dimecres, 18 de juny de 2014

Amb diners, torrons




Amb els ministres de Rajoy tancats amb pany i clau (quan fa que no hem escoltat Wert, Mato o Montoro?), toca als secretaris d'Estat donar la cara i presentar-se als saraos de províncies.

Així, estos dies hem patit a València la presència d'Antonio Beteta, el secretari d'Estat d'Administracions Públiques i bèstia negra del PP valencià, recriminant al govern de Fabra en la cara del conseller Moragues que 1) fa massa anys que la Generalitat paga les factures gràcies al FLA que transfereix l'Estat; 2) que encara ha de fer més retallades; i 3) que del nou finançament valencià no se'n parla més. 

In your face, motherfucker.

El conseller valencià, però, no es va deixar intimidar pel secretari d'Estat i es va refer: “Valencia tiene todo el derecho a poner el grito en el cielo”.

Molt bé, valent.
  
 Beteta, amb els diners del FLA a València


Este episodi de neocolonialisme i submissió financera evidencia una cosa que tots hauríem de tindre clara. O, millor dit, dos coses: una, que la Generalitat té les butxaques buides i foradades; i dos, que una política financera i tributària serioses són imprescindibles per eixir-se'n d'esta.

Això és així perquè qualsevol homínid hauria de tindre clar que una política tributària útil és aquella que garanteix la viabilitat del comptes públics, redistribueix la riquesa i fa sostenible el sistema perquè permet mantindre els serveis públics per a tots.

Òbric parèntesi. Justament el que no està passant ara. Tanque parèntesi.

Cobrar impostos de forma raonable i proporcionada, invertir-los correctament i no malbaratar recursos públics són les tres potes de qualsevol política econòmica i tributària seriosa, però ni la valenciana ni l'espanyola ho són. I, potser, no ho han estat mai.

El govern de Rajoy ha anunciat, per fi, una reforma tributària a fons (més enllà de posar o llevar deduccions o augmentar o baixar un tipus impositiu), però la realitat és que poc podem esperar d'esta reforma fail que ens vendran com una conseqüència de la recuperació econòmica i que fa una pudor electoral que no es pot suportar: si fora tan bona, si fora tan transcendent, si suposara una nova fita en la política tributària mundial i de veritat fóra l'instrument definitiu per deixar enrere la crisi, no ens la fotrien la mateixa setmana que Espanya canvia de rei i que la selecció de futbol se la juga al Mundial de Brasil. 

I tampoc la faria este govern.  
 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails