divendres, 10 de desembre de 2010

'Collar workers' del món: folleu-vos!


Durant la dècada dels 30 es popularitzà als EUA una forma per distingir, segons l'uniforme que cada feina requeria, aquells obrers estrictament proletaris d'aquells que desenvolupaven feines més confortables, tot i que tots dos eren considerats classe treballadora. 
 
Així, els primers eren coneguts com blue collar workers, per la granota blava s'entén, i els seus treballs eren els lligats a la indústria i, sobretot, a la siderúrgia. En canvi, els white collar workers, treballadors d'oficines principalment, eren aquells que vestien camisa blanca i corbata i que no es tacaven les mans a l'hora de produir.

Òbric parèntesi criminalista. Anys més tard, el sociòleg Edwin Sutherland introduiria el concepte de 'delinqüent de coll blanc' (conegut també com 'de guant blanc') per definir els delictes perpetrats no només per executius i funcionaris, sinó també aquells en els quals no té lloc la violència física i especialment els lligats a l'especulació i els referits a estafes, fraus i apropiacions indegudes. Tanque parèntesi criminalista.

Malgrat tot, a una societat com la nord-americana, sense aristocràcia i sense prou charm per gaudir d'una burgesia educada i decadent a l'estil europeu, les relacions entre els blue i els white collar workers mai foren d'enfrontament, ja que, al remat, tots dos formaven part de la classe treballadora i l'aparició de l'upper middle class és posterior.

Als 80, però, amb l'arribada (i posterior sacralització) de la nova economia, la irrupció dels yuppies (acrònim de young urban professional) i de les americanes d'Armani distanciaren els white dels blue collar workers, de forma que els primers acabaren perdent la consciència de classe que abans sí tenien.

La crisi (esta crisi que ens ha tocat viure) és una oportunitat única per tornar a crear llaços d'unió entre estes dues races de la mateixa espècie, ja que tots dos -els blue i els white- patim les conseqüències del liberalisme salvatge que governa el món i, tenint en compte que açò no només s'aconseguirà amb discursos pseudomarxistes amb pinzellades de prêt-à-porter, la nit de dimecres vaig decidir fer una pas avant i em vaig dedicar a follar amb el paradigma del blue collar work: un mecànic del sector de l'automoció.

I puc assegurar que mai m'havia sentit tan involucrat en la lluita de classes.



6 comentaris:

SM ha dit...

Gràcies a gent conscienciada com tu, la lluita de classes del segle XXI no serà gens traumàtica.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Gens traumàtica? Redéu, Voret, que encara em fan mal les cames.

Theresia Kalogeropoulos ha dit...

Fantàstic! O siga, a veure, no és fantàstic que s'etiquete a les persones segons el grau de distinció de la seua feina sinó la informació! M'ha encantat aprendre aquestes cosetes...

P.S. Una cosa que no té res a veure però quan has parlat de les americanes d'Armani he recordat un home que duia una xaqueta aquest matí al tren on hi havia una imitiació del anagrama i unes lletres: Inporio.

Clidice ha dit...

caxis! bé, suposo que és natural que t'hagis "descuidat" la meitat de la població indistingible pel coll de la camisa. què hi farem! ei! però me n'alegre xe que t'apropes a les classes obreres, tot i que, per favor, no perdis la charme que et caracteritza eh!

Rabosa platejada ha dit...

Clídice, per a ser exactes,no és "la" charme, és "el" charme.
De res

Clidice ha dit...

òndia! doncs si Rabosa, les meves disculpes i gràcies :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails