdavant i, contra totes les enquestes que ens deixaven fora de Les Corts, sis seran els diputats, amb Morera i Oltra com a referents, que ocuparan escó a la cambra valenciana.

#07 El futur de ZP

Si jo fóra ZP, però, no estaria molt preocupat per res d'això, ja que serà el temps el que edulcorarà convenientment la seua herència i el ressuscitarà per a la política espanyola de la mateixa forma que ha passat amb altres ecs!presidents: en 1996 era difícil imaginar que cap multinacional voldria comptar amb l'assessorament de Felipe González o que cap diari mitjanament seriós voldria publicar les seues columnes i, en canvi, així és i ja ningú recorda la situació econòmica, la corrupció, els escàndols polítics o el terrorisme d'estat que es practicà sota els seus governs.

#08 Agur ETA

Tot apunta, doncs, en una única direcció: estem a un pas de dir agur a ETA. No sé si serà, com insinuen alguns, la setmana que ve. O si serà abans o després d'eleccions. L'únic que tinc clar és que hem de celebrar-ho i que no tinc cap dubte que la majoria de la societat espanyola (i sobretot la basca) ho farà.

#09 La crisi grega

Volen rebutjar el segon rescat, declarar-se en fallida i suspendre pagaments? Perfecte, però de veritat que no hi ha cap governant grec capaç de determinar, tenint en compte les sis vagues generals que ja portem enguany i les protestes diàries que col·lapsen Atenes, que els grecs no poden ni volen suportar més retallades de drets socials sense la necessitat de sotmetre-ho a una consulta popular?

#10 Eleccions Generals

Qualsevol anàlisi mínimament honesta del resultat de les Eleccions Generalíssimes de diumenge hauria de començar reconeixent el triomf de la dreta espanyola en sentit ample (UPyD, CiU, FAC you!) i del PP en particular. Rajoy ha necessitat només tres intents, cinc milions d'aturats i una crisi econòmica mundial per arribar a la Moncloa, però al remat allà el tindrem.

#11 El judici de Camps

Estic convençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahir vam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió del judici que determinarà si Camps i Costa són penalment responsables d'un delicte de suborn passiu impropi: la primera, quina necessitat tenia l'ecs!president de passar per este tràngol quan, podia, senzillament, haver-ne posat fi de la mateixa forma que feren fa només uns mesos Betoret i Campos i assumir, d'una vegada per totes, que no hi ha possible rehabilitació per a la seua figura.

#12 Investidura

El secret, en definitiva, per evitar que la X Legislatura resulte decebedora passa per no dipositar cap esperança en Mariano Rajoy i confiar en la inèrcia de les coses, ja que això és, justament, el que han fet els seus votants.

Vegetal

 

Fa uns dies vaig conéixer un xic que pensava que podria apanyar-me. Vam tindre una primera cita meravellosa que em portà a viure un dels moments més romàntics que recorde en molt de temps.

Inici del Moment Romàntic

Després d'unes quantes cerveses, estàvem esperant que el semàfor es posara en verd per travessar el carrer i ell trencà el silenci assenyalant un centre de depilació:

— Aquí es donde vengo a depilarme.

— ¿Ah sí? ¿Y puedo saber qué te depilas?

— El culo. Me depilo el culo.

I ens vam besar, perquè era inevitable no fer-ho.

Final del Moment Romàntic

Un parell de dies després vam sopar a casa. Em va tocar crear un menú sense carn ni peix perquè el meu convidat em manifestà que recentment havia abraçat el vegetarianisme i, també, estar tota la vesprada fumant a la terrassa perquè no suporta l'olor a tabac.

Durant el sopar, però, mentre xarràvem de tot un poc (després d'haver comprovat empíricament que, efectivament, portava el cul depilat) vam acabar parlant de la meua militància política i ell apuntà:

— Anda, pues yo estuve a punto de votar a Compromís.

— Qué cosas... ¿Y se puede saber al final qué votaste? ¿Al PSOE?

— No, qué va... A UPyD.

Em vaig quedar amb la forqueta a la mà i un tros de la carabasseta a la boca.

— ¿Perdona?

— A ver, yo en realidad paso de la política... pero, no sé, me gusta lo que dicen.

La forqueta a la mà començava a resultar perillosa.

— Pero no te das cuenta de que UPyD representa la antipolítica y de que se limitan a hacer política sin decir que hacen política y de que la zorra de Rosa Dí...

I vaig callar, perquè vaig adonar-me que estava autocitant-me.

I no sé si estaré fent-me vell o què, però li vaig deixar quedar-se a dormir.

Cosí de Nadal

Després d'haver dormit poc més de quatre hores, al dinar de Nadal vaig haver d'escoltar estes perles de boca del meu cosí:

On està escrit que és l'Estat qui ha de construir els hospitals?

Si tot el món poguera portaria els seus fills a l'escola privada. És millor.

A Espanya sobren milions de funcionaris.

No entenc per quin motiu qui no ha cotitzat en la vida ha de tindre dret a una pensió.

Els socialistes han acabat amb dècades de concòrdia nacional.

Que m'expliquen si és raonable que un mestre de l'escola pública cobre 2.000 euros al mes.

Si preguntes pel carrer tot el món et dirà que no vol pagar més impostos.

Vaig estar temptat de preguntar al meu cosí què tal li anava la vida des que es divorcià i hagué de tornar a viure a casa dels pares, però vaig preferir deixar-ho córrer i vaig passar pàgina: “Dis-me, cosinet, ja tens feina o encara continues a l'atur”.

Encàrrec nadalenc

— Hola, soy yo, la pesada.

— No, mujer. No digas eso... no eres tan pesada. Pero dime, ¿qué pasa?

— Verás, es que quiero pedirte un favor por si me muero antes de que llegue el juicio.

Primer silenci.

— Continúa.
— Primero, quiero saber qué pasará cuando me muera.
— Bueno, ya sabes que sobre eso hay muchas teorías...
— Me refiero a qué pasará con mis propiedades.
— Ah, bueno... pues nada, que serán para tus herederos.
— Es que mis hijos viven en el extranjero.
— Pues cuando vengan al entierro ya heredarán.
— No creo que vengan, la verdad. Además, no habrá entierro, porque voy a donar mi cuerpo a la ciencia.  

Segon silenci.

— Me parece muy bien.
— Entonces, dime, ¿tú harías el favor de hablar con mis hijos cuando llegue el momento?  

Tercer silenci.

— Claro, mujer. Dame sus teléfonos y sus correos electrónicos y ya me pondré en contacto con ellos cuando toque.  

Ha nascut una nova categoria: els clients post-mortem.

Bon Nadal

CC: @medri

Lapsus linguae

Fa anys, per culpa de la influència d'un grup d'amics, vaig començar a dir captus i no 'cactus' per fer befa d'aquells que no sabien pronunciar correctament la paraula en qüestió.

Vaig dir tantes voltes captus, captus i captus que vaig acabar per assumir la parauleta i hui en dia encara he de parar-me un segon a pensar per no amollar captus quan vull dir cactus.

De la mateixa forma, fa temps que un amic i jo vam començar a dir discrecto per referir-nos en castellà a qui té el do de la discrección perquè així ho havíem llegit a una pàgina de contactes.

L'altre dia, però, em vaig sorprendre escrivint la paraula tal qual, amb una doble (i terrible) ce, en un document per al jutjat.

És com si la providència es conjurara en contra meua i em fera pagar per estes conyes. O per citar els savis: a qui es burla, el dimoni li furga.

Però el meu idiolecte (o idiotalecte) no només em juga estes passades menors, ja que el cap de setmana passat, mentre sopava amb uns amics i una amiga ens contava una intervenció quirúrgica a la qual se sotmetrà pròximament, em va pegar per preguntar:

— I, atén, què t'ha dit el veterinari al respecte?

Sí, tinc un amic que es refereix al metge així. I jo sóc una esponja.

Il·lustracions d'Álvaro Tapia Hidalgo

Investidura

La primera sessió del debat d'investidura de Rajoy ha servit per fer palés, novament, una cosa que tots sabíem: que Mariano sap llegir un discurs. I també, ja posats, que no té massa clar com hem d'eixir d'esta crisi, crear ocupació i tornar la confiança als mercats perquè permeten que continuem creixent en base a una economia imaginària i insostenible.

És lògic que aquells que no hem votat PP no ens sentim identificats amb el discurs de l'imminent president ni amb les receptes que ha insinuat, però no és tan normal que trobem a faltar propostes concretes, solucions reals i viables o, al remat, alguna frase que no siga inconnexa o destrellatada. O, almenys, que estiga ben construïda sintàcticament.

Esta setmana encetem una legislatura que es contagiarà de les característiques del líder del PP: la parsimònia, l'ambigüitat, la indeterminació i l'olor pudenta a havà.

El secret, en definitiva, per evitar que la X Legislatura resulte decebedora passa per no dipositar cap esperança en Mariano Rajoy i confiar en la inèrcia de les coses, ja que això és, justament, el que han fet els seus votants.

Paciència, doncs.

Un divendres

Per culpa de la grip (aliena) tots els plans que tenia previstos per a divendres van saltar pels aires i vaig haver d'acceptar a contracor, perquè un d'aquells plans incloïa sexe, l'últim de la llista: sopar amb un amic que em vaig trobar fa un parell de mesos i al qual feia anys que no veia.

Aleshores li vaig preguntar què havia estat de la seua vida des de l'última volta que ens havíem vist i la seua resposta em va deixar gelat:

­— ­Pues ahora soy guardia civil, salgo con una chica que también está en el cuerpo y vivimos juntos en la casa cuartel. 

Si tenim en compte que esta gent porta armes de foc no ens hem d'estranyar si després passen les coses que passen. 

Continua a l'Informatiu 

L'acarnissament

Davant l'actitud histriònica i egòlatra de Camps al judici que el jutja per suborn, Ric Costa optà per tot el contrari, ajocà les orelles i posà les dues galtes: contestà amablement les preguntes de la fiscal Sabadell i, en contra del que va fer Camps, també les de l'advocat de l'acusació particular.

Al contrari que féu l'ecs!president de la Generalitat, qui va estar secretari general del Partit Popular al País Valencià es mostrà col·laborador i deixà de banda els atacs als funcionaris públics i no provà a deslegitimar tot el procés.

Açò és conseqüència, segurament, dels diferents estils dels advocats de Camps i de Ric: el primer, el lletrat Boix, es comporta com un venedor de cotxes de segona mà, gaudeix de l'espectacle i no dubta, per exemple, a l'hora d'allargar innecessàriament les declaracions d'alguns testimonis per esgotar el jurat; el segon, el lletrat Casanueva, està centrat en la defensa del seu client i encara no ha protagonitzat cap moment inefable durant la vista. Sensacionalisme vs professionalitat.

Ningú ignora que Camps constitueix la peça gran del procés, mentre Ric és un trofeu de segona i ja palmarà quan s'encete el procés que enjudiciarà el finançament irregular del PP valencià, però mentrestant constitueix un entreteniment irresistible per a les acusacions.

La imatge de Costa, per motius obvis, està prou desprestigiada (només hem de llegir alguns titulars i visitar algunes galeries de fotos dels diaris per comprovar-ho), i si sumem a això el fet que un judici amb jurat es presta per practicar escarni sense que el magistrat-president alce una cella, l'acarnissament està assegurat.

No s'explica d'una altra forma que es consideraren pertinents, a pesar de les protestes de l'advocat de Ric, les preguntes de l'acusació pública relatives a cent grams de caviar que Costa encarregà a El Bigotes per a la nit de Nadal, a maletes de Loewe o a telèfons iPhone quan el que estem enjudiciant és el regal de peces de roba.

En relació a la comanda del caviar, Costà la justificà perquè, segons ell, no sabia on comprar-ne a València (imagine que a Castelló serà més fàcil comprar un tigre albí siberià que trobar beluga), encara que reconegué que li sonava que a El Corte Inglés (que podria patrocinar perfectament tot el judici) hi ha 'una especie de “recinto (sic) del gourmet”. Volgué deixar clar, també, que El Bigotes no aconseguí l'or negre i que “ese año mi familia no comió caviar por Navidad”.

Ric, de nou, torna a ser de conya.

El dia gran de Camps

Estic convençut que dues idees van passar pel cap de tots aquells que ahir vam tindre l'oportunitat de seguir en directe la primera sessió del judici que determinarà si Camps i Costa són penalment responsables d'un delicte de suborn passiu impropi: la primera, quina necessitat tenia l'ecs!president de passar per este tràngol quan, podia, senzillament, haver-ne posat fi de la mateixa forma que feren fa només uns mesos Betoret i Campos i assumir, d'una vegada per totes, que no hi ha possible rehabilitació per a la seua figura.

Però, clar, si sumem a la pèssima gestió que Camps ha fet de tot el cas la negativa de Costa a declarar-se culpable en el seu moment, entendrem que era inevitable que les vergonyes i les misèries polítiques de l'ecs!Molt ecs!Honorable acabaren barrejades amb assumptes tan íntims com el seu fons d'armari o les seues relacions familiars. En eixe sentit ahir vam haver d'escoltar frases com “Mi hija es más expansiva que mis hijos”, “El sueldo me lo gestiona Isabel”, “No sé mi talla de pantalones” o que “Tengo un esmoquin que me compré en El Corte Inglés, de Emidio Tucci”. I no, res d'això calia.

I, la segona idea, que Camps tornà a imposar-se ahir a l'oposició, en esta ocasió personificada en una fiscal anticorrupció que no fou capaç de posar contra les cordes l'ecs!president i un advocat de l'acusació popular que malbaratà la negativa de Camps a contestar les seues preguntes, limitant-se únicament a marejar el jurat.

Efectivament, la fiscal fou metòdica i correcta, però no aconseguí que Camps se n'eixira del guió marcat, el qual es va limitar a contestar totes les preguntes de l'acusació pública sense que en cap moment augmentara la tensió. Únicament vam poder albirar un punt de crispació quan Camps va retraure a la fiscal que fins a eixe moment mai li havien preguntat pels regals 'en general', i que això li havia impossibilitat defensar-se en condicions. El cas, però, és que això també formava part del guió de l'ecs!president.

Quan arribà el torn de l'acusació popular, encarnada per un advocat pagat pel PSPV, Camps es negà a declarar. En un judici normal, esta tàctica no tindria cap sentit, especialment després d'haver contestat les preguntes de l'acusació pública, però ací la intenció era clara: d'una part, menysprear el paper dels socialistes; i d'altra, reconduir tot l'assumpte a una qüestió política. O millor: a un assumpte de persecució política. “He contestado a sus preguntas todos los jueves en la sesión de control de Les Corts, y no pienso hacerlo ahora” mentí Camps, perquè no podem oblidar que el principal imputat no ha contestat en seu parlamentària a les preguntes de l'oposició des que esclatà el cas.

L'advocat dels socialistes, però, desaprofità l'oportunitat que li brindà Camps per adreçar-se directament als membres del jurat i, en canvi, es limità a fer-los examinar una tona de documentació incomprensible, de forma que el resultat fou que el tedi s'apoderà de la Sala i, especialment, dels jurats. Només la reproducció de la famosa conversa entre Álvaro Pérez, El Bigotes, i el mateix Camps a propòsit dels regals de Nadal que el primer envià a casa del segon aconseguiren espavilar el jurat, que és, al remat, qui ha de pronunciar-se sobre el cas.

I és que les acusacions no haurien de perdre mai de vista este punt: el judici han de fer-lo per al jurat, i no per als mitjans de comunicació.

Finalment, arribà el torn de les preguntes de la defensa. L'advocat de Camps estigué encertat i serví les frases precises perquè l'ecs!president explicara en to hagiogràfic la seua carrera, descriguera grandiloqüentment la seua feina al cap de la Generalitat, se li escaparen quatre paraules en valencià al·legant que “cuando me emociono me paso al valenciano”, menyspreara tot el procediment definint-lo com 'lío', 'follón', 'embrollo' i 'batiburrillo' i acabara per retraure al magistrat-president haver treballat en la conselleria de Presidència en època de Lerma. Una declaració, per tant, redona i perfecta.

Camps, en definitiva i contra qualsevol pronòstic, visqué ahir un dia gran, però, potser també l'últim que tindrà certa transcendència. I contra això no ja podrà fer res.

Atac

— Conta'm, que me tienes en 'pascuas'.

— Val, però només si promets no fer cap altre acudit així.

— M'ho pensaré...

— Ok. Com saps, anit vaig tindre una cita i vaig quedar al costat de casa: si estava bé li deia de prendre la cervesa al sofà; si no, anàvem al bar.

— Ben pensat.

— Clar. La qüestió: no estava bé; estava molt bé i vam vindre a casa.

— Oh!

— Espera, espera...

(...)

— Pues nada, nena, todo iba de puta madre: estábamos muy cómodos, nos habíamos acabado la primera cerveza y ya me había pedido que le enseñara la casa.

— ¿Y a qué se dedica?

— No sé. Trabaja en una oficina. O en un hospital.

— Tela.

— Espera, espera...

(…)

— Total, que estàvem en eixe punt en el qual dius: en menys d'un minut estarem tombats al llit.

— I què passa?

— Matt. Matt passà.

— Matt? Sí, Matt.

(…)

— ¿Se meó?

— No.

— ¿Se cagó?

— No.

— ¿Le atacó?

— Ojalá hubiera sido algo de eso.

(…)

— Resulta que Matt estava al seu llitet, al costat del sofà, i de sobte s'alçà i començà a cridar i a provar a posar-se dret sense aconseguir-ho.

— Com?

— Sí. I en qüestió de segons, mentre el paio este i jo ens alçàvem a vore què passava, començà a convulsionar.

— Què? 
— Això, li entrà un atac.

— Animalet... Però ara està bé?

— Ara està perfecte, el cabró.

(…)

— ¡Pobre Matt!

— Fue flipante. No tenía ni zorra de qué tenía que hacer y me quedé en shock.

— Ya me imagino.

— Total, que el tío me ayudó a sujetarlo mientras el bicho convulsionaba y me dijo que llamara al veterinario.

— ¿Tenías el teléfono?

— No, pero la veterinaria de Matt vive al lado de casa y recordé que estaba de baja por no sé qué historia y le llamé.

(…)

— I què féu?

— Quan arribà la vet Matt ja havia deixat de convulsionar, però estava molt nerviós i poregós.

— Normal...

— S'amagà a la meua habitació i no deixava que m'apropara ni res.

— Pobret...

— El gos estava superflipat i, clar, no entenia res: no sabia què havia passat ni per què.

(…)

— Espera. Y a todo eso... ¿el chico todavía estaba en tu casa?

— Sí. Flipa...

— Flipo... menuda presentación.

— Ya te digo.

(...)

— I què feia el tio?

— Mentre jo provava a traure a Matt de l'habitació ell li contà a la vet què havia passat.

— La hòstia.

— I quan la vet preguntà si li havia passat abans ell digué "Ni idea, si yo he conocido a Martí hoy".

— La hòstia puta.

(…)

— Total, que yo le dije que si quería que se fuera, que ya me encargaba yo y que no hacía falta que se esperara.

— ¿Y qué hizo?

— Se quedó un rato y me acompañó a pasear a Matt cuando se recuperó.

— Qué detalle.

— La verdad es que sí.

— Se portó muy bien.

(…)

— ¿Saps que ara tens novio per a tota la vida? 

— No flipes.

(…)

— Pues me gusta mucho este chico para ti.

— No sé yo...

— ¿Cómo que no sabes?

— Es que no sé si quiero tener que escuchar esta historia cada vez que alguien nos pregunte cómo nos conocimos.

El convers i l'"Uzi"

— Todo lo que pone ahí es verdad, pero no era yo.

— ¿Cómo?

— Verás, yo he hecho muchas cosas malas en mi vida; me metía mucho porque he sido traficante y también 'cobrador'...

— ¿Cobra...?

— Pero entonces oré y dios se puso en mi camino y me salvó.

— ¿Qué?

— Pero eso fue después de volver de Miami.

— ¿Florida?

— No, de Miami. Estuve allí haciendo negocios y la verdad es que gané un montón de pasta, pero me lo metí todo.

— Por eso ahora tienes abogado de oficio.

— Claro. El tema es que yo he hecho todo lo que dicen los papeles y si tengo que ir a la cárcel, pues iré, porque esa será la voluntad de dios.

— Lo que tenga que pasar, pasará, ¿verdad? Así es fácil...

— Sí, y te digo una cosa, no tengo miedo a la cárcel. Los voy a poner a todos firmes. Me los como a todos.

— Estupendo, pero a ver si nos centramos.

— Vale, dime.

— Entonces, ¿lo que dice el atestado es cierto? Reconoces que...

— Sí. Todo.

— Ok. ¿Eres 'campeón de valetudo'?

— En realidad no. Lo he practicado alguna vez, pero no soy campeón. Lo dije para que me dejaran en paz.

— ¿Y amenazaste a los agentes de la Guardia Civil diciéndoles que los matarías con un Uzi?

— Bueno, ya sabes, eso es algo que se dice por decir.

— Claro, claro... por cierto, ¿qué es un Uzi?

— Una metralleta.

Òbric parèntesi després de consultar la Wikipèdia. Un Uzi és, exactament, un subfusell israelià dissenyat a finals dels anys 40 per Uziel Gal, de qui pren el nom. Tanque parèntesi després de consultar la Wikipèdia.

— Genial.