dimecres, 21 de novembre de 2012

Cròniques havaneres (VIII): El Cayo-Malayo





Donat que el viatge a Cuba no el feia sol vaig haver d'acceptar una condició dels meus acompanyants: passar tres nits a un Cayo-Malayo allotjat a un complex turístic d'aquells de polsereta i 'tot inclòs'.

Els cayos són, senzillament, illots formats per manglars que de tant en tant, donen lloc a platges d'arena blanca. A mi em va tocar anar a Cayo Ensenachos, a una hora en avioneta de l'Havana.

Si la gràcia de la capital de Cuba és que és un lloc únic i extraordinari, amb unes peculiaritats pròpies, el Cayo-Malayo representa tot just el contrari: ben bé podia estar a qualsevol país del món on hi haguera aigua suficient per mantindre les piscines i la vegetació del complex. Esta mena de resorts són com els McDonalds: des de dins és impossible saber a quin país et trobes. En realitat, ni tan sols a quin continent.

Òbric parèntesi. Per sort, un parell de colibrís que vam vore mentre passejàvem ens van recordar que estàvem a Amèrica. Tanque parèntesi.

Però tot i que em tocà anar a contracor, una vegada allà em vaig relaxar i em vaig dedicar a prendre el sol i a beure i, també, a deixar-me portar fins a la discoteca del complex on un grup de canadencs amb problemes d'obesitat i alcoholisme celebrava alguna cosa que no vam aconseguir esbrinar.

Quan pensava que ja ho havia vist tot, una grossa canadenca de la white trash més ravalera es va apujar la faldilla, va mostrar unes bragues que els neons feren fluorescents i començà a fer com si es masturbara al ritme de la música a un parell de metres d'unes argentines pijíssimes (i operades totes elles pel mateix cirurgià) que havien sopat al nostre costat.

I jo vaig tornar a pensar en estrelles de mar i en colibrís de plomatge irisat.







LinkWithin

Related Posts with Thumbnails