Al llarg de la meua vida sexual he passat per èpoques esplendoroses durant les quals tenia una llarga llista de follamics.
Òbric parèntesi. El terme follamic, igual que ocorre amb el d’amienemic o el de zsa zsa zsu no són invenció de la sèrie Sex and the City, però sí que li deuen el fet d'haver-los popularitzat tant que qualsevol gai i qualsevol dona occidental sàpiguen reconéixer el seu significat. Tanque parèntesi.
La desídia i l’avorriment han fet que hui per hui només tinga un follamic en nòmina, però tinc la sensació que estic a punt de perdre’l, i això que un follamic és el millor que et pot passar entre relacions: t’assegura sexe sense complicacions i és més relaxat que suportar una parella.
Tindre un follamic, doncs, és una gran responsabilitat que només exigeix respectar unes mínimes normes per evitar la seua pèrdua, ja siga per excés o per defecte.
És molt fàcil perdre un follamic per defecte: tots tenim el nostre orgull i quan algú et falla en un moment de necessitat pots arribar a decidir esborrar-lo de la llista. Així de senzill.
En el cas del meu últim follamic, però, ocorre tot el contrari. I és culpa seua, ja que des de fa temps m’insisteix no només per vindre a casa a follar a qualsevol hora, sinó que m’ha insinuat la possibilitat d’anar al cine, de sopar junts i, fins i tot, de quedar-se una estona xarrant al llit.
Del meu últim follamic només sé el seu nom, que viu a uns vint minuts de casa i que quan s’escorre els ulls se li queden en blanc.
I no necessite saber res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada