La relació que porten la iaia i ma mare s'enquadra perfectament en el prototipus del que farien una sogra i una nora de qualsevol país mediterrani: l'odi.
Resumint, perquè la història no és massa particular: ma mare està farta de les intromissions i opinions de la iaia; i la iaia, directament, passa de tot allò que li diu ma mare.
Òbric parèntesi. En defensa (o no) de l'actitud de la iaia juga la seua edat i el que fet que no només passa de ma mare, sinó de mitja població mundial. De fet, crec que només fa cas d'allò que diu Ana Rosa Quintana. En defensa (o no) de l'actitud de ma mare només juga la menopausa. Tanque parèntesi.
La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.
Com passà dimarts, quan a hora de dinar vaig trobar a l'ensalada una cosa estranya que no vaig ser capaç d'identificar tot i que em resultava terriblement familiar. Fins que la vaig olorar de prop.
— Iaia, es pot saber què hòstia ha posat en l'ensalada?
— M'ho ha donat ta mare. És com si fóra fuet, 'itat?
— No és fuet... Ma mare no li ha dit què era?
— No. M'ho donà i no em digué res més.
— Hòstia puta... i vosté no ha vist que hi havia un gos dibuixat en el paper?
— Un gos? Pensava que era un porc... però, ara que ho dius, per a ser un porc tenia massa pèl.
Efectivament, la iaia havia fotut a l'ensalada llesques d'una salsitxa de Matt.
Resumint, perquè la història no és massa particular: ma mare està farta de les intromissions i opinions de la iaia; i la iaia, directament, passa de tot allò que li diu ma mare.
Òbric parèntesi. En defensa (o no) de l'actitud de la iaia juga la seua edat i el que fet que no només passa de ma mare, sinó de mitja població mundial. De fet, crec que només fa cas d'allò que diu Ana Rosa Quintana. En defensa (o no) de l'actitud de ma mare només juga la menopausa. Tanque parèntesi.
La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.
Com passà dimarts, quan a hora de dinar vaig trobar a l'ensalada una cosa estranya que no vaig ser capaç d'identificar tot i que em resultava terriblement familiar. Fins que la vaig olorar de prop.
— Iaia, es pot saber què hòstia ha posat en l'ensalada?
— M'ho ha donat ta mare. És com si fóra fuet, 'itat?
— No és fuet... Ma mare no li ha dit què era?
— No. M'ho donà i no em digué res més.
— Hòstia puta... i vosté no ha vist que hi havia un gos dibuixat en el paper?
— Un gos? Pensava que era un porc... però, ara que ho dius, per a ser un porc tenia massa pèl.
Efectivament, la iaia havia fotut a l'ensalada llesques d'una salsitxa de Matt.
* * *
A la imatge una pàgina de Deutschlands Flora in Abbildungen, obra de Jacob Sturm de 1796, dedicada a la Primula elatior, plata herbàcia coneguda popularment com 'sogra i nora' perquè fa les flors de dos en dos però donant-se l'esquena, de forma que cadascuna mira cap a una direcció. Talment com ma mare i la iaia.
9 comentaris:
Que grans sou els tres¡¡¡¡
Gràcies ;)
Sí, Sótano té raó, si no hi fossiu caldria que algú us invetés :D
inveNtés* of course
Està tot inventat! :D
Molt bo lo de la primula. Me lleve el barret.
Este bloc ensenya i educa, cavaller. :P
Això és com els ous... junts però cadascú a la seva (menys en dies de fred siberià, que llavors -per conveniències- es posen junteeeets).
Estes no s'ajunten ni els dies de fred!
Publica un comentari a l'entrada