Festeig a la italiana

Una icona del neorealisme italià: Gli italiani si voltano, 
del fotògraf Mario De Biasi, amb Moira Orfei de cul/esquena. 

Fa un parell de setmanes que festege amb un ragazzo italià. I el terme exacte és eixe: festejar, ja que durant la primera cita ens vam prendre un parell de cerveses al Rialto de València; durant la segona vam sopar junts; la tercera la vam passar al Carme: en plena onada de fred vam dinar a El Refugio i després ens vam intoxicar lleugerament i ens vam acomiadar ja de nit davant l'Estació del Nord amb un bes ben llarg al mig del carrer.

De pel·lícula, però de pel·lícula de cap de setmana i de després de dinar.

A la quarta cita ja vam tindre sexe, i no vaig poder evitar sentir-me com un adolescent del Partit Republicà. O per fer-ho més proper: com un adolescent de les joventuts d'Unió Democràtica de Catalunya després d'una trobada del partit a Montserrat.

La pregunta és: I ara?

 

Venut

No sóc dels que s'abstenen a l'hora de donar la seua opinió encara que no se'ls haja preguntat.

Òbric parèntesi. I fins ací les obvietats. Tanque parèntesi.

Sí que hi ha, però, un tipus del persones davant les quals tinc per costum pegar-me un puntet a la boca i, senzillament, callar davant una afirmació amb la qual no hi estic d'acord: els bons clients.

Els bons clients, en contra del que puga semblar, no són els que tenen raó en les seues pretensions i faciliten la feina d'un advocat, sinó aquells que, sense ser exageradament pesats, generen expedients i paguen puntualment. Sobretot, i en la situació de crisi que patim, això últim.

Ahir no es plantà al despatx un bon client, sinó l'home d'una bona clienta amb la intenció de dir-me com resoldre el parell d'expedients que la seua senyora manté oberts. I això, en principi, és intolerable:

— No em sent molt còmode amb açò, la veritat, perquè la meua clienta és la teua dona i és ella la que, en tot cas, hauria de donar-me instruccions.

— No patisques per això, vinc també a encarregar-te que m'assessores perquè vull fer testament.

Silenci.

— Bé, igualment són coses i casos diferents...

— Mira, Martí, te diré una cosa: l'altre dia estava esmorzant amb un amic que sap molt, perquè és graduat social (!), i em va dir que la majoria dels problemes d'este món és culpa de les dones.

Silenci indignat.

— Home... no sé jo si, per exemple, la Segona Guerra Mundial la provocà una dona...

— He dit “la majoria”, però, a banda, sóc jo el que paga les teues minutes.

Silenci, finalment, venut.

— Bé, la Segona Guerra Mundial potser no... però coneixes la història de la Guerra de Troia?

El misteri de Nóos

A propòsit del cas Urdangarin (sense accent) que investiga el jutge Castro a Palma per un bon grapat de delictes i que, com no podia ser d'una altra forma, sembla que tindrà la connexió valenciana que qualsevol trama corrupta de determinada entitat necessita, la primera pregunta que li ve a tot el món al cap és “per què?”. O per ser una miqueta més explícit: quina necessitat tenia el gendre del rei d'Espanya de fotre's en un merder com el que ara s'investiga?

Si partim de la base que la monarquia espanyola no té un problema de finançament i que tots els membres de la cada vegada més llarga família reial poden arribar a final de mes sense haver de vendre a pes les joies dels avantpassats, és lògic que la gent es pregunte com és possible que el duc de Palma, en lloc de dedicar-se a no fer absolutament res i a parar la mà (o el que ve a ser el mateix: a ocupar un càrrec a Telefonica), constituïra un entrapat d'empreses dedicades a emportar-se a cabassos diners públics i a buscar fórmules per pagar impostos a un estat/casino tan ridícul com Belize.

El més raonable és pensar que es tracta d'una qüestió d'avarícia, perquè de diners mai se'n tenen prou; potser, també, la vanitat hi tinguera alguna cosa a vore i la intenció d'Urdangarin era demostrar que no només era un gendre ideal, sinó també un emprenedor i una persona capaç de fer negocis (encara que, després del que hem vist en altres casos, fer negocis amb les administracions de Camps i Matas és qualsevol cosa tret de reputada); i pot donar-se el cas, clar que sí, que el duc considere que no ha fet res censurable i que, simplement, estava treballant com qualsevol altre súbdit del seu sogre.

Independentment de quin siga el resultat de tot el procés (encara que és fàcil intuir que el gendre del rei no posarà un peu a presó), al remat acabarem per conéixer els detalls de totes les operacions, els noms de totes les empreses i administracions implicades, la quantitat exacta que es malversà i també la que s'evadí del fisc, però estic segur que mai arribarem a saber les causes exactes que van motivar que qui no tenia cap necessitat de complicar-se l'existència en lloc de passar un tranquil cap de setmana a Palma, amb el veler i prenent el sol, haja hagut de passar-lo declarant durant tantes hores als jutjats de la ciutat.

Ferralla

Dijous als jutjats, mentre esperava que els meus clients, uns germans marroquins, declararen per haver furtat ferralla (!) d'un motor de la marjal d'El Palmar (!!) (els meus casos són així) departia amb un tercer germà, al qual porte un altre parell de casos igual o més interessants:

— ¿Qué significa esto? —va preguntar mentre assenyalava un cartell pegat amb cel·lo a la porta de l'ascensor.
— Pone “Ascensor averiado”. Significa que no funciona.

Em va mirar com si m'haguera cagat en Mahoma.

— Eso ya lo sé. Me refiero a lo que han puesto debajo.

Sembla que algun funcionari, fart d'apujar i d'abaixar per les escales ja que l'ascensor porta dues setmanes espatllat, havia escrit baix de la paraula “averiado”: “QUÉ ADMÓN DE JUSTICIA”.

— Eso significa “qué administración de Justicia” y lo han puesto porque no hay dinero para arreglar el ascensor.

El xic em va mirar incrèdul:

— ¿Cómo que no hay dinero para arreglar el ascensor?
— No, no lo hay.

El xic va mirar de nou el cartell i va somriure:

— ¡Estáis peor que en mi país!

Ridícules

Ridícula número 1: Paula Sánchez de León

L'ecs!consellera de Presidència i vicepresidenta de la Generalitat Valenciana caigué en desgràcia gairebé el mateix dia que Camps renunciava al seu càrrec i era substituït per Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra per ordre de Madrid. Aleshores li van buscar un lloc on no haguera de tindre massa responsabilitats i res millor que la Delegació del Govern espanyol al País Valencià per provar a fer-la invisible.

Potser en aquell mes de desembre de 2011 semblava una bona idea, però no han passat ni dos mesos i Sánchez de León no només s'ha demostrat com una política incapaç de gestionar una primera manifestació d'estudiants de l'IES Lluís Vives capitalí sinó que amb les directrius donades ha aconseguit escampar el que ja es coneix com "primavera valenciana" per mitja Confederació Ibèrica de Nacions com a conseqüència dels abusos policials.

Hem passat en menys de 48 hores del centenar de joves que dilluns tallaven un carrer per protestar per les retallades en l'ensanyament públic a la gran manifestació de milers de valencians que ahir demanàvem que el cap (polític) de Sánchez de León rodara pel carrer Colom. I tot per obra i gràcia d'una dona que en qualsevol país civilitzat estaria planificant el seu exili.

Ridícula 2: Rosa Díez

La líder d'UPyD s'ha superat: presenta una moció per instar al Govern a il·legalitzar Bildu i Amaiur i la resta de partits pacten una esmena transaccional que buida de contingut el text original i als espanyolistes no els queda un altre remei que vetar la votació (!) i retirar la moció per evitar que s'aprovara el que ja havien pactat 324 diputats.

De pandereta.

Per sort, UPyD no deixa de donar-nos bones notícies i dimarts va presentar una proposició no de llei per, atenció, "instar al Govern a recuperar per llei (!) les denominacions en castellà de les províncies, ciutats, municipis i accidents geogràfics de les comunitats on no només es parla espanyol".

El millor de tot és que este destrellat el defensarà al Congrés el diputat més borderline d'UPyD: Carlos Martínez Gorriarán. 

Crush

Tot i que fa unes setmanes que porte escabussat a un rapporto que té totes les paperetes per acabar amb un fidanzato italiano del bracet, divendres passat no vaig poder evitar patir el que els americans han batejat com un crush (i que els nostres acadèmics qualificarien d'enamoriscament) que s'ha allargat durant tot el cap de setmana.

Òbric parèntesi. No m'agrada gens que la traducció de la graciosa expressió ianqui to have a crush siga “enamoriscar”, però encara menys el significat que El Diccionari ha donat al mot en qüestió (“mig enamorar”), perquè jo, quan m'enamore (encara que siga durant una estona i d'un desconegut), ho faig amb totes les conseqüències. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Ja sé que en alguna ocasió he fet ús de la paraula fletxasso per fer referència a un enamoriscament anterior, però Pompeu Fabra se'm va aparéixer una nit i em va marmolar. Retanque parèntesi.

Tornem al tema: divendres tenia un judici llarguíssim que vam haver de suspendre durant quasi una hora perquè la videoconferència que el jutge havia acordat per contactar amb els serveis de criminalística de Madrid no funcionava. Mentre un tècnic provava a apanyar la transmissió, i sense traure'm la toga de damunt, em vaig apropar a un jove estudiant de Dret en pràctiques que estava entre el públic i amb el qual havia intercanviat mirades gens discretes ni dissimulades durant la part del judici que sí que havíem pogut realitzar. Ens vam separar del reduït grup i vam començar a xarrar.

Amb la seguretat que atorga una corbata estreta i roja i un parell de sabates cares li vaig preguntar què li semblava el que havia vist, quin pronòstic feia per a resolució del cas i un grapat de coses més sobre les quals no m'interessava gens el parer del jove. Vaig decidir donar-li una targeta i dir-li que em tenia a la seua disposició per si algun dia volia conéixer de primera mà com funcionava un despatx d'advocats però en eixe moment vam recuperar el senyal de la videoconferència i el jutge em va fer tornar al meu lloc.

Vaig reprendre el judici, amb un ull a la pantalla, on els agents dels laboratoris de la policia judicial explicaven els resultats d'una anàlisi d'ADN, i l'altre ull al jove que continuava entre el públic, fins que, passades les dos del migdia, el xic es posà dret, em mirà i alçà les celles d'una forma graciosíssima i marxà.

Redéu, he perdut tanta pràctica...

Un Camps indigest

Fa un parell de setmanes s'estengué el rumor que Camps podria ocupar l'ambaixada espanyola al Vaticà; la setmana passada tots els mitjans es feien ressò del paripé organitzat a la Universitat Miguel Hernández quan l'ecs!Molt ecs!Honorable acudí a llegir la seua tesi sobre un improbable nou sistema electoral; esta setmana El País publicava que Camps fa més de set mesos que no es deixa caure per Les Corts encara que siga per traure la pols a l'escó de diputat que manté; en la mateixa línia, el Levante titulava que la bossa de Sonia Castedo (no sabem si pagada o no per l'empresari Ortiz) havia substituït l'ecs!President al parlament valencià; i, finalment, durant este cap de setmana molts es preguntaven sobre l'absència de Camps al congrés-bukkake que el PP ha celebrat a Sevilla.

Òbric parèntesi. En relació a este últim punt, ha resultat molt penós escoltar Javier Arenas dir que ha estat en contacte amb Camps durant tot el procés que l'ha fet seure tants dies a la banqueta dels acusats, però que no parlaven “de política”. Tanque parèntesi.

Tot açò constata un fet que es veia vindre: la declaració de no-culpable que el jurat popular signà sobre les peces de roba del cas Gürtel no ha posat fi, ni molt menys, al “problema Camps”, sinó que l'ha enquistat al fetge del PPCV.

I així, d'una part, l'oposició interna al fabrisme (encapçalada per Barberà i Rus i seguida per les deixalles-morralla del campsisme, amb Trini Miró (!) com a estrella més brillant) s'ha fet forta i l'oposició parlamentària es nega a abandonar una peça que dóna molt de joc. En eixe sentit, convé recordar que esta última setmana Esquerra Unida volia plantejar a Les Corts una reprovació a l'ecs!President, la qual, però, no s'arribà a votar en abandonar tots els partits de l'oposició la cambra autonòmica arran l'expulsió d'Oltra per part de Cotino.

No és d'estranyar, per tant, que alguns es pregunten si una condemna a l'ecs!president i a Ric Costa no haguera vingut millor al Partit Popular, perquè la veritat és que l'absolució de Camps està fent més mal que un porc solt.

I ara només hem d'esperar que es digne a posar un peu a Les Corts perquè continue l'espectacle.

Quatre dits

— A eixa dona li falta un dit de la mà!
— No, iaia; tots en tenen quatre.

La iaia obri la mà i compta en silenci.

— Totes les persones tenen quatre dits?
— No, les persones tenim cinc dits; els que en tenen quatre són els ninots dels Simpsons.

La iaia torna la mirada a la tele i renega:

— Ja no saben què inventar... 

Qüestió d'etiqueta

Anem a començar per enunciar una obvietat: no es pot fer oposició només amb camisetes amb eslògans més o menys ocurrents, ja que per plantejar una oposició seriosa a qualsevol govern cal començar per denunciar allò que és denunciable, especialment quan fa referència a temes de corrupció i al balafiament de diners públics, realitzar propostes serioses, servir de corretja de transmissió entre el carrer i les institucions, demostrar que existeix alternativa al fum que ens venen i, en definitiva, oferir-se a la societat com una veritable opció de govern.

I des del meu punt de vista és això, tot això, el que fa Compromís.

Al ple de les Corts Valencianes d'ahir el president Cotino va considerar que podia expulsar la diputada Mònica Oltra perquè portava una samarreta que no respectava allò que segons ell exigeix la cambra autonòmica i, segurament, posar-se samarretes polloses no és fer alta política, però quan la reprovació ve de part de qui, quan era diputat, insultà esta mateixa diputada dient-li que “possiblement no coneix son pare” o es permet el luxe de fer del parlament valencià una capella/caverna particular portant un crucifix el dia de la seua constitució, cal replantejar-se qui respecta les institucions i qui no ho fa. 

I sí, repetisc, una samarreta amb el lema “No nos falta dinero, nos sobran chorizos” no és probablement la peça de roba més elegant amb la qual Mònica Oltra podria defensar, com féu ahir, la ILP de Compromís d'escolarització de 0 a 3 anys, però, clar, quan resulta que a Les Corts es qüestiona la llibertat d'una diputada per portar una samarreta Fruit of the Loom de quatre euros i en canvi són benvinguts els Louis Vuitton de Rita Barberà, els rellotges de Milagrosa Martínez (altrament coneguda com 'la hija puta de la perla') o les caçadores de Carolina Herrera de Sonia Castedo, tots ells pagats per les trames Gürtel i Brugal, la qüestió és que cal replantejar-se moltes més coses sobre les nostres institucions.

Començant, això sí, pel dress code de les Corts Valencianes. 

Oli d'oliva

Fa uns mesos una empresa cordovesa dedicada a la comercialització d'oli presentà una sol·licitud de concurs de creditors en no poder atendre els deutes que arrossegava. El jutjat de Còrdova que conegué de l'expedient nomenà uns administradors i un auditor per comprovar els comptes i per provar a tornar a fer viable l'empresa.

El primer pas en estos casos és intentar cobrar les quantitats que els clients de l'empresa intervinguda han deixat impagats i en este moment de la història és quan entre jo. O millor dit: entra l'últim client que m'han designat del torn d'ofici.

Dilluns li vaig telefonar:

— Bon dia, sóc l'advocat que li han designat del torn d'ofici. És vosté la senyora hftisgt?
— Sí, la mateixa. Em van dir al jutjat que et posaries en contacte amb mi.
— Molt bé, anem a vore: he fet una ullada a l'expedient i li reclamen l'import de dos factures per la compra d'oli... en total són, a vore... sí: són deu mil euros per vora quatre mil litres d'oli.
— Això m'han dit, però per a què vull jo tot eixe oli, fill?

Era massa prompte per començar amb les excuses.

— Això jo no ho sé, però és vosté hftisgt o no?
— Que sí, que sóc jo.
— I el seu DNI és dptnmb?
— Sí, eixe.
— I no tenia vosté una empresa al carrer...
— No, senyor. Jo mai he tingut una empresa.
— Com que no?
— Pues com que no.

Era complicat avançar.

— Anem a començar. És vosté la senyora...
— Sí, i eixe que has dit és el meu número de carnet, però te torne a dir que jo mai he tingut cap empresa i que mai he comprat tot eixe oli.
— I tampoc sap...
— No, fill, no sé res més. Només et puc dir que fa uns anys vaig perdre el carnet...

Clar: se suposa que he de creure que un bon dia una vella perdé el carnet i que qui el trobà muntà una empresa a un centre de negocis d'un polígon industrial i es dedicà a fer comandes de milers de litres d'oli a Còrdova per tornar-lo a revendre?

— Molt bé, senyora. Ara em tocarà fer unes comprovacions... però una pregunta més, vosté a què es dedica?
— Jo netege cases, fill. A deu euros l'hora.

Perfecte. 

Soterrar andalús

Divendres em vaig apropar a un soterrar de cortesia: un d'aquells en el qual no coneixes el mort però sí algú que li era proper. En esta ocasió era el pare d'M, una dona d'ascendència andalusa i de l'edat de ma mare que conec per raons que no vénen al cas.

De camí em vaig trobar amb mon pare, que ha estat el metge de la família del mort des que van arribar al poble, fa trenta anys:

— On vas?
— Al tanatori, que ha palmat el pare d'M.
— Qui?
— El xurro, papà.
— Hòstia, Paco. Si el vaig ingressar jo la setmana passada perquè ja no oxigenava... I a què vas?
— Res, li diré a M 'te acompaño en el sentimiento” i a casa.
— Ojo, que els andalusos són molt exagerats en estes situacions.
— Papà, això és xurrofòbia.
— Si ho dic perquè són molt sentits.

I vaig haver de reconéixer el que era evident:

— Sí, la veritat és que això sí que ho tenen.

En entrar al tanatori M em va abraçar:

— ¡Ay, hijo, grasiah por vení, pero no hasía farta!
— No es nada M, no es nada. Lo siento mucho. ¿Cómo lo llevas?
— Mira, mama, sabeh quién eh ehte chico?

La vídua estava asseguda a una cadira:

— Pueh asín por la carita diría que sí... pero no.
— ¡Maaama! Eh el hijho del médico.

A la dona li canvià la cara:

— ¡Aaaaay! Hijo mío... hijo mío... ¡no sabeh cómo queremoh a tu padre en casa!
— Gracias, señora. Le acompaño en el...

I M em va fer una escolteta:

— Le he dao doh tranquimasín a mi madre porque ehtava mu nerviosa.
— Claro, claro...

I la vídua continuà:

— Ay, tu padre... cuando se entere... con el apresio que le tenía a mi Paco...
— Sí, —vaig apuntar— mejor se lo diré mañana...
— Ay, y cómo quería mi Paco a tu padre, ay...
— Gracias, señora.
— Eh que tu padre... ay, tu padre...¡tu padre p'a nosotroh eh Dióh! ¡Tu padre eh Dióh! —cridà alçant les mans al cel.

Vaig callar i vaig valorar les conseqüències d'eixa blasfèmia fins que M em va fer una altra escolteta:

— Eh que mi madre siempre ha tenío mucha fe en tu padre.
— Bueno, entonces eso lo explica todo.

Tres consideracions sobre la reforma

Una

Una de les fites de la reforma laboral aprovada divendres passat al Consell de Ministres (una cita que cada vegada sembla més un aquelarre que no pas una reunió del poder executiu) ha estat laminar el paper de la negociació col·lectiva (i també individual) a l'hora de determinar les condicions de treball: qui tinga, per exemple, un salari que supera el mínim que estableix el conveni per al seu lloc de treball haurà d'acceptar la rebaixa de sou que li plantege l'empresa per raons de "competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball de l'empresa" (expressió que podria substituir-se perfectament per "quan a l'empresa li passe pels ous") o acceptar el comiat amb una indemnització de 20 dies per any treballat amb un màxim de 9 mensualitats, fet que suposa, en la pràctica, generalitzar la rebaixa de la indemnització de 45 a 20 dies per a qualsevol supòsit.

Amb este panorama no hem de descartar que en un futur immediat un treballador que siga acomiadat haja de pagar a l'empresa per fer-ho: “Ho sent, senyor, però la seua indemnització li ix a tornar”. 

Dos

Una altra revolució de la reforma contempla els treballs en benefici de la comunitat obligatoris per a aquells aturats que estiguen rebent una prestació econòmica amb la intenció d'evitar el frau que suposa que algú estiga cobrant l'atur i treballant alhora.

Òbric parèntesi. Curiosament, però, la mateixa reforma compatibilitza estar contractat i cobrar fins el 25% de la prestació d'atur. Busca qui t'ha pegat. Tanque parèntesi.

Així, amb esta mesura el Govern aconseguirà el que semblava impossible: els aturats que realitzen treballs en benefici de la comunitat faran una feina que podia fer algú que sí que estiguera, efectivament, contractat.
 

Tres

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

Però, clar, és que canviar el model és molt més complicat.

Nitro

En una estoneta tinc una vista per resoldre la declaració d'inventari de la liquidació d'una societat de guanys d'un matrimoni que porta més de més anys divorciat però que ha estat incapaç en tot este temps de posar-se d'acord sobre com volen repartir el seu patrimoni.

Per si no fóra prou interessant (que no, que no ho és) m'ha tocat encarregar-me de la defensa dels interessos de la dona:

— Acuérdate de que el viernes tenemos la liquidación del inventario.
— No me olvido, no... después de tantos años y de...
— Es a las diez. En punto.
— A las diez. ¿Estará él?
— ¿Tu ex marido? Claro. Tiene que estar.
— Es que cuando lo veo me pongo muy nerviosa y ya sabes que estoy operada del corazón...
— Lo sé, lo sé.

De determinats clients conec massa informació.

— Bueno, pues yo iré medicada de casa, pero llevaré por si acaso la pastilla que me recetó el médico para los infartos.
— Bien hecho.
— Sí, la llevaré en el bolsillo de delante de la chaqueta, así si noto algo raro me dará tiempo a cogerla.
— Bien pensado.
— Acuérdate, en el bolsillo de delante, ¿eh? Así tú también lo sabes por si me entrara algo y no me diera tiempo a mí, la coges y me la das tú.
— ¿Perdona?
— Pues eso. Ah, y tienes que ponerla debajo de la lengua.

Nitroglicerina sublingual per a acabar una setmana explosiva. 

Matt/MiMatt

La setmana passada vaig arreplegar les anàlisis que li van fer a Matt arran el tercer atac epilèptic que havia patit en els últims dos mesos.

— Todo está perfecto. Tiene las defensas un poco bajas pero dentro de lo normal.

La veterinària continuà explicant-me que el més segur és que es tractara únicament d'una infecció que s'ha manifestat així i que els antibiòtics i la codeïna que ha estat prenent siguen suficients per evitar que torne a patir-ne cap.

— De todos modos —continuà— , si has notado algo raro es mejor que me lo cuentes, porque puede darse el caso de que estemos pasando algo por alto. Aunque te parezca una tontería...

I al remat ho faig fer: li vaig explicar que dos dels tres atacs que el gos havia patit havien tingut lloc amb un 'desconegut' a casa i que en els dos casos havia fet abaixar el gos del sofà, que és on està normalment, per deixar un lloc al convidat en qüestió.

— ¿Y era la misma persona?

Per un moment em vaig sentir com si la veterinària estiguera avaluant la meua promiscuïtat i no la salut del gos.

— No, no era la misma persona... eran amigos a los que Matt no había... no había visto antes.
— Entonces, y a lo mejor te suena raro, pero puede ser que el perro manifieste rechazo ante la presencia de extraños que ocupan su sitio y... aunque su edad y el hecho de que ha estado enfermo son sin lugar a duda la base de la epilepsia... los ataques pueden desencadenarse por el hecho de que Matt se siente relegado por... por otra persona. De hecho, Martí, ya hemos hablado alguna vez de que está demasiado mimado y consentido.

Ara resulta que hauré de buscar un hotel per a follar amb estranys.

Puto gos.

#resacón

Possiblement he estat l'últim a vore el reportatge que LaSexta emeté divendres passat sobre la corrupció i la situació de fallida política del País Valencià, de forma que abans del visionat ja havia pogut llegir algunes crítiques sobre la forma i el fons del programeta en qüestió. 

Una de les objeccions que se li feia fins i tot abans d'haver vist la llum era que el títol suposava un menyspreu a la idiosincràsia valenciana perquè es referia a este país d'orxata i fartons com “Levante”.

No crec que siga necessari que explique que abans de fer ús d'eixe terme preferiria fins i tot el de Comoditat Valenciana però, clar, resulta complicat provar a fer entendre a la Meseta, i concretament a la Villa y Corte, que una part dels valencians no ens sentim identificats amb eixa expressió quan tenim un diari (i ara també una televisió) o un equip de futbol batejats així i que són centenars les empreses que fan ús d'eixa denominació per referir-se a les delegacions que tenen al nostre territori (en exclusiva o, pitjor encara, combinat amb Múrcia) sense que ningú s'immute ni, molt menys, haja organitzant cap mena de boicot.

Pel que fa al fons, i per tant a posteriori, les crítiques que he pogut llegir es resumien en dues idees: d'una part, el sensacionalisme amb el qual es tractaven els temes de corrupció; i d'una altra, que en cap moment es féu una sola referència al sistema de finançament tan injust que patim els valencians i que és el responsable en gran mesura de la fallida econòmica del País Valencià.

Pel que fa a la primera, em sorprén la crítica: qualsevol que haja vist un noticiari o un programa d'Al rojo vivo entendrà perfectament que la tònica general dels serveis informatius de LaSexta és el tractament informal de l'actualitat (fregant la frivolitat) i seria molt ingenu pensar que el programa de divendres passat anava a ser l'excepció quan justament eixe to constitueix la marca de la casa.

Òbric parèntesi. Per no parlar de les notícies construïdes directament amb frases de Twitter o amb vídeos d'animalets del Youtube. Tanque parèntesi. 

Pel que fa a l'absència de referències al sistema de finançament que castiga els valencians, tot i estar d'acord paraula per paraula amb l'explicació de la falla que el senyor Baydal féu dilluns a l'Informatiu i entendre que és necessari una reforma que pose cada euro on pertoca, veig clarament que eixe no era el fons del programa de LaSexta i que la idea no era tractar ni la crisi financera o de finançament ni la crisi econòmica del País Valencià sinó una altra crisi que des del meu punt de vista resulta molt més greu: una crisi política i institucional que té una doble vessant: la corrupció generalitzada i una irresponsable gestió dels recursos públics.

I el reportatge, això sí, ho tracta d'una forma prou acceptable perquè, la veritat, és que hi ha material de sobra.

Preparat

Diumenge, mitja vesprada, al meu llit i entre gemecs resolia un deute pendent:

— ¡Fóllame! —em va demanar el meu convidat.
— Pero si es justo lo que estoy haciendo —vaig justificar.

El xic girà el cap i amollà:

— Ya, pero es que nunca he sabido qué decir en estos momentos...

I després diuen que la joventut no té res a dir.

Amb la toga al coll

Forma part de l'imaginari col·lectiu suposar que el gremi integrat per advocats i procuradors és molt conservador. I això és així perquè, senzillament, és veritat.

Com en qualsevol generalització, però, hi ha excepcions i és possible trobar individus puntuals més o menys progressistes, però la realitat és la que és: si només votàrem els advocats la dreta hauria d'afegir cadires plegables per ocupar tots els càrrecs que guanyarien a les institucions.

Per això resulta curiós assistir a les concentracions que els col·legis d'advocats, finalment, estan organitzant davant els impagaments i la rebaixa dels honoraris del torn d'ofici per part del Consell valencià.

Divendres passat ens vam concentrar a les portes del Palau de la Generalitat per denunciar que no hem cobrat des de juny de l'any passat i que la Conselleria, en resposta a les primeres mobilitzacions que hem fet a la Ciutat de la (in)Justícia, ha retallat el que cobràvem (en alguns casos més d'un seixanta per cent) i l'estampa resultava un tant particular.

Qualsevol que haja anat, almenys, a un parell de manifestacions se sorprendria en comprovar que estes a protestes els assistents no porten mocadors palestins al coll, botes de muntanya del Decathlon o el cap ple de trasquilons, sinó bufandes Burberry, mocasins castellans (ells) o botes de pitó (elles) i litres de gomina.

A pocs metres d'on ens concentràvem protestaven també alguns membres del col·lectiu del Parc Alcosa, recolzats per uns pocs diputats de Compromís i d'Esquerra Unida, i la comparació encara evidenciava més que per a alguns dels advocats esta era la primera vegada que deixaven el despatx i eixien al carrer a protestar per alguna cosa.

I és que este és un dels mèrits de l'executiu valencià heretat per Alberto Fabra: una capacitat infinita per emprenyar i per decebre a tot el món. 

Article publicat a l'Informatiu.

Un mes i dos dies de 2012

 

18 de gener de 2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar español!”

27 de gener de 2012: José Manuel Soria, ministre d'Energia, alhora que fulmina les primes a les energies renovables afirmà que “habrá libertad de seguir instalando plantas sin estar primadas con los Presupuestos”.

31 de gener de 2012: Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en confirmar que desapareix el sistema de terminis i que les dones hauran de justificar el motiu del seu avortament: “Defender el derecho a la vida es probablemente lo más progresista que haya hecho en mi vida política”.

El mateix dia: José Ignacio Wert, ministre d'Educació, en anunciar que elimina l'assignatura Educació per a la ciutadania: “Proponemos una asignatura cuyo temario esté libre de cuestiones controvertidas y susceptibles de adoctrinamiento ideológico”.

Ahir: Miguel Arias Cañete, ministre d'Agricultura i Medi Ambient, en la primera compareixença al Congrés: “No es incompatible la unidad de cuenca y los trasvases (…) ¿Es que no son utilizables las aguas excedentarias? ¿No existe la solidaridad en este país”.

I el responsible en cap a micròfons suposadament oberts per accident:

30 de gener de 2012: Mariano Rajoy, a l'inici d'una reunió del Consell Europeu: “La reforma laboral me va a costar una huelga”.

I ahir en rebre Artur Mas a la Moncloa: “Vivo en el lío”.

I encara estem a 2 de febrer.  

Fidelio

Una de les professions que hauria de considerar-se de risc és la d'atenció al públic dels serveis postvenda, perquè qui hi recorre sempre ho fa de mala hòstia. És lògic que el consumidor se senta una miqueta estafat perquè allò que ha comprat no respon a les seues expectatives (o senzillament és una puta merda i no funciona) i qui ho paga és el treballador (generalment prou inútil) que ha de solucionar el problema.

Fa uns mesos vaig decidir comprar un altaveu per a l'iPod que el meu germà m'havia portat de Nova York i ho vaig fer a MediaMarkt. Em vaig decidir per un dispositiu Philips, de nom Fidelio (!), senzillament perquè m'agradava.

Vaig gastar-lo durant unes quantes setmanes fins que un bon dia l'aparell deixà de funcionar. Per sort, conservava la factura i em vaig adreçar al servei postvenda del lloc on l'havia comprat perquè me'l curaren.

— Puedes llevarlo a la tienda Philips —provà a espolsar-se la feina la dependenta.
— No. L'he comprat ací i no entenc per què hauria de fer un altre viatge a una altra tenda.

I em vaig quedar amb ganes d'afegir el vocatiu 'puta'.

— Te avisarán en 30 días.

Trenta dies després, però, sense resposta, vaig telefonar per preguntar pel meu Fidelio.

— Lo tienes aquí desde hace días. No sé por qué no te han avisado...

Perquè sou uns inútils, vaig pensar.

Ahir em vaig apropar a MediaMarkt a arreplegar Fidelio per portar-lo a casa i just davant meu hi havia un home massa excitat que no deixava de cridar perquè havia comprat un robot redó d'aquells que van agranant per casa i que sembla que no era prou intel·ligent per al seu gust:

— Es una puta mierda. Aquí dice que limpia toda la casa y este subnormal cuando ha hecho dos habitaciones se apaga y pone 'END' en la pantallita y no es capaz ni siquiera de encontrar la base para recargarse, y ahí se queda, con cara de gilipollas, en medio del pasillo y la casa sin barrer...
— Señor, no levante la voz.
— No levanto la voz, yo es que hablo así. Y no vivo en un palacio, ¿eh?, que yo vivo en una casa de tres habitaciones y la mierda esta no es capaz de terminar de barrer ni la habitación de mi hijo, que es la más pequeña...
— Señor, por favor...
— Y encima me dices que no me lo cambias, que tengo que dejarlo aquí para que lo lleven a reparar. Tiene cojones la cosa... Si es que tenía que haber hecho caso a mis amigos y haberme comprado...

I no vaig poder evitar intervindre:

— ¿Una escoba?

L'home callà i girà el cap:

— Contigo no estoy hablando.

I la veritat és que tenia raó.