dimarts, 20 de novembre de 2012

El primer any de Mariano



És lògic que aquells que no hem votat PP no ens sentim identificats amb el discurs de l'imminent president ni amb les receptes que ha insinuat, però no és tan normal que trobem a faltar propostes concretes, solucions reals i viables o, al remat, alguna frase que no siga inconnexa o destrellatada. O, almenys, que estiga ben construïda sintàcticament.

No sabem què ha estat d'allò de “els espanyols mereixen un govern que no els diga mentides” i de “la meua intenció és no apujar els impostos” perquè menys d'una setmana després de ser investit president del Govern, Rajoy ha fet just el contrari: mentir els espanyols i apujar els impostos.

La constitució de les cambres estatals, els nomenaments dels ministres i dels alts càrrecs del nou Govern de Rajoy i, sobretot, les retallades socials i l'augment dels impostos aprovats als primers Consells de Ministres han fet que, sumades a casa nostra al risc de fallida de la Generalitat i als propis retalls autonòmics, a més de les últimes sessions del judici de Camps i de Costa i els casos de malversació de fons públics lligats a Urdangarín han fet que enguany entre gamba i gamba (i fins arribar als torrons) les converses a les taules familiars i d'amics hagen estat de tot tret de nadalenques.

Sembla que Rajoy no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les trames Gürtel i Brugal, i especialment l'histrionisme d'un Camps completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per estes terres.

18 de gener de 2012: José Manuel García-Margallo, ministre d'Exteriors, a Estrasburg adreçant-se a un eurodiputat britànic: “¡Gibraltar español!”

Però el problema més greu és que la nova regulació (talment com han fet totes les anteriors) obvia una realitat inqüestionable: amb la mateixa la legislació laboral, perquè s'aplica igual a tot Espanya, la xifra d'atur de les illes africanes Canàries, per exemple, triplica la del País Basc, per la qual cosa sembla evident que el problema de l'atur no és la regulació jurídica ni el cost que suposa el comiat d'un treballador (a El Hierro o a Portugalete), sinó el model econòmic i de producció que es practica a este país.

des del meu punt de vista no és tan cert allò que se sol donar per fet sobre un impost i sobre l'altre: és veritat que l'IVA grava els productes sense distingir la capacitat econòmica del contribuent, però també és cert que no tots consumim de la mateixa forma i que el consum de cadascú depén, entre altres coses però principalment, de la riquesa. Així, per exemple, qui canvia un cotxe vell per un de nou, pagarà l'IVA, però, en canvi, qui manté el cotxe vell no pagarà res.

Les mesures com el copagament farmacèutic, ortopèdic i protèsic o la retirada de la targeta sanitària a milers de ciutadans, així com el fet d'haver de pagar el transport ambulatori quan no és urgent (sembla que la diàlisi i la quimioteràpia no ho seran) pel que fa a Sanitat i l'augment de la ràtio d'estudiants per aula a primària i secundària, l'increment de les taxes universitàries i l'acomiadament de milers de docents interins pel que fa a Educació se sumen a les que han posat en marxa els govern autonòmics com l'euro per recepta farmacèutica que s'haurà de pagar a Catalunya o les mesures derivades de la intervenció política que patim al País Valencià.

És lògic que els ciutadans s'indignen amb esta amnistia fiscal parcial que el Govern de Mariano Rajoy ha posat en marxa, sobretot aquells que veuen com a les seues nòmines els retenen un 18%, un 20% o encara més del sou en concepte d'IRPF, però la realitat (o millor: el meu pronòstic) és que esta mesura tan desesperada no servirà de res perquè les xifres que baralla el Govern són de conya: esperen recaptar 2.500 milions d'euros, la qual cosa suposa que, si hem dit que el tipus impositiu és del 10%, Rajoy i l'inefable Montoro compten amb l'aparició per art de màgia de 25.000 milions d'euros en diners negres i altres béns no declarats i això és, senzillament, impossible.

Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (aka rescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.

Enmig de la tempesta econòmica que patim, amb la prima de risc disparada i el País Valencià finalment intervingut amb una versió 2.0 del Decret de Nova Planta, el ministre de Justícia es despenjava el cap de setmana amb un anunci que podria qualificar-se, com a mínim, de sorprenent: les malformacions del fetus no constituiran un motiu per poder avortar.

Però jo no crec que Rajoy haja descobert una escletxa en la coordenada temporal que li permeta encertar el moment exacte per pronunciar-se sobre alguna qüestió de l'actualitat que en qualsevol país normal requeriria immediatesa, sinó que senzillament, i per dir-ho de forma suau, Rajoy és un poc gos.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails