Antropologia d'anar per casa

Em quede amb els de dalt, clar.

Els programes de coaching són una mena de realities disfressats d'autoajuda i d'una pretesa utilitat pública que en realitat és inexistent i l'especialista en el gènere en la televisió espanyola és Cuatro, la cadena que durant una temporada no podia deixar de veure.

Així, si no teníem prou amb programes com Supernanny (que quan érem joves seria Superhòstia), El encantador de perros (o Fuig, xixo!) i SOS Adolescentes (o Mientras vivas en mi casa harás lo que yo diga) ahir la cadena de Prisa estrenava Perdidos en la tribu, el format del qual és ben senzill: el programa envia tres famílies de classe mitjana i nivell intel·lectual sota zero a passar 21 dies a tribus primitives d'Àfrica i d'Àsia: dues al desert de Namíbia i la tercera a una illa d'Indonèsia.

La gràcia del programa no és que les famílies concursants facen un curset intensiu d'antropologia i aprenguen els costums primitius, sinó sotmetre'ls a tota mena de putades: menjar cucs, matar animals, fer-los dormir al terra i aconseguir que els pares puguen evitar la venda de les seues filles als millors caçadors de la tribu.

Es tracta, doncs, d'espectacle pur i dur, amb una lleugera pàtina de supervivència, unes gotes de suposat esperit familiar i un fum de frases meravelloses, com ara quan una indígena indonèsia comparava el color de la pell dels concursants amb el de les plomes de les seues gallines o quan una xoni d'Igualada afirmava en relació amb la tribu d'acollida de Namíbia: Sí, claro: tengo mucho en común con esta gente, porque al fin y al cabo todos somos humanos, ¿no?

En efecte, tots són humans, però alguns semblen més neandertal que els altres.