El dret a decidir (II): adéu al Palace

No és cap secret que sóc molt crític amb tot allò que alguns han batejat com “el procés català” i que per a uns altres només és una gruixuda cortina de fum irrespirable.

Les conseqüències immediates de tot allò fins ara han estat un grapat, però cap de les que, en principi, caldria imaginar: a Catalunya el Govern i l'oposició han deixat de fer política, a Espanya els ha vingut de perles el tema per a no parlar de les coses importants i molta premsa ha deixat de fer periodisme per a centrar-se en qualsevol xorrada on aparega una estelada.

Tot açò ha tingut, també, una altra ressaca important: el desordre polític en el tradicional i conservador mapa polític català, de forma que “el procés” s'ha emportat per davant forces polítics que han jugat un paper clau en la història recent de Catalunya i ha disparat el vot d'unes altres que han renunciat a parlar de res més que no siga la consulta prevista per al 9 de novembre en un sentit o en un altre.

Òbric parèntesi. Novament, Catalunya a l'avantguarda ibèrica. Tanque parèntesi.

Així, quan ja estava convençut que “el procés” només gestaria una frustració generalitzada entre els catalans i que dispararia el nivell de xurrimerinisme social, com quan alguns relacionen “el dret a decidir” dels catalans amb la pretensió d'algunes forces polítiques espanyoles per a proposar un referèndum (previst legalment) sobre el model d'Estat a propòsit de l'abdicació borbònica, resulta que em toca empassar-me les meues paraules (i molts tuits), perquè “el procés” ja ha servit per a alguna cosa de trellat: la possible, perquè a hores d'ara encara no ens consta oficialment, dimissió de Duran i Lleida d'alguns (no tots!) dels càrrecs orgànics i dels que ocupa a Madrid.

No sé com la societat catalana acabarà gestionant el fracàs i la decepció a la qual la porta Artur Mas quan la cosa quede en una agència tributària pròpia i un Tribunal Superior de Justícia que no puga ser esmenat pel Suprem (perquè, al remat, la cosa quedarà així), però si tot açò ha servit perquè Duran desallotge el Palace sense necessitat de fer ús de la violència, la cosa haurà pagat la pena.