dilluns, 13 de desembre de 2010

Fletxa

 
Dissabte em vaig deixar caure, en un estat de ressaca considerable, a l'acte amb el qual la candidatura de Compromís encetava la llarguíssima precampanya electoral que se'ns ve a sobre i que rematarem, si la política valenciana no entra en col·lapse neuronal abans, el proper 22 de maig. 
 
La intenció dels organitzadors era donar a conéixer el material de campanya i mostrar el muscle de la coalició formada per Bloc, Iniciativa i Verds justament un dia abans que el PSPV proclamara, amb Pajín i Rubalcaba fent d'estrelles invitades, Jorge Alarte com candidat a la Presidència de la Generalitat. En eixe sentit, un encertat Morera no es tallà un pèl quan convidà els socialistes desencantats (perdó per la reiteració) a sumar-se al projecte valencianista i ecosocialista de Compromís.

Igualment encertats estigueren els diputats Pañella i Mollà i, sobretot, Mònica Oltra, aclamadíssima per la militància del Bloc, en fer un discurs en positiu (una cosa molt difícil per als temps que patim al País Valencià) i que fou capaç d'incloure la paraula 'amor' al seu parlament sense resultar cursi, en afirmar que és possible fer política des de l'estima.

Mentre l'acte tenia lloc m'anava fixant en les cares dels assistents i anava reconeixent càrrecs públics i orgànics de les diferents formacions que integren (i donen sentit) a Compromís fins que en un moment donat el xic que tenia segut a la butaca de davant va girar el cap i em va oferir el perfil. Ja m'havia fixat en ell abans, sense haver-li vist la cara, perquè no tenia ningú ni a dreta ni a esquerra i tampoc no havia parlat amb ningú des que havia arribat, i això és estrany en un fòrum en el qual tot déu es coneix.

Al remat, no sé si foren les paraules de Mònica Oltra o els efectes de la ressaca (o una combinació de totes dues), però em va agradar tant este xic desconegut, em va semblar tan atractiu, els seus ulls eren tan blaus i les seues mans tan delicades que em van entrar ganes d'emportar-me'l a casa.

Redéu, qui m'anava a dir que als trenta anys encara patiria fletxasos en públic. 
 
Imatges de B. Wonder, a Flickr

3 comentaris:

Anònim ha dit...

tinc una lleugera intuïció del nom del xic :-)

Busca qui t'ha pegat ha dit...

No estic disposat a suportar bromes respecte al meu Desconegut.
Cuenta lo que sepas.
;)

Mónica ha dit...

De vegades dius coses tan boniques de mi que m'esborrones. Crec que ha arribat el moment de dir en públic que no et conec, ignore qui s'amaga darrere del teu pseudònim, i per això m'afalaguen més encara els teus comentari.
I, per cert, l'estima, l'amor, són indispensables per fer política. Per això, veig ben normal que tingueres un "fletxasso" l'altre dia.
Ah!, i que el nou i sobtat amor no et faça oblidar que tenim un càrrec reservat per a tu quan guanyem les eleccions, que una cosa no lleva l'altra!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails