dijous, 17 de setembre de 2009

Misèria i companyia

Quan un advocat decideix dedicar part del seu temps i energies al torn d'ofici només sap que haurà de defensar els interessos d'aquells que no poden pagar-se un advocat particular, però no pot imaginar-se fins a quin punt haurà de compartir les misèries dels clients.

El gruix de la clientela de l'advocat d'ofici està formada per persones desarrapades i excloses de la societat, amb situacions econòmiques més que precàries als quals la crisi econòmica no els afecta perquè sempre han viscut en crisi i als quals la recuperació del sistema financer internacional els resulta indiferent.

Tractem amb immigrants irregulars (bonic eufemisme!) que poden ser expulsats en qualsevol moment, dones maltractades pel seu marit (i per la vida en general), alcohòlics i drogoaddictes, malalts mentals de tota mena i, també, amb gent descarada tan habituada a declarar davant d'un jutge que coneix sistema judicial millor que qualsevol catedràtic de Dret Processal.

Compartir les experiències vitals de totes estes persones suposa una càrrega considerable per a l'advocat d'ofici i seria com empassar-se cada dia cinc o sis capítols de Callejeros: només escoltes mentides, queixes, mentides, lamentacions, mentides, plors, mentides i més mentides. I sobretot mentides.

És lògic, per tant, que l'advocat d'ofici acabe per desenvolupar una cuirassa imaginària que el protegeix de totes estes vides miserables i de les seues circumstàncies, de la mateixa forma, salvant les distàncies, que fan els metges amb els seus pacients: imaginem per un moment que un oncòleg empatitzara o es posara en la pell de tots els pacients que tracta a diari: en arribar a casa es fotria un tir al cap.

Molts advocats han fet esta cuirassa per evitar empatitzar amb els clients amb indiferència i menyspreu, donada la seua condició de lumpen. Uns altres, en canvi, opten per la condescendència i la benevolència més ingènua, i no dubten a l'hora d'oferir-los consells per redreçar la seua vida o enganxar-los al cercle d'oració de la seua secta particular.

Personalment, en canvi, ja fa temps que vaig optar pel cinisme per fer front a la misèria que cada dia em toca escoltar, de forma que quan ahir, una clienta del torn d'ofici em va assegurar -sense que el fet tinguera cap rellevància jurídica- que estava sondada i per demostrar-m'ho es va treure la bossa d'orina que portava cintura no vaig poder fer una altra cosa que afirmar:

- Quina gràcia! No fa olor a res.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Pos jo, enlloc d'empassar-me els gripaus estos de la juris(im)prudencia, me'n vaig anar al poble -RM- a veure el meu amic Jan: la persona més simple, més maca, menys materialista i mes agradable que la vida m'ha regalat en els darrers anys.

I com era d'esperar es va alegrar infinitament només de veure'm. Li va agradar, a més, el cotxet amb el que hi vaig anar... i un moments mes tard vam enfilar al chateau del poble a menjar pastissets....

I després de fer-la petar durant una estona i de saludar a la clientela que es deixava caure a l'schloss de RM, doncs vam agafar, ens vam escapar al tros i despres vaig enfilar cap a nord.

la meua vida, quan més simple, mes content me fa. felicitat total.

a.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails